08/01/2020 | 18:43
Quines són les estrenes que no ens podem perdre? Hi ha reposicions teatrals que hem de recuperar? Quins són els espectacles de dansa i circ que hem de veure? Les crítiques Teresa Ferré, Aída Pallarès, Gema Moraleda, Manuel Pérez i Muñoz i Oriol Puig Taulé recomanen les apostes amb més sentit crític d’aquesta temporada.
‘Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I’
Del 10 al 31 de gener al Teatre Lliure
Gema Moraleda, crítica de La Llança, recomana ‘Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I‘ de la Calòrica. Formada l’any 2010 per un grup d’artistes que volien fer teatre malgrat la crisi econòmica, La Calòrica ha treballat la reflexió política i el sentit de l’humor en tots els seus espectacles. Seus són els reeixits muntatges com ‘Els Ocells‘, ‘El fenomen de les feines de merda‘ o ‘Fairfly‘ que des de l’humor tràgic reflexionaven sobre la precarietat, la lluita de classes o la idea de l’emprenedoria.
Ara tornen amb el seu primer muntatge una tragicomèdia grotesca sobre la fam de poder i la ridícula brevetat de la vida centrada en la deformada figura d’Isabel la Catòlica. Carla Rovira, que aquest desembre va estrenar el seu primer muntatge a la sala gran del Teatre Lliure, forma part de l’elenc d’actors com ja va passar fa un decenni. “Qui no conegui a La Calòrica aquesta serà una gran oportunitat i qui ja hagi vist algun dels seus muntatges, ‘Feísima’ serà una manera de revisitar una companyia que no para de créixer”, diu Moraleda.
‘Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers’
Del 30 de gener al 23 de febrer a la Sala Beckett
Aída Pallarès, periodista cultural i cronista teatral a On Barcelona d’El Periódico, assenyala a ‘Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers‘ d’Àlex Rigola com una de les cites imprescindibles de l’any. El títol és un vers de Hamlet, del monòleg final de Shakespeare tot i que, com diu Rigola, “el seu muntatge no té res de tètric”. La proposta, que ja es va poder veure al Temporada Alta, torna durant el mes de gener a la Beckett per parlar de l’amor i la mort.
Josep Pujol, doctor en economia i catedràtic en història i institucions econòmiques, reflexiona sobre la vida amb la seva filla entre sessió i sessió de quimioteràpia. La seva filla és Alba Pujol, actriu, dramaturga i poeta. Tot el text de l’obra sorgeix de la síntesi de converses que Rigola va gravar i on es parlava de Shakespeare o de Gil de Biedma. “L’obra provoca riure i plor però no és lacrimògena”, explica Pallarès. Un cop més, Rigola reflexiona sobre temes contemporanis a partir del teatre documental i vivencial. Si a ‘Macho Man‘, la seva anterior producció, parlava de violència masclista, ara explora el tabú de la mort.
‘Macho Dancer’
El 14 i 15 de febrer a la sala Hiroshima
Oriol Puig Taulè, crític teatral i cronista de Núvol, posa l’ull a ‘Macho Dancer‘ d’Eisa Jocson, una coreògrafa i ballarina de Filipines. Formada com a artista visual i en ballet, va guanyar el seu primer concurs de pole dance a Manila el 2010. En la seva investigació coreogràfica, Jocson se centra en el treball i en les representacions del cos dansaire a la indústria dels serveis, i exposa la formació de la identitat i el gènere, la política de la seducció i els problemes de la mobilitat social filipina. A ‘Macho Dancer’, Jocson inverteix el rol i es presenta com ho faria un home stripper d’un club gai a Manila, ballant a la barra per diners. Després d’haver estudiat a fons els codis de la pole dance la ballarina assimila la tècnica de dansa de stripper masculí des de la seva energia femenina, aconseguint subvertir uns rols de gènere però no la finalitat del moviment: el cos com a objecte de transacció.
Macho Dancer forma part de la trilogia formada per ‘Corponomy -Death of the Pole Dancer‘ (2011), ‘Macho Dancer‘ (2013) i ‘Host‘ (2015). A les tres obres, l’artista desglossa la seva peculiar recerca sobre el cos com negoci, on impera la mirada nocturna, sexual i pragmàtica dels night clubs. Jocson ja havia explorat els tabús de gènere i també la racialitat a la trilogia ‘Happyland‘ (2017), en la qual apareix vestida de Blancaneus, un rol impensable per les centenars de noies filipines que treballaran d’animadores a Disneyland-Hong Kong i que, per raons ètniques, queden relegades a desfilar dia rere dia com a zebres en el seguici del rei lleó o mones en la cort de Tarzán.
‘5.100 m/s’
Del 17 al 19 d’abril al Mercat de les Flors
Manuel Pérez, director de la revista Entreacte i crític de Time Out, proposa ‘5.100 m/s‘, un espectacle de moviment i circ de la mà de Joan Català, “l’artista de carrer més internacional que tenim”. Català entén el fet escènic com un espai de diàleg entre l’humà, l’objecte i l’entorn, on el joc i el treball s’empasten amb les eines, les vivències i les idees que cada un vol aportar. L’artista, format en arts plàstiques i en circ, combina diferents disciplines en els seus projectes. Ha cursat estudis d’acrobàcia a la Rogelio Rivel de Nou Barris i a l’Escola Nacional de circ de Moscou. També té formació en dansa amb artistes com Mal Pelo o Àngels Margarit.
El muntatge ‘5.100 m/s’ es va poder veure a FiraTàrrega l’any 2018 en format work in progress. “5.100 gira entorn del ferro com a matèria primera. Dels sons a les ondulacions, de la força al diàleg, Català no deixa indiferent”, subratlla Pérez. Efectivament, durant 45 minuts de dansa, música i monòleg Català investiga al voltant del ferro com anys abans ho havia fet amb la fusta en el seu muntatge més aclamat, ‘Pelat‘. Ara, en aquesta peça, conviuen el circ, la música, la dansa, el gest i el teatre d’objectes amb la intenció d’evocar la feina de l’artesà. Dos anys després de veure a Català a un hangar targarí, l’espectacle torna en format sala al Mercat de les Flors dins el cicle Circ Ara Mateix.
‘Una’
Del 6 al 20 de maig al Teatre Lliure de Montjuïc
Teresa Ferré, crítica teatral a Entreacte i El Temps de les Arts, proposa ‘Una‘, el primer Projecte Empremta del Teatre Lliure, en el qual la directora, dramaturga i cineasta Raquel Cors rep el testimoni de la directora Carlota Subirós. “Em sembla interessant com a proposta de teatre documental, exercici de memòria històrica i procés de treball que uneix dones artistes de diferents generacions”, ressenya Ferré.
Aquest muntatge té una única protagonista, l’actriu Eva Lyberten, mite eròtic que protagonitzà durant els anys del postfranquisme moltes pel·lícules classificades “S”. En el context actual de reivindicació feminista, Cors ha preparat una proposta testimonial amb Lyberten, icona del cinema softcore espanyol dels anys 70 i 80. Una peça entre el documental i la ficció que reflexiona entorn la imatge eròtica que es projecta en el cos de la dona, en com creem i com mirem aquestes imatges. L’espectacle és la seva veu a cavall entre la persona i el personatge, l’experiència individual amb el seu cos i la col·lectiva de tota una generació de dones marcades per la dictadura i la Transició.
