11/03/2021 | 06:00
Durant els anys seixanta, mentre el conyac Soberano triomfava proclamant que era “cosa d’homes”, Espanya va veure com la indústria turística, la mateixa que aprofitava el lema “Spain is different” com a reclam, alçava el vol fins a convertir-se en un dels pilars principals de la seva economia. Les platges hispanes es van omplir de noies vingudes del nord que semblaven no tenir cap pudor a lluir els seus cossos en biquini. Era, d’alguna manera, una imatge distorsionada, ja que les dones europees, les franceses entre elles, havien d’enfrontar-se a moltíssimes restriccions. Sense anar més lluny, fins al 1979, tenien vedat participar en la caravana del Tour de França. Una prohibició que la popular cantant Dalida va desafiar el 1964 disfressant-se d’home per poder seguir una etapa prop dels corredors. No va ser la primera.
Des de finals del segle XIX, amb la popularització de l’esport de la bicicleta, havien estat diverses les noies que l’havien practicat. El 1908, Marie Marvingt es va inscriure en el Tour de França i, malgrat que se li va negar el permís per participar en una ronda reservada únicament als homes, la polifacètica esportista va recórrer, gairebé de manera paral·lela als seus homòlegs masculins, totes i cadascuna de les etapes. Marvingt va aconseguir arribar a París després de recórrer els gairebé 4.500 quilòmetres de la prova. Malgrat aquesta gesta, la presència femenina era obertament rebutjada pel gran grup, com es va encarregar de recordar Joseph Van Dam en l’edició del 1926 en què va guanyar tres etapes del Tour. El flamenc no va dubtar a omplir la seva mà de greix, passant-la per la cadena de la seva bicicleta, per tacar la vestimenta d’una de les dues joves ciclistes que s’havien aventurat enmig del gran grup.
Ni ciclistes ni periodistes però sí ‘miss’ i infermeres
El rebuig a les dones no es limitava estrictament a la competició. Les periodistes tampoc no eren benvingudes i, durant llargues dècades, van ser escasses les que van poder acostar-se als ciclistes. Entre elles destaca la figura de Colette, escriptora, periodista, actriu i artista de cabaret i de music-hall, que va cobrir per al periòdic Le Matin l’última etapa del Tour del 1912 amb final al parc dels Prínceps de París. La prolífica novel·lista va fer gala de la seva condició de símbol de l’alliberament de la dona convertint-se en la primera figura femenina a narrar la ronda francesa.
A Colette li va succeir Paule Hutzler, enviada especial del vespertí Paris-Soir, per al qual va cobrir el Tour del 1934. En una de les seves cròniques més cèlebres, la periodista explicava, dirigint-se especialment a les seves lectores, els mecanismes per poder aproximar-se a un entorn tan misogin com el de la caravana ciclista. El consell principal per tenir èxit en l’empresa era el de disfressar-se, ja fóra d’home, de periodista, de miss d’etapa o d’infermera, pràcticament les úniques professions que tenien dret a acostar-se al gran grup. La regla que excloïa les dones de la caravana ciclista va tenir les seves excepcions pertinents fins que va ser abolida finalment el 1979. Una de les més notòries va ser la de Janine Anquetil, l’esposa del cinc vegades campió francès del Tour, que no solament acompanyava el seu marit durant la ronda gal·la, sinó que n’exercia de consellera i representant, assumint la negociació dels contractes.
Yvette Horner, l’excepció oficial
Aquesta prohibició, com a regla general, concedia avantatges evidents a les concubines i amants fugaces, com es va encarregar de recordar Henri Pélissier, vencedor del Tour del 1923. Es tractava d’una situació que maleïen les poques dones d’alguns corredors presents a la ronda gal·la. Però durant anys va haver-hi una excepció: la presència recurrent de l’acordionista Yvette Horner, que, entre el 1952 i el 1963, es va convertir en un dels personatges més estimats del Tour gràcies a les seves interpretacions musicals, tant durant el pas de la carrera com en els balls de final d’etapa. La intèrpret originària de Tarba també era la responsable d’atorgar els mallots als vencedors i als líders de les diferents classificacions, la qual cosa li va concedir una popularitat enorme.
De fet, el 1964, la també intèrpret Dalida va ser contractada per animar amb les seves cançons les festes posteriors al final de cada etapa, la qual cosa la va portar a prodigar-se pels escenaris de tot França durant l’estiu en què Anquetil i Poulidor van lliurar un dels seus duels antològics a la carretera. Paradoxalment, encara que formava part de l’espectacle del Tour, Dalida no estava autoritzada a participar en la caravana que acompanyava els ciclistes durant les etapes. Va haver de ser una idea de dos cronistes llegendaris del Tour, Antoine Blondin i Pierre Chany, la que li va permetre seguir un parell d’etapes des del cotxe que ocupaven els periodistes. Per tal de no aixecar sospites, Dalida es va disfressar d’home vestint una granota, una gorra i unes ulleres de sol. Així va ser com, d’incògnit, la popular cantant que animava les arribades de la ronda francesa va poder gaudir de la carrera saltant-se la prohibició absurda que impedia que les dones ho fessin.
El Tour de França femení, Marc Madiot i Cherie Pridham
El gest desobedient, un divertimento per al murri Blondin, va quedar en el terreny anecdòtic, ja que la presència de les dones a la caravana no va ser autoritzada fins al 1979, molt després que s’aixequés la prohibició femenina de vestir pantalons o de treballar i obrir un compte bancari sense l’autorització del pare o del marit. El context social de l’època considerava que el ciclisme femení no era l’esport més apropiat per a les dones. Una bona prova d’això és el nombre de llicències femenines dins de la federació el 1960: 34 per a tot França. Quinze anys després, aquesta xifra a penes havia augmentat fins a les 400. Mentrestant, el 1955, s’havia organitzat el primer Tour de França femení amb una quarantena de participants afiliades a la Federació Francesa de Ciclisme o a la socialista Federació Esportiva i Gimnàstica del Treball. Malgrat la curiositat que va despertar la iniciativa, no es va repetir fins al 1984, gairebé tres dècades després.
Queda un llarg camí per recórrer, però el ciclisme i les seves caravanes han deixat de ser com el Soberano, cosa d’homes. Una bona prova d’això és la incorporació, per primera vegada, d’una directora esportiva en un equip del World Tour: Cherie Pridham, a l’Israel Start-up Nation de Chris Froome. Enrere queda la vergonya que passa l’excèntric Marc Madiot, director actual del Groupama-FDJ –estructura que compta amb una important secció femenina— cada vegada que se li recorda l’episodi que va protagonitzar davant Jeannie Longo. Madiot va coincidir amb la triple guanyadora del Tour i múltiple campiona mundial en un plató televisiu durant el Tour del 1987 i no se li va ocórrer una altra cosa que bramar: “Veure una dona ballar, per a mi, és molt bonic, però veure-la jugant a futbol o sobre una bicicleta és lleig. I, si les meves germanes es dediquessin al ciclisme, renegaria d’elles…”. Com el mateix Madiot ha afirmat, si avui repetís aquesta aberració fins i tot el primer ministre el destrossaria. I no sense raó.
* El contingut d’aquest article s’ha publicat originalment en castellà a la revista ‘Volata‘, en el número especial dedicat íntegrament al ciclisme femení. La podeu comprar aquí o subscriure-us al projecte aquí.
