Crític Cerca
Notícies

Quatre històries de l’Alemanya de l’Est

Aquest 9 de novembre es commemora el 25è aniversari de la caiguda del Mur de Berlín. El relat oficial acostuma a acabar aquí. Però què va passar després de la reunificació? Com veuen avui dia els antics ciutadans de la República Democràtica Alemanya aquell Estat on van néixer i van viure durant anys? A CRÍTIC us oferim el testimoni de quatre persones nascudes a l'antiga RDA de diferents generacions i amb diferents punts de vista.

07/11/2014 | 21:20

Aquest 9 de novembre es commemora el 25è aniversari de la caiguda del Mur de Berlín. El relat oficial acostuma a acabar aquí. Però què va passar després de la reunificació? Com veuen avui dia els antics ciutadans de la República Democràtica Alemanya aquell Estat on van néixer i van viure durant anys? A CRÍTIC us oferim el testimoni de quatre persones nascudes a l’antiga RDA de diferents generacions i amb diferents punts de vista. La seva visió sobre l’Alemanya de l’Est no coincideix amb la crítica total i sense matisos sobre l’experiència comunista alemanya que històricament ha predominat en la majoria de tribunes d’opinió

Hannes Ortmann (Berlín Est, 30 anys)

Tècnic d’administració en una fundació

Hi havia coses molt negatives com l’Stasi, però també un millor sistema educatiu i major integració de la dona en el mercat laboral

Hannes Ortmann copia

«Vaig néixer a l’hospital de la Volkspolizei (policia popular), avui Bundeswehrkrankenhaus (hospital militar), perquè la meva mare hi treballava allà. De la caiguda del Mur, en tinc pocs records. Però encara recordo un dels meus primers viatges a Berlín occidental. El meu pare no es trobava aquí, sinó a Namíbia, com a observador de les primeres eleccions després de la independència. El Mur ja havia caigut. La meva mare i jo vam anar a Berlín occidental i vam cobrar els 100 marcs occidentals “de benvinguda”. Amb els diners vam comprar roba i un gelat Calippo. A l’Est no n’havíem vist mai, de Calippos, i vaig treure el gelat per complet del paquet. No en recordo gaire més. Tampoc recordo haver tingut gaires problemes a l’escola pel fet de venir de l’Est. De l’RDA, en tinc sentiments contradictoris. Hi havia coses molt negatives, com l’Stasi [aparell de seguretat], i el model econòmic estava estancat. Però també hi havia un millor sistema educatiu, una major integració de la dona en el mercat laboral i seguretat a la feina, coses que després del 1989 pocs van reconèixer. L’Alemanya occidental es va empassar l’oriental i molta gent hi va sortir perdent. Tota aquesta cobertura informativa em cansa i m’irrita; només es mostra la part negativa i es transmet la idea que el capitalisme va guanyar el socialisme, i també em preocupa el discurs oficial que considera Alemanya com “la nació rectora” d’Europa.»

Roman Cabanski (Poznań [llavors Posen], 88 anys)

Jubilat. Va arribar a treballar com a sotsdirector d’una cadena d’establiments comercials

La diferència salarial entre el director d’una empresa i un treballador a l’RDA era molt, molt baixa. Quan miro quina és la diferència que hi ha, només puc riure

Un supermercat a la República Democràtica d'Alemanya
Un supermercat a la República Democràtica d’Alemanya

«El meu avi era polonès; pertanyíem a una família germanopolonesa. El 1939 Alemanya va envair Polònia i Posen es va reincorporar a territori alemany. Li seré sincer: als 16 anys em vaig presentar voluntari a l’Exèrcit. Volia ser pilot. També vaig ser membre de les Joventuts Hitlerianes. Ho vaig fer perquè em vaig deixar arrossegar per la resta: volia formar part del grup.

L’Exèrcit em va destinar primer a París. Recordo que després de l’atemptat contra Hitler vam rebre l’ordre d’abandonar la salutació militar i substituir-la per la feixista. A França em van destinar a vigilar un búnquer. Amb l’avanç nord-americà ens van destinar a Dresden. Vaig sobreviure al bombardeig i em van enviar al nord, a la frontera amb Holanda. Vaig acabar en un hospital militar soviètic, on em van treure la metralla de granada d’una cama. Vaig tenir molta sort, perquè vaig rebre l’alta mèdica a l’agost de 1945; la resta, que van sortir més tard, van ser enviats com a presoners de guerra a Sibèria.

A l’Alemanya oriental vaig treballar com a llaurador, en un forn de pa i de moltes altres coses. En el meu temps lliure tocava la bateria en un grup de jazz. Volia ser músic professional, però el meu pare volia que treballés de comercial, que és el que havia estudiat. Vaig començar a treballar a l’HO [Handelsorganisation], una cadena de grans establiments comercials de l’RDA, de la qual vaig acabar sent sotsdirector. L’HO tenia ingressos de 6.000 milions de marcs orientals, uns 100 supermercats, 20.000 tendes… Era una posició de responsabilitat.

L’RDA es ressentí de la crisi del petroli de 1973. Aquí és on va començar la davallada. El primer error de l’RDA va ser estatalitzar el petit comerç. Eren botigues molt necessàries, que subministraven béns de consum a la població. Tot va ser sacrificat en nom del pla central. De sobte, faltaven pintes, pinces, paper higiènic… coses petites, però necessàries per a la vida diària. Les grans empreses estatals havien de substituir aquesta producció local, i fer-ho a corre-cuita. Moltes no sabien com fer-ho, però havien de fer-ho perquè així ho havia decidit el partit. Això no va funcionar perquè, simplement, no podia funcionar: la gent tenia feina i diners, però no podia comprar molts productes.

Més tard, Gorbatxov introduí una nova política d’Exteriors que donava més llibertat als països del bloc oriental i no els obligava a mantenir relacions d’importació-exportació. Per exemple: nosaltres rebíem llaunes de conserva de Romania o d’Hongria a canvi d’altres productes. Però, amb la nova política, Hongria i Romania s’adonaren que era millor vendre els seus productes a Occident a canvi de divises amb les quals adquirir maquinària. L’economia empitjorà, el subministrament també… Hi havia problemes amb l’abastiment de carn o de cervesa. El descontentament de la gent creixia. La política de l’RDA fou un factor en la seva desaparició, és cert, però va ser la insatisfacció per l’abastiment la que la va fer créixer. Més encara quan a Alemanya occidental —i la gent ho comparava, això— es podien comprar coses que quedaven fora de les nostres possibilitats, com els plàtans…

Amb la reunificació va millorar el subministrament dels béns de consum, però la indústria va quedar per complet destruïda. A l’RDA es produïen realment mercaderies de qualitat, però les empreses no podien resistir la competència de les occidentals i van acabar tancant. La nostra també va tancar i la va adquirir una cadena de supermercats occidental. La diferència salarial entre el director d’una empresa i un treballador, i fins i tot entre un ministre i un treballador, era llavors realment molt, molt baixa. Quan miro quina és la diferència que hi ha ara, només puc riure.

Què puc dir? Vam viure a l’RDA, no vam viure malament, però ni la trobo a faltar ni voldria tornar-hi. La meva dona tenia familiars a Berlín occidental, vivien a dues estacions de tren i no podíem visitar-los. Quan va caure el Mur, vaig aparcar el meu cotxe a Potsdamer Platz i la vaig creuar a peu per anar a visitar un vell amic a Berlín occidental, a qui no veia des de feia dècades. Sí, la nostra vida ha estat una bogeria»

Angela Bittner (Berlín-Karlhorst, 49 anys)

Professora universitària

Per als empresaris era una situació perfecta: tot un país per privatitzar. Van veure l’RDA com una segona Àfrica

angela_bittner«Vaig néixer a Berlín-Karlhorst; però, quan tenia 7 anys, la meva mare i jo ens vam mudar a Oderberger Straße, el carrer que donava directament al Mur. El veiem des de casa. De petita ni me n’adonava que hi era. S’hi donaven situacions molt curioses. A l’altra banda del Mur havien instal·lat una torre d’observació. Els alemanys occidentals i els turistes podien pujar-hi i veure com vivíem els alemanys orientals. Per a ells era com anar al zoològic.

La meva biografia és la típica de l’RDA. Vaig estar als pioners, a l’FDJ [organització juvenil] i al SED [partit socialista], però m’hi vaig afiliar només perquè mentre estudiava a Leningrad vaig veure els canvis a l’URSS que va fer Gorbatxov. De sobte, es podia fer i parlar de coses que per a nosaltres eren gairebé un secret. Gorbatxov ens fascinava. Fins llavors pensava que vivíem en un país socialista que ho feia tot correctament, que el Mur era realment antifeixista, que a l’altra banda hi havia l’Occident que volia destruir-nos. Quan vaig tornar a Alemanya, l’ambient era molt diferent. Les limitacions ideològiques, la falta de crítica, eren evidents. Vaig pensar: “Aquí també cal que hi hagi una perestroika!”. Em vaig afiliar al SED per canviar les coses des de dintre, però el Mur va caure i vaig abandonar el partit. No vaig tenir problemes després perquè mai vaig superar el període de prova, que era d’un any. I no vaig poder recuperar el meu expedient del Ministeri de l’Interior, però estic convençuda que algú el va destruir al consolat de l’RDA a Leningrad, com van intentar fer a Berlín.

Quan el Mur va caure, treballava a la Universitat Humboldt. Dies abans, el meu marit es trobava a l’hospital i va sentir el soroll de les sirenes. “Ara dispararan”, va pensar. Però no va passar res. El dia que va caure el Mur vam creuar a l’altra banda per reunir-nos amb un amic amb qui havia estudiat a Leningrad. Hi havia eufòria. Vaig pensar: “Per fi!”. Un dels meus primers records de Berlín occidental és l’olor de perfum. Vaig entrar en una perfumeria i vaig sorprendre’m molt. Entre nosaltres no n’hi havia, d’això. Vam passar tres dies amb el nostre amic perquè pensàvem que tornarien a tancar la frontera. A Kantstraße vaig veure al davant dels Aldi vertaderes piles de pells de plàtan, que era una de les primeres coses que els alemanys orientals volien comprar. La veritat és que em va fer una mica de vergonya aliena… També ens sentíem una mica observats pels berlinesos occidentals, una mica com si fóssim curiositats.

El canvi m’agradà. A l’RDA la nostra vida era pautada. Teníem por de les autoritats. Trobo que alguns alemanys orientals es queixen massa. És cert, jo vaig tenir sort; altres no. Moltes coses d’ara no m’agraden; la gent és més acomodatícia. També trobo a faltar la proximitat, la sensació de comunitat i l’idealisme, la idea que lluitàvem per canviar el món. Tot això es va perdre. Després de viure a l’RDA, però també la reunificació, i de les falses promeses del Govern —molts dels meus amics es van creure Helmut Kohl i el van votar—, em costa molt creure els polítics. Per als empresaris era una situació perfecta: tot un país per privatitzar, tot beneficis. Van veure l’RDA com una segona Àfrica. En molts sentits va ser gairebé una colonització. Moltes de les empreses tenien tecnologia envellida, però també n’hi havia d’alta tecnologia: l’RDA fabricava microxips, per exemple. Tampoc hi havia consumisme. La gent conservava les coses que tenia perquè hi atorgaven valor. La idea de fraternitat també em semblava correcta i encara avui crec que és bona. La fi de l’RDA no em va entristir. Sí que em va entristir la desintegració de l’URSS. Podia veure tots els problemes i els errors de l’URSS, però era un país enorme, amb una gran diversitat cultural. Ho vaig trobar molt trist.»

Herbert Hügel (Königsberg, 82 anys)

Jubilat. Oficial militar a l’RDA.

Molta gent deia que era comunista, però en realitat només ho deien per fer carrera. És la gent que deia que tot anava bé i després va enfonsar el país

«Vaig néixer a la República de Weimar. El nacionalsocialisme va canviar la meva vida per complet: Königsberg va ser declarada “ciutat fortalesa” i bombardejada. Em van reclutar a la força per convertir-me en cadet de l’aviació, sense arribar a combatre mai. Després recordo que van venir els russos. Dels russos no puc queixar-me: acabada la guerra, ens van donar ajuda, els anomenats “paquets de Stalin” amb aliments. Després vaig treballar com a llaurador, a canvi d’un salari molt modest i de productes per a la meva família. El 1949, els alemanys vam marxar de Königsberg [avui Kaliningrad]. Els meus pares pensaven que algun dia tornaríem a casa, però no hi vam tornar mai.

A l’RDA, fins al 1954 vaig ser oficial de policia. Però em van degradar i expulsar per portar la contrària a un superior. Després vaig estudiar a la universitat i vaig ingressar a l’Exèrcit Popular de l’RDA (NVA), on vaig aconseguir el grau d’oficial. Fins i tot vaig arribar a conèixer el general Friedrich Paulus [general al comandament de les tropes alemanyes a Stalingrad, que després de passar diversos anys com a presoner de guerra a l’URSS retornà a l’RDA]. A diferència de l’RFA, a l’RDA vam expulsar tots els nazis de l’Exèrcit i de la societat. Els militars nazis a l’Alemanya occidental rebien pensions de guerra, per exemple. Això aquí no passava. Els únics soldats de la Wehrmacht que s’acceptaven eren els presoners de guerra a l’URSS que van formar el Comitè per l’Alemanya Lliure. El 1984 em vaig jubilar per motius de salut.

A l’RDA no vivíem malament; els lloguers eren molt barats, per exemple. Vam poder viatjar per tot el bloc oriental, vam visitar Txecoslovàquia o Romania; teníem bons amics allà. Hi havia confiança. Però faltava dissensió, tolerància. Els errors mai es comunicaven, perquè un podia arriscar-se personalment. La meva dona, la van acusar de mantenir contacte amb gent de l’Alemanya occidental durant un viatge de negocis a Balaton, Hongria. No era cert. Però, si ho hagués estat, quina hauria estat la diferència? Una altra persona ens va acusar de trucar per telèfon a l’Alemanya occidental, i no teníem ni tan sols telèfon! Aquest era l’esperit. A mi personalment em van expulsar del partit dos cops. El primer cop, perquè algú va fer servir una citació de Lenin que no era de Lenin i ho vaig fer notar, i per això em van expulsar. El segon cop per parlar del “mur i el filferro d’arç” [el nom oficialment sancionat era el de “muralla de protecció antifeixista”]. Molta gent deia que era comunista, però en realitat només ho deien per fer carrera, i aquesta és la gent que deia que tot anava bé i després va enfonsar el país. Havíem d’haver-los expulsat del Govern… Altres, en canvi, van callar. Kohl ens va prometre “paisatges en flor”. On són aquests “paisatges en flor”? La sanitat i l’educació són més cars i no són bons. Moltíssima gent va ser acomiadada. Altres es van enriquir a costa nostra. La gent de l’Alemanya occidental va desembarcar i va començar a donar-nos lliçons de com havíem de viure. L’RDA va intentar industrialitzar l’Est; avui l’Est torna a ser més rural. No em vaig oposar a la reunificació, però tampoc em va entusiasmar, li ho dic sincerament. Quan va caure el Mur, la meva dona estava malalta i ens trobàvem a casa. La reunificació en si no era el problema; els dos estats alemanys necessitaven més temps per a la reunificació.

Si us plau, no poseu cap fotografia ni el meu nom real. Han passat 25 anys, però encara no me’n refio.»

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies