Crític Cerca
Notícies

Tot el que has de saber sobre Jerusalem: la ciutat inoblidable

Des de la Muntanya de les oliveres es contempla una de les estampes més belles de Jerusalem, quan el sol de la tarda matisa la brillantor daurada de la Cúpula de la Roca, símbol de la ciutat tres vegades santa: per al judaisme, per al cristianisme i per a l’islam.

09/04/2017 | 09:13

Panoràmica de Jerusalem / DEREK WINTERBURN
Panoràmica de Jerusalem / DEREK WINTERBURN

Des de la muntanya de les Oliveres es contempla una de les estampes més belles de Jerusalem, quan el sol de la tarda matisa la brillantor daurada de la Cúpula de la Roca, símbol de la ciutat tres vegades santa. Uns murs alts de pedra clara traspassats per portes majestuoses amaguen un laberint de carrers estrets, mercats àrabs amb sabors, olors i colors infinits, botigues d’artesania i els indrets més sagrats per a tres grans confessions monoteistes: el judaisme, el cristianisme i l’islam.

Religiosos i seculars, locals i estrangers es barregen en reguerons humans que transiten per quatre barris: el musulmà, el cristià, el jueu i l’armeni. Uns corren per pregar a la mesquita d’Al-Aqsa, altres van a orar al Mur de les Lamentacions o recorren les estacions del Viacrucis carregant una creu de fusta. Passen enmig de turistes embadalits i de desenes de policies armats fins a les dents. És el cor de Jerusalem, que batega a un ritme accelerat.

La tensió s’escola per les pedres mil·lenàries i penetra temples emblemàtics com el del Sant Sepulcre, on pelegrins de tot el món visiten una de les suposades tombes de Jesús de Natzaret (n’hi ha una altra fora de muralles, la Tomba del Jardí). Els franciscans de la Custòdia de Terra Santa tenen cura del Sant Sepulcre, compartit per confessions cristianes que es disputen l’espai d’una rajola.

Però els incidents més greus tenen lloc a l’Esplanada de les Mesquites, que els musulmans anomenen Haram al-Xarif (‘Noble Santuari’), on se situen la Cúpula de la Roca i la mesquita d’Al-Aqsa, el tercer lloc més sagrat de l’islam. Per als jueus, l’Esplanada és el Har HaBayit, la Muntanya del Temple, on eren els temples jueus destruïts pels babilonis i pels romans i que consideren l’indret més sagrat. L’accés al recinte és lliure, però per llei només hi poden pregar els musulmans. Els jueus oren al Mur de les Lamentacions, part de la muralla de la plaça del Segon Temple.

L’Esplanada és un dels epicentres del conflicte entre els israelians i els palestins. Es troba a la ciutat vella, a l’est de Jerusalem, l’Al-Quds que, segons la llei internacional, pertoca als palestins i on ells volen establir la capital del seu futur Estat. Grups de jueus extremistes pugen al recinte i intenten pregar provocant protestes dels musulmans. Els incidents acaben en enfrontaments entre policies i fidels de l’islam, que sovint hi tenen l’accés restringit.

“Yasser Arafat [líder palestí] no era religiós, però ens va dir: Al-Aqsa és intocable. Els palestins no podem cedir en això; és un símbol per a tots els musulmans del món”, explica Moshe Amirav, membre de l’equip israelià que va negociar amb els palestins a Camp David l’any 2000. “Quan negocies i arribes a Jerusalem, toques l’os, toques el símbol. Els símbols són més importants a l’Orient Mitjà que enlloc”, opina. Per a la gran majoria d’israelians, Jerusalem és la seva “capital eterna i indivisible”. La llei internacional no els dóna la raó, el món no la reconeix com la capital d’Israel i les ambaixades són a Tel-Aviv.

Quan es va proclamar l’Estat d’Israel l’any 1948, més de 700.000 palestins van ser expulsats del nou país

Jerusalem està dividida per una frontera ara imaginària que va ser física: la línia verda, traçada en aquest color sobre un mapa en l’armistici de 1949 que va posar fi a la primera guerra entre Israel i una coalició de països àrabs (1948-1949). La famosa línia divideix la ciutat en est i oest. Segons la llei internacional, la part oriental pertany als palestins; l’occidental, a Israel.

Quan es va proclamar l’Estat, al maig de 1948, moltes famílies palestines van haver de fugir de l’oest. Més de 700.000 palestins van ser expulsats del nou Israel. En barris com Baka i Talbiyeh, es van confiscar desenes de cases senyorials palestines. “La família del meu pare tenia una casa amb jardí al veïnat de Katamon i va haver de fugir el 1948”, explica Sama Aweidah, directora del Centre d’Estudis de Dones a Jerusalem.

Al juny de 1967, en la Guerra dels Sis Dies, els israelians van ocupar la part est de la ciutat. Ells parlen de “reunificació” i la celebren un cop l’any, el Dia de Jerusalem. Milers d’israelians —molts dels quals colons en territori palestí— envaeixen la ciutat vella i ataquen palestins.

“Poc després de l’ocupació, vaig anar amb el pare a veure si la nostra casa existia. Va picar al timbre i una israeliana va obrir la porta. Es coneixien. Era la nena amb qui jugava el 1948, la seva veïna. Ens va invitar a entrar-hi. El pare estava pesarós pel fet de ser un convidat a casa seva i totalment impactat perquè els seus veïns se la van apropiar”, relata Aweidah.

L’avanç dels colons israelians

El 1980, Israel es va annexionar la zona oriental de Jerusalem, fet no reconegut internacionalment. Des d’aleshores, l’est de la localitat està esquitxat de colònies que Israel anomena barris. Les més allunyades estan comunicades amb l’oest per un tramvia que passa per l’est. Centenars de palestins l’utilitzen, tot i considerar-lo una eina de l’ocupació per unificar Jerusalem.

Els colons han guanyat terreny a la ciutat vella, on es mouen escortats per guàrdies armats. “Sempre seguirem aquí, som forts. Tot pertany des de fa mil·lennis al poble jueu”, afirma Yudit, una colona religiosa resident al barri musulmà, prop de l’Hospici Austríac. Aquest singular edifici és un dels hostalatges de pelegrins més importants, un oasi de pau enmig de la bullícia amb vistes privilegiades sobre la Cúpula de la Roca. Des del terrat s’albira la muntanya de les Oliveres, per on baixa la processó del Diumenge de Rams amb cristians palestins i estrangers que commemoren l’entrada de Jesucrist a Jerusalem.

Jueus al Mur de les Lamentacions / GEORGE MARTELL
Jueus al Mur de les Lamentacions / GEORGE MARTELL

El vessant occidental de la muntanya —un dels turons sobre els quals s’estén la ciutat— està cobert de làpides blanques. Els jueus religiosos anhelen que els enterrin aquí: és on començarà la resurrecció quan arribi el Messies.
Però el descans en aquest cementiri, que davant en té un de musulmà més antic, és ara un luxe de rics. Són molts els jueus religiosos, especialment ‘haredim’ (‘temorosos de Déu’, ultraortodoxos), que viuen als Estats Units o a Europa i compren parcel·les al cementiri i cases a Jerusalem.

La majoria d’ultraortodoxos locals, que són el 25% dels jerosolimitans i creixen a un ritme desorbitat, no pot permetre’s aquest privilegi. Les famílies són nombroses i força pobres. Els homes es dediquen als estudis religiosos, molts no treballen, i les dones són la principal font d’ingressos familiars. L’Estat destina grans subvencions als ‘haredim’. A Jerusalem es concentren en barris on només viuen religiosos, però també s’instal·len en veïnats seculars on intenten imposar les seves normes.

Mea Shearim és el barri ultraortodox més pintoresc. A l’entrada, un cartell avisa els visitants —especialment les dones— que han de vestir “modestament”, és a dir, tapar-se. Els ‘haredim’ comparteixen la penúria amb molts palestins. Uns 330.000 dels 870.000 habitants de Jerusalem són palestins i el 75,3% viu sota el llindar de la pobresa, segons l’Associació per als Drets Civils a Israel (ACRI).

El problema als barris palestins, siguin pròxims al centre o dalt dels turons, és la impossibilitat d’edificar-hi. L’Ajuntament difícilment concedeix permisos de construcció a les famílies palestines, que acaben aixecant cases sense llicència que les autoritats demoleixen. “Enderrocar una casa és com una pena de mort per a una família palestina. Les demolicions són una de les coses més immorals i terribles de l’ocupació” israeliana, afirma Meir Margalit, director del Centre per a l’Avançament d’Iniciatives de Pau i exregidor de Jerusalem est.

Tot i que els palestins paguen impostos com els israelians, l’estat dels seus carrers és pitjor i s’hi acumulen més escombraries perquè es recullen menys sovint. A l’oest, el nombre de parcs infantils és 30 cops superior al de l’est.

Els palestins de Jerusalem no són ciutadans d’Israel, excepte una minoria que té la nacionalitat. El seu estatus és de resident permanent. Segons la llei, si marxen a l’estranger més de set anys, perden el seu permís de residència. Israel n’ha revocat més de 14.000 des del 1967.

La creixent religiositat de Jerusalem i la falta d’oportunitats laborals fan fugir molts joves de la ciutat

Els palestins de la ciutat poden votar en les eleccions municipals israelianes, però les boicotegen. Israel no permet celebrar comicis locals palestins a Jerusalem perquè l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) no hi té cap poder.

L’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) disposava d’una seu a Jerusalem est, l’Orient House, una mansió de la notable família Al-Husseini que Israel va tancar el 2001.

El mur: cicatriu de formigó

El mur que els israelians van construir a Cisjordània va dividir barris palestins i passa pel campus de la Universitat Al-Quds. Els edificis acadèmics estan separats de la ciutat i els alumnes triguen una hora a fer un viatge de 15 minuts.

Aquesta paret de formigó envolta el veïnat palestí de Silwan, blanc de la colonització israeliana. La tensió d’aquest barri, als peus de la ciutat vella, contrasta amb la calma de la vall contigua, coronada per la Cinemateca, on cada estiu se celebra un glamurós festival de cine aliè al conflicte, malgrat que des de l’edifici es veu el mur.

L’Ajuntament mostra a l’exterior una Jerusalem de pel·lícula que amaga ocupació, discriminació i pobresa. En un intent d’igualar la festiva Tel-Aviv, els últims anys s’ha esforçat a potenciar la vida cultural i lúdica de l’oest de la ciutat amb esdeveniments que busquen demostrar la unitat de Jerusalem.

La cultura a la part oriental continua en via d’extinció, i l’oci hi va morir fa temps. Associacions locals i iniciatives internacionals lluiten per mantenir viu el teatre, ressuscitar el cinema i retornar la vida als carrers més enllà de les set del vespre. Uns artistes que volien reconstruir la vida cultural palestina de Jerusalem van fundar el 1995 el Centre Cultural Yabous (nom cananeu de Jerusalem). “La gent va començar a sentir que la ciutat moria culturalment dia a dia, que perdia el seu rol com a capital cultural dels palestins”, comenta Rania Elias, directora de Yabous. El centre, que ofereix exposicions, cine, teatre i concerts, es va instal·lar a l’antic Cinema Al-Quds, tancat durant la primera ‘intifada’ (1987-1993).

Una de les institucions que més han lluitat pel llegat cultural palestí és el Teatre Nacional Palestí. Ha aguantat l’envestida de la falta de fons i de la policia israeliana, que l’ha tancat diversos cops i l’ha obligat a suspendre actes com un festival de titelles per a nens el 2013.

Part del mur que separa Israel i Palestina / LISA NESSAN
Part del mur que separa Israel i Palestina / LISA NESSAN

Els teatres israelians de la ciutat no tenen por que la policia els clausuri i l’oferta cultural i d’oci a la part oest és molt més àmplia. Joves i granats gaudeixen de la zona de bars i de petits restaurants del mercat de Mahane Yehuda, farcit de colors i d’aromes i ple de gom a gom. Malgrat l’última onada d’atacs o presumptes agressions de palestins amb ganivets, enrere queda la segona ‘intifada’ (2000-2005), en què el pànic als atemptats suïcides buidava els cafès.

Les bombes es van cobrar moltes vides a Jerusalem, que bé podria ser l’escenari d’una fira d’armament. Centenars de vianants porten fusells o pistoles, uns perquè fan el servei militar, altres perquè tenen llicència d’armes.

L’alcalde, Nir Barkat, encoratja els veïns a lluir-les “per protegir-se” de sospitosos, de qualsevol palestí que la policia atura, empeny contra la paret i escorcolla amb agressivitat en ple centre de la ciutat. Aquí es concentren els bars oberts en sàbat, entre els quals, l’únic local oficialment gai de Jerusalem, que no és liberal com Tel-Aviv. A la Ciutat Santa, fins i tot el zoològic s’anomena bíblic perquè té la col·lecció més àmplia d’animals citats a la Bíblia.

El zoo obre el dissabte, però el nombre d’establiments que funcionen el dia de descans jueu minva amb el pas dels anys i l’augment dels religiosos, que pressionen l’Ajuntament perquè els obligui a tancar. El rabí Uri Ayalon culpa les autoritats perquè deixen guanyar terreny als ultraortodoxos, però assegura que “tots en som una mica culpables; si ens plantem i els diem ‘fins aquí podeu arribar’, retrocediran”. La creixent religiositat de Jerusalem i la falta d’oportunitats laborals fan fugir molts joves d’una ciutat on diversos ordes religiosos posseeixen terrenys i edificis.

Totes les pedres semblen tenir amo a Jerusalem, on l’arqueologia també és un camp de batalla. Els israelians busquen proves de la seva presència ancestral en aquesta terra on van lluitar milers de croats cristians i guerrers musulmans i per on han passat personatges llegendaris com Sir Lawrence d’Aràbia. Les intrigues en època del Mandat Britànic a Palestina (1920-1948) es teixien als dos hotels més mítics de la ciutat: l’American Colony, a l’est, i el King David, a l’oest, on un atemptat del grup sionista Irgun va matar 91 persones el 1946.

Adorada, glorificada i odiada, Jerusalem —en hebreu, Yerushalayim; en àrab, Al-Quds— no deixa ningú indiferent. La seva màgia aclapara visitants que acaben creient-se Jesucrist. Pateixen la síndrome de Jerusalem, una malaltia psiquiàtrica exclusiva de la ciutat. “Si mai t’oblidava, oh Jerusalem, que se’m paralitzi la mà dreta; que se m’encasti la llengua al paladar, si no et recordés”, resa el Salm 137 de la Bíblia amb poc fonament perquè, si hi ha res d’humanament impossible, és oblidar Jerusalem.

 


[Aquest reportatge està publicat originalment a la revista ‘Mar Crítica’, editada per CRÍTIC i Pol·len, amb el suport econòmic de la Fundació Flama. Compreu-la per Internet i us l’enviem a casa.]

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu a finals d'any el pròxim Dossier CRÍTIC.

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació