Crític Cerca
Notícies

Els interrogants dels Comuns per al 2017: el nou partit, els candidats i el procés independentista

L'espai polític dels Comuns a Catalunya és gairebé una realitat i, si tot va com es preveu, al febrer o març s'iniciarà una convenció constituent i es llançarà un manifest per construir la confluència d'esquerres de Barcelona en Comú, d'ICV, d'EUiA i de Podem. Però, encara avui, hi ha molts interrogants oberts.

24/10/2016 | 00:05

En Comú Podem, a l'Estació del Nord de Barcelona, la nit electoral del 26J / GEORGIE URIS
En Comú Podem, a l’Estació del Nord de Barcelona, la nit electoral del 26-J / GEORGIE URIS

Avui, l’espai polític dels Comuns és gairebé una realitat i, si tot va com es preveu, al febrer o al març s’iniciarà una sèrie de debats per construir la confluència d’esquerres a tot Catalunya amb el suport de Barcelona en Comú (BeC), d’ICV, d’EUiA, de Podem i d’Equo. Serà una mena de “convenció constituent”. Els Comuns tenen pressa per organitzar-se i créixer fora de l’àrea metropolitana de Barcelona per si hi hagués un avançament electoral proposat pel Govern de Junts pel Sí. Quins interrogants continuen oberts? Quin calendari tenen per presentar-se en societat? Com es faran els debats de la nova organització? Qui són els negociadors de la futura confluència per cada partit polític? Quins dirigents tindran un paper clau en el futur del partit? Qui pot ser el candidat o candidata més ben posicionat?

 

Interrogants sobre el nou partit

Actualment, els Comuns estan treballant intensament en la construcció del que ells anomenen “un nou subjecte polític a Catalunya”. S’estan fent reunions discretes, trobades bilaterals i intercanvis de documents entre tots els actors en joc. Hi ha molts dubtes sobre la taula. Quina forma tindrà la confluència? Cada partit polític ha d’integrar-s’hi i desaparèixer? Com s’anomenarà la candidatura? Què passarà amb el capital, recursos i locals —però també amb el deute amb els bancs— de cada organització? Quins seran els mecanismes de presa de decisions? S’organitzaran per quotes de cada partit?  Tindran un local propi? Quina és la seva aposta política a mitjà-llarg termini? Quin posicionament prendran sobre el referèndum i la independència?

Els Comuns faran una convenció constituent a finals de febrer o principis de març que ha de servir com a moment fundacional

Els Comuns volen començar a presentar-se en societat i organitzar-se al gener de l’any vinent. Però les converses no avancen tan ràpidament com voldrien alguns. En principi, segons fonts dels Comuns consultades per CRÍTIC, “hi haurà una convenció constituent a finals de febrer o principis de març” que ha de servir com a moment fundacional del nou espai. Aleshores s’iniciaran tots aquests debats polítics, organitzatius, socials i de lideratge. Les converses entre forces polítiques de les esquerres van avançant, encara que no s’han concretat ni s’ha pogut respondre bona part de les grans qüestions pendents sobre la taula. Cada partit està reflexionant internament. Xavier Domènech va anunciar en un article a ‘La Vanguardia’ que el nou subjecte polític hauria de prendre cos en el termini de mig any.

Però qui està portant les negociacions sobre el nou subjecte polític català dels Comuns? Actualment no hi ha un espai oficial de treball entre ICV, EUiA, Barcelona en Comú i Podem per prendre decisions sobre el futur espai. Tot són converses a dues bandes, a tres bandes o, fins i tot, a quatre bandes. Però encara no hi ha un espai propi. De fet, és lògic que no existeixi fins que el nou subjecte polític estigui fundat. La voluntat dels impulsors, consultats per CRÍTIC, és iniciar un procés des de les bases de cada organització, augmentar el nivell de les converses i iniciar la confluència real a partir del gener de 2017.

Les reunions d’En Comú Podem s’han convertit en l’espai de diàleg del futur partit, però la idea és crear un grup promotor amb majoria d’independents

Tanmateix, el més semblant a un espai de reflexió i de trobada dels futurs Comuns s’està produint ‘de facto’ en les reunions de la coordinadora d’En Comú Podem. És l’únic espai de país —no municipal— on es poden trobar tots els actors de la confluència. El nucli impulsor de Guanyem, Iniciativa, EUiA i Podem. La seva missió és, teòricament, treballar i coordinar el grup parlamentari al Congrés i al Senat, però allà s’estan començant a produir de forma natural els primers debats d’àmbit polític català entre tots els actors. Qui va a aquestes trobades de la coordinadora d’En Comú? Per part de Barcelona en Comú, hi van Xavier Domènech —el qual algun mitjà de comunicació ja ha anomenat “l’arquitecte de la confluència”—, la diputada Lucía Martín i els membres de la direcció de BeC, Susana Segovia i Adrià Alemany; d’ICV, hi van David Cid, Josep Vendrell, Núria Buenaventura, Marc Rius —director de comunicació—; per part d’EUiA, hi van Joan Mena, Toni Salado —coordinador de política institucional i programa d’EUiA— i Eva Balart —directora de comunicació—; per part de Podem, després d’una sèrie de canvis en els últims dies, hi van Albano Dante Fachin, Joan Giner i la diputada al Congrés Mar García.

Tanmateix, la idea que hi ha sobre la taula és que a partir del gener “un grup promotor amb majoria de persones independents d’àmbit tant nacional com territorial” impulsin els debats sobre la nova organització. De fet, és previst, tot i que no està confirmat, que el llançament del projecte es faci a través d’una crida manifest d’intel·lectuals, activistes i polítics de les esquerres catalanes. A partir d’aleshores, s’iniciarà una sèrie de “tallers territorials oberts a tothom per debatre ponències” en els quals puguin participar els ciutadans que vulguin, i no solament les bases dels partits.

Podem avisa que sotmetrà el projecte de confluència a debat entre les seves bases i demana respectar els ‘tempos’ de cada partit

En pocs dies, Podem Catalunya iniciarà un debat sobre la confluència d’esquerres arreu del territori. Albano Dante Fachin, en declaracions a CRÍTIC, avisa que les negociacions no poden anar tan ràpidament ni poden quedar-se en els despatxos: “Més enllà de les converses que es puguin tenir aquí o allà, el mandat suprem que tenim és que la decisió de confluir la prenguin totes i cada una de les persones que treballen als cercles”. Ara, segons ell, les coses no podran anar tan ràpides com en períodes amb campanyes electorals al damunt: “Nosaltres marcarem els nostres propis temps. Les coses ja s’han fet de pressa altres vegades i no va sortir del tot bé. El primer que reivindiquem és que, per poder fer aquest debat, cal respectar els ‘tempos’ de cada organització”. L’actual líder de Podem explica que, segons els estatuts de Podem, “la ultimíssima paraula de tot la tenen els inscrits que, després de tots els debats d’arreu del territori i amb el seu resultat sobre la taula, hauran de prendre la decisió final”.

Quins noms, i lideratges, veurem aparèixer i/o consolidar-se en els pròxims mesos? Quins seran els portaveus? Hi haurà un candidat o candidata a la presidència de la Generalitat? CRÍTIC proposa un repàs dels noms que sonen en totes les travesses i que caldrà tenir en compte l’any vinent durant el naixement dels Comuns a Catalunya. Les negociacions i els protagonismes estan molt concentrats a Barcelona i, per això, la majoria dels noms provenen de l’esquerra barcelonina.

Ada Colau

Ada Colau i Gerardo Pisarello, el dia que van aconseguir l'alcaldia de Barcelona, el juny passat / ARXIU
Ada Colau i Gerardo Pisarello, el dia que van aconseguir l’alcaldia de Barcelona/ ARXIU

Ada Colau (Barcelona, 1974) és el símbol d’un moviment polític i social. L’actual alcaldessa de Barcelona ha assegurat en repetides ocasions que el seu objectiu és tornar-se a presentar a les eleccions municipals de 2019 a Barcelona per, com a mínim, aconseguir un mandat de vuit anys a la capital. Sempre defuig qualsevol temptació de ser candidata en les eleccions a Catalunya. Quan Colau era portaveu de la PAH, va arribar a rebre propostes per anar a llistes electorals al Parlament tant d’Iniciativa per Catalunya-EUiA com de la CUP. Les va rebutjar. Sempre va apostar per crear un moviment polític nou amb una sigla pròpia. De fet, tal com s’explica al llibre ‘Ada, la rebel·lió democràtica’, de Joan Serra, la idea inicial, sobretot expressada pel seu company, Adrià Alemany, era presentar-se a les eleccions espanyoles. Tanmateix, finalment, es van imposar les tesis de crear una candidatura ciutadana amb el suport de partits polítics d’esquerres per a les municipals.

La trajectòria com a activista de Colau ve de lluny: des del moviment antiglobalització a principis de la dècada del 2000 fins a portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Filla de pares ‘hippies’, va estudiar filosofia i va viure a Itàlia. “No sóc comunista, no sóc socialdemòcrata, no sóc anarquista”, afirma. “Els grans relats que ho expliquen tot i ho solucionen tot han fracassat”, explicava en una entrevista sobre el seu pensament a CRÍTIC quan encara no era ni candidata a l’alcaldia. Tampoc no s’ha definit mai com a independentista, tot i assegurar que va votar Sí-Sí en la consulta del 9-N, i intenta gairebé sempre no mullar-se gaire en la qüestió nacional.

Gerardo Pisarello

Foto: Xavi Herrero
Gerardo Pisarello, al Centre Cívic La Sedeta / XAVI HERRERO

El número 2 de Barcelona en Comú, Gerardo Pisarello (Tucumán, Argentina, 1970), és una de les peces clau, sovint a l’ombra, de la bastida ideològica i organitzativa dels Comuns. És un dels cervells dels Comuns. Pisarello sempre està pensant en tot: des de com fer front als poders econòmics de la ciutat fins a com construir un nou relat històric del catalanisme d’esquerres. Lidera l’actual primera tinença d’alcaldia de Barcelona: és a dir, la principal sala de comandaments de l’Ajuntament. Doctor en dret, professor de la Universitat de Barcelona, vinculat a moviments socials i autor d’uns quants llibres. Ha estat vicepresident de l’Observatori DESC i, igual que el seu bon amic Xavier Domènech, membre de Procés Constituent. Pisarello va estar a punt de ser candidat d’EUiA en les eleccions europees de 2014, però va abandonar la cursa per desavinences amb el nucli dur més ortodox d’Izquierda Unida.

Fill d’un advocat assassinat per la dictadura militar argentina, Pisarello es considera a si mateix “fill d’un moment molt especial de l’Argentina i de l’Amèrica Llatina. Sóc fill d’un moment de gran rebel·lió als anys setanta i fill també d’una gran tragèdia com a reacció a aquesta rebel·lió. Sóc fill de les ànsies de canvi i alhora sóc fill d’una època de por”. Va arribar a l’Estat espanyol, primer a Madrid amb una beca per estudiar i després a Barcelona per treballar a la universitat. Parla un català perfecte. Tot i això, els tòpics de les elits sobre un polític d’arrels sud-americanes reapareixen sovint: “El director de ‘La Vanguardia’ i el president de La Caixa em van preguntar el mateix: «Entens el català?». Mostra que hi ha un prejudici”. Pisarello, en l’eix nacional, té un punt de centralitat dins dels Comuns: comparteix les crítiques a l’independentisme que fa Domènech i alhora es mostra sovint amable amb ERC, sobretot amb l’ERC dels anys trenta, de Pi i Sunyer i Companys. Pisarello, de fet, té com a referent polític Xosé Manuel Beiras a Galícia o Blas Infante a Andalusia. “Jo sempre he tingut un rebuig contra el centralisme i el nacionalisme espanyolista, i una simpatia pel sobiranisme català, gallec i basc i, fins i tot, per les reivindicacions andaluses”, explicava en una entrevista a CRÍTIC sobre la seva trajectòria política i el seu pensament.

Xavier Domènech

Foto: DAVID SABADELL
Xavier Domènech, al Congrés / DAVID SABADELL

El cap de llista d’En Comú Podem i diputat al Congrés, Xavier Domènech (Sabadell, 1974), està fent un paper d’home pont en la confluència entre Barcelona en Comú, ICV, EUiA i Podem que és reconegut i elogiat per totes les parts consultades per CRÍTIC. De fet, Domènech s’ha guanyat un perfil d’interlocutor polític dels Comuns a escala nacional amb el Partit Demòcrata Català o ERC i amb el Podem de Pablo Iglesias. El que més l’ha ajudat és haver guanyat les darreres dues eleccions generals a Catalunya. Ni el PSUC del 1977 o del 1979 no ho havia aconseguit. Domènech, però, sap d’història. És conscient que tot canvi només és possible després d’un llarg camí en la batalla per l’hegemonia social i cultural. “Si hagués de definir-me amb una etiqueta, em definiria com a comunista llibertari. La tradició marxista m’ajuda a reflexionar i analitzar les coses”, explica en una entrevista a CRÍTIC.

El líder dels Comuns a Madrid defensa una aposta per construir un nou catalanisme popular, d’esquerres, imbricat amb la tradició federalista de Pi i Margall i una descentralització en favor dels municipis, i sovint s’ha mostrat crític amb l’independentisme d’alta velocitat tant d’ERC com contra la CUP. Resumeix el seu pensament polític en una extensa entrevista publicada en format de llibre per l’editorial Icària: ‘Camins per l’hegemonia. Pensant històricament el present i el futur de Catalunya‘. Un resum del que allà explica sobre la seva visió del model d’Estat per a Catalunya: “Sóc sobiranista i crec que Catalunya és un subjecte polític. Això inclou el dret a decidir i més coses. Crec més en un país que té aquesta sobirania reconeguda i que comparteix sobiranies amb altres pobles de l’Estat”, comenta. “Si hi ha un Estat compartit, ha d’haver-hi igualtat en les diferents realitats nacionals. Un cop fet això, s’ha d’afrontar el procés territorial. Si aquest procés es pogués donar, jo, en un referèndum, votaria quedar-me. Jo ja entenc que es digui que Espanya no es pot canviar… però em costa pensar-me separadament de les lluites i les reivindicacions dels asturians, els bascos, els madrilenys, els gallecs o els de Cadis. Considero que Catalunya és una nació i que jo hi pertanyo, però també tinc solidaritats que són més intenses amb sectors d’aquests pobles que amb altres realitats”.

Xavier Domènech, professor d’història a la Universitat Autònoma de Barcelona i premi Ciutat de Barcelona en història de 2006, va ser insubmís al servei militar, va militar en el moviment estudiantil i en defensa de la universitat pública, va formar part de Procés Constituent i, posteriorment, es va vincular als Comuns. Va ser nomenat comissionat d’Estudis Estratègics i Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona i, aleshores, va ser un dels artífexs de la retirada de símbols monàrquics al consistori i a la ciutat de Barcelona. El seu coneixement del PSUC i del moviment obrer durant la Transició li ha permès connectar d’una manera especial amb les bases d’Iniciativa i d’EUiA més que qualsevol altra cara coneguda dels Comuns.

Jaume Asens

Jaume Asens, al seu despatx / JORDI BORRÀS
Jaume Asens, al seu despatx / JORDI BORRÀS

Jaume Asens (Barcelona, 1972) està cridat a tenir un rol rellevant en la configuració del projecte nacional dels Comuns. L’actual regidor de l’Ajuntament de Barcelona sempre ha tingut una projecció política i social —catalana o europea— més enllà dels debats locals. Representa la sensibilitat més clarament independentista dins del món dels Comuns. En una recent entrevista a CRÍTIC, va arribar a assegurar que “Barcelona en Comú no descarta confluir amb la CUP en unes eleccions catalanes. A mi em semblaria una opció desitjable”.

El seu historial d’advocat de totes les causes socials va des de la defensa legal del moviment ‘okupa’ fins a la seva lluita —també en l’àmbit teòric del dret— contra la repressió policial —també de la Guàrdia Urbana de Barcelona—, la restricció de les llibertats des de l’11-S o el rebuig a la ‘llei mordassa’ del PP. Llicenciat en dret i en filosofia i doctorand en ciències polítiques i socials (amb la tesi a mig fer), va ser durant la segona part dels anys noranta i la dècada dels 2000 un dels advocats més crítics amb els abusos del poder a Barcelona. Va formar part de la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats. “La nostra generació està marcada per l’aixecament zapatista dels anys noranta, les mobilitzacions antiglobalització de Seattle i de Gènova, les protestes contra la guerra de l’Iraq… La dècada que va del 1994 al 2004 és com el nostre Maig del 68”, explica. Actualment, exerceix una tinença d’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona i, sobretot, ha treballat la qüestió dels drets cívics o el tancament del Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca.

Ernest Urtasun

Foto: Ivan G. Costa
Ernest Urtasun / IVAN G. COSTA

És el principal valor a l’alça a Iniciativa per Catalunya dels pròxims anys. De fet, el partit l’ha designat com a portaveu. La idea és que guanyi protagonisme en els pròxims mesos, en paral·lel o rellevant els portaveus de Catalunya Sí que es Pot Joan Coscubiela i Lluís Rabell. Ernest Urtasun (Barcelona, 1982) és jove, poliglot, diplomàtic i amb una alta formació acadèmica. Porta dos anys d’eurodiputat per ICV-EUiA, però els ecosocialistes el necessiten a Barcelona… tot i que ell assegura sempre que voldria fer dues legislatures a Brussel·les —en total, serien 10 anys. Va créixer en una família de tradició ‘psuquera’ i amb només 15 anys es va unir ja a Joves d’Esquerra Verda. El seu discurs té un punt de moderació i, difícilment, fa cap declaració política massa radical. La carrera de diplomàtic li marca el perfil. Va arribar a treballar com a tècnic al Ministeri d’Exteriors durant el Govern de Zapatero i a la secretaria de la Unió per la Mediterrània a Barcelona. Forma part de la generació de joves d’ICV que van liderar en diferents etapes els seus amics David Cid, un dels coordinadors actuals d’ICV, i Janet Sanz, actual regidora a Barcelona.

En la clau nacional, no s’amaga de ser federalista. “Sóc federalista, ho he estat sempre i segueixo defensant la idea d’un encaix federal de Catalunya dins l’Estat, però comparteixo projecte polític amb molta gent que defensa la independència i estem molt còmodes fent-ho junts”, va dir en una entrevista a CRÍTIC. Urtasun defensa el referèndum com a “gran consens al catalanisme en aquests moments, fins i tot amb el PSC, que durant molt de temps va estar defensant el dret a decidir”. Rebutja, però, les vies unilaterals i, en canvi, reclama “trobar aliats a l’Estat i a la Unió Europea per desbloquejar el conflicte”.

David Cid

Fotos: IVAN G. COSTA
David Cid i Marta Ribas, a la seu d’ICV /  IVAN G. COSTA

David Cid (Barcelona, 1980), recentment escollit amb Marta Ribas com a coordinadors nacionals d’ICV, és l’home de l’estratègia, de la reflexió política i que coneix totes les característiques internes de l’organització. Somriu i té mà esquerra, però mai no parla més del compte. Ja va ser coordinador de les Joventuts, va ser responsable de moviments socials d’ICV, va presidir el partit a Barcelona i, ara, ha de liderar el repte de rellevar Joan Herrera i Dolors Camats en un dels moments més decisius de la història del partit. És un home de consens a ICV. Fins i tot, en l’eix nacional: tot i haver estat molt proper a les tesis independentistes, actualment afirma “sentir-se expulsat de l’independentisme”. En una entrevista a CRÍTIC, deia: “A l’època del 2003 i 2004 jo era favorable a la independència. Carod-Rovira deia que l’independentisme no havia de ser nacionalista ni identitari. Però els discursos d’allò d'”Espanya ens roba” o del “tenim pressa” em posen dels nervis”.

Cid és biòleg de formació, però porta més de cinc anys treballant pel partit. Mai, fins ara, en càrrecs electes. Ni al Parlament ni a l’Ajuntament de Barcelona. El seu futur als Comuns, segons fonts consultades per CRÍTIC, continuarà sent a l’ombra —relativament, a l’ombra— com a organitzador i munyidor de consensos. La idea, quan arribi el moment de fer llistes electorals, seria llançar el seu amic Urtasun, Marta Ribas o les actuals regidores barcelonines Laia Ortiz i Janet Sanz com a possibles candidats de futur tant a Catalunya com a Barcelona.

Marta Ribas

Marta Ribas (Rubí, 1975) ha arribat per la via ràpida i —pels qui no la coneixien— d’una manera sorprenent al lideratge d’Iniciativa per Catalunya després d’uns quants anys de regidora a Rubí i de diputada al Parlament. S’ha especialitzat, sobretot, en temes de sanitat pública, desigualtats socials i qüestions relacionades amb polítiques de benestar. Implicada en l’associacionisme juvenil i en el món associatiu de la ciutat de Rubí. Les seves idees i àrees de treball entronquen perfectament en la línia tradicional d’ICV malgrat haver arribat com a independent. Prové del món periodístic: va treballar en mitjans locals del Vallès i a COM Ràdio. Anys després, va començar en política municipal com a independent en una llista d’ICV a Rubí en les municipals de 2003. L’any 2012 va fer el salt com a diputada al Parlament i el 2016 ja és coordinadora nacional d’ICV. “Tot va molt ràpid en política, últimament”, admet Ribas.

Ribas opta clarament pel model federal —”però diferent del del PSOE”, matisa—  i és bastant crítica amb el projecte independentista actual i el full de ruta de Junts pel Sí. CRÍTIC ha promogut des de l’estiu un debat a fons per reflexionar sobre els Comuns i la independència, i ella hi va aportar el punt de vista d’ICV després dels articles de Pisarello o del regidor de Guanyem Badalona en Comú Josep Téllez. “Apostem per un Estat lliure, reconegut com a subjecte polític, però dins del marc d’un Estat plurinacional”, va concloure al text titulat ‘Sobiranies compartides’. “El camí de la unilateralitat no és realista, però impedir que els catalans votem també està fora de la realitat”, hi afegeix.

Josep Vendrell

Josep Vendrell, d'ICV / EN COMÚ PODEM
Josep Vendrell, d’ICV / EN COMÚ PODEM

Un dels homes forts d’Iniciativa en la construcció del nou subjecte polític dels Comuns serà Josep Vendrell. Actualment, és diputat d’En Comú Podem al Congrés: va ser el candidat d’ICV que anava més alt a les llistes encapçalades per Xavier Domènech. És, probablement per a la majoria de la població, un polític poc conegut. Però no és nou en política. Vendrell, nascut a Camarasa, un poble de 900 habitants a la comarca de la Noguera, va començar a militar en el món sindical de CCOO a les Terres de Lleida a finals dels anys vuitanta. És un home de partit. Ha estat líder de les Joventuts i ha exercit diversos càrrecs en els últims 15 anys a l’executiva del partit. De fet, pocs recorden que va ser l’ombra de Joan Saura durant el Govern tripartit: cap de gabinet a la conselleria de Relacions Institucionals i Participació (2003-2006) i secretari de Relacions Institucionals i Participació a la conselleria d’Interior (2006-2010).

Vendrell, que és llicenciat en història i màster en polítiques públiques i socials, ha demostrat capacitat de supervivència política. Tot i ser tres anys més gran que el seu amic Joan Herrera, s’ha mantingut dins d’ICV després del canvi generacional radical fet pels ecosocialistes amb David Cid, Marta Ribas, Ernest Urtasun, Laia Ortiz i Janet Sanz. És la baula entre la generació dels Saura, Guillot, Mayol o Baltasar i l’actual nova etapa. En l’eix nacional, s’insereix perfectament en l’aposta actual d’ICV: es defineix com a federalista i partidari del dret a decidir.

Albano Dante Fachin

Albano Dante, diputat de CSQP. Foto: Xavi Herrero
Albano Dante, líder de Podem i diputat de CSQEP / XAVI HERRERO

Albano Dante Fachin, d’origen argentí (Bahía Blanca, Argentina, 1976) però que ha viscut des d’adolescent a la zona de Blanes, és un dels polítics més indomables de l’esquerra catalana. És el nou secretari general de Podem, té bona relació amb Pablo Iglesias, i alhora des de fa anys ha mostrat complicitats amb la CUP. Una part de l’independentisme segueix veient-lo com un espanyolista. S’equivoquen: no és independentista, però està d’acord a construir una república. De fet, tot i ser merament simbòlic, no va tenir problemes per anar a la manifestació independentista de la Diada i, fins i tot, va acabar apareixent en una fotografia amb una estelada amb Junqueras i Anna Gabriel l’Onze de Setembre a Sant Boi. Capaç de guanyar unes primàries sense tenir el suport explícit de l’aparell de Podemos. Capaç de posar dels nervis Iniciativa dins de Catalunya Sí que es Pot. Albano Dante és, clarament, un polític atípic: segurament perquè no és un polític. Més rauxa, menys “seny”. L’exsecretària general de Podem, Gemma Ubasart, avui professora a la Universitat de Girona, respectada a l’entorn dels Comuns i analista política en diferents mitjans de comunicació, va apostar per un aleshores poc conegut Albano Dante Fachin com a candidat electoral de Podem a Catalunya. L’actual home fort de Podem havia militat com a periodista a la revista ‘Cafè amb Llet’ i va denunciar casos de corrupció i de privatitzacions de la sanitat pública catalana.

Albano Dante, amb molts suports a la base i poquets a les direccions, va guanyar les primàries de Podem Catalunya per convertir-se en secretari general amb el 41% dels vots superant les candidatures de tres activistes polítics que caldrà seguir tenint en compte en el futur: l’actual diputada de CSQEP, Jessica Albiach (23%), l’actual diputat d’En Comú Podem Raimundo Viejo (19%) i el senador també d’En Comú Podem Óscar Guardingo (9%). Són noms que seguiran tenint un pes específic important dins de Podem i a les confluències tant al Congrés com al Senat i al Parlament. De tots ells, Albano Dante era probablement el candidat amb millors relacions i més sintonia ideològica amb el nucli dur de Guanyem Barcelona.

Joan Josep Nuet

FOTO: Jordi Borràs
Joan Josep Nuet, a la seu d’EUiA / JORDI BORRÀS

Joan Josep Nuet (Reus, 1964) és l’actual coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) i diputat al Parlament. Llicenciat en geografia i història per la Universitat de Barcelona. L’any 1986 va ingressar al Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) i al sindicat CCOO. Mentre es desmembrava la Unió Soviètica, ell aconseguia la seva primera acta com a regidor comunista a Montcada i Reixac (Vallès Occidental). Aleshores va haver de deixar la seva feina d’agent comercial en el sector del metall i de la química industrial. Tot i això, encara trigaria anys a guanyar pes polític en l’àmbit català. EUiA va estar molts anys, sobretot durant l’època del Govern tripartit i la represa dels pactes de coalició amb ICV, liderada pel difunt Jordi Miralles. En canvi, sí va teixir moltes relacions amb el comunisme espanyol. Va tenir un paper important a Madrid, ja que era membre de l’executiva federal d’IU des del 2004, va ser senador per designació autonòmica des del 2006 i, finalment, diputat al Congrés el 2011. Actualment, és diputat al Parlament per Catalunya Sí que es Pot. El líder d’EUiA defensa clarament un model federal amb una república catalana molt lluny del model federal del PSC i fins i tot més sobiranista que el d’alguns discursos d’ICV. Tot i això, Nuet de jove va ser independentista, i reconeix que va estar a punt d’entrar a militar a les Joventuts d’ERC.

El paper d’EUiA és clau en l’engranatge dels Comuns. Tot i ser una força petita en nombre de vots, té una importància simbòlica. Els comunistes, sota el lideratge de Nuet, han tingut un paper de mediador en les crisis a CSQEP i, en els últims anys, havien tingut bones relacions amb els sectors marxistes —i fins i tot, propers a Endavant— de la CUP. Pocs es recorden ara de les històriques ruptures dels anys finals del PSUC i durant el traumàtic naixement d’IC. Nuet sí se’n recorda. “Nosaltres vam tenir un debat sobre qui era millor comunista, i amb això ens vam matar”, explicava en una entrevista a CRÍTIC.  Durant la dècada dels 2000, EUiA i ICV van treballar i debatre per convertir la coalició en una “coalició política” i no merament electoral.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebràs el llibre 'La revolta de Santa Jordina'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació