01/01/2020 | 19:00
El 2020 ens convidarà a pensar no solament en els reptes immediats, sinó també a mitjà i llarg termini. Comença un nou any i també una nova dècada. Deixem un 2019 amb protestes ciutadanes als carrers de mig món, sense que hagi esclatat encara la crisi econòmica que tants veien com a imminent, amb el ‘Brexit’ cada vegada més a prop, amb noves mostres de l’erràtica política exterior de Donald Trump al capdavant de la principal potència mundial i amb uns nivells de conscienciació cada vegada més grans sobre l’emergència climàtica i l’agenda de gènere. En un context marcat per tendències de fons com la desorientació, la desigualtat multiforme i la dessincronització, aquests són els deu temes que ens mantindran ocupats el 2020.
1. Protestes i respostes
La segona meitat del 2019 ha estat especialment intensa pel que fa a protestes ciutadanes. El 2020 seguirem debatent sobre com de diferents són aquestes protestes però també sobre alguns elements compartits (ràbia, frustració, disfunció institucional) i sobre els processos d’emulació i d’aprenentatge. Però l’any 2020 les respostes seran tan o més importants que les protestes. Aquells estats que se sentin més forts posaran en marxa mecanismes d’acomodació i intentaran aprofitar el factor cansament. En canvi, si els estats se senten febles i si hi ha una forta fragmentació social, augmentarà el risc de violència. En matèria repressiva també hi ha processos d’aprenentatge i veurem un empoderament de les forces de seguretat, actuant de manera cada vegada més desacomplexada.
2. La politització del clima
Entra en funcionament l’Acord de París, i el fet que es basi en mecanismes de transparència hauria de facilitar que pugui exercir-se pressió social sobre els incomplidors. El 2020 veurem si el moviment de lluita contra el canvi climàtic s’estén amb força en països en via de desenvolupament i com coexisteixen el pacifisme dels Fridays for Future amb expressions més radicals com les de l’Extinction Rebellion. La lluita contra el canvi climàtic generarà guanyadors, perdedors i costos de transició. És aquí on el populisme de dretes intentarà explotar les pors d’una part de la població o de territoris que encara depenen d’activitats productives altament contaminants. Forces que fins ara s’han centrat en el discurs antiimmigració recorreran cada vegada més al negacionisme climàtic o menysprearan la urgència del repte com una preocupació de rics globalistes de ciutat.
3. L’ONU als 75: jubilació o reinvenció
Les Nacions Unides compleixen 75 anys, i aquest aniversari coincideix amb una greu crisi de liquiditat de l’ONU i amb el qüestionament del multilateralisme. No podria arribar en un pitjor moment: el 2020, més de 168 milions de persones necessitaran ajuda humanitària a tot el món, un rècord històric, i les agències de les Nacions Unides calculen haver d’atendre més de 59 milions de nens en més de 60 països d’arreu del món, fet que triplicarà les necessitats de finançament de fa una dècada. Aquesta situació contrasta amb l’efecte mobilitzador de les agendes internacionals, amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), també coneguts per Agenda 2030. El mateix podríem dir amb la resta de les agendes, com la climàtica, la urbana o la de dona, pau i seguretat.
4. Una economia sense nord
Cap de les inquietuds que van planar sobre l’economia global el 2019 no ha desaparegut. A més, cal afegir-hi temes de llarg recorregut pel que fa a la discussió sobre el futur del capitalisme, l’impacte de la digitalització i l’automatització, les dinàmiques de precarització social i la perplexitat en constatar que les mesures propugnades des de l’ortodòxia econòmica no donen els resultats promesos. Visions més heterodoxes guanyaran adeptes i s’intensificarà la discussió sobre si el que fallen són els indicadors per mesurar el progrés o la productivitat. Amb relació al model de creixement, Europa haurà de mirar cap enrere, revisant el grau de compliment de l’Estratègia 2020 i articulant una estratègia per al 2030 en què els temes de sostenibilitat guanyaran protagonisme. En la intersecció entre desigualtat, disrupció tecnològica i model de creixement, hi irromprà la fiscalitat digital com un dels principals temes de l’any i de la dècada.
5. La tecnologia com a nova frontera del poder
El 2020 serà l’any del 5G i comença la dècada en què veurem grans avenços en matèria d’intel·ligència artificial (IA) i de computació quàntica. De la mà dels Estats Units i de la Xina va prenent cos una mena de G2 tecnològic i revifen els vells reflexos de la Guerra Freda. La bipolaritat tecnològica crea noves dependències i esferes d’influència, però també provoca reaccions entre aquells que s’estan quedant enrere i volen recuperar terreny. El 2020 veurem com es consolida el “capitalisme de vigilància” i creix la sensació de cibervulnerabilitat. Una de les moltes mesures per fer-hi front serà la Llei europea de serveis digitals, que hauria de presentar-se a finals d’any i a través de la qual la Comissió Europea (CE) intentarà posar límits als gegants tecnològics. La tecnologia també és la nova frontera de l’activisme i de la repressió. La millor prova és que les distopies (moltes de les quals, basades en la culminació del somni totalitari a través de la tecnologia) continuaran guanyant espai en el consum literari i audiovisual.
6. La Xina: obligats a triar?
Temes que han marcat els últims mesos del 2019 com les protestes a Hong Kong o la repressió a Xinjiang seguiran tenint un paper destacat en l’agenda internacional. Hi haurà silencis vergonyosos com el de la immensa majoria dels països musulmans envers els uigurs o les tímides expressions de preocupació de moltes democràcies occidentals en relació amb Hong Kong. En els espais on la Xina ha guanyat més pes s’intensificarà el debat sobre les noves dependències. Fins ara Àfrica era el cas més visible, però l’Amèrica Llatina ha entrat amb força en aquesta dinàmica. L’altre espai on les divisions són més profundes és la Unió Europea (UE) entre els que veuen la Xina com un rival sistèmic i els que creuen que és un soci interessant, un comprador de deute imprescindible o un inversor clau. Un altre punt d’atenció serà la voluntat i capacitat de la resta de les potències asiàtiques per articular contrapesos a l’ascens de la Xina.
7. Eleccions als Estats Units
Els nord-americans elegiran el seu president el 3 de novembre. El comportament extravagant i les decisions erràtiques de la presidència de Trump han marcat el ritme de l’agenda internacional durant els últims tres anys i continuaran fent-ho en 2020. Encara que la campanya electoral (i la preelectoral) se centrarà en temes domèstics, la dimensió internacional no serà absent del debat. Començarem amb el procés d”impeachment’, que té com a desencadenant les pressions al president d’Ucraïna, i seguiran tota una sèrie de mesures en política exterior condicionades pel calendari electoral. Podem esperar una posició més agressiva pel que fa a Veneçuela o Cuba, duresa a l’agenda migratòria (especialment cap a Mèxic), més mostres de suport a l’expansionisme israelià i la voluntat d’arribar a les urnes preservant la treva comercial amb la Xina. A més, les eleccions nord-americanes donaran peu a dos temes més de discussió a escala internacional: què podem esperar d’un segon mandat de Trump i, en funció de qui sigui el o la candidata demòcrata, fins a quins extrems podria canviar la política exterior si Trump patís una derrota.
8. Una Europa geopolítica: alguna cosa més que un lema?
El ‘Brexit’ és una mica més a prop, Macron ha passat a l’ofensiva i Alemanya assumeix la presidència rotatòria de la UE durant la segona meitat del 2020. Aquest és el terreny en què ha de jugar una nova Comissió Europea, que ha promès actuar de manera més geopolítica. Per fer-ho, no n’hi haurà prou amb visió i lideratge, sinó que també caldran recursos i aliats. El 2020 és un any clau en la negociació del nou pressupost plurianual de la UE, les relacions amb els Estats Units estan en un moment crític i amb Turquia creixen els elements de conflicte, esmorteïts en bona part per la relació de dependència o fins i tot de subordinació que s’ha creat en matèria migratòria. En aquestes circumstàncies, cal esperar que la UE es bolqui en els temes en què encara se sent forta com el canvi climàtic i el comerç. L’altra gran prioritat serà el continent africà: expira el Tractat de Cotonou i, per tant, cal accelerar la negociació d’un nou marc de relació amb els països del bloc ACP (Àfrica-Carib-Pacífic).
9. Afrooptimisme i afrorealisme
El temps de l’afropessimisme ha quedat enrere. La discussió sobre Àfrica oscil·larà entre els afrooptimistes, que descriuran el continent com un pulmó de vitalitat i generador d’oportunitats, i els afrorealistes, que, tot i reconèixer aquests progressos, n’assenyalen la fragilitat. Aquest contrast es produeix en allò econòmic: entre els que posen el focus en l’entrada en vigor de l’àrea panafricana de comerç o les altes xifres de creixement i els que assenyalen el factor desigualtat, l’impacte sobre el medi ambient o els creixements molt més discrets de Nigèria o de Sud-àfrica. En l’àmbit polític, el contrast es dóna entre una Unió Africana reforçada, nous lideratges com el del primer ministre etíop, Abiy Ahmed, o l’esperança de canvi al Sudan, d’una banda, i, de l’altra, la dependència internacional, les famílies que es perpetuen en el poder, o la competència entre poders globals i regionals. El 2020 caldrà estar molt atents a les dinàmiques geopolítiques a la mar Roja, l’espai que connecta Àfrica amb el complex de seguretat de l’Orient Mitjà i mitjançant el qual els països del Golf també busquen fer-se un lloc en aquesta competició.
10. La Mediterrània: cooperació i conflicte
Mentre que Àfrica ha transitat del pessimisme a l’optimisme, la Mediterrània ha recorregut el camí invers. El 2020 es commemorarà el 25è aniversari del llançament del Partenariat Euromediterrani, també conegut per Procés de Barcelona. Els reptes inicials segueixen vigents i fins i tot s’han ampliat: el medi ambient, la joventut, l’ocupació o els refugiats hi tenen avui un paper destacat. A més, Europa ja no gaudeix de la posició dominant que tenia fa 20 anys, amb Rússia i la Xina guanyant presència. Durant l’any 2020, la Mediterrània seguirà sent sinònim d’immigració, de refugiats i de conflicte, i el repte serà el de desenvolupar una agenda en positiu. A més, els reflexos de cooperació segueixen activats i hi ha instruments disponibles, començant per la Unió per la Mediterrània però també tota la xarxa d’iniciatives mediterrànies que desenvolupen les ciutats, les organitzacions de la societat civil o els sectors econòmics. El 2020 no serà l’any en què culminin les esperances transformadores que es van plantejar 25 anys enrere, però tampoc ha de ser l’any en què s’enterrin definitivament.
Aquest article és una versió reduïda de la ‘Nota Internacional‘ publicada pel CIDOB el 17 de desembre de 2019. Aquesta ‘Nota Internacional’ és el resultat d’una reflexió col·lectiva per part de l’equip d’investigació del CIDOB en col·laboració amb EsadeGeo. Coordinada i editada per Eduard Soler i Lecha, s’ha beneficiat de les contribucions de Hannah Abdullah, Anna Ayuso, Jordi Bacaria, Ana Ballesteros, Pol Bargués, Moussa Bourekba, Carmen Claudín, Carme Colomina, Anna Estrada, Francesc Fàbregues, Oriol Farrés, Agustí Fernández de Losada, Blanca Garcés, Eva Garcia, Francis Ghilès, Sean Golden, Rafael Martínez, Óscar Mateos, Sergio Maydeu, Pol Morillas, Diego Muro, Yolanda Onghena, Francesco Pasetti, Enrique Rueda, Olatz Ribera, Jordi Quero, Héctor Sánchez, Ángel Saz, Cristina Serrano, Marie Vandendriessche i Lorenzo Vidal.
