Crític Cerca
Notícies

Cinc mites sobre els plans de pensions privats que hauries de conèixer

El PP ha aprovat per decret nous incentius a les pensions privades. Què suposarà això? Realment el sistema públic és insostenible? Ho analitzem amb dades i les aportacions dels economistes Miren Etxezarreta i Ignacio Subiri.

12/02/2018 | 19:00

Foto: ACN
Xavier García Albiol durant una visita al casal d’avis del barri de Rocafonda de Mataró, el 4 de març de 2016. Foto: ACN

Són cada cop més habituals als mitjans de comunicació aquelles veus que es mostren a favor dels plans privats de pensions i que posen en dubte que, en el context actual, puguin sostenir-se les pensions públiques. En aquesta línia, el Govern del PP ha decidit aquest febrer aprovar un reial decret per incentivar els plans privats, només tres dies després que l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) recomanés en un informe patrocinat per la patronal de fons d’inversió Inverco que Espanya havia de fer passos en aquesta direcció. Però realment és així? És insostenible el sistema de pensions públiques? CRÍTIC n’ha parlat amb el doctor en economia i catedràtic de la Universitat del País Basc Ignacio Zubiri i amb la catedràtica emèrita d’economia aplicada de la UAB Miren Etxezarreta.

L’ideari del partit de Rajoy sobre les pensions el resumia al gener passat l’exministra i ara diputada del PP Celia Villalobos: per afrontar la baixada de les pensions públiques, els treballadors han de preocupar-se per estalviar i s’han de fomentar els plans privats. Villalobos, presidenta de la comissió parlamentària del Pacte de Toledo, l’espai on s’aborda el debat sobre les pensions, també hi va afegir que “hi ha força gent que està més temps cobrant la pensió que treballant”. Una afirmació qüestionable: la mitjana d’anys en què es cobra una prestació d’aquest tipus són 22. Les seves paraules van desfermar les crítiques del PSOE i de Podem, que van acusar la formació conservadora de voler liquidar el sistema públic de pensions.

Des de fa anys, és inqüestionable que els jubilats perden poder adquisitiu, perquè les pensions s’incrementen menys que la inflació. Segons un estudi recent del sindicat UGT, els pensionistes han perdut 432 euros anuals des del 2010. En circumstàncies normals, la xifra seria molt més elevada, però s’ha vist matisada per la baixa —o directament negativa— evolució de l’IPC arran de la crisi, subratlla Ignacio Zubiri. Ara bé, amb una previsió d’inflació del 2% anual, cada curs un pensionista perdria 1,75 punts de poder adquisitiu, cosa que significaria més d’un 30% al final de la seva vida.

En un context de mar de fons sobre la reforma de les pensions, hem volgut parlar amb dos experts que desmunten cinc mites sobre els plans de pensions privats.

1) Les pensions es paguen amb les cotitzacions dels treballadors, però… i si ho féssim d’una altra manera?

El creixent dèficit de la Seguretat Social, d’uns 18.000 milions d’euros només el 2017, ha suposat esgotar en només cinc anys l’anomenada ‘guardiola de les pensions’, que va arribar a acumular més de 65.000 milions d’euros.

Des de fa temps s’han multiplicat els missatges que adverteixen de la necessitat de reformar el sistema actual per “garantir-ne la sostenibilitat”. Però les propostes de bona part dels partits i dels cercles econòmics passen fonamentalment per una precarització de les pensions públiques que reben els jubilats. Les darreres reformes que s’han aprovat a l’Estat, la del 2011 del Govern de Zapatero i la del 2013 per part de l’Executiu de Rajoy, han suposat fonamentalment un augment de l’edat de jubilació, un canvi en el sistema de càlcul que a la pràctica es tradueix en pensions més baixes i en la introducció de l’anomenat ‘factor de sostenibilitat’, que ha suposat increments de les pagues de tot just el 0,25%, quasi sempre per sota de la inflació. El discurs majoritari trasllada el missatge que les pensions públiques seran cada vegada més baixes. Entre els actors que el propaguen hi ha, per exemple, el Banc d’Espanya.

El sistema de pensions de l’Estat espanyol segueix l’anomenat ‘model de repartiment’, és a dir, que es paguen a través de les cotitzacions dels treballadors en actiu. El sistema, de solidaritat intergeneracional, és el més comú a Europa, tot i que no l’únic. L’altre gran model és el de capitalització individual, en què cada ciutadà té el seu propi compte on s’hi dipositen les seves cotitzacions. Els diners es capitalitzen i generen una rendibilitat. Quan es jubila, el ciutadà cobra les seves aportacions més la rendibilitat generada, sempre que n’existeixi. Habitualment, la gestió d’aquests fons recau sobre entitats privades. Finalment, també hi ha els sistemes mixtos, que combinen les aportacions de l’Estat, amb les que fan les empreses i els treballadors a través de plans individuals.

Més enllà del Banc d’Espanya, institucions internacionals com l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), o organitzacions privades com l’Associació d’Institucions d’Inversió Col·lectiva i Fons de Pensions, Inverco, que agrupa els principals actors del sector dels fons privats, com bancs i entitats asseguradors, o la patronal espanyola de les assegurances, Unespa, publiquen constantment informes i estudis que qüestionen la sostenibilitat de l’actual sistema públic i defensen la necessitat d’impulsar els plans “complementaris”. És a dir, privats. No són actors neutres, sinó que tenen interessos perquè bàsicament controlen el negoci dels plans privats de pensions. A engreixar aquest discurs també hi contribueixen laboratoris d’idees marcadament liberals, com ara Civismo, que compta al seu consell assessor amb l’exdiputada del PP i actual responsable de l’Àrea Internacional de la fundació FAES, Cayetana Álvarez de Toledo.

El dèficit de la Seguretat Societat espanyola s’explica tant per l’augment del nombre de jubilats com per la caiguda de les cotitzacions durant els anys de crisi i, posteriorment, per unes aportacions més baixes com a conseqüència dels salaris baixos. Miren Etxezarreta, que des de fa anys estudia els models de pensions, qüestiona directament la premissa del sistema, que es basa “en les transferències dels treballadors en actiu als treballadors en passiu a través de les cotitzacions” a la Seguretat Social. “No hi ha cap raó perquè aquesta premissa es mantingui. Per què les pensions només les hem de pagar amb les cotitzacions dels treballadors? És el conjunt de la societat la que ha de sostenir la gent gran. Tenir una pensió digna és una qüestió de redistribució de la riquesa, i les despeses de la col·lectivitat es financen mitjançant impostos”, detalla en una conversa amb CRÍTIC.

Ignacio Zubiri, també expert en pensions, admet que “el sistema actual fa que tot el cost de l’envelliment estigui suportat pels treballadors via pensions més baixes, cosa que no deixa de ser qüestionable èticament”. Com Etxezarreta, és partidari de finançar-les parcialment amb impostos i subratlla que la societat “genera suficients recursos per mantenir un sistema de pensions raonable, ja que l’actual té un cost d’entre l’11% i el 12% del PIB i amb tres o quatre punts més n’hi hauria prou. No és exagerat en un país amb impostos baixos”. L’expert defensa una “reforma global” que parteixi de la idea que els treballadors “tenen drets”. Així aposta per modificar el sistema impositiu i augmentar la pressió i la recaptació fiscal, ja que actualment “té mil vies de fugida, a través de les deduccions, bonificacions o exempcions”, finançar una part de les pensions via impostos, apujar si cal una mica les cotitzacions a la Seguretat Social i, a canvi, garantir l’estabilitat del model i unes pensions dignes que es revalorin anualment en funció de la inflació. Zubiri admet, però, que un canvi d’aquestes dimensions no es pot fer ràpidament.

Dues àvies fan un trencaclosques en una residència de gent gran el 16 de gener de 2018. / ELISENDA ROSANAS – ACN

2) Les pensions públiques cauen mentre l’Estat ho posa cada cop més fàcil als plans privats

A l’Estat espanyol, els fons i plans de pensions privats estan regulats per llei des del 1987. Tot i tractar-se de productes destinats a l’estalvi privat i amb els quals fan negoci fonamentalment el sector financer privat, gaudeixen d’importants beneficis fiscals. En concret, permeten reduir-se en fins a 8.000 euros la base imposable de l’IRPF, tot i que l’estalvi varia en funció del salari de la persona i el producte beneficia clarament els salaris més alts. Així, per exemple, l’Associació Espanyola d’Assessors Fiscals i Gestors Tributaris (Asefiget) subratlla que, amb una base de 30.000 euros i una aportació a un pla privat de 8.000 euros, l’estalvi fiscal és de 1.350 euros, xifra que augmenta a 2.200 si es fa la mateixa aportació però els ingressos són de 60.000 euros. I, si la renda supera el mig milió d’euros, gairebé la meitat del que s’hi aporta constitueix estalvi fiscal.

A més a més, mentre debat mesures que a la pràctica es tradueixen en una reducció de les pensions públiques, el Govern espanyol va aprovar al novembre un decret llei que incentiva la contractació de plans privats, que se suma a les mesures adoptades la setmana passada. Actualment, els plans de pensions privats acumulen al conjunt de l’Estat espanyol un volum superior als 109.000 milions d’euros, segons les dades d’Inverco. Seguint una línia iniciada ja el 2014, l’Executiu estatal va rebaixar la comissió de gestió d’aquests fons —al cap i a la fi, el benefici que n’obtenen les entitats gestores—, que passa de l’1,5% al 0,85% d’interès en els de renda fixa i de l’1,5% a l’1,3% en els de renda fixa mixta, mentre que en la resta es manté en l’1,5%. Però, a més a més, la reforma permet retirar els diners aportats a un pla al cap de 10 anys, amb un caràcter retroactiu des del 31 de desembre de 2015. És a dir, que si fins ara no es podien retirar els diners fins a la jubilació, si no es volia assumir una penalització important, el nou decret permetrà fer-ne ús sense impediments a partir del 2026.

La voluntat, apunten les veus més crítiques amb els plans privats, seria fomentar la contractació d’aquests productes per part d’una població jove que no deixa de rebre missatges alarmants sobre la pensió pública que pot arribar a cobrar quan d’aquí a unes quantes dècades es jubili. Etxezarreta recalca que actualment només els treballadors mantenen les pensions públiques, mentre que les rendes del capital “no participen per a res en el manteniment de la vellesa”; però, en canvi, fan un “negoci magnífic” a través dels plans privats, que, a més a més, són “promoguts pels governs”.

3) Les pressions de la banca i de les asseguradores: qui hi guanya més amb els plans privats?

L’ofensiva per fomentar l’impuls dels plans de pensions l’encapçalen a l’Estat fonamentalment els principals beneficiaris del negoci: els bancs, les asseguradores i altres societats gestores dels fons privats. Com ho fan? Bàsicament, a través de la pressió de ‘lobbies’, com Unespa, Inverco o l’Institut d’Estudis Econòmics, el ‘think tank’ vinculat a la CEOE, la gran patronal espanyola. Com destacava un recent especial d”El Salto’, aquests grups aprofiten constantment les seves aparicions públiques i l’elaboració d’informes per defensar la necessitat imperiosa d’incrementar la contractació d’aquests productes per part dels treballadors de l’Estat.

Al novembre passat, la presidenta d’Unespa, Pilar González de Frutos, va reclamar en unes jornades sobre el futur de les pensions que l’Estat subvencioni les aportacions dels treballadors als plans privats. Un estudi de fa un any d’Inverco advocava directament perquè el 4% del salari brut anés a parar a un sistema privat de pensions. Miren Etxezarreta subratlla que des de finals de la dècada dels vuitanta del segle passat, moment de la revolució neoconservadora de Ronald Reagan i Margaret Thatcher, el Banc Mundial s’encarrega de defensar les bondats dels sistemes privats de jubilació i d’advertir de la insostenibilitat dels models públics. És, per tant, una pressió global.

El 2013, el Govern de Rajoy va modificar el sistema de revaloració de les pensions amb la introducció de l’anomenat ‘factor de sostenibilitat’. A la pràctica això ha significat que l’actualització de les prestacions deixés d’estar lligada a l’evolució de la inflació i els darrers cinc anys tot just han crescut un 0,25% per curs, el mínim que marca la llei i que en circumstàncies normals implica una pèrdua de poder adquisitiu per part dels pensionistes. El factor de sostenibilitat va introduir-se després de l’elaboració del preceptiu informe favorable per part del comitè d’experts nomenat pel Govern. Ara bé, aquest comitè d’experts no era precisament independent, sinó que vuit dels seus dotze membres havien estat a sou de la banca o de les asseguradores, que bàsicament són els que fan negoci amb els plans privats. En aquest sentit, Ignacio Zubiri deixa clar que “a qui afavoreix la inestabilitat del sistema públic i que no es reformi per fer-lo sostenible i garantir unes pensions dignes és al sistema financer, que justament és qui ven els privats”.

El BBVA és un dels principals actors del sector dels fons de pensions privats. Foto: Arxiu CRÍTIC

4) CaixaBank i el BBVA, els líders del negoci de les pensions privades

La banca privada és la principal beneficiària dels diners dipositats en fons privats de pensions a l’Estat. Segons les darreres estadístiques d’Inverco, corresponents al tercer trimestre de l’any passat, al voltant del 74% dels 109.000 milions d’euros en plans privats de jubilació estan gestionats per entitats financeres. Ara bé, els principals actors són fonamentalment CaixaBank i el BBVA, seguits a gran distància del Banc Santander, de Bankia, d’Ibercaja i del Banc Sabadell. CaixaBank disposa de 276 plans de pensions, que acumulen un patrimoni superior als 25.000 milions d’euros, fet que li dóna una quota de mercat del 23,55% del total de fons, mentre que el BBVA disposa de 480 fons, amb un total de 22.000 milions dipositats (el 20,1% del total). El Santander gestiona prop de 10.000 milions d’euros (el 8,95% de quota); Bankia, gairebé 7.000; Ibercaja, 6.376, i el Banc Sabadell, quasi 3.600 milions, cosa que el situa amb el 3,3% del mercat. Pel que fa a les grans asseguradores, la primera en el rànquing és Mapfre, amb 90 fons i més de 5.200 milions d’euros dipositats, fet que la situa amb el 4,77% del total; seguida d’Allianz, amb 4.800 milions, i Santa Lucía, amb prop de 2.300.

5) Realment són tan rendibles, els plans de pensions privats?

Tot i la promoció del producte, la realitat és que els darrers anys han aparegut nombroses veus i informacions que qüestionen la rendibilitat dels plans de pensions privats i les aportacions netes gairebé no han crescut darrerament. De fet, si s’analitza a llarg termini, es pot posar en dubte directament que la majoria de fons privats no suposin una pèrdua de poder adquisitiu per als jubilats. Segons la darrera edició de l’estudi ‘La Rentabilidad de los Fondos de Pensiones en España’, que realitza anualment el professor de l’IESE Pablo Fernández, al voltant del 80% dels fons van tenir un rendiment inferior a l’evolució de la inflació durant els darrers 15 anys.

En aquest sentit, les xifres posen en dubte les virtuts del model privat que tan sovint s’escolten en les declaracions dels grans ‘lobbies’ del sector o es llegeixen en el seu informe. Sense anar més lluny, el director d’estudis d’Inverco, José Luis Manrique, ha defensat que “a Xile el sistema és només de capitalització i funciona molt bé”. Les pensions al país andí es van privatitzar el 1980, en plena dictadura de Pinochet, amb l’aleshores ministre de Treball, José Piñera, com a principal responsable. Piñera, germà de l’actual president electe de Xile, Sebastián, ha estat elogiat constantment pels defensors de les pensions privades a l’Estat espanyol i, de fet, el 2016 va ser premiat per Civismo. Però, lluny dels elogis, la realitat és que avui en dia els xilens cobren la pensió més baixa dels països de l’OCDE, amb una taxa de substitució —la proporció entre el darrer salari i la pensió de jubilació— que se situa per sota del 40%. Un empobriment que ha generat nombroses protestes socials.

La conclusió per a Miren Etxezarreta, una de les fundadores del Seminari d’Economia Crítica Taifa, és que “la pensió privada és el pitjor negoci que es pot fer per a la vellesa, perquè és un sistema incert, amb una rendibilitat més que qüestionable i car, perquè cada any s’han de pagar comissions a les gestores”. Zubiri hi afegeix que, amb l’excepció de les persones amb rendes molt elevades, la majoria de la població no pot fer aportacions importants als plans privats i, tenint en compte la seva escassa rendibilitat, en molts casos negativa, “no són ni tan sols una alternativa viable” per a la majoria de la gent.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'No cerramos en agosto' d'Eduard Palomares

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació