Susan George: “Molts mitjans de comunicació pensen que no val la pena explicar el TTIP als ciutadans perquè no ho entendran”

Susan George, 80 anys. L’activista. L’economista. La filòsofa. La nord-americana nacionalitzada francesa, que va viure a la Ciutat de la Llum el Maig del 68, un dels pocs éssers humans encara vius capaços d’explicar-ho. Exdirigent de Greenpeace França, d’ATTAC, membre del Grup de Lisboa i assessora d’incomptables organismes internacionals. En la seva llista de publicacions destaquen Informe Lugano (1999), Sus crisis, nuestras soluciones (2010), Informe Lugano II (2012), entre molts d’altres.

En recordar-li com és d’inabastable el meu interès en aquesta primera trobada amb ella, em va somriure lleument, i potser va ser aquesta l’única vegada que la vaig veure canviar el gest en els escassos 15 minuts de conversa que va oferir a CRÍTIC. Centrem-nos, doncs, en les seves reflexions sobre l’Acord Transatlàntic pel Comerç i la Inversió, conegut per l’acrònim en anglès TTIP, que s’està negociant entre la Unió Europea i els Estats Units. Una de les qüestions més polèmiques del futur acord de lliure comerç és, tal com explica aquest reportatge d’investigació de CRÍTIC, les negociacions en secret per permetre a les multinacionals portar a judici un Estat davant de tribunals privats.

Podeu veure i escoltar les seves respostes (en anglès, amb subtítols en català) en aquests tres fragments de vídeo de l’entrevista realitzada al mes d’octubre passat a Barcelona per participar en les jornades “Sobirania segrestada, drets en perill”, organitzades per la campanya Catalunya No al TTIP.

Quines són les principals raons per les quals la ciutadania hauria d’estar informada i preocupada pel TTIP?

https://www.youtube.com/watch?v=iB989iGckXs

“Volen una baixa regulació mediambiental i laboral; arribaran molts productes adulterats genèticament; les multinacionals podran denunciar els estats si veuen perillar els seus beneficis”

George va parlar com a precedent a tenir en compte del cas de l’Equador contra la companyia petroliera Oxy. El país llatinoamericà va ser condemnat a pagar 1,7 bilions de dòlars a la multinacional pel fet de trencar el contracte d’explotació signat el 2006 després de denunciar perills mediambientals, en el marc dels acords de comerç signats amb els Estats Units.

Una altra referència és el NAFTA (North American Free Trade Agreement), signat el 1994 entre els Estats Units, el Canadà i Mèxic. Segons l’economista, milions de grangers mexicans se n’han vist perjudicats.

Tornem a Europa i al TTIP. Encara queda molt perquè es voti una proposta de redacció del tractat al Parlament Europeu. Recentment s’han reprès les converses amb dubtes de tots els sectors, fins i tot de les multinacionals, i amb més de mig milió de firmes en contra recollides a les dues bandes de l’Atlàntic.

Al maig d’aquest any, el Grup Socialista Europeu va bloquejar la votació en referèndum del tractat davant les múltiples queixes d’eurodiputats per la manca de transparència de les negociacions i els continus cables filtrats en diferents mitjans de comunicació. A l’Estat espanyol, el PP, el PSOE, CiU, el PNB i UPyD van rebutjar al Congrés una moció d’Esquerra Plural per sotmetre a referèndum l’acord de lliure comerç que s’està negociant.

Quin està sent el paper de la socialdemocràcia europea?

https://www.youtube.com/watch?v=dlKe0ykQdAk

“No poden dir que no saben de què va; ells han incorporat les multinacionals des del principi. Hem de convèncer-los que signar aquest tractat serà el final”

És obvi que el nivell de desconeixement sobre el TTIP és gran, i cal parlar de possibles errades en el relat activista, però George no cedeix ni un segon d’autocrítica.

En aquesta societat tan informada, per què la ciutadania no està tan conscienciada amb el TTIP?

https://www.youtube.com/watch?v=QSNSBS4ZX5A

“Els mateixos diputats no poden accedir a la informació. Les negociacions es porten en secret. I molts mitjans de comunicació pensen, a més a més, que no val la pena explicar el TTIP als ciutadans, que no ho entendran. S’equivoquen”

Jo vaig anar preparada a l’entrevista amb Susan George amb citacions diverses dels seus llibres o entrevistes, i arguments com la seva insistència a parlar de les conseqüències permanents de la crisi actual (segons ella, a un abisme de la recuperació que pregonen els dirigents conservadors) o de l’urgent accés al coneixement del que passa i la unitat ciutadana europea com a úniques sortides. Això últim m’ho vaig assenyalar com a porta d’entrada per preguntar-li per moviments nacionalistes com el UKIP anglès, el recent referèndum escocès o el moviment sobiranista català. Quina posició tindria, des de la radicalitat democràtica i les teories bottom up (de baix a dalt, del local a l’antiglobal) que caracteritzen les seves idees? També, i potser per què no, jo hi duia l’últim article d’un col·lega seu també filòsof, Byung-Chul Han, alemany d’origen coreà que recentment va assegurar no sense prou enrenou que la revolució és impossible, ja que el poder de seducció del neoliberalisme és massa fort.

Però no hi va haver temps. El que s’havia pactat com una entrevista amb profunditat es va convertir en un racó ple de gent a la sala posterior de la sala de conferències de l’acte que va venir a inaugurar a Barcelona, preludi de l’acció global col·lectiva contra el TTIP, que s’està negociant des de l’estiu de 2013. I Susan George venia a parlar només d’això. Amb la personalitat forta dels tòtems ideològics i, ai!, la prepotència de voler controlar el missatge en tot moment o que com a mínim confon una periodista amb una oient de les seves ponències acadèmiques. Un dels meus dubtes per a ella era conèixer la seva opinió sobre per què la lluita antiglobalització segueix sent minoritària, quan la realitat diària ja a la vista de tothom li dóna la raó. Sense dir-me res, em va donar pistes.

Volia formular algunes preguntes que m’han fet arribar alguns dels meus seguidors de Twitter per a ella, però Susan George ja no ens concedeix més temps amb un clar i taxatiu: “Enough, I think you’re done” (‘Ja n’hi ha prou; ja has acabat el teu temps’). En el meu rellotge no han estat més de 16 minuts. Em reconeix que potser ella s’ha excedit en els seus temps de resposta, cosa que jo, evidentment i per respecte, nego.

S’acomiada de mi amb un: “Sort en el vostre nou mitjà” (jo li havia presentat CRÍTIC breument). Em quedo amb les ganes de contestar: “I jo li desitjo sort al proper periodista; potser tindrà més temps que jo”. Però no ho faig.

Que difícil és que un tòtem es deixi veure les costures: tan saludable que és, i el que es pot aprendre d’observar les puntades, fins i tot a favor dels seus arguments.

Potser la propera vegada.