Crític Cerca
Notícies

D’Alcàsser a La Manada: així es construeix el relat del terror sexual

El 13 de novembre es complexen 27 anys del crim d'Alcàsser. Com s'ha elaborat l'imaginari sobre les agressions masclistes des de llavors? Quina responsabilitat hi han tingut els mitjans de comunicació?

12/11/2019 | 19:04

Aquest dimecres, 13 de novembre, fa 27 anys que Miriam, Toñi i Desirée, les noies d’Alcàsser, van desaparèixer anant cap a una discoteca de la zona. Les van trobar mesos més tard en un descampat, brutalment assassinades i violades. El relat que es va fer a la televisió del que va passar no només va suposar l’inici de la teleporqueria, sinó també el naixement d’un imaginari col·lectiu que va convertir la nit, l’oci i els carrers en territori hostil per a les dones. Al llarg de gairebé tres dècades, moltes més han estat assassinades o violades a l’espai públic. Però, des de la sentència del cas de La Manada a Pamplona, el feminisme ha aconseguit esquerdar el discurs que culpabilitza les dones de les agressions masclistes que pateixen. Però com es va construir el relat del terror sexual? Quina responsabilitat hi van tenir els mitjans? Com hi va influir el ‘cas Alcàsser’? Què ha canviat amb La Manada? Què queda per fer?

CRÍTIC reflexiona sobre totes aquestes qüestions amb la politòloga i autora del llibre ‘Microfísica sexista del poder‘, Nerea Barjola; l’advocada Carla Vall; l’escriptora i activista Brigitte Vasallo, i les arquitectes feministes del Col·lectiu Punt 6.

Foto: ELISENDA ROVIRA

Nerea Barjola: “El perill sexual no és una percepció; és un mecanisme polític de control sobre el cos de les dones”

Que l’espai urbà no es consideri un espai segur per a les dones és una construcció social basada en una ideologia molt clara: el masclisme. L’arquitectura no deixa de ser l’extensió (una més) d’un conjunt social misogin i sexista que utilitza el terror i la violència sexual com a mecanisme de control sobre el cos i la vida de les dones, i això es materialitza en la manera de construir ciutats. La violència sexual i l’assetjament de carrer ens parlen dels privilegis que els homes posseeixen sobre la vida i sobre el cos de les dones en una estructura i un règim masclistes.

L’espai públic no podria existir sense una forta conceptualització de l’espai privat, lloc on el patriarcat situa històricament les dones. De la mateixa manera, l’espai privat és on, des de la legitimitat social, els homes s’assignen l’accés als nostres cossos: es privatitza el cos de les dones. En contraposició, a l’espai públic, en absència de “protecció” masculina, el nostre cos es torna públic, és de tots o, cosa que és el mateix, de qualsevol. Un cos sense protecció masculina que surt a l’àmbit públic corre un risc, i aquest risc, segons el patriarcat, és el càstig o el preu a pagar per gaudir lliurement de les nostres vides, dels nostres cossos, del desig i de la sexualitat.

“Culpabilitzar les dones és una forma de no centrar la reflexió en la cultura de la violació”

El perill sexual no és una percepció; és un mecanisme polític de control sobre el cos de les dones i una tecnologia corporal que atenta directament contra la llibertat individual i sexual de totes nosaltres. Precisament, el relat sobre el perill sexual d’Alcàsser va ser una narrativa que es va construir socialment per impedir repensar el crim en termes polítics. Quan analitzes el cas, es veu clarament com totes les pors i ansietats socials tenien relació amb els espais de llibertat guanyats per les dones i pel moviment feminista. En aquest sentit, els relats sobre el perill sexual són mecanismes que la societat posa en marxa per restaurar i mantenir l”statu quo’ sexual. Tota narrativa sobre el perill sexual se sustenta sobre la culpabilitat de les dones. És una forma de no centrar la reflexió en la cultura de la violació, de no obrir un debat que posi damunt la taula quines són les relacions de poder masclistes que possibiliten que aquest tipus d’assassinats es cometin.

Carla Vall: “El cas de La Manada marca un precedent sobre què vol dir consentir o no en les relacions sexuals”

El ‘cas Alcàsser’ va marcar les dones de principis dels noranta. Després dels avenços feministes de la dècada anterior, el cas de les tres nenes segrestades, agredides i assassinades va fer que l’espai domèstic es tornés a percebre per part de les dones com un lloc més segur que el carrer. Tot i això, aquesta contraposició entre seguretat a casa i perill al carrer no és certa. Tal com demostren les estadístiques, la majoria de les violacions i de les agressions o dels assassinats se solen produir a l’espai íntim, a casa de la víctima. Els qui agredeixen i maten dones solen ser familiars, parelles o exparelles.

“El que més costa és assumir que hi ha homes que, sense cap afecció psíquica, són capaços de matar i d’agredir”

El ‘cas Alcàsser’ construeix un relat de la por on el que més costa és assumir que hi ha homes que, sense cap afecció psíquica, són capaços de matar i d’agredir així. Assumir-ho vol dir acceptar que hi ha homes sans mentalment que odien les dones, que són misògins i que el sistema és cruel i perillós. Per tant, entendre que és un cas estructural i que el càstig pel fet de sortir de casa i trencar el mandat social pot ser la mort. La diferència entre Alcàsser i La Manada és que, tot i que en el primer cas hi havia una associació forta feminista com era l’Associació Clara Campoamor, aquesta no va poder fer un contrarelat. En el cas de La Manada, en canvi, tot i la voluntat d’alguns d’intentar culpabilitzar la víctima, no es va aconseguir perquè la resposta al carrer va ser massiva amb consignes com #YoSiTeCreo o “La Manada som nosaltres”.

A més, una de les claus del cas de La Manada és que, a banda de l’onada de suport cap a la víctima, la víctima mateixa amb la seva acció de denúncia ens ha protegit a totes. Ella amb el seu testimoni ha portat al debat públic el tema del consentiment. De fet, el cas de La Manada ha estat, segons el meu parer, un litigi estratègic que marca un precedent sobre què vol dir consentir o no en les relacions sexuals.

Brigitte Vasallo: “Culpabilitzem les dones agredides perquè ens resistim a entendre que el sistema no funciona”

Quan parlem d’espai públic i de dones, hem de saber on posem el focus. Les dones ja estaven al carrer abans que les ‘flâneurs’ com Virginia Woolf el transitessin. Les putes, les treballadores, les artesanes, sortien al carrer; qui no ho feien eren les burgeses. El retorn a l’espai domèstic de les classes populars va implicar per a elles assumir la tasca de cures, cosa que inclou parir i criar els futurs treballadors i criadores. Sortir de la llar per anar al carrer implicava —i encara implica— una part de penalització pel fet d’estar en un lloc que se suposa que no és nostre. La policia del gènere diu que tot allò “femení” és introspecció, espais petits, tancats, llocs que, en principi, han de ser segurs. Ara bé, a mi també em preocupa que la lluita de les dones sigui sortir d’aquest espai de suposada repressió que és la llar per anar als espais masculinitzats. Com si els seus espais fossin més importants.

“La Manada ens ha enviat un missatge important: denunciar vol dir passar penúries, i això té efectes en tots nosaltres. Queda molt camí per fer”

El cas d’Alcàsser va ser un exemple d’utilitzar el recurs clàssic de culpabilitzar les dones per sortir a l’espai “masculí”. Si culpabilitzem les dones, anem al cas particular i alliberem de responsabilitat el sistema, perquè ens resistim a entendre que el sistema no funciona i està fet de soroll i de violència. La Manada ha aconseguit un gran rebuig popular, segurament més que Alcàsser, però també, i per desgràcia, ens ha enviat un missatge important: denunciar vol dir passar penúries, i això té efectes en tots nosaltres. Queda molt camí per fer.

Potser la lluita contra la violència no són ciutats feminitzades; la dicotomia no és aquesta. L’error és seguir posant el focus en les ciutats. Allà no trobarem la solució. Ni tampoc la trobarem als pobles. No tinc alternativa. Seguim girant a partir d’uns centres d’existència que ens fan mal globalment, hauríem de posar el focus en la paraula ‘ciutat’, què entenem per ‘ciutat’, com la definim i que volem fer amb la ciutat, si és que volem fer-hi alguna cosa.

Col·lectiu Punt 6: “No necessitem mesures coercitives, sinó espais urbans més habitables on la ciutat sigui segura”

Hi ha tota una generació de dones condicionades pel ‘cas Alcàsser’. Un grup de noies que va viure amb por l’adolescència, amb una altíssima percepció d’inseguretat de l’espai públic. L’estratègia del patriarcat va ser culpabilitzar-les a elles tres però també les seves mares, un mecanisme matrilineal pel qual es transmet la culpa de dones a dones. Alcàsser va posar en relleu, com el cas més recent de les ‘motxilleres’ argentines, que les noies anaven ‘soles’, quan en realitat anaven les unes amb les altres. Soles volia dir sense un home. Culpabilitzar-les a elles i posar l’èmfasi en la seva forma de viatjar, de vestir, de gaudir de l’oci (‘discos’, alcohol o sexe…) fa que els homes no s’hagin de revisar els seus privilegis i que tot segueixi igual. El cas de La Manada va ser diferent gràcies a un context sociopolític on des del feminisme es va lluitar per no culpabilitzar o revictimitzar la dona agredida.

“Cal treballar la ciutat per millorar els recorreguts, il·luminar els carres i incentivar la convivència”

Tanmateix, amb la informació constant que apareix als mitjans sobre agressions a dones, des dels moviments socials i feministes cal anar alerta del ressò que donem a les informacions publicades. Com a societat, correm el risc d’estigmatitzar territoris i col·lectius, quan la crítica hauria d’anar cap al model estructural. No necessitem mesures coercitives, sinó espais urbans més habitables on la ciutat sigui segura de dia i de nit. On les dones puguem sentir que la nit també és nostra. Una nit segura per a les que tornen d’una festa i també per a les que surten o van a treballar ben d’hora o ben tard.

El problema principal de les ciutats és que estan enfocades als mercats de producció i no a les necessitats de les persones, i això comporta, entre altres coses, una gran sensació d’inseguretat. Incorporar les persones a la ciutat, habitar-les, que les ciutats tinguin múltiples usos, disminueix la sensació d’inseguretat i la percepció de risc. El que passa és que la percepció de seguretat està allunyada de les dades reals. Una violació en un carrer amb 100 dones és d’un 1%, però la percepció de por és de totes. Aquesta sensació de risc és la que es fa servir per controlar els nostres cossos. Per això cal treballar la ciutat des de la vessant social alhora que es milloren els recorreguts, s’il·luminen els carrers i s’incentiva la convivència i el trànsit de persones diverses pels carrers. El futur són ciutats i territoris més ecofeministes on es prioritzin les persones i les cures. Ser conscients que depenem de l’entorn que tenim i que, en un context de canvi climàtic, calen canvis radicals.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu els podcasts de '5 dies de fúria' i el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida'

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies