Cosmètica tòxica: què és, quins riscos té i quines alternatives hi ha en el mercat

L’ús de cosmètica sempre ha estat associat el desig d’agradar més, de resultar més atractiva (o atractiu): tenir la pell més fina, els ulls més grans o amagar la nostra olor corporal. Els canons de bellesa de cada època han imposat a les dones, principalment, models que fins i tot han posat en risc la seva salut. Per tal d’aconseguir colors brillants s’utilitzaven compostos que eren tòxics com el mercuri o el plom en els tints i, fins i tot, substàncies corrosives per blanquejar la pell. Els avanços científics i tècnics, especialment el desenvolupament de la indústria petroquímica, van posar a disposició de la indústria cosmètica un gran nombre de substàncies aparentment molt útils, però de les quals no es coneixien els seus efectes a llarg termini. I molt menys l’efecte de barrejar diverses d’elles tots els dies.

La Unió Europea va unificar la legislació que regula els productes cosmètics a tots els estats membres a través d’un reglament del 2009. També va establir un sistema de traçabilitat i responsabilitat de tots els productes comercialitzats a la UE per tal de poder identificar al responsable si hi ha un problema amb algun dels cosmètics. A la vegada cada país té establert un procediment per a la comunicació de riscos per a la salut humana i d’efectes greus no desitjats per si l’ús d’un producte cosmètic ocasiona problemes de salut a la població.

No hi ha dubte que l’ús de la cosmètica no és una activitat de risc zero. El 2006 la UE va crear el sistema REACH, un sistema integrat de registre, avaluació, autorització i restricció de substàncies i preparats químics. REACH obliga a les empreses que fabriquen o importen substàncies químiques a avaluar-ne els riscos derivats de l’ús. Això inclou molts ingredients presents a la cosmètica. Hem de pensar que estem parlant de milers d’ingredients diferents, ja siguin sintètics o naturals.

Els productes naturals creixen un 10% anual dins del sector de la cosmètica a tot el món

Ens trobem en una situació en la qual, sobre el paper, les institucions europees vetllen per minimitzar al màxim el risc sobre la salut de les substàncies amb què entrem en contacte a diari i, d’altra banda, incrementa la desconfiança del consumidor, que veu com cada cop apareixen més estudis que demostren els problemes sobre la salut generats per la nostra costant exposició a un còctel de productes químics. Creix el nombre de consumidors que busquen productes més naturals i el sector de la cosmètica no és aliè a aquest moviment. Cada cop hi ha més empreses que elaboren, més botigues que en venen i més centres de bellesa i perruqueries que n’ofereixen. A escala mundial es parla d’un creixement mitjà d’un 10% anual en un mercat que mou molts milions cada any, i, segons la Sociedad Española de Químicos Cosméticos, a Espanya la venda d’aquests productes va augmentar un 20% entre juny del 2017 i juny del 2018.

La importància de saber llegir bé una etiqueta

Per la xarxa circulen articles, llistes i buscadors per detectar els ingredients més problemàtics presents a la cosmètica. Alguns han anant quallant i molts consumidors busquen productes que no els continguin. N’hi ha hagut prou que una gran marca s’atrevís a fer el pas i comences a publicitar que la seva cosmètica no conté determinats ingredients i moltes altres li han anat al darrere. Hem passat de voler un xampú de colors llampants a que l’absència de colorants sigui un argument de venda.

Des de fa un temps trobem al mercat molts productes de cosmètica amb reclams del tipus “sense parabens” o “sense sulfats”. Els parabens són un grup de conservants que es fan servir en quantitats molt petites, però que ja fa anys que alguns científics alerten que són disruptors endocrins, és a dir, que dins del cos mimetitzen l’acció de les nostres hormones. Quan es parla de sulfats, en realitat es refereix a un grup substàncies detergents que són bastant agressives i que poden produir irritacions a la pell en persones sensibles. La indústria cosmètica ha pres nota que el consumidor llegia l’etiqueta i triava productes on no hi fossin. I simplement els ha substituït per altres que el consumidor no pugui reconèixer.

La llei obliga a posar en l’etiqueta dels productes cosmètics tot els ingredients que conté en ordre decreixent: primer el que conté en més quantitat i al final els que estan per sota de l’1%. La llista d’ingredients fa servir una nomenclatura que és universal, és a dir, és la mateixa per a tots els països del món i que es coneix amb el nom de INCI (International Nomenclature of Cosmetic Ingredients). Aquesta nomenclatura, que en molts casos fa referència a compostos químics, és difícil de desxifrar per a una persona no experta. I més tenint en compte que hi ha milers d’ingredients possibles. Per això pot resultar fàcil aprendre unes quantes paraules claus com paraben (al INCI trobarem Methylparaben, Ethylparaben, Butylparaben, Propylparaben) o sulfate (Ammonium Lauryl Sulfate, Sodium Laureth Sulfate, Sodium Lauryl Sulfate, Sodium Myreth Sulfate). Però és impossible que un consumidor pugui identificar-ne tots els ingredients. Per a una empresa, és fàcil treure el Sodium Lauryl Sulfate i substituir-lo per Disodium Laureth Sulfosuccinate. El consumidor ja no trobarà sulfats, encara que el producte continuï contenint una base detergent forta i potencialment irritant. Igualment es poden substituir els parabens per altres conservants químics que el consumidor no identificarà, com ara la Methylchloroisothiazolinone,que també s’ha demostrat que és tòxica.

Aquests que hem esmentat només són dos exemples, però en trobaríem molts més, de com som fàcilment manipulables quan es tracta de llegir etiquetes de qualsevol producte a la venda.

Cosmètica natural o cosmètica ecològica?

Un altre fet que ens trobem sovint és l’etiquetatge poc honest que fan alguns empreses. No hi ha cap llei ni normativa que reguli aquest concepte. L’únic que diu la llei és que el que posa a l’etiqueta ha de ser veritat. Per tant, podem trobar una cosmètica que indiqui “amb oli d’oliva ecològic” i que aquest ingredient només sigui un 1% del producte i, el que és pitjor, que cap ni un de la resta d’ingredients sigui natural. El consumidor associa la presència de l’oli d’oliva ecològic amb un producte cosmètic natural i respectuós amb el medi ambient i res no li garanteix que així sigui.

No hi ha cap mena de regulació respecte al que es pot considerar cosmètica natural

A diferència del que passa amb l’alimentació ecològica, que està definida i protegida per una directiva europea, la cosmètica no té cap mena de regulació respecte al que es pot considerar cosmètica natural. Tant és així que les xifres que dona la Sociedad Española de Químicos Cosméticos parlen de 800 milions d’euros en vendes de cosmètica natural a Espanya, però només 30 milions d’euros corresponen a cosmètica ecològica certificada.

Els criteris de la cosmètica certificada estan clars i recollits en les diferents normes. Encara que no hi ha una norma comú, totes compleixen uns mínims que serveixen de base per definir què és una veritable cosmètica natural: que la major part dels ingredients siguin naturals o d’origen natural (com a mínim, el 90%), que no s’incloguin matèries primeres, especialment compostos químics, sobre els quals hi ha dubtes sobre la seva innocuïtat per al medi ambient o la salut de les persones, i que s’utilitzin processos de transformació i elaboració respectuosos amb el medi ambient. Un altre criteri és que es permetin ingredients d’origen animal, sempre que no siguin derivats d’animals amputats o sacrificats específicament per a l’elaboració del cosmètic, i també que els productes no hagin estan testats en animals. Tampoc s’admeten ingredients ni processos que impliquin l’ús de tecnologies controvertides com organismes modificats genèticament (OGM), nanotecnologia o irradiació.

Amb aquest criteris farem una bona cosmètica natural, però podrem dir que és ecològica? Per poder-ho fer, els ingredients d’origen vegetal i animal hauran d’estar certificats com a ecològics, segons la normativa que, en aquest cas sí, regula l’agricultura i la ramaderia ecològica.

Hi ha diferents organismes privats que certifiquen que la cosmètica acompleix aquests criteris. Al nostre país, les normes més conegudes i emprades són Cosmos, Natrue i BioVidaSana, encara que n’hi ha d’altres. Malgrat els diferents intents per unificar criteris a nivell europeu, això no ha estat possible i el consumidor es perd en un mar de logotips diferents. Donada l’àmplia oferta existent, potser el millor és reconèixer els més prestigiosos o cercar un punt de venda que ens doni confiança i faci la feina de selecció per nosaltres.

La bellesa està a l’interior

Ens agradi o no, vivim en un món on l’aparença té molt de pes. Som constantment bombardejades per missatges publicitaris que ens exigeixen estar guapes, netes i polides des que ens aixequem fins que ens n’anem a dormir. Les xarxes socials encara han amplificat més aquest fenomen i veiem linxaments mediàtics de famoses que surten de casa sense maquillar o decideixen no depilar-se les aixelles.

La indústria cosmètica se n’aprofita i ens omple de promeses de bellesa si comprem els seus productes. Però no hem d’oblidar que la salut de la nostra pell o dels nostres cabells no depèn únicament dels productes que li apliquem. De fet en depèn poc. “La cosmètica és 90% il·lusió i 10% realitat”, és una màxima del sector. Per aconseguir el millor aspecte de la nostra pell, cabells o ungles, el més important és una bona alimentació rica en productes frescos, una bona oxigenació proporcionada per una activitat física regular, una bona hidratació, un descans de qualitat i, sobretot, no hem d’oblidar que la pell és una prolongació perifèrica del nostre sistema nerviós i que reduir els nivells d’estrès i tenir cura del nostre equilibri emocional és la base de la nostra bellesa.

Els productes d’higiene i cosmètica són necessaris, però com a consumidores ens hem de replantejar quins realment ho són i quins ens ho volen fer creure. Al mercat trobem alternatives més sostenibles i saludables i la certificació ens dona l’opció de poder identificar-los per tal de reduir el nombre de productes químics amb els quals entrem en contacte a diari.

I, per damunt de tot, hem de prendre el control individual i col·lectiu que ens alliberi de la necessitat d‘estar sempre perfectes, i més quan fer-ho, pot suposar un risc per a la nostra salut i la del medi ambient. Difícil però no impossible.

A continuació, podeu veure el tràiler del film ‘Toxic Beauty’, de Phyllis Ellis, que es projectarà el pròxim dijous, 17 d’octubre, a les 19 hores, als cinemes Girona de Barcelona, dins la Mostra de cinema ‘Salut, Drets, Acció’