Per què el no d’Escòcia a la independència no afectarà Catalunya

Escòcia ha rebutjat abandonar el Regne Unit de forma clara després de seguir un procés democràtic escrupolós i un debat intensíssim que ha durat gairebé dos anys. La victòria del no, amb el 55,3% dels vots, és inapel·lable i tanca la carpeta independentista a Escòcia a mitjà termini. Tanmateix, els 1,6 milions de vots a favor de la independència no es poden menystenir i David Cameron s’ha afanyat a assegurar que la victòria del no comportarà un increment considerable, si bé encara indeterminat, de l’autonomia del Parlament, a més a més d’una sotragada de l’estructura constitucional del Regne Unit.

A Catalunya, la pregunta que cal fer-se és si la derrota independentista a Escòcia tindrà algun efecte sobre el procés català. Sovint ens han recordat des de Madrid les diferències entre ambdós casos. Per tant, no té gaire sentit que ara de cop i volta el no escocès hagi d’influenciar la qüestió catalana. Però, al marge d’això, hi ha dues raons bàsiques. En primer lloc, el no escocès no afectarà el procés català perquè a Escòcia el debat era sobre si la independència és o no la millor opció per al país, mentre que a casa nostra el debat és si podem o no tenir aquest debat. El fet que el referèndum escocès s’hagi dut a terme de manera pacífica i democràtica només incrementa –amb independència del resultat– el convenciment i la determinació de la majoria política i social a favor de la consulta que aquests processos es poden dur a terme. L’afirmació que només pel fet de votar els escocesos ja han guanyat ha estat àmpliament compartida entre els partits i entitats favorables a la consulta del 9-N.

El no escocès equival a més autogovern

En segon lloc, el no a Escòcia ve acompanyat d’una promesa solemne de més autogovern. Els escocesos hi han confiat. A Catalunya, de promeses, ja n’hem vistes i ja hem vist com han anat. Ara, però, no n’hi ha cap, de promesa, ni se n’espera. El referèndum escocès ha estat una decisió entre independència i un augment de l’autonomia, mentre que la consulta a Catalunya ens permet triar entre la independència i el que tenim ara. Els nos d’Escòcia i de Catalunya són diferents i els votants el 9-N han de saber que l’opció que representa el no d’Escòcia no serà a la papereta.

Més enllà del no, l’altre guanyador d’aquest procés (inacabat) de canvi constitucional és indubtablement la democràcia. Des de la perspectiva catalana, això és evident en veure amb gran enveja com el poble escocès ha pogut determinar lliurement el seu futur.

La gran quantitat d’escocesos que s’han involucrat en el debat, amb força gent participant en un procés electoral per primera vegada, suposa un triomf d’ambdues campanyes i és una oportunitat única per revifar l’interès de la població en la política dins una societat amb profundes desigualtats socioeconòmiques. La campanya de difusió i d’informació, des de les institucions fins als voluntaris, ha estat cabdal per involucrar tanta gent en la decisió, sobretot en les zones més desafavorides.

L’independentisme guanya al feu laborista

En aquest sentit, cal destacar els esforços en particular de la Radical Independence Campaign (RIC), que, amb un projecte netament d’esquerres, ha remarcat la necessitat de la victòria del sí per tal de garantir el progrés de les capes socials més alienades. Els esforços de la RIC han estat particularment intensos i efectius a Glasgow, la ciutat més poblada del país, on els índexs d’atur i de pobresa són més elevats. Tot i que la participació a Glasgow ha estat considerablement més baixa que la mitjana de la resta del país, la mobilització d’una part de l’electorat que tradicionalment no votava ha estat un factor determinant per donar al sí la victòria simbòlica més important: guanyar a la capital industrial d’Escòcia i el feu tradicional més important del laborisme escocès.

El referèndum ha estat, per tant, una oportunitat d’or per fer la gent partícip de les decisions que l’afecten, i el repte ara és que aquesta participació es mantingui per poder continuar decidint els assumptes públics amb una gran representació de la societat, i particularment treure les classes més desafavorides de l’alienació política a la qual estaven condemnades des del thatcherisme. El referèndum escocès ens ensenya que una decisió d’aquestes característiques enforteix la democràcia. El respecte i el fair play durant la campanya, així com l’acceptació del resultat, cohesionen la societat; i d’altra banda, l’alta participació ens ha demostrat que la gent, quan se li dóna l’opció de prendre la paraula, no dubta a ser protagonista en les decisions transcendentals. Aquest és l’efecte que el referèndum pot tenir per a Catalunya: la reafirmació que a través del vot en una consulta la decisió que prenguem serà la correcta, perquè serà la decisió democràtica.

Preparats per guanyar… i per perdre

La victòria del no per això sí que té efectes en l’independentisme escocès. El primer i més immediat ha estat sens dubte la dimissió d’Alex Salmond. L’independentisme escocès no desapareix ni ho farà, però la derrota és acceptada amb la resignació que el moment de la independència encara no ha arribat. El mateix Salmond ha assegurat que no veu un altre referèndum a mitjà termini. El repte per a l’independentisme escocès ara és treballar perquè es compleixin els compromisos adquirits de més autogovern i acceptar amb esportivitat i de manera democràtica que Escòcia, avui per avui, no vol ser independent.

La determinació democràtica dels partidaris de la consulta a Catalunya en general, i de l’independentisme en particular, fa que s’hagi d’estar preparat per acceptar un resultat advers el 9-N, que en el cas català vindria determinat no tant per una victòria del no –és molt probable que, si la consulta es realitza sense aval del Tribunal Constitucional, els partits contraris a la independència facin una crida a no participar-hi– sinó per una alta abstenció. Tenint en compte, això sí, que una derrota no comporta, a diferència del cas escocès, un premi de consolació. El no a Escòcia ens ensenya com s’ha de perdre si es dóna el cas, però primer cal votar. El no no pot guanyar si no es vota. La determinació a votar hi és, sobretot del sí, però també de part del no. Un procés veritablement democràtic requereix que tothom estigui determinat a guanyar, però també preparat per perdre. Aquest és l’exemple que ens han donat aquesta setmana els escocesos.

David Martí és politòleg i doctorand a la Universitat d’Edimburg (Escòcia)