13/11/2020 | 06:00
“El pes, la importància, la capacitat d’afectar la voluntat d’altres i la força de les paraules sens dubte han fet cometre delictes. Aquelles paraules no van ser pronunciades per qualsevol i tenen una influència decisiva”. La citació pertany a Antonio Rinaudo, el fiscal italià que al setembre del 2015 va demanar vuit mesos de presó per a l’escriptor Erri De Luca. La raó? L’explica el mateix De Luca a La paraula contrària (Sembra Llibres): haver-se pronunciat a favor del sabotatge de les obres del tren d’alta velocitat a la vall de Susa.
El seu cas, resolt amb absolució dos anys després, mostra la centralitat que encara pot ocupar la literatura en societats en conflicte, però també enlluerna els primers graons d’una escala de repressió que, en els darrers anys, han pujat desenes d’escriptors i periodistes. La majoria, desconeguts a casa nostra. El 2016, la poeta palestina Dareen Tatour, ciutadana d’Israel, va ser detinguda de matinada a casa i va passar dos anys entre la presó i l’arrest domiciliari, acusada de donar suport al terrorisme per la publicació d’un poema a Facebook. L’escriptor ugandès Kakwenza Rukirabashaija, que ha denunciat la corrupció al seu país en novel·les i en assajos, segueix sent assetjat per agents de seguretat del seu país després d’haver estat torturat i empresonat en dues ocasions els darrers mesos. L’editora i poeta uigur Chimengül Awut es troba presa sense judici en un camp de “reeducació” de Xinjiang. A l’octubre del 2017, una bomba adossada va posar fi a la vida de la periodista maltesa Daphne Caruana.
Només el 2019, el PEN International ha monitorat a tot el món 212 casos de repressió contra escriptors (de ficció i no-ficció, poetes, dramaturgs, escriptors de cançons i traductors), set més que l’any anterior. L’increment s’ha fet notar a la Xina, “en part, per la repressió al poble uigur”, i a l’Índia, “per l’assetjament a poetes i escriptors crítics” amb la situació del país; però, segons Àngels Gregori, presidenta del PEN Català, “preocupa molt la situació a Europa. Estem veient com la persecució a escriptors creix exponencialment. En particular, a Turquia, on la quantitat de casos és sagnant”. Per primera vegada, el PEN Català, que des del 2007 acull temporalment un escriptor perseguit, ha aportat a la llista global tres noms de parla catalana: Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i Valtònyc.
Més enllà dels seus casos i d’altres mediàtics com el de Julian Assange, et presentem set escriptors i periodistes no tan coneguts que han estat perseguits els darrers anys i que pots trobar a les llibreries de casa nostra.
Behrouz Boochani, el missatger kurd dels doblement perseguits
Ell no era al lloc dels fets quan, el 2013, la Guàrdia Revolucionària iraniana va saquejar la redacció de la revista kurda Werya, i va arrestar 11 dels seus companys. L’inici del malson. El periodista i activista kurd Behrouz Boochani (1983) es va ocultar, primer, per fugir de l’Iran tres mesos després. Destinació Austràlia (amb bot, des d’Indonèsia), destinació la presó. Sense papers, Boochani va ser empresonat en un centre de detenció d’immigrants de l’illa de Manus, a Papua Nova Guinea.
Allà, va intercanviar tots els cigarrets que va poder aplegar per un mòbil amb què comunicar-se amb l’exterior. Per WhatsApp, va denunciar les penoses condicions en què vivien i eren tractats ell i els seus companys. Per WhatsApp, va anar ordint Cap altre amic que les muntanyes: missatge a missatge, sovint a números desconeguts. El llibre, el cru relat del seu periple, va rebre a Austràlia els premis literaris més prestigiosos abans de ser publicat aquest any a casa nostra per Raig Verd, gràcies a una campanya de microfinançament.
Set anys després d’aquell calvari, i amb l’asil atorgat pel Govern neozelandès fa escasses setmanes, Behrouz Boochani ha estat guardonat amb el darrer Premi Veu Lliure-PEN Català. Al desembre, és previst que participi (online) en l’acte d’entrega del guardó que se celebrarà al CCCB.
Mohamad Bitari, un poeta i traductor a l’àrab de Martí Pol contra Baixar al-Assad
La primera detenció va ser al carrer. En plena nit, els serveis d’intel·ligència sirians el van segrestar. “En la segona ja t’avisen que a la tercera no en sortiràs amb vida. I ho fan; és així de cru”, recorda. En plena guerra, el 2013, el poeta i dramaturg Mohamad Bitari (1990) va fugir de Síria amb un grup de periodistes i d’activistes després que els seus articles crítics amb el règim de Baixar al-Assad el posessin en el punt de mira. El policia que els va ajudar a creuar la frontera va ser assassinat.
Fill de pares palestins, nascut al camp de refugiats de Yarmouk, a Damasc, Bitari va trobar refugi com a asilat polític a Catalunya, on ha continuat escrivint i treballant com a traductor a l’àrab d’autors com Miquel Martí i Pol, Federico García Lorca, Miguel Hernández o Rafael Alberti. L’any passat, va tenir cura de Jo soc vosaltres, una selecció de poemes de sis poetes sirians, coeditada per Godall, Pol·len i Sodepau, en què bateguen el dolor i l’enyor d’una terra en flames.
Svetlana Aleksiévitx, la premi Nobel símbol de la resistència
La dura repressió contra les mobilitzacions que reclamen la dimissió del president bielorús, Aleksandr Lukaixenko, han tornat a posar els focus sobre la premi Nobel de literatura Svetlana Aleksiévitx (1948). A finals d’agost va ser citada a declarar per l’aparell de seguretat del Govern com a membre del Comitè de Coordinació de l’oposició, els membres del qual són, en la pràctica totalitat, a la presó o a l’exili. “Primer ens roben el país i ara empresonen els millors de nosaltres”, havia denunciat.
Un mes després, Aleksiévitx va volar a Alemanya per (segons fonts del seu entorn) rebre tractament mèdic. No és la primera vegada que es veu comminada a marxar del país. Cansada de l’assetjament i de la censura (algunes de les seves obres hi van ser prohibides), l’any 2000 va iniciar un exili d’11 anys que la va dur a Itàlia, a Suècia, a Alemanya i a França. Prèviament, ja havia estat enjudiciada sota l’acusació de falsejar el testimoni de dos entrevistats del seu llibre Els nois del zinc. Aquest i la resta dels seus títols, un immens fresc oral sobre la condició humana travessada per la història soviètica, els trobeu a Raig Verd.
Ramón Esono, el ninotaire irreverent contra la dictadura d’Obiang
El sempitern dictador es lleva un matí transformat en un ciutadà comú que pateix les desigualtats quotidianes que ell mateix ha generat. Quan el 16 de setembre de 2017 va ser arrestat a la capital de Guinea Equatorial, Malabo, el primer que li van preguntar a Ramón Esono (1977) va ser sobre l’origen dels seus dibuixos i escrits, publicats a la novel·la gràfica La pesadilla de Obi i al seu blog, i no sobre el blanqueig i la falsificació de capital de què va ser acusat. Fa més de 40 anys que l’excolònia espanyola de Guinea Equatorial viu sota la dictadura de Teodoro Obiang.
Fill d’un exministre i president del Comitè Olímpic, Esono va passar sis mesos a la presó de Black Beach, considerada una de les més dures de l’Àfrica. Allà se les va empescar per dibuixar i ensenyar a dibuixar en cartrons els seus companys de cel·la. I per retenir en la memòria els capítols de violència viscuts al penal. El més cruel, el motí de presos que va presenciar al novembre d’aquell mateix any, l’ha il·lustrat al monogràfic Viajes dibujados, d’Altaïr Magazine, i pròximament veurà la llum en forma de novel·la gràfica. Ramón Esono, àlies Jamón y Queso, va ser alliberat al març del 2018 i actualment viu exiliat a El Salvador. Recentment, el seu treball guardonat ha estat exposat al metro de Barcelona.
Burhan Sönmez, la veu turca dels represaliats sense nom
“Tancats dins d’una cel·la subterrània d’Istanbul, quatre homes esperen els seus interrogadors. Per fer més suportable el temps, combaten el silenci compartint històries plenes de tendresa i de dolor, bastint un relat coral que gira sempre al voltant de la ciutat que els empresona”. Aquest és el marc de la novel·la Istanbul, Istanbul, un cant a la imaginació i a la paraula com a recer de vida, editada fa dos anys per Periscopi. Al seu autor, l’escriptor turc Buhran Sönmez (1965), un assalt de la policia el va exiliar el 1996 a Londres, on les seves greus ferides van poder rebre tractament gràcies a l’ONG Freedom from Torture.
Professor de literatura i advocat, Sönmez havia fundat l’organització social i cultural Taskav i era membre de l’associació pels drets humans IHD. Com la també novel·lista Asli Erdogan (empresonada durant quatre mesos després de l’intent de cop d’Estat del 2016) o el periodista Can Dündar, en la seva darrera visita a Catalunya va afirmar rebre constants amenaces de mort. Sönmez, membre fundador del Writers Circle PEN International i premi Disturbing the Peace, atorgat per la Vaclav Havel Library Foundation com a reconeixement als escriptors perseguits, assegura que és el traïdor número 57 segons una llista oficial del Govern turc. Viu entre Cambridge i Istanbul.
Lydia Cacho, la incansable lluitadora mexicana contra el tràfic de menors
“Mi nombre es Lydia Cacho, soy periodista y defensora de los derechos humanos. En el año 2005 publiqué el libro Los demonios del Edén; por ello fui detenida arbitrariamente, torturada y encarcelada”. Rere una armilla antibales, la periodista i escriptora mexicana Lydia Cacho (1963) es presentava així en un vídeo difós un any després que, el 2018, el Comitè de Drets Humans de l’ONU condemnés per primera vegada l’Estat mexicà per la violència exercida contra els periodistes.
Premi UNESCO de Llibertat de Premsa i Premi Casa Amèrica Catalunya a la Llibertat d’Expressió, entre molts d’altres, Lydia Cacho no ha deixat de denunciar en els seus treballs la complicitat de funcionaris i de màfies en el tràfic de menors. Al juliol de l’any passat, dos sicaris van irrompre a casa seva, van matar els seus gossos i es van endur els seus documents. Des d’aleshores, viu exiliada. El seu darrer llibre, #EllosHablan, és un recull de testimonis d’homes que parlen de la violència viscuda en la seva infantesa com a detonant del masclisme. Més enllà de Cacho, la situació dels periodistes a Mèxic segueix sent alarmant. Des del 2018, l’Ajuntament de Barcelona, en conveni amb la Taula per Mèxic, desenvolupa un programa d’acollida temporal adreçat a professionals amenaçats del país nord-americà.
Ngũgĩ wa Thiong’o, el descolonitzador de ments
“Ocupo la cel·la 16 d’un bloc en què hi ha 18 presos polítics més. Aquí jo no tinc nom. Només soc un número en un expedient: K6,77”. Així comença Lluitar amb el diable (Raig Verd, 2018), el llibre amb què el cèlebre escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong’o (1938) recordava el seu decisiu pas per la presó de màxima seguretat de Kamĩtĩ.
Encarcerat sense judici el 1977 per haver dirigit una obra de teatre de denúncia des de i per a la comunitat, i en la seva discriminada llengua nativa, Wa Thiong’o va aconseguir escriure d’amagat la primera novel·la moderna en kikuiu, El diable a la creu (properament també a Raig Verd), en rotlles de paper higiènic. Després, va partir a l’exili. Vint-i-dos anys després de posar-hi fi, quan no feia ni dues setmanes que havia tornat a Kenya, N’gugi i la seva dona van ser assaltats a casa seva per quatre homes armats. Ella va ser violada; ell va ser colpejat i va rebre cremades de cigarreta a la cara. Segons la policia, mentre l’agredien els assaltants van preguntar a N’gugi si formava part de Mungiki, una organització ètnica prohibida a Kenya.
Wa Thiong’o viu actualment als Estats Units, on exerceix de professor d’anglès i de literatura comparada. Els seus assajos i memòries contra el colonialisme, així com les seves novel·les, l’han situat en les travesses per endur-se el premi Nobel de literatura.
