Crític Cerca
Notícies

Qui són i d’on venen els candidats de la CUP al Congrés

Exdiputats al Parlament i veus del món local cupaire lideraran les llistes de l’esquerra independentista a Madrid

08/10/2019 | 19:22

Una de les novetats de les eleccions espanyoles a Catalunya el pròxim 10-N serà la candidatura de la CUP. La formació ha decidit presentar-s’hi per primera vegada, la qual cosa implica un canvi d’estratègia històric en l’esquerra independentista. Els cupaires trenquen la tradició abstencionista que ha caracteritzat històricament aquest espai polític i ho argumenten amb el context d’excepcionalitat repressiva que es dona a Catalunya, com va explicar CRÍTIC en aquest reportatge.

Qui són i d’on venen, però, les persones que encapçalaran les llistes de la CUP? La número 1 per Barcelona serà Mireia Vehí, exdiputada al Parlament i actual membre del Secretariat Nacional, considerada pròxima a l’espai d’Endavant però amb una militància que arrenca en el món del moviment autònom ‘okupa’ i llibertari. Exdiputats i també regidors i exregidors formen unes llistes (quatre, una per cada circumscripció catalana) que combina vells coneguts del Parlament amb referències cupaires del món local.

Mireia Vehí, cap de llista de la CUP al Congrés. Foto: ACN

Mireia Vehí, del moviment ‘okupa’ autònom a liderar la CUP a Madrid

L’exdiputada Mireia Vehí (Vilafant, 1985) serà la cap de llista de la CUP en les eleccions espanyoles. La seva trajectòria no és precisament la d’una militant ortodoxa de l’esquerra independentista. Llicenciada en Ciències Polítiques per la UAB i especialista en migracions, drets humans, gènere i interculturalitat, Vehí va començar a moure’s en els ambients del moviment estudiantil en la lluita contra el ‘pla Bolonya’ i en el moviment ‘okupa’ autònom a finals de la dècada dels 2000 a Granada –on va realitzar una beca Sèneca– i a Barcelona. A la capital catalana va implicar-se en l’espai autogestionat La Rosa Negra, del Poble-sec, on era una de les veus fortes d’un col·lectiu.

L’activitat de l’avui cap de llista al Congrés per la CUP va ser intensa durant aquells anys, però sempre en paral·lel a l’esquerra independentista orgànica, que llavors començava a cristal·litzar en l’àmbit institucional entorn d’una CUP incipient que tan sols tenia un grapat de regidors. Vehí va prendre part, juntament amb altres membres de col·lectius llibertaris i autònoms, en l’anomenada “vaga social” del 29 de setembre de 2010, impulsada per espais dels moviments socials com una alternativa a la vaga oficial de CCOO i de la UGT. Els diferents col·lectius implicats en aquest espai es coordinaven a través d’una “assemblea invisible” que impulsava accions en barris i també ‘okupacions’: entre les més sonades, la de l’antiga seu del Banc Espanyol de Crèdit a la plaça de Catalunya –actual Apple Store– o l’anomenada Casa de la Vaga, als antics cinemes Balanyà de la Via Laietana, durant la vaga general dels sindicats minoritaris del 27 de gener de 2011.

Amb l’esclat del 15-M, Vehí també va estar fortament implicada en el moviment entorn de l’acampada de la plaça de Catalunya i en les accions de protesta contra les retallades del Govern de la Generalitat, que van culminar amb la manifestació davant del Parlament de Catalunya el 15 de juny de 2011. Aquella acció va acabar en un procés judicial a l’Audiència Nacional contra 19 activistes. Després del 15-M, Vehí va estar implicada en moviments socials com la campanya Tanquem els CIE, de la qual va ser portaveu, i també a l’Ateneu La Base, del Poble-sec, del qual és membre des dels seus inicis.

L’any 2015, Vehí va incorporar-se a les llistes de la CUP – Crida Constituent en el número 8 per la circumscripció de Barcelona. No va ser escollida diputada en primera instància; però, després de la dimissió d’Antonio Baños arran de la negativa cupaire a investir Artur Mas, va prendre possessió de l’escó. Al llarg de la legislatura va destacar per la seva feina a la Comissió d’Interior del Parlament, oposant-se al Govern en matèries com, per exemple, la implementació de les pistoles Taser pels Mossos d’Esquadra.

Amb el pas del temps, Vehí va anar implicant-se més en la dinàmica orgànica de la CUP, fins al punt que al febrer del 2018 va prendre part en la candidatura “Som llavor” al Secretariat Nacional de l’organització, juntament amb l’exdiputada Eulàlia Reguant o l’exregidora de Tarragona Laia Estrada. La candidatura en la qual va presentar-se Vehí es considerava pròxima a Endavant, una de les organitzacions estratègiques de l’esquerra independentista.

La família de Vehí també té vinculacions polítiques, però en aquest cas no amb la CUP, sinó amb el PSC. La seva mare, Consol Cantenys, és alcaldessa de Vilafant per aquesta formació. En la campanya de les eleccions municipals passades, de fet, Vehí va intervenir en un míting de suport a la candidatura local del PSC, fet que va causar polèmica a la CUP, en especial en l’entorn de Poble Lliure. Vehí, com va recollir ‘Nació Digital’, va justificar la seva participació per motius “personals, però també polítics”. “Vilafant és l’única alcaldia del PSC de tot el país que forma part de l’AMI, i, juntament amb alguna altra, és de les poques que han sigut obertament crítiques amb el 155 i la repressió”, va dir.

Albert Botran / Foto: XAVI HERRERO

Albert Botran, el cervell historiador de la CUP 

Albert Botran ocupa el segon lloc en la llista que els anticapitalistes presenten a les eleccions espanyoles. Nascut a Molins de Rei el 1984, la seva trajectòria política està vinculada orgànicament a l’esquerra independentista des del 2002, quan va començar a militar en aquest espai. Va ser un dels fundadors de la CUP al municipi i va ser escollit regidor en les eleccions del 2011, càrrec que va compaginar durant un període amb el de membre del Secretariat Nacional del partit. L’any 2015 va ocupar el cinquè lloc de la llista de la CUP – Crida Constituent per a les eleccions al Parlament de Catalunya i va ser diputat fins al 2017. Actualment milita a Poble Lliure i des de l’any passat torna a integrar el Secretariat Nacional de la formació, després que la seva candidatura –”Des de baix fem créixer la Unitat Popular”–, propera a Poble Lliure, quedés en segon lloc, amb el 41% dels vots, que es tradueix en cinc persones en l’estructura directiva de la formació.

Botran té un màster en Història Comparada per la Universitat Autònoma de Barcelona i va rebre el premi Francesc Carreras i Candi per la tesina ‘Pensar històricament els Països Catalans’ (2010). Se’l considera un dels cervells de la CUP, entre altres coses, pel seu extens coneixement sobre l’esquerra independentista. És autor d’un dels llibres que aborden de manera més completa aquest espai polític: ‘Unitat popular: la construcció de la CUP i l’independentisme d’esquerres (Edicions El Jonc, 2012).  

Eulàlia Reguant / Foto: IVAN GIMÉNEZ

Eulàlia Reguant, del tercer sector a pilotar la renovació de la CUP

Eulàlia Reguant (Barcelona, 1979) va ser diputada al Parlament de Catalunya per la CUP – Crida Constituent després del 27-S de 2015, quan la formació va obtenir 10 representants. Aquell mateix any s’havia quedat a les portes d’entrar al ple de l’Ajuntament de Barcelona, ja que en les eleccions municipals anava de número 4 a la llista que encapçalava María José Lecha i que va aconseguir tres regidors. A l’octubre del 2017 però, va renunciar a l’acta de diputada i va saltar al consistori per ocupar l’escó que havia abandonat prèviament l’edil de la CUP Josep Garganté. Va mantenir aquest càrrec fins a les eleccions municipals passades, del 26 de maig. Des del 2018 és membre del Secretariat Nacional del partit, després que la llista que encapçalava –”Som llavor, construïm Unitat popular”­–, i que comptava amb el suport d’Endavant, obtingués la majoria de suports (el 56% dels vots i sis llocs). Ara, va de número 3 en la candidatura que els anticapitalistes presenten al Congrés dels Diputats.

Ha estat vinculada durant anys al sector de la cooperació –ha treballat per a entitats com Lafede.cat, Setem i Justícia i Pau– i de les finances ètiques: és sòcia i impulsora del nucli català de Fiare. Activista, llicenciada en Matemàtiques per la Universitat de Barcelona i implicada en la lluita del poble kurd, Reguant prové d’una tradició política no vinculada de manera orgànica amb l’esquerra independentista. Anna Gabriel la defineix com una científica capaç de combinar els ideals amb la capacitat operativa i resolutiva”.

L'exalcalde de Capellades Aleix Auber, en una imatge d'arxiu / Foto: ACN

Aleix Auber, de la PUA a l’alcaldia de Capellades

El número 4 per Barcelona l’ocuparà Aleix Auber (Barcelona, 1980), alcalde cupaire de Capellades entre el 2015 i el 2019. En aquesta vila de l’Anoia, l’esquerra independentista hi té presència institucional des del 2007, a través de la formació Vila de Capellades. La CUP va ser la llista més votada el 2015 i Auber va ser investit alcalde a partir d’un acord amb ERC. Capellades va esdevenir així la primera vila de l’Anoia amb la CUP al govern.

El mandat d’Auber no ha estat precisament plàcid. L’alcalde capelladí va ser citat per la Fiscalia per haver facilitat el referèndum de l’1 d’Octubre; però, igual que l’alcaldessa de Berga, no es va presentar a declarar davant del jutjat de Manresa. Després d’anys en la primera línia de la política local, aquest 2019 Auber va fer un pas al costat i es va ubicar en un simbòlic vuitè lloc de la candidatura municipal de l’esquerra independentista al poble. La CUP no va aconseguir revalidar l’alcaldia en passar de 5 a 3 regidors, però segueix al govern reeditant el pacte amb ERC.

Dissenyador gràfic de professió, Aleix Auber va començar a militar a la històrica Plataforma per la Unitat d’Acció (PUA), germen del que avui és Endavant. L’esquerra independentista té una llarga tradició i arrelament a Capellades des de finals dels anys noranta: els seus militants van prendre part en els moviments socials i ecologistes locals en defensa de la Bassa, l’aqüífer de Carme-Capellades, una mobilització sonada que va implicar desenes de joves del poble i que seria en part el germen de l’actual generació cupaire. 

Esther del Alcázar en una xerrada del II Debat Extraordinari sobre l’Educació Pública Catalana / Foto: SICOM

Esther del Alcázar, militant de Lluita Internacionalista

La veterana militant de l’esquerra d’arrel trotskista barcelonina Esther del Alcázar Fabregat ocuparà per primer cop en la seva llarga vida d’activista política un lloc amb possibilitats, tot i que difícils, d’aconseguir un escó en un Parlament: anirà en cinquè lloc a la llista de Barcelona. És militant de Lluita Internacionalista, un partit polític de l’esquerra alternativa, crític amb l’estalinisme i partidari del dret a l’autodeterminació, que a finals dels anys noranta va escindir-se del PRT (Partit Revolucionari dels Treballadors, després que el nucli d’aquell partit trotskista entrés a Esquerra Unida i Alternativa), i que, des de la primera candidatura de la CUP al Parlament, va decidir formar part de les coalicions de suport a l’esquerra independentista en tots els últims processos electorals.

Més enllà de la seva militància trotskista, Del Alcázar porta dècades de lluita social en multituds de fronts socials, sindicals i internacionalistes: ha estat delegada sindical de la CGT en l’àmbit de l’ensenyament, va participar en la defensa dels migrants sense papers i, sobretot en el terreny de la solidaritat internacionalista, va estar compromesa amb els combois d’ajuda humanitària a Tuzla durant la guerra de Bòsnia, la defensa de les dones i els sindicats independents a Palestina o, entre moltes altres causes i campanyes de suport arreu del món, recentment s’ha implicat en les lluites democràtiques a Tunísia. Esther de Álcazar, que va néixer i viu a Barcelona, tot i haver viscut alguns anys a la dècada dels vuitanta al sud de l’Argentina, està jubilada després d’haver-se dedicat durant gairebé tota la seva vida laboral a ser professora d’institut.

Matíes Serracant fent declaracions als mitjans / Foto: ÀLEX MEYER VERDEJO – WIKIMEDIA COMMONS

Maties Serracant, l’alcalde de la Crida per Sabadell denunciat pel PSC

Nascut el 1976, llicenciat en Geografia, consultor sobre territori i mobilitat, va començar a participar activament en els moviments socials sabadellencs a partir de la campanya contra el Quart Cinturó a mitjan anys noranta. En les municipals del 2011 va ocupar el desè lloc de la llista de l’Entesa per Sabadell, candidatura de l’esquerra alternativa local. No va entrar al consistori fins a tres anys més tard, en substitució d’un altre regidor. El 2015 va ser cap de llista de la Crida per Sabadell, promoguda per l’Entesa, la CUP i altres persones provinents dels moviments socials de la ciutat, i obtingué 4 regidors. Entrà a l’equip de govern en coalició amb ERC i ocupà el càrrec de tinent d’alcalde de Territori i Sostenibilitat amb Juli Fernàndez (ERC) d’alcalde. Posteriorment, el pacte s’amplià amb dues formacions polítiques més (Unitat pel Canvi i Guanyem Sabadell).

Després d’un període en què va haver de renunciar al seu càrrec (juny-desembre de 2016) perquè era investigat per un presumpte tràfic d’influències –en una denúncia del PSC que va acabar en no res–, Serracant torna a l’Ajuntament i mig any després, al juliol del 2017, és nomenat alcalde de Sabadell, segons el pacte establert amb ERC per repartir-se l’alcaldia entre les dues forces durant el mandat. En va ser alcalde durant dos anys, no sense fortes convulsions internes al govern municipal. A les eleccions del maig passat, es va presentar com a cap de llista per la Crida per Sabadell i va obtenir 3 regidors, però les forces d’esquerres van perdre el govern local, que tornava a mans del PSC en la persona de Marta Farrés. Serracant també és investigat, com tants altres alcaldes, per col·laboració amb el referèndum de l’1 d’Octubre de 2017, però en aquest cas concret per la denúncia d’un particular, un advocat jubilat de Múrcia i militant de Vox. El judici encara està pendent.

Pilar Castillejo en una intervenció parlamentària / Foto: PARLAMENT

Pilar Castillejo, un puntal del Col·lectiu Obrer i Popular de Ripollet

Pilar Castillejo (Ripollet, 1969) es va presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2015 ocupant el 10è lloc a la llista de la CUP – Crida Constituent per Barcelona. Malgrat que no va ser escollida, tant ella com Joan Garriga van substituir els dos diputats obligats a dimitir en el marc de l’acord que la formació va assolir amb Junts pel Sí: Julià de Jòdar i Josep Manel Busqueta. Així i tot, el seu pas pel Parlament va ser molt breu: a l’octubre del 2016, només vuit mesos després d’agafar l’acta de diputada, abandonava l’escó. I és que Castillejos havia estat elegida regidora l’any 2015 per la candidatura Decidim Ripollet, i, des de llavors, és primera tinenta d’alcalde a l’Ajuntament del municipi. El règim d’incompatibilitats de la CUP impedeix que els representants tinguin dos càrrecs públics simultàniament, així que es va deixar un marge perquè la formació li trobés un substitut al consistori, però finalment el nucli local i el Secretariat Nacional van acordar que deixés l’acta al Parlament i se centrés en la seva feina al municipi.

La trajectòria política de Castillejos, però, es remunta a finals dels noranta, quan després de les eleccions municipals del 1999 va entrar com a regidora a l’Ajuntament per COP-Compromís de Ripollet. Milita en aquesta organització i a la CUP, i està sindicada a la Federació de Treballadors i Treballadores de Catalunya de la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC). Ara ocuparà el setè lloc a la llista que els anticapitalistes presenten al Congrés.

Julià de Jòdar / Foto: JORDI BORRÀS

Julià de Jòdar, l’escriptor que va ser diputat dos mesos

Nascut a Badalona el 1942, és llicenciat en Història Moderna i Contemporània per la Universitat de Barcelona. Ha escrit nombroses novel·les i alguns assajos, entre els quals ‘Cop de CUP’ (2012), conjuntament amb David Fernàndez. També ha col·laborat freqüentment com a articulista polític al diari ‘El Punt Avui’ i amb menys freqüència en alguns digitals. Des de fa més d’una dècada ha estat participant com a candidat de la CUP en diverses convocatòries electorals, però sempre en llocs no elegibles, fins que al setembre del 2015 va anar de número 7 de Barcelona en les eleccions catalanes que van donar lloc a la legislatura del referèndum de l’1 d’Octubre. La CUP hi va obtenir 10 escons, però el seu recorregut com a diputat només va durar dos mesos i escaig, ja que en les negociacions per investir president Carles Puigdemont, al gener del 2016, va renunciar a l’acta juntament amb el també diputat cupaire Josep Manel Busqueta.

Eva Fernàndez / Foto: CA LA DONA

Eva Fernàndez, de la presidència de la FAVB a l’esquerra ‘indepe’ 

Eva Fernàndez és, sobretot, coneguda per haver estat presidenta de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) a principis dels anys 2000, en una època d’efervescència dels moviments socials alternatius, i, en el cas de la capital catalana, de l’’okupació’. Aquesta històrica activista veïnal i feminista, que és antropòloga de formació i infermera de professió, va començar l’any 1981 dins el moviment veïnal, un món històricament molt proper al PSUC, primer, i a ICV-EUiA, després. Tot i això, al contrari de la majoria de dirigents veïnals, Fernàndez provenia del Moviment Comunista Català (MCC), un partit comunista d’arrel maoïsta i autodeterminista on va militar des de 1975 fins a la seva dissolució. La seva sortida de la FAVB, però, va ser traumàtica: es va produir la dimissió en bloc de tota la Junta Directiva després de conèixer la seva candidatura per ser Síndica de Greuges de Barcelona i, a més, es va denunciar un enfrontament amb periodistes que impulsaven la revista ‘Carrer’, de la FAVB.

No és, però, el seu un suport recent a l’esquerra independentista ja que ve de lluny. De fet, el primer acte de la primera precampanya electoral de la candidatura de la CUP al Parlament, amb David Fernàndez al capdavant, ja va tenir el suport d’Eva Fernàndez. Va ser una xerrada, celebrada a l’Ateneu Barcelonès, on Fernàndez i Julià de Jòdar presentaven públicament el llibre ‘Cop de CUP’ i on van rodejar-se de perfils polítics, socials i identitaris tan diversos com l’advocat August Gil Matamala, el fundador d’Els Altres Andalusos Lluís Cabrera i el veterà regidor de la UM9 de Sant Pere de Ribes Joan Garriga ‘Nana’. De fet, Fernàndez ja va anar també a les llistes de la CUP en les municipals de Barcelona del 2015, encapçalades per María José Lecha, on ocupa el lloc número 17. 

Non Casadevall / Foto: CUP BANYOLES

Non Casadevall, l’experiència municipal de Banyoles

Ramon Casadevall i Sala, conegut per tothom com a Non Casadevall, encapçala la llista de la CUP a la demarcació de Girona. És regidor de Sumem Banyoles – Amunt, plataforma electoral de l’esquerra banyolina amb el suport de la CUP, i també és conseller comarcal, l’únic d’aquesta formació. Va ser el número 1 de Sumem Banyoles en les municipals del 26 de maig i hi va obtenir 2 regidors, els mateixos que ja tenia en el mandat anterior, quan sí que tenia el nom de CUP-PA. A Banyoles governa JxCat amb majoria absoluta (9 regidors de 17).

Casadevall és llicenciat en Antropologia Social i Cultural per la Universitat de Barcelona i llicenciat en Història per la Universitat de Girona. També és diplomat en Ciències Religioses. Treballa com a docent en l’ensenyament secundari. Està vinculat al teixit associatiu banyolí a través de la colla de diables Gàrgoles de Foc. És també triatleta del Club Natació Banyoles i soci d’Òmnium Cultural.

Maria Besora, ex-número 1 del Front Republicà

Va encapçalar la candidatura per Girona del Front Republicà en les darreres eleccions del 28 d’abril i va obtenir 14.271 vots en tota la circumscripció, molt lluny dels necessaris per esdevenir diputada. Nascuda a Figueres fa només 25 anys, la seva trajectòria com a activista es basa sobretot en els moviments juvenils i estudiantils. Membre de Poble Lliure, va ser una de les fundadores del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans a la comarca de l’Alt Empordà l’any 2007 i de l’organització juvenil La Forja, on continua militant. Ha participat en diferents espais com ara el Consell Local de Joventut de Figueres o la plataforma Alto el Foc a l’Albera. En les eleccions catalanes del 2015, anava a la llista de la CUP encapçalada per Benet Salellas, tot i que en un lloc sense possibilitat de sortir escollida.

Els exregidors de la Crida per Lleida – CUP a l'Ajuntament de Lleida Pau Juvillà i Francesc Gabarrell, a la dreta / Foto: SALVADOR MIRET

Francesc Gabarrell, el ‘rocker’ de Lleida

Un 90,32% dels vots de la CUP a la demarcació de Lleida han avalat que l’exregidor de la Paeria Francesc Gabarrell (Lleida, 1969) sigui el cap de llista de la candidatura a la província. Gabarrell, veí de Pardinyes, és historiador de l’art i ha treballat com a tècnic conservador al Museu Morera, el museu públic d’art modern i contemporani de Lleida. Va posar el primer peu a les institucions el 2015, quan va ser escollit com un dels dos regidors de la Crida per Lleida, la marca cupaire a la capital ponentina. En les darreres eleccions municipals, on la CUP va perdre la representació que tenia a la Paeria, Gabarrell figurava a la llista com a suplent perquè el codi ètic de la CUP impedeix repetir càrrec.

Aquest fan del ‘rock & roll’ i ‘culer’ confés, va començar la seva militància als anys vuitanta a l’antic MDT, una de les organitzacions de l’Esquerra Independentista (EI) que el 2014 van fondre’s dins de Poble Lliure. Als anys noranta, Gabarrell va optar per acostar-se a Esquerra Republicana però després dels governs tripartits a la Generalitat i del desmembrament d’ERC va retornar a l’espai de l’EI. Poc abans del 2015 pren part en la Crida per Lleida, el partit on participa la CUP i a través del qual aconsegueix una regidoria. Durant tot el mandat, Gabarrell ha participat en la Crida com a independent i no ha sigut fins després de les darreres eleccions municipals que ha començat a militar a la CUP. Vinculat sempre a la defensa del patrimoni i les arts plàstiques, forma part del consell de redacció de la revista ‘Ars’, ha participat en la Plataforma d’Entitats Culturals de Lleida, a la Marea Groga en defensa d’una escola pública i és militant d’Òmnium Cultural.

Júlia Carbonell, la veu segarreta

Júlia Carbonell (Cervera, la Segarra 1993) és una novetat al cartell de la CUP a Ponent, on ocuparà la segona posició a la llista. Aquesta politòloga de formació fou la tercera de la llista municipal de la CUP a Cervera el 26-M passat però va quedar fora del consistori perquè els cupaires, que s’hi presentaven per segona vegada, es van quedar amb dos regidors. A escala supramunicipal, Carbonell és un dels tres representants de la taula territorial de la CUP Ponent. A més d’aquesta organització política, també és membre de Poble Lliure i està afiliada a la Intersindical, el sindicat que aquests dies està pendent de convocar una vaga general pels volts de la sentència del Suprem contra els polítics independentistes. Carbonell va participar al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, es defineix com a activista feminista, participa en el teixit associatiu cultural cerverí i ha estat escolta. 

L'exregidora de la CUP de Reus Mariona Quadrada en una imatge del 2018 / Foto: ROGER SEGURA

Mariona Quadrada, la cuinera reusenca denunciada per C’s

L’anterior regidora de la CUP de Reus, Mariona Quadrada (Reus, 1956), encapçalarà la candidatura cupaire al 10-N a la demarcació de Tarragona. Quadrada, que va estudiar Filologia Catalana, és cuinera de professió i una coneguda divulgadora culinària. Ha publicat més de 50 llibres i diversos articles sobre cuina i gastronomia. Fa 35 anys que té la seva pròpia escola de cuina, el Taller de Cuina Mariona Quadrada. Aquesta filòloga i cuinera fou un dels 6 regidors que els cupaires van obtenir a l’Ajuntament de la capital del Baix Camp el 2015. Durant aquesta legislatura, el grup municipal anticapitalista va aconseguir destapar un dels casos més sonats de corrupció en la sanitat catalana, el conegut com a ‘cas Innova’, que implicava el hòlding públic més gran de l’Ajuntament de Reus en una trama de contractacions irregulars i de salaris injustificats.

Més enllà de la seva tasca culinària i de política municipal, Quadrada ha aparegut als mitjans nacionals els últims dos anys perquè el grup municipal de Ciutadans la va denunciar per un presumpte delicte d’odi contra ells a l’octubre del 2017 durant una manifestació davant l’hotel Gaudí, on s’allotjaven els policies nacionals que van venir pel referèndum. Els regidors de la formació taronja –que més tard acabarien expulsats del partit– l’acusaven d’haver-los cridat “assassins”. Després de negar-se dues vegades a acudir davant la jutgessa –com també havien fet dos regidors cupaires més pel mateix motiu–, Quadrada va ser detinguda a principis de novembre del 2018 i obligada a declarar al Jutjat Núm. 2 de Reus. Finalment, al mes de maig passat, la jutgessa va acabar arxivant-ne la causa. L’exregidora també havia rebut, junt amb l’alcalde de la ciutat i sis regidors més, una denúncia de la Policia Nacional per haver signat un manifest que demanava que marxessin de Catalunya.

Sergi Saladié / Foto: J.S.

Sergi Saladié, un exdiputat en lluita contra les nuclears

Sergi Saladié (Vandellòs, 1974) serà el número 2 de la llista de la CUP a la demarcació de Tarragona. Saladié resideix encara a Vandellòs, la ciutat amb una de les centrals nuclears més grans de Catalunya, i és un conegut militant antinuclear. És portaveu de la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya (CANC) i ha participat en diversos moviments ambientalistes i territorials, com la Plataforma per a la Defensa del Patrimoni Natural del Priorat o la Plataforma per a la Defensa de la Terra Alta. Si surt escollit, serà la segona vegada que Saladié faci el salt a la política institucional. El 2015 fou el guanyador de les primàries de la demarcació de Tarragona per a les eleccions catalanes. Va ser un dels 10 diputats de la CUP al Parlament durant el mandat de Carles Puigdemont a la Generalitat i una de les veus cupaires que més van donar la cara contra el macrocomplex del Barcelona World. Saladié és doctorat en Geografia i especialista en planificació territorial i actualment és professor associat al Departament de Geografia de la Universitat Rovira i Virgili.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim 'Dossier CRÍTIC' (aparició novembre 2019)

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació