Crític Cerca
Notícies

Les marxes exploratòries o construir el dret a la ciutat per a l”altra’ meitat

BBVA (blanc, burgès, home ['varón'] i adult) és la sigla amb què l'antropòloga María José Capellín es refereix al ciutadà que el sistema capitalista privilegia; el subjecte al voltant del qual "s'hi concentren el poder i els recursos i s'hi defineix la vida mateixa", en diu l'economista Amaia Pérez Orozco. Les necessitats dels BBVA, tenyides d'universalitat i desvinculades de la provisió de cures, són les que, sovint, donen forma a les ciutats i són les que l'urbanisme feminista es proposa transformar.

28/03/2018 | 20:00

Preparació de la marxa exploratòria pels barris del Bon Pastor i de Baró de Viver / AJUNTAMENT DE BARCELONA

BBVA (blanc, burgès, home [‘varón’] i adult) és la sigla amb què l’antropòloga María José Capellín es refereix al ciutadà que el sistema capitalista privilegia; el subjecte al voltant del qual “s’hi concentren el poder i els recursos i s’hi defineix la vida mateixa”, en diu l’economista Amaia Pérez Orozco. Les necessitats dels BBVA, tenyides d’universalitat i desvinculades de la provisió de cures, són les que, sovint, donen forma a les ciutats i són les que l’urbanisme feminista es proposa transformar.

“La ciutat no és només un element arquitectònic, sinó un element viu i, com la família, l’educació o l’Església, forma part de les estructures que configuren el sistema, i la seva configuració acompanya la manera de relacionar-nos-hi i d’entendre en quina posició hi estem situades les dones”, planteja Montse Pineda, coordinadora d’incidència política de l’ONG Creació Positiva. “Poder gaudir del dret a la ciutat demana pensar-la amb una lògica que no reprodueixi el capitalisme patriarcal”, remarca.

Desplaçar els criteris economicistes del centre de les decisions urbanístiques i prioritzar-hi les necessitats de la vida quotidiana, de gestió de les cures i manteniment de la llar —el treball tradicionalment assumit per les dones i relegat a l’àmbit que se’ls ha considerat propi, la llar—, és una de les potes per assentar un urbanisme capaç d’estendre el dret a la ciutat. “L’urbanisme és essencialment ideologia, respon als interessos del capitalisme/patriarcat, com a ideologia que opera en col·laboració, i per això en queda fora tot el que té a veure amb les xarxes que sostenen la vida, les tasques reproductives i qualsevol cosa que sigui llegida com a femenina, perquè s’entén com a parcial”, defensa l’arquitecta Oihane Ruiz. “És fonamental veure les implicacions de llegir el que és masculí com a neutre”, destaca.

Les marxes exploratòries o les rutes amb mirada de gènere

Per superar els biaixos discriminatoris que, asseguren les urbanistes feministes, tendeixen a determinar les formes de les ciutats, les decisions urbanístiques han de tenir en compte la diversitat de condicions de la població. Amb l’objectiu de conèixer el punt de vista de les dones sobre l’urbanisme que utilitzen diàriament, l’Ajuntament de Barcelona va començar a impulsar les anomenades marxes exploratòries de seguretat i gènere per diversos barris de la ciutat. Les marxes són rutes urbanes fetes per dones “que permeten fer comprovacions ‘in situ’ dels elements que poden millorar la seva percepció de seguretat i la seva utilitat dels espais públics (il·luminació, mobiliari urbà, accessibilitat, arbrat i verd urbà…)”, segons explica Maite Batlle, tècnica de comunicació del Pla de barris de la ciutat, marc institucional on s’inscriuen les marxes. Des d’abans de l’estiu passat fins ara s’han fet cinc marxes pels barris de la Marina, de Trinitat Nova, de la Verneda i la Pau, de Trinitat Vella i del Bon Pastor – Baró de Viver. De moment, no n’hi ha previstes més.

Un dels objectius de les marxes exploratòries a Barcelona és “apoderar les dones perquè detectin els desavantatges que té per a elles l’espai urbà”

Les marxes exploratòries tenen diversos objectius darrere, però un dels principals és, segons explica Batlle, “apoderar les dones perquè reconeguin l’espai pel qual transiten i puguin detectar-ne els desavantatges que té per als seus usos“. En aquest sentit, les marxes que s’han organitzat no han estat espontànies, sinó que darrere hi ha hagut un treball de “formació” previ. “Abans de la marxa, les entitats i les persones que s’han interessat per participar-hi s’han trobat en un espai tancat per definir els objectius de la marxa, les problemàtiques que volen analitzar i quina ruta faran per la ciutat”, detalla Batlle. A partir d’aquí, es fa la ruta —destinada principalment a dones— i després “els participants es tornen a reunir en un espai tancat per analitzar a quines conclusions han arribat i què volen transmetre a l’Ajuntament”.

La tècnica de comunicació del Pla de barris reconeix que moltes de les veïnes que s’han apuntat a les marxes ja tenien consciència “que la ciutat no estava pensada per a elles”, però les rutes els han desvetllat la consciència “sobre en què cal fixar-se i què cal canviar” per construir una ciutat amb perspectiva de gènere. Per conèixer el disseny actual de la ciutat, és important saber quins usos diferents en fan les dues meitats de la població.

Una radiografia de la ciutat i dels seus usos

Les dades corroboren que homes i dones fan un ús diferent de l’espai públic. Segons l’Enquesta de mobilitat en dia feiner de la població resident en l’àmbit del sistema tarifari integrat de l’àrea de Barcelona de l’any 2016, els homes es desplacen un 15% més que les dones amb vehicle privat (un 46,7%, davant d’un 31,7%). Per això, les urbanistes feministes critiquen que la majoria de ciutats dediquen la major part del seu espai i grans inversions al transport privat motoritzat.

En canvi, pel que fa al treball d’atenció a persones i cures, assumit encara principalment per dones, els trajectes són més curts i més nombrosos durant el dia. A diferència dels homes, es desplacen majoritàriament amb transport públic (6 punts i mig més, un 22,9% de dones, davant d’un 16,4% d’homes) i a peu (9 punts i mig més, un 44,5% de dones, davant d’un 34,9% d’homes). “El fet que principalment les dones ens fem càrrec de la cura fa que tinguem un dia a dia més complex: hem d’anar lligant activitats que en l’urbanisme tradicional han estat dissociades, perquè ha pensat l’entorn laboral per una banda, i el domèstic-quotidià-residencial, per una altra, quan en la vida de les dones no són dos mons separats en temps i en espai”, explica l’arquitecta Zaida Muxí.

Segons l’Enquesta, els desplaçaments per motius personals (35,1%) superen la mobilitat per motius de feina i d’estudis (20,8%). Tant per a homes com per a dones, el treball remunerat i les compres són els motius principals dels desplaçaments. Tanmateix, mentre que en el cas dels homes els desplaçaments per oci, diversió i esports són els motius següents amb més pes, entre les dones, el tercer motiu principal dels desplaçaments en dia feiner és acompanyar persones. La mobilitat de les dones és també superior per fer compres, per visitar una amistat o familiar i per anar a cal metge o a l’hospital.

Definició de la ruta de la marxa exploratòria pel Bon Pastor i per Baró de Viver / AJUNTAMENT DE BARCELONA

Cap a ciutats cuidadores

“Molts dels espais que es construeixen, transformen o reformen s’enfoquen a com millorar la vida amb relació al treball productiu, però no atenen les altres tasques de la vida quotidiana, el treball reproductiu, el de cures, el treball comunitari, de barri, fins i tot l’esfera personal”, denuncia Sara Ortiz, sociòloga i urbanista del Col·lectiu Punt 6. Trencar amb la dicotomia espai públic – espai privat i entendre que la ciutat també és un lloc on tenir cura de les persones és un canvi de perspectiva en l’urbanisme orientat a configurar i viure ciutats més inclusives i justes, segons coincideixen a defensar les urbanistes feministes; “un urbanisme que reflecteixi la cura com una responsabilitat social i pública”, defensa Ortiz.

Bancs durant el recorregut, accessibilitat a lavabos nets i que es percebin segurs, espais acollidors perquè les mares lactants donin el pit, espais i equipaments que facilitin tenir cura d’infants i de gent gran, espais per a activitats poliesportives i espais de socialització en què poden conviure-hi les necessitats de persones diverses són alguns dels elements que, explica Ortiz, trobarem en un entorn urbà que s’encamini a ser una ciutat cuidadora.

És el concepte amb què l’urbanisme feminista es refereix a la ciutat que posa la sostenibilitat de la vida al centre de les decisions urbanístiques, per oposició al model convencional de ciutat que margina l’esfera reproductiva, així com la comunitària i la personal, i basa les decisions urbanístiques segons què requereix l’esfera productiva. “Que et prohibeixin penjar la roba a la façana llança un missatge: és una qüestió reproductiva que no ha de ser visible en l’esfera pública. Darrere d’una idea higienista s’hi amaga una estratègia que determina que les cures s’han d’amagar en l’esfera privada. Però per al feminisme allò personal és polític”, critica Oihane Ruiz.

L’urbanisme feminista posa la sostenibilitat de la vida al centre de les decisions urbanístiques

Un dels criteris per considerar que una ciutat és cuidadora és que permeti a les persones resoldre les necessitats quotidianes en una escala de proximitat, alhora que fer recorreguts útils, gràcies a la mixtura d’usos. És a dir, una ciutat en què és possible aprofitar el temps d’un trajecte (per exemple, de la feina a casa) per resoldre tasques diverses (com passar pel mercat, per una farmàcia i pel poliesportiu a recollir-hi una amiga), amb distàncies assumibles a peu o amb transport públic.

Al costat d’assumir que l’espai públic ha d’acompanyar la cura d’una mateixa i de les altres persones per tal d’afavorir-ne la corresponsabilitat social, l’urbanisme feminista apunta una segona pota que cal assentar per estendre el dret a la ciutat a l’altra meitat: afavorir la percepció de seguretat, des de la perspectiva de gènere. Els carrers, com a la resta d’espais que habitem, poden ser escenari d’agressions sexuals o de comportaments abusius de caràcter sexual. La por de patir-ne limita l’exercici del dret a la ciutat entre les dones i nenes, en restringir-ne la mobilitat i l’ús d’espais públics. “Amb ciutats concebudes a partir de la falsa dicotomia segons la qual les dones pertanyem a l’espai privat i els homes al públic, se’ns veta el dret a la ciutat, per la qual cosa, quan som en certs entorns i a certes hores, sobretot a la nit, el nostre cos és objectualitzat i s’entén que pot rebre certes violències perquè estem ocupant un espai que no ens pertany”, explica sobre la qüestió Sara Ortiz.

Veïnes del Bon Pastor tracen els punts per on passarà la marxa / AJUNTAMENT DE BARCELONA

El fil històric de les marxes exploratòries

El moviment Take Back the Night, sorgit als anys setanta a l’Amèrica del Nord per reivindicar que els carrers també són de les dones durant la nit, així com les Jane Jacobs Walk, rutes a peu pels barris en què veïns i veïnes radiografien l’entorn urbà i detecten com millorar la percepció de seguretat i l’ús de l’espai, són precedents de les iniciatives que l’urbanisme feminista treu actualment als carrers per transformar la pràctica urbanística androcèntrica, excloent de l’experiència de les dones.

De la idea que Jacobs va plantejar a ‘La mort i la vida de les grans ciutats americanes‘, a inicis de la dècada dels seixanta, en són hereves les actuals marxes exploratòries, una eina bàsica per remirar els espais públics amb perspectiva de gènere interseccional (que atén com es creuen els múltiples eixos de desigualtat social). “És una eina fonamental per realitzar auditories d’espai urbà i seguretat amb perspectiva de gènere a partir de l’observació, l’experiència directa i la participació de les dones”, exposa el projecte de marxes exploratòries de Barcelona, desenvolupat dins del Pla de barris.

Les marxes són hereves del plantejament de les Jane Jacobs Walk, rutes a peu pels barris en què veïns i veïnes radiografien l’entorn urbà

En fer emergir el coneixement que generen les experiències en primera persona, les marxes exploratòries permeten aconseguir la matèria primera per diagnosticar les intervencions (quant a mobilitat, seguretat o equipaments, per exemple) que han de permetre a l’entorn urbà atendre millor les necessitats quotidianes de les persones, amb atenció als col·lectius tradicionalment ignorats en les decisions urbanístiques. “La ciutat feminista no és un model: és un procés que incorpora l’experiència de les dones com a coneixement urbà i les seves necessitats com a ‘input’ per projectar, però no és una ciutat que privilegiï les dones, sinó que, com el feminisme en general, busca que tothom, sense importar la condició de gènere o sexual, la capacitat física o econòmica, pugui gaudir d’iguals oportunitats i drets, cosa que, avui, no passa a la ciutat”, assenyala Zaida Muxí.

La mirada feminista de l’urbanisme a Catalunya

Com que la violència afecta el dret de les dones a la ciutat, definit pel sociòleg Henri Lefebvre com la capacitat d’apropiar-se l’entorn urbà i de participar-hi, és una de les línies que han de treballar per esdevenir entorns urbans més inclusius. Si bé l’interès dels municipis catalans per remirar com i per a qui s’han configurat ha crescut en els darrers anys, segons asseguren des del Col·lectiu Punt 6, encara són minoria les ciutats que han incorporat la perspectiva feminista a les polítiques urbanes. Granollers, Reus, Santa Coloma de Gramenet, Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat o Olesa de Montserrat són alguns dels que han apostat per integrar la mirada feminista en projectes urbans.

Una de les aportacions principals de l’urbanisme feminista és, precisament, haver desxifrat quines qualitats ha de tenir l’entorn urbà perquè les dones i nenes el percebin com a segur. La primera: ser visible, físicament, és a dir, que et permeti veure on ets i cap on vas, i ser visible, també, simbòlicament, “que visibilitzi les lluites per reapropiar-nos l’espai i la contribució de les dones a la ciutat, a través dels noms dels espais públics i de campanyes, com la de Barcelona Antimasclista”, assenyala Ortiz.

Ser un entorn vigilat “informalment” —”en què hi ha activitat diversa que dóna ulls al carrer”, explica Ortiz—, senyalitzat, equipat —”amb elements de l’entorn que acompanyin els recorreguts quotidians”, detalla la sociòloga—, vital i comunitari, amb diversitat d’activitats a diferents hores del dia, són característiques que acaben de traçar l’esbós dels espais percebuts com a segurs i, per tant, afavoridors del dret a la ciutat més enllà dels subjectes BBVA.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies