26/11/2018 | 19:08
Putin, Trump, Erdogan: els líders autoritaris estan en voga. Democràcies més o menys estables, com Itàlia o el Brasil, han votat recentment líders amb tendències populistes i xenòfobes. Per arribar al poder, ja no calen cops d’Estat ni tupinades; ara les vies cap a l’autoritarisme són molt més sibil·lines: es modifiquen les lleis electorals, es controlen els mitjans de comunicació i, a base de ‘fake news’, s’atien les pors interessades entre la població.
Un dels exemples més preocupants d’aquesta espiral cap a l’autoritarisme és Hongria, on el primer ministre, Viktor Orbán, ha estat reelegit aquest 2018 per tercera vegada amb una majoria aclaparadora. Elogiat per Steve Bannon i “l’exemple a seguir” per Jaroslaw Kaczynski, Orbán està inventant el que ell anomena una “democràcia il·liberal”, reconfigurant les institucions per perpetuar el seu partit, Fidesz, en el poder i fer que sigui pràcticament impossible guanyar-los en unes eleccions. Aquestes estratègies cap al partit únic i l’oligarquia, el que el sociòleg Bálint Magyar anomena “l’Estat mafiós“, ja les coneixíem a Rússia o a Turquia, però veure que s’apliquen amb impunitat en un país de la UE hauria d’encendre totes les alarmes.
Fer-se el país a mida
La deriva autoritària a Hongria va començar el 2010, quan la coalició del partit de centredreta Fidesz va obtenir dos terços dels escons al Parlament (amb un 52% dels vots) i, per tant, va aconseguir ‘de facto’ la capacitat d’impulsar una reforma constitucional pel dret, sense necessitat d’arribar a cap consens. Durant aquella primera legislatura, el partit va impulsar una bateria de més de 1.000 lleis destinades a augmentar el seu control sobre les institucions i perpetuar-se en el poder. Avui dia, la totalitat dels 15 membres del Tribunal Constitucional hongarès han estat triats per Fidesz, que també controla, directament o indirecta, la gran majoria dels mitjans de comunicació, la Sindicatura Electoral, el Tribunal de Comptes o la Fiscalia. I aquesta hegemonia en totes les esferes de la vida pública s’estén també a la cultura i a l’educació, amb subvencions discrecionals als afins i escanyaments pressupostaris per als creadors i els departaments universitaris crítics amb el poder.
La redacció d’una nova Constitució és una oportunitat d’or per fer-te un sistema electoral a mida. Aquell 2010, Orbán va vendre la reducció a la meitat dels escons del Parlament (de 386 a 199) com una mesura d’austeritat. A la pràctica, però, s’augmentava el pes del vot rural, conservador i majoritàriament partidari de Fidesz, i als feus tradicionalment d’esquerres s’hi van fer modificacions substancials dels districtes electorals —el que s’anomena ‘gerrymandering‘— per tal de posar les coses més difícils a l’oposició. Segons els estudis de Political Capital, un ‘think tank’ hongarès, tots els districtes tradicionalment d’esquerres van ser engrandits en 5.000-6.000 votants, fent que costi més vots als socialistes i als verds d’aconseguir els escons als seus dominis tradicionals. I, a les grans ciutats com Budapest, Orbán va fusionar alguns districtes esquerranosos amb barris de majoria conservadora per tal de neutralitzar i dificultar l’accés de l’oposició a la cambra.
En la primera legislatura, Orbán va impulsar més de 1.000 lleis per augmentar el seu control a les institucions
El vot exterior també va entrar en l’equació. “Van garantir la doble ciutadania i, per tant, el dret de vot als hongaresos ètnics que viuen als països fronterers i que són abassegadorament simpatitzants de Fidesz, i a la vegada van conservar un sistema que fa comparativament més difícil el vot per als ciutadans hongaresos que viuen i treballen a l’estranger”, explicava Kim Lane Scheppele, catedràtica de sociologia a Universitat de Princeton, en una anàlisi molt completa d’aquest cop d’Estat electoral. D’aquesta manera, ho tenen més fàcil per votar els 500.000 hongaresos que mai no han residit al país, sinó als territoris hongaresos arrabassats pel Tractat de Versalles —ara a Romania, a Sèrbia i a Ucraïna, la “gran Hongria d’abans del Trianon” que enyora el nacionalisme magiar—, que no pas els 500.000 nascuts i empadronats al país però que viuen a l’estranger, els treballadors expatriats o els joves de la “fuga de cervells”, en bona part universitaris i postuniversitaris poc simpatitzants amb el Govern. Segons aquesta experta en règims autoritaris, en les eleccions del 2018 s’havien registrat per votar 150.000 hongaresos ètnics, mentre que només 5.000 expatriats van aconseguir superar els tràmits per votar per correu.
Totes aquestes modificacions del sistema electoral han fet que, en cas que una eventual oposició unida aconseguís els mateixos vots que Fidesz, els opositors s’endurien un 8% d’escons menys que Orbán, segons les prospeccions de Gábor Tóka, politòleg de la Universitat Central Europea. El problema és que, ara per ara, una hipotètica oposició unida és pura utopia, perquè l’opositor amb més suports (un 19% dels vots) és Jobbik, el partit d’extrema dreta i antisemita del qual depenien les milícies paramilitars feixistes de la Magyar Gárda que, fins al 2009, van terroritzar els carrers de Budapest. Jobbik ara intenta fer un gir cap al centre, però aquest mateix any escollien de líder Tamás Sneider, un exskinhead.
És l’economia, estúpids!
De tota manera, Viktor Orbán no hauria aconseguit una tercera majoria en les eleccions del 2018 si tingués la ciutadania descontenta. El vot populista sol ser volàtil, i només es fidelitza quan l’economia funciona i la qualitat de vida millora. A Hongria això s’ha aconseguit amb unes polítiques econòmiques insòlites: el 2010, per exemple, en plena crisi econòmica, el país va evitar unes mesures d’austeritat més dràstiques amb iniciatives “poc heterodoxes” com la nacionalització de tots els plans de pensions privats del país, un robatori a milers de petits estalviadors que va permetre a l’Estat un ingrés extra de més de 10.000 milions d’euros. També van establir impostos especials per als bancs i les corporacions de capital estranger.
Segons el Govern, des de llavors l’atur ha baixat fins al 3,7%, però algunes anàlisis asseguren que s’ha fet a còpia de generar microfeines precàries. Paradoxalment, aquesta precarietat és el que ha atret les multinacionals automobilístiques alemanyes, com BMW i Mercedes-Benz, a fer inversions multimilionàries al país. La primera feia 20 anys que no construïa una nova fàbrica a Europa, i la segona hi generarà 4.000 nous llocs de treball. S’hi instal·len atrets pels incentius fiscals, pels salaris baixos i pel ganxo de poder vendre cotxes “fabricats a la UE” en una època de proteccionisme generalitzat. I aquesta és una de les grans paradoxes i hipocresies de tot plegat, perquè, mentre l’Eurocambra iniciava aquest setembre un procés sancionador contra Hongria per vulneracions dels drets humans, són les mateixes multinacionals europees les que legitimen el règim, aprofitant-se d’aquestes “violacions dels valors comunitaris” per fer més caixa.
Un 12% dels contractes públics amb fons europeus van anar a parar a empreses d’oligarques vinculats a Fidesz
Als carrers, el miracle hongarès —amb la rehabilitació d’edificis històrics, noves infraestructures i enllumenats— és degut, en bona part, a les transferències de la UE, que els últims 10 anys han suposat un 4% del PIB, i han convertit el país en un dels principals receptors nets de l’esfera postcomunista. I, òbviament, tanta injecció estructural ha provocat la clàssica corrupció generalitzada que assenyalen organismes com Transparency International. El 2013, per exemple, el Corruption Research Center va detectar que un 12% dels contractes públics amb fons europeus van anar a parar a les empreses de quatre oligarques vinculats a Fidesz, incloent-hi el gendre del primer ministre.
Les divises dels expatriats i el turisme també són una important entrada de capital. Pel 2030, Fidesz espera que el sector ja suposi un 16% del PIB hongarès, amb la intenció de convertir Budapest en una mena de Barcelona en potència (a Catalunya, el turisme aporta un 12% del PIB). De moment, la capital hongaresa ja és una de les líders europees en comiats de solter, atrets per l’alcohol barat i per la prostitució, que està legalitzada i s’anuncia obertament.
Controlar el discurs
De moment, Hongria manté l’aparença de democràcia perquè continua celebrant eleccions —per més que se’n manipulin les regles— i la millor manera de guanyar-les és silenciar l’oposició. Per aconseguir-ho, el règim de Viktor Orbán ha fet una política implacable per sotmetre els mitjans de comunicació i ara Fidesz controla, directament o indirecta, prop d’un 90% de les empreses periodístiques del país.
A la ràdio i la televisió públiques la purga va endur-se un terç dels treballadors, els més crítics amb el president, i, a banda, el partit controla la totalitat dels diaris regionals, les principals ràdios privades i l’única agència de notícies. I, per lligar curt la premsa independent, van establir-se nous reguladors amb capacitat per sancionar els mitjans crítics i tancar-los a base de multes milionàries quan s’informi sobre notícies contràries a la dignitat i a la moral, unes condicions tan arbitràries que permeten que tot hi càpiga, en aquesta ‘llei mordassa’. El resultat? El país ha baixat 50 posicions en l’índex de ‘World Press Freedom’ els darrers 8 anys, i els discursos de la por impulsats pel Govern, plens de ‘fake news’ i de manipulacions, són el pa de cada dia en la majoria de debats.
La premsa del règim assenyala contínuament els enemics de la pàtria, perquè el populisme sempre es construeix com un front contra un enemic, interior o exterior, culpable de tot. En el cas de Fidesz, els mals d’Hongria són òbviament culpa de l’oposició, però també de l’ONU, de la UE —i, en concret, Angela Merkel— i del filantrop George Soros, tots ells conxorxats per omplir Hongria d’immigrants i capgirar l’essència cristiana d’Europa pels segles dels segles.
El 2017, el Govern va destinar 250 milions de dòlars en publicitat per atacar, entre altres qüestions, la immigració
I la publicitat institucional encara llança més llenya al foc: “Només el 2017, el Govern va destinar 250 milions de dòlars a pagar tanques publicitàries, anuncis de televisió, fullets i bustiades massives a través dels quals Orbán atacava els enemics d’Hongria”, explicaven els acadèmics Péter Krekó i Zsolt Enyedi en un treball recent. És, per tant, el Govern, i no el partit, el que va omplir el país de tanques on s’hi veien caravanes de migrants amb un enorme senyal de STOP al damunt, o cartells que recuperaven un discurs del primer ministre on deia que “L’ONU vol que acceptem immigrants contínuament […], però és Hongria qui ho ha de decidir, no l’ONU”. Fins i tot s’han enviat enquestes a la ciutadania amb els qüestionaris clarament esbiaixats, preguntant-los coses com: “Està a favor que George Soros influenciï Brussel·les perquè s’instal·lin a Europa un mínim d’un milió d’immigrants anuals de l’Àfrica i de l’Orient Mitjà?”. Aquesta por de perdre els valors cristians també explicaria la recent prohibició ministerial dels estudis de gènere a Hongria, la il·legalització de la Universitat Central Europea —un oasi multicultural al cor de Budapest, amb estudiants i professorat de 100 països diferents— i les sancions i penes de fins a un any de presó a totes aquelles ONG o particulars que ajudin els refugiats.
Dictadures modernes
“Els dictadors d’avui en dia i els autòcrates imposen els seus règims antiliberals i antidemocràtics assegurant-se majories en les eleccions. Legitimen el seu poder il·legítim a través de les urnes”, reflexionava la filòsofa Agnes Heller a ‘The New York Times’. El cop d’Hongria és un exemple paradigmàtic d’això, de com les urnes poden servir per refermar les noves autocràcies del segle XXI. De moment, els politòlegs pronostiquen que poden passar dècades abans que els hongaresos no aconsegueixin desfer-se d’aquesta Constitució… si és que el “partit únic” no en redacta una de pitjor.
