Crític Cerca
Notícies

Les desventures d’un futbolista roig a l’Espanya franquista

Pahiño, davanter gallec que va triomfar al Celta i al Reial Madrid als anys quaranta, mai va amagar la seva ideologia d'esquerres

08/09/2019 | 18:55

Pahiño, el del centre de la filera de baix, quan jugava amb el Reial Madrid a l'estadi de Chamartín / ARXIU REIAL MADRID

Manuel Fernández Fernández (San Paio de Navia, Galícia, 1923 – Madrid, 2012), conegut futbolísticament com a Pahiño, va patir en primera persona el despreci i la tirania del règim de Franco en ser apartat de la selecció espanyola que disputaria el Mundial del 1950 al Brasil. “Ser d’esquerres em va impedir anar-hi. T’ho havies d’empassar i a més calia tenir influències per tal que no et passés res”.

Nascut en una localitat proprera a Vigo, Pahiño era fill de família humil en l’època de la gana i de la por. Va començar a jugar diferents competicions en diferents equips de l’àrea de Vigo, fins que finalment fitxà pel Celta el 1943, on cobraria 3.000 pessetes de fitxa i 600 de sou.

Explica el jugador que en el descans d’un partit amistós Suïssa-Espanya (3-3) jugat a Zurich, el dia que debutava amb la selecció (1948), el general franquista Gómez Gamalloa va entrar al vestidor espanyol per fer una arenga, que va acabar amb un: “Y ahora, muchachos, cojones y españolía, que el partido no se les puede escapar!”. Al jugador gallec, lector de Dostoievski, Hemingway i Tolstoi entre d’altres, se li hauria escapat -expliquen- una rialla, que no passaria desapercebuda per al militar espanyol. Des de llavors seria considerat com un element sospitós per part del règim.

“Què es pot esperar d’un futbolista que llegeix Tolstoi i Dostoievski?”, criticava ‘Arriba’, la publicació oficial de la Falange. També posseïa manuals marxistes. “Adquiria aquests llibres d’estraperlo en un quiosc de Barcelona. O a les gires per Amèrica del Sud. Allà hi vaig comprar ‘Per qui toquen les campanes’” [novela escrita per Ernest Hemingway, ambientada en la Guerra Civil espanyola, on el periodista nordamericà hi va participar com a corresponsal de guerra]”.

L’escriptor, músic i periodista gallec Ramon Chao -pare del també músic Manu Chao- va deixar escrita la seva devoció per Pahiño, i que va ser per culpa seva que li va entrar “el vici nefast de la lectura”. “A les entrevistes parlava als periodistes de ‘Crim i Càstig”, o d’’Apunts del subsòl’. Com que l’admirava tant, vaig iniciar un procés de mimesi, tant en el joc de cap —una de les especialitats del jugador gallec—, en el toc de pilota com en les lectures. Aquestes novel·les citades van ser les primeres que vaig llegir”.

Una trajectòria marcada per la rebel·lia

Va arribar a les files del Celta de Vigo ben jove, amb 20 anys, i hi va jugar fins el 1948, quan va fitxar pel Reial Madrid. Davanter golejador, d’àrea, impetuós, bon rematador amb les dues cames i amb el cap, s’explica que en un partit de promoció amb el Celta contra el Granada va jugar tota la segona part amb el peroné trencat, havent marcat dos gols a la primera meitat.

La seva darrera temporada al Celta va ser tot un èxit, amb l’equip classificat en quarta posició, finalista de Copa (perduda davant el Sevilla) i Pahiño, màxim golejador amb 23 dianes en una lliga de tan sols 14 equips i 26 jornades, per tant amb un promig de gairebé un gol per partit. I això que havia començat la temporada apartat de l’equip per haver-se declarat en rebel·lia. Crític a ultrança de la injustícia, va defensar la seva posició quan la directiva del club va fer públic que ell I un altre company (el canari, també davanter, Francisco Roig) s’havien negat a signar la fitxa de la nova temporada perquè no se’ls millorava les condicions salarials. Sent una de les figures de la plantilla, Pahiño cobrava 18.000 pessetes. Això quan cobrava, ja que era habitual que quan l’equip perdia els jugadors no cobressin. “Era un botons. Havia d’anar fent reverències als caps”, havia dit en alguna ocasió. “Ho sento però tinc ordres de que no jugui fins que no signi el contracte”, li havia dit l’entrenador, el mític ex-porter Ricardo Zamora. Finalment directiva i jugador es van acabar entenent, però el jugador va acabar deixant l’equip al final d’aquella campanya.

No odio ningú, però els feixistes em feien fàstic”

Madrid va ser el seu destí. Santiago Bernabéu, el president del club madridista, acabava d’inaugurar Chamartín, el nou estadi de l’entitat, i necessitava un davanter que l’ajudés a omplir-lo després que l’equip de la capital hagués fet una mala campanya la temporada anterior, quedant a només 2 punts del descens. A més, el Barça comptava a les seves files amb el gran golejador César (que completava una davantera mítica), mentre que Telmo Zarra feia de les seves a l’Athletic Club de Bilbao juntament amb Iriondo, Venancio, Panizo i Gaínza, formant una de les davanteres més famoses de la història del futbol espanyol. Tots eren equips amb 5 davanters; era una altra època, on la tàctica no estava tan desenvolupada com ho està en l’actualitat. La temporada 1947-48, per exemple, el Barça va guanyar la Lliga espanyola marcant 65 gols en 26 partits (en la lliga 2018-19 només el mateix Barça ha superat aquesta xifra). I de fet no va ser l’equip més anotador, sinó que ho va ser l’Atlético de Madrid amb 73 gols.

Una de les penyes del Reial Celta de Vigo porta el nom de 'Sempre Pahiño'

L’estiu del 1953, Pahiño deixaria el Madrid, amb 30 anys. El president blanc aplicava una norma amb els jugadors que arribaven a la trentena: se’ls renovava any a any. Pahiño demanava un contracte més llarg, però Santiago Bernabéu no va satisfer les exigències del jugador gallec. Aquest va flirtejar amb l’Atlético, i Bernabéu li va oferir no retenir-lo al club blanc a canvi que no fitxés pel rival ciutadà. Finalment va marxar al Deportivo de la Corunya, on hi va jugar tres anys. Abans de retirar-se, encara jugaria una temporada més al Granada. Diuen que en alguna ocasió havia dit que li hagués agradat jugar amb Di Stefano, que de fet va arribar al club blanc el mateix estiu que Pahiño deixava el Madrid. Pahiño, que va morir el 12 de juny de 2012 a la capital espanyola, serà recordat com un jugador antifeixista defensant la samarreta del Madrid en els anys més durs del franquisme. No és pas poca cosa.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies