06/02/2019 | 18:58
La capital catalana acull, des d’aquest dijous, 7 de febrer, la primera Biennal de Ciutat i Ciència. Organitzada per l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), l’objectiu dels més de 80 tallers, xerrades, exposicions i espectacles programats és “promoure una ciència més social i participativa, en què la ciutadania se senti inclosa”. Aprofitant la Biennal, hem volgut fer una mirada amb sentit crític a la situació de la ciència a Catalunya. Quina salut té la investigació? S’hi inverteixen prou recursos? CRÍTIC reflexiona sobre cinc àmbits on la ciència té grans reptes: la incorporació de la perspectiva de gènere, la lluita contra la precarització dels investigadors, el finançament de la recerca i desenvolupament (R+D), la promoció de la ciència oberta i la implicació de la ciutadania en els avenços científics.
Feminitzar les professions científiques i incorporar la perspectiva de gènere
Home blanc, de classe mitjana i extraordinàriament intel·ligent. Premsa, cinema i literatura s’encarreguen de mostrar els professionals científics com a homes solitaris, ‘geeks’, inadaptats i sovint obsessius. L’estereotip de la persona que fa ciència, l’acumulació masculina en llocs decisoris combinada amb el culte a l’excel·lència allunya moltes persones, especialment les dones, de les disciplines STEAM (ciència, tecnologia, enginyeria, arquitectura i matemàtiques). Sectors com la construcció, les enginyeries o les tecnologies són marcadament masculins, i la presència de les dones supera àmpliament la dels homes en educació preescolar, en infermeria, en cures personals i en treball domèstic.
De fet, les dades dels indicadors ‘Dona i Ciència 2018‘ assenyalen que només un 25% de les dones estudien STEAM, tot i que representen un 54% dels matriculats a les universitats. A la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), les dones representen només un 20% dels matriculats en enginyeries i un 10% en informàtica. El col·lectiu DonesTech identificava en un informe la competitivitat dins del sector, la dificultat per ascendir en entorns masculinitzats i la poca contextualització dels continguts a les problemàtiques de rellevància social com a part dels motius que desincentiven, especialment les dones, a l’hora d’escollir estudis STEAM.
La manca de models femenins en llocs de lideratge és un altre aspecte important que no ajuda a atreure i a retenir dones en la carrera acadèmica —un estudi fet als EUA demostrava que, en cas de tenir fills en els cinc anys previs a finalitzar la tesi doctoral, un home té un 38% més de probabilitats d’assolir una posició estable que una dona. Les grans estructures són un entrebanc per a moltes dones que volen progressar i mantenir-se en professions STEAM. La impossibilitat de treballar a temps parcial, de flexibilitzar l’horari, demanar excedències o adaptar els permisos de maternitat i paternitat en són alguns exemples.
Tot i que la maternitat i la cura de familiars a càrrec és un aspecte rellevant, les dades demostren que el moll de l’os del biaix de gènere és el fet que les persones que avaluen competències, seleccionen personal, assignen beques o conviden a conferències segueixen prioritzant els homes per davant de les dones, segons corrobora l’informe de DonesTech.
Reduir la precarietat laboral a la universitat
Les universitats catalanes tenen actualment més de 15.000 docents i investigadors i 816 grups de recerca consolidats, que, sumats als generats pels centres de recerca, sumen un total de 1.650 grups de recerca actius, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). Però, tot i el manteniment i la millora en els rànquings internacionals de les universitats catalanes, la precarització laboral s’ha dut al límit en el sector de la recerca. La temporalitat, la parcialitat de jornada, l’envelliment de plantilles, la “fuga de cervells” i els salaris baixos s’han convertit en senyals d’identitat del personal universitari. I el que sembla més greu: fins ara no s’ha fet pública cap estratègia comuna per fer front a la situació.
A Catalunya, la figura de professor associat (amb salaris inferiors a 500 € el mes) constitueix un 51% del professorat universitari. A aquesta categoria se n’hi sumen d’altres com les de professor agregat, lector, col·laborador, adjunt, etc., pensades per a professionals externs que sovint amaguen contractes precaris de recerca sense cap altre possibilitat contractual. Així, el personal docent que no té assegurada la continuïtat representa gairebé un 70% de la plantilla, segons es desprèn del càlcul de les dades de l’Idescat. Unes xifres que han augmentat en més d’un 50% durant els darrers 12 anys. De fet, som davant d’una immensa sala d’espera de docents i d’investigadors per a la convocatòria de places fixes.
L’edat mitjana del professorat permanent ja és de 49 anys, i el de l’associat, de 40. Durant anys, el sistema universitari semblava acceptar la premissa que, per fer carrera acadèmica, un investigador sense experiència professional, ni possibilitat d’acreditar altres tipus de feines (més enllà de donar-se d’alta com a autònom), havia de tenir un sou baix i anar acumulant punts per a un futur millor. Si bé en els darrers 2 anys ha augmentat la taxa de reposició del personal, l’acumulació provocada durant tants anys i el retorn d’investigadors que havien buscat una feina digna fora del país fan que la situació hagi arribat al col·lapse.
Fer transparents les fonts de finançament i estudiar l’impacte de la recerca
La proporció de recursos econòmics que van obtenir les universitats públiques presencials se situava, l’any 2016, en un 77% d’ingressos d’origen públic i un 23% d’origen privat, segons dades de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP). És una realitat ben diferent de la de països referents en recerca com els Estats Units, on la majoria del seu finançament prové de fonts privades sense ànim de lucre.
El finançament públic de la recerca no ve d’una sola Administració. Així, dues terceres parts del finançament a Catalunya provenen de l’Administració catalana o espanyola i una tercera part d’Europa. La multiplicitat d’aportacions dificulta que moltes vegades se’n pugui fer un seguiment. Estadístiques com la GBAORD (‘Government budget and appropriations or outlays for R&D’), o les que mostren el Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats o la conselleria d’Empresa i Coneixement no estan actualitzades, no donen una imatge prou clara sobre el finançament total i, especialment, no fan una segregació clara del finançament per àrees temàtiques.
Catalunya i el País Basc són dues de les comunitats que més diners destinen a finançar la recerca en els seus pressupostos. Precisament Catalunya té les taxes universitàries més cares de l’Estat, que multipliquen per 2,5 les d’un estudiant gallec, la comunitat que se situa a la cua, segons les dades del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats. Un dels motius que la Generalitat esgrimeix pel cost d’aquestes taxes és l’existència de més de 40 centres de recerca públics i de 8 universitats. El Govern també paga estructures com l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR), que finança projectes, equips i la formació i mobilitat predoctoral i doctoral, o la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA), que contracta talent investigador d’arreu del món perquè desenvolupi la seva recerca en territori català.
Si bé existeix una estructura complexa, la distribució de fons no segueix uns principis d’equitat. A Catalunya, la caixa s’omple en un 72% (dades del 2017) a través de fons competitius en què els investigadors es presenten amb un projecte a una convocatòria i es disputen la partida amb altres participants. Només un 28% dels recursos són directes procedents de partides públiques o d’accions de donació o de mecenatge. La dimensió dels fons competitius pot generar un terreny de joc desigual entre grans institucions i petits grups de recerca i entre disciplines experimentals i humanistes. Avui veiem com es premien i s’incentiven les institucions que compten amb investigadors amb capacitat d’atreure fons.
Però apostar per projectes grans no sempre és positiu. El físic i historiador de la ciència Derek J. de Solla Price va analitzar la publicació d’articles científics en relació amb el nivell de finançament i va observar que més finançament podia comportar, fins i tot, menys publicacions. L’impacte per euro invertit decreixia a mesura que les beques i els projectes es feien més grans. Així mateix s’expressava el físic nuclear Alvin M. Weinberg quan afirmava que “quan l’empresa científica és massa gran, es burocratitza i la recerca s’alenteix“. De fet, tenim poques proves sobre quines pràctiques científiques funcionen millor, sobre com hem de treballar, avaluar, revisar, difondre i finançar la ciència. Per què no investiguem la investigació?
Definir els mecanismes per fer ciència oberta
“Una vella tradició i una nova tecnologia convergeixen per fer possible un bé públic sense precedents”. Així s’iniciava la proposta de la ‘Iniciativa de Budapest‘ de l’any 2001 que acordava accelerar l’esforç internacional per a un accés lliure als articles acadèmics. Retirar les barreres d’accés a la literatura científica —deien— acceleraria la investigació, enriquiria l’educació i uniria la humanitat cap a una cerca intel·lectual comuna. Budapest va iniciar el moviment Open Access, a través del qual s’ha promogut la consolidació dels repositoris oberts.
A Europa el programa H2020 demana que totes les publicacions que estiguin fetes amb el seu paraigua ho facin en codi obert. A l’Estat espanyol la Llei 14/2011 —anomenada Llei de la ciència— també obliga totes les publicacions produïdes per mitjà de finançament públic a difondre’s en obert, igual que el Pla estatal de recerca científic i tècnica i d’innovació 2017-2020. Però, més enllà d’aquesta aposta, no hi ha un vertader pla nacional que treballi per fer una ciència més oberta, com passa en països com Finlàndia, Eslovènia, Portugal, els Països Baixos, França o Sèrbia. Així, no hi ha cap pla detallat i treballat per fer una recerca més col·laborativa, transparent, reproduïble i amb resultats disponibles públicament, com també demanaven aquests dies alguns científics a ‘elDiario.es’.
Treballar en aquesta línia implica parlar d’accés públic o obert (‘open’ o ‘public access’), d’obertura de dades i de codi lliure (‘open data’ i ‘open source’), de recerca oberta (‘open research’), de quaderns oberts (‘open notebook science’), de proveïment participatiu (‘crowdsourcing’), d’avaluació oberta d’experts (‘open peer review’), de recursos educatius oberts (‘open educational resources’), d’obertura metodològica (‘open methodology’) o de ciència ciutadana (‘citizen science’). Es tracta d’impulsar un canvi de paradigma. Des de la institucionalització de la pràctica científica, ara farà 200 anys, aquesta només s’ha basat, majoritàriament, en la col·laboració i producció de coneixement a través d’articles acadèmics. La política de comercialització d’aquestes publicacions ha limitat durant dècades l’accés a protocols, mètodes, processos i conjunts de dades. Per què ara, que tenim un entorn més cooperatiu, no compartim i col·laborem a donar eines a les investigacions dels altres?
Produir coneixement amb i per a la societat
Fa més d’un segle i mig, Charles Darwin va escriure la teoria de l’evolució gràcies a les evidències empíriques aportades per centenars de persones. De fet, encara la Biblioteca de la Universitat de Cambridge conserva 15.000 cartes que Darwin va intercanviar amb altres científics, jardiners, criadors d’animals, diplomàtics, exploradors o amics.
La col·laboració entre científics i persones considerades ‘amateurs’ ha augmentat, des de fa un parell de dècades, gràcies a la generalització de l’ús de dispositius mòbils, al suport de les tecnologies de gestió de dades i a la necessitat d’investigacions que requereixen un elevat nombre d’observacions de camp. Aquest fenomen ens ha dut a parlar, des del 2010, de l’anomenada ‘ciència ciutadana’, una branca de la ciència oberta en què la ciutadania participa en el procés de recerca científica de diferents maneres: informant-se sobre el mètode i el coneixement científics, inspirant nous temes d’investigació, creant, recopilant o processant dades, o participant en la seva avaluació i finançament.
A Catalunya, aquest tipus de pràctiques han arrelat força: les universitats catalanes acullen més d’un 50% de les iniciatives de ciència ciutadana de l’Estat i, com assenyala l’informe de l’Observatori de la Ciència Ciutadana a l’Estat espanyol, publicat per la Fundació Ibercivis, “més de 70.000 persones de l’entorn educatiu, científic i social s’han involucrat en projectes de ciència ciutadana fins a finals de 2017”. Aquesta mirada de la ciència ens interpel·la sobre el desafiament d’incloure el dret dels agents no científics a ser informats sobre la ciència, a deliberar i codecidir, però també ens recorda l’obligació de formar-nos i d’entendre’ns com a part d’un col·lectiu. Des d’aquesta òptica, la lluita contra l’escalfament de la Terra, la configuració de l’economia o la producció alimentària són experiments reals i col·lectius que converteixen la societat en investigadora i la natura en laboratori.
El nou gran repte que tenim avui passa, doncs, per involucrar la ciutadania en les decisions que l’afecten i per integrar les diferents expertes situades en els processos d’aprenentatge col·lectiu. Com va dir el sociòleg Robert Merton l’any 1942 davant de l’eclosió dels autoritarismes a Europa: “La millor ciència floreix en societats pluralistes i democràtiques” i els valors a què aspira són el coneixement compartit, l’universalisme i que sigui un bé públic, transparent i sense interessos personals.
