19/04/2017 | 20:00
S’ha parlat molt del perill de l’extrema dreta al sud d’Europa, especialment a partir de la crisi del 2008. Es tracta d’un espai poc homogeni i difícil de combatre on han estat tres les estratègies reeixides. El pragmatisme ultralaic del Front Nacional francès, el neofeixisme anticapitalista dels italians de Casa Pound i el nacionalsocialisme grec d’Alba Daurada en són les mostres més clares. Apropem-nos amb detall a la seva genealogia.
França: l’arrel del supremacisme ‘pied-noir’
El 2 de gener de 1956 va haver-hi eleccions legislatives a l’Hexàgon. La sorpresa de la nit fou la Unió de Defensa dels Comerciants i dels Artesans (UDCA), una formació, liderada per Pierre Poujade, que el politòleg Duverger definí com “d’un feixisme elemental, groller i primitiu“. L’UDCA obtingué més de dos milions i mig de vots i 51 escons, entre els quals el del jove bretó Jean-Marie Le Pen. Allà i més enrere —en la França nostàlgica de l’Antic Règim, del col·laboracionisme amb els alemanys i del supremacisme ‘pied-noir’— és on arrela el Front Nacional (FN) actual.
En néixer, el 1972, l’FN fou la suma, essencialment, dels nacionals —els poujadistes, els monàrquics, la gent dels valors familiars— i dels nacionalistes –els neofeixistes i els joves de grupuscles com Occident que al Maig del 68 llegien Céline en comptes de Bakunin i s’estomacaven amb els maoistes a la Sorbona. Amb el pas dels anys, l’FN “s’allibera de les rèmores que no li permeten créixer com a projecte”, explica l’expert en història del feixisme de la UAB, Ferran Gallego. Dues figures són importants per entendre-ho. D’una banda, François Duprat, ideòleg dels primers anys, provinent del neofeixisme més dur i historiador negacionista de l’Holocaust. Duprat, assassinat a 38 anys per un suposat grup sionista, aviat va entendre “que el camí de l’extrema dreta francesa era esdevenir una dreta nacional, social i popular i abandonar elements identitaris”, diu Gallego. De l’altra, qui posà les beceroles perquè el Front fos un “partit de masses”: Jean-Pierre Stirbois, que usà els seus bons resultats a Dreux, una ciutat de 30.000 habitants a uns 80 quilòmetres de París, com a laboratori dels arguments bandera del lepenisme: la immigració i la inseguretat. La crisi de l’Estat del benestar i el fet que agafés l’esquerra en un moment baix —amb el PS de Mitterrand governant i el PCF sense encaixar la caiguda del Mur— foren clau per a l’ascens de l’FN els anys noranta i a l’inici del segle.
El 2011, Marine Le Pen esdevé líder del partit. La filla s’ha allunyat del llenguatge del pare i ha aprofundit en la depuració de l’FN. El 2006, quan els anomenats marinistes encara pugnaven contra la vella guàrdia per aconseguir el control del partit, Marine Le Pen va fer un discurs simbòlic a l’esplanada de Valmy, on el 1792 les tropes revolucionàries franceses derrotaren una coalició de les monarquies estrangeres que pretenia esclafar la Revolució iniciada a la Bastilla. Le Pen va exhortar els francesos, en fos quin fos l’origen, a assumir els valors republicans per esdevenir ciutadans de ple dret. La defensa dels valors de la República i de la laïcitat és la seva clau discursiva. Amb aquesta defensa s’acaben les nostàlgies de l’Antic Règim o del feixisme. Els integristes catòlics, els tradicionalistes, els feixistes ‘stricto sensu’, han anat essent apartats dels llocs visibles. Tot i ser clarament continuista, sap allunyar-se de referències, de símbols i d’episodis que ja no formen part de l’experiència personal dels més joves.
El 2002, en les presidencials, un 30% de les paperetes de l’FN eren de persones entre 18 i 34 anys. El 2012, amb Marine Le Pen com a candidata, foren un 43%. Com comenta el sociòleg i activista de Perpinyà Gautier Sabrià, “la desdimonització de l’FN, i la seva normalització en el marc republicà, es nota perquè hi ha dirigents com Florian Philippot i Philippe Martel sortits de l’elitista Escola Nacional d’Administració (ENA), on estudia l”establishment’ republicà, i també per una preocupant dada feta pública pel centre de recerca CEVIPOF: quasi un 11% dels professors de secundària està disposat a votar l’FN en les presidencials del 2017″. La perspectiva que tenen davant és la de condicionar tota política de dreta a França. Cada cop més.
Itàlia: el neofeixisme antiglobalització de Casa Pound com a exponent
Si hi ha un referent fora de França que va inspirar l’FN —i en general l’extrema dreta a l’Europa mediterrània durant dècades—, aquest fou el Moviment Social Italià (MSI). “Un cop acabada la guerra, hi va haver tot un replegament de les despulles del feixisme italià, que van autoorganitzar-se, el 1946, en l’MSI”, explica Matteo Albanese, historiador i investigador a la Universitat de Lisboa. L’MSI intentà aglutinar tots els sectors ‘ultres’ del país transalpí: dels neopagans als catòlics i dels ‘neri’ dels ‘anni di piombo’ als nazis. Amb una important capacitat de mobilització i amb un pes electoral petit però sostingut —entre un 5% i un 7% del vot—, l’MSI va ser la crossa de la democràcia cristiana en diverses ocasions fins als anys seixanta. “El món de l’MSI és, al contrari que altres casos com el francès, molt autoreferencial i poc canviant. Durant 40 anys i fins a l’arribada d’un tecnòcrata com Gianfranco Fini, a finals dels vuitanta, va fer pocs esforços per evolucionar”, explica Albanese. De fet, Fini va portar el partit a la transformació en Aliança Nacional (AN), el 1995. Una mutació no exempta de traumes: “El feixisme italià”, segons l’historiador, “era doctrinàriament corporatiu i anticapitalista des de sempre, i Fini converteix la nova AN en un partit, amb matisos, liberal en la cosa econòmica”. Des d’aquest moment, l’AN s’acosta al partit del llavors president Berlusconi i s’integra en l’estructura del Poble de la Llibertat. Aquesta coalició de partits continua sent la marca actual de la dreta neoliberal italiana.
En el cas italià, hi ha un altre front ‘ultra’ molt clar: el de la Lliga Nord, nascuda com una federació de petits grups regionalistes de l’industrialitzat nord. Els anys noranta, liderada per Umberto Bossi, va fer de la retòrica contra l’opressió fiscal que els territoris septentrionals patien respecte de Roma i del combat contra la corrupció de l’Estat una bandera profitosa. “A mesura que s’entrava dins el nou segle, es va passar del discurs antisud al discurs antiimmigrant“, explica Albanese. De fet, l’enfrontament amb Roma va acabar essent quelcom de naïf fins al punt que la Lliga Nord va participar en diversos executius de Berlusconi. En les europees del 2015, el seu líder actual, Matteo Salvini, va intentar vendre el partit com un “producte nacional”, però al sud encara es percep com un partit del nord. Això no li treu uns resultats globals excel·lents, amb 18 diputats al Parlament i enquestes que el situen en un 12%-13% d’intenció de vot a escala estatal.
A l’hemicicle, hi ha una altra formació a tenir en compte: el Moviment 5 Estrelles, sovint qualificat de populista, i que en algunes qüestions flirteja amb posicions d’extrema dreta. Nascut el 2009, el xouman Beppe Grillo és l’impulsor d’aquesta amalgama de dubtosa ideologia que Albanese situa “clarament a la dreta”. L’investigador ho exemplifica recordant que al juny passat, en guanyar l’alcaldia de Roma, el partit de Grillo es va afanyar a recuperar, per a llocs de responsabilitats, exfeixistes amb llarga trajectòria a Aliança Nacional.
L’extrema dreta italiana, així mateix, manté dues expressions “preocupants” al carrer: Força Nova —fonamentalista catòlica però grupuscular— i, sobretot, Casa Pound. Aquesta xarxa disposa d’un centenar de centres socials arreu de la península, de desenes d’entitats i espais d’oci associats i d’un sistema assistencial i d”okupacions’ per donar allotjament a “famílies autòctones” molt reeixit. Casa Pound és un fenomen de “feixisme social” que beu de la vella conceptualització allunyada, en la cosa ideològica, del pragmatisme. Molts especialistes els situen en l’anomenada “Tercera Posició”. Es tracta d’un neofeixisme socialitzant i antiglobalització que simpatitza amb les potències que disputen l’hegemonia als EUA. Albanese apunta dues dades clau, en aquest sentit: “L’associació Solid, vinculada a Casa Pound, coopera intensament amb el règim d’Al-Assad a Síria i, fa alguns mesos, Roma va acollir una trobada suposadament antiimperialista, organitzada per ells, on el convidat especial va ser el Hezbol·là xiïta libanès”.
Grècia: quan el neonazisme barroer assoleix diputats
L’extrema dreta a Grècia té un referent indiscutible: Alba Daurada (AD). Fundada els anys vuitanta per dos veterans militars ultranacionalistes, Nikolaos Michaloliakos i Giannis Giannopoulos —que coincidiren a la Sud-àfrica de l’apartheid entrenant el Moviment de Resistència Afrikaner—, va irrompre, al novembre del 2010, en les municipals atenenques. Sintetitzen un ideari obertament nacionalsocialista, l’evocació de la dictadura dels coronels i un panhel·lenisme racista i cristià —els anys noranta, la Interpol havia detectat que molts dels seus militants lluitaven devora les milícies txètniks sèrbies a Bòsnia. Amb un discurs islamòfob desacomplexat, ha ocupat un espai considerable per a una formació de la seva estètica: un 6,99% en les eleccions del setembre del 2015. A diferència d’altres partits de dreta de l’Europa mediterrània, “la ciutadania que vota Alba Daurada té molt clar quina ideologia hi ha al darrere”, explica Helena Vázquez, periodista ‘freelance’ a Atenes. No hi ha possibilitat de confusió. Una classe mitjana delmada i una classe treballadora sense sortida —amb el port del Pireu com a exemple notori— són la base dels seus vots. Mantenen una relació ambigua amb els sectors més conservadors de l’Església ortodoxa. Avui dia, el macrojudici per l’assassinat del cantant de ‘rap’ Pavlos Fyssas —que se suma a altres casos com l’apunyalament i mort del jove Dimitris Kousouris, militant de la trotskista SEK, el 1998—, on hi ha 69 militants del partit encausats, ha reobert la possibilitat d’una il·legalització de la formació, que Vázquez veu “altament improbable per les connexions d’AD amb l’Estat grec”. La dada: segons el diari grec ‘Bida’, entre un 40% i un 50% dels membres dels cossos policials van votar el 2015 per Alba Daurada.
[Aquest reportatge està publicat originalment a la revista ‘Mar Crítica’, editada per CRÍTIC i Pol·len, amb el suport econòmic de la Fundació Flama. Compreu-la per Internet i us l’enviem a casa.]
