Tres cares de la feminització de la pobresa

La vida en femení és una cursa d’obstacles. La bretxa salarial –d’un 26% a Catalunya–; la desigualtat en l’accés a càrrecs directius –un 68,4% per als homes, un 31,6% per a les dones–, així com la precarietat laboral –un 15,9% de les dones a l’atur, un 13,9% dels homes–, acompanyen el recorregut vital de les dones. També fenòmens com la pobresa energètica castiguen amb major mesura les dones –fins a un 24% més de risc sota supòsit d’autonomia.

CRÍTIC ha volgut fixar-se en tres dels rostres de la feminització de la pobresa: la joventut, la vellesa i la racialització. Iniciem un recorregut amb tres dones fortes i vulnerables alhora, que representen tres esferes de la vida en què la desigualtat s’expressa amb una cruesa especial.

1. Dones joves i la precarietat que es cronifica

L’Anna Pruna (Barcelona, 1991) és jove, dona i periodista. Un còctel de factors que condueixen a la precarietat. Compaginar col·laboracions periodístiques “no sempre remunerades” amb altres feines allunyades de la seva formació ha estat una constant des que es va llicenciar. “Tenim horaris impossibles, funcions ‘multitasking’ i els sous són tan baixos que ens veiem obligades a compaginar el periodisme amb la feina de cambrera”, lamenta.

Quan va finalitzar els estudis de periodisme, Pruna va completar la seva formació amb un postgrau en Community Management i el títol Advanced d’anglès. “Sorprèn com, malgrat tenir nivells formatius més alts que els nois, les noies tenen jornades laborals més llargues i salaris més baixos desenvolupant tasques idèntiques“, explica Maria de la Fuente, tècnica de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) i directora de l’Observatori iQ. Segons un estudi d‘#OnSónLesDones, al juliol del 2017, un 77% dels articles d’opinió publicats als quatre rotatius d’abast nacional eren firmats per homes i els mitjans digitals més llegits encarreguen també a homes més d’un 70% de les opinions publicades.

El risc que aquest retrat es cronifiqui preocupa els experts. I és que, segons un estudi de l’àrea de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona, un 52,6% de les noies –quatre punts percentuals més que els nois– es veurien obligades a acceptar, avui, una feina amb un sou inferior al considerat just –gairebé 20 punts més percentualment que l’any 2002– i la meitat acceptaria una feina sense contracte. Aquest mateix estudi conclou que, tot i les desigualtats de les dones al mercat laboral, són més les dones (un 16,6%) que opten per cursar estudis postuniversitaris que els homes (un 11,5%).

2. Dones grans: mestratges de vida, pensions injustes

La Mercè Bel (Barcelona, 1930) és vídua des que l’any 1978 el seu marit, Antonio, va morir d’un infart a 47 anys, després de malviure a les presons franquistes. Avui, aquesta àvia viu en un petit pis de l’Eixample, sense calefacció. “Alguns veïns s’han instal·lat radiadors, però jo, per manca de recursos, prefereixo fer el pis petit tancant totes les portes i encenent la meva estufa de butà”, explica.

Com altres dones de la seva generació, el volum de cotitzacions a la Seguretat Social no complia els mínims per accedir a una pensió. En aquests casos, l’únic subsidi al qual es pot accedir és el SOVI (assegurança obligatòria de vellesa o d’invalidesa), que la Mercè rep des de fa 17 anys: una pensió de 395 euros i una compensació per viudetat de 389 euros més. Menys de 800 euros per passar el mes, sense descomptar-ne els 450 euros de lloguer. “Els meus fills m’ajuden i, gràcies a això, cada divendres puc posar un euro a la guardiola i fer regals als meus néts i besnéts quan arriba Nadal”, explica.

Per a l’Albert Sales, sociòleg i activista en l’àmbit de la lluita contra la pobresa, el sistema “deixa sense protecció” totes aquelles dones que al llarg de la seva vida han fet tasques vinculades a la llar. Segons el número 21 de la revista ‘Barcelona Societat’, entre les dones grans s’acumulen les pensions baixes, les situacions de solitud –un 77% de les persones grans que viuen soles són dones– i la dependència a causa del fracàs d’un sistema de protecció social fonamentat en les cotitzacions provinents del treball assalariat. “Arriben a l’última etapa de la vida depenent dels ingressos d’altres, i, en cas que siguin vídues, passen a ser la part més vulnerable de la nostra societat”, alerta Sales, que també critica el desequilibri de gènere en les pensions. L’any 2016, per exemple, a Catalunya es van destinar 471.645 pensions a homes i 372.050 a dones, segons l’Institut Nacional de la Seguretat Social.

3. Dones migrades: el llarg camí contra la invisibilització

La Yanec Amador (Hondures, 1980) viu per treballar. És mare de tres fills i passa els dies amb el propòsit de “consumir el mínim possible per poder sobreviure” i, així, enviar els diners al seu país. Va arribar a Catalunya l’any 2006 i, com moltes dones d’origen migrant, treballa fent tasques domèstiques. L’aterratge a Catalunya va ser difícil, sense residència estable, amb situació administrativa irregular, i havent de treballar 10 hores el dia per guanyar 400 euros.

“La vulneració dels drets bàsics és el comú denominador de les dones migrades.” Així ho descriu Norma Véliz, membre del col·lectiu Mujeres Pa’lante, que assenyala problemes derivats del procés migratori, com l’accés al padró i a feines qualificades. “Diversos estudis mostren com, si bé els homes migrants poden evolucionar professionalment, aquesta progressió es produeix en molta menor mesura en el cas de les dones”, sosté De la Fuente, que crítica la societat d’acollida: “Necessitem les feines que realitzen les dones migrades, però no estem disposats a pagar-les pel que valen“.

La voluntat de dignificar les hores dedicades a l’àmbit domèstic i de la cura ha portat diverses entitats de persones migrades –agrupades sota el Consell Municipal d’Immigració de Barcelona– a signar aquest novembre un manifest. Es tracta d’un text que l’Ajuntament de Barcelona ha presentat aquest dilluns, amb 68 propostes que reivindiquen l’equiparació dels drets laborals de les treballadores de la llar amb la resta dels treballadors del Règim General de la Seguretat Social.

A Catalunya, al juliol del 2015 es va aprovar la Llei d’igualtat efectiva de dones i homes, que insisteix que, a la pràctica, homes i dones no gaudeixen dels mateixos drets. La lluita contra la pobresa de les dones a l’Ajuntament de Barcelona va prendre forma el 2005 amb l’aprovació del Pla municipal per a la inclusió social, i, després de diverses iniciatives al llarg dels darrers anys, el 2015 es va aprovar l’Estratègia contra la feminització de la pobresa i la precarietat 2016-2020. Aquest octubre, a més a més, l’Ajuntament de Barcelona, fruit d’un acord de govern amb la CUP-Capgirem, ha creat un nou fons extraordinari d’ajuts dotat amb 2,6 milions d’euros, per garantir la cobertura de les necessitats bàsiques de les famílies monomarentals i de les dones grans o amb diversitat funcional que visquin soles.

Malgrat les lluites cap a la igualtat, però, alguns indicadors constaten que el camí serà llarg. I que difícilment ni l’Anna, ni la Yanec, ni la Mercè no viuran un temps en règim d’equitat amb els seus coetanis homes. Ni elles ni cap altra dona del món, com a mínim fins a l’any 2087. Segons l’Organització Internacional del Treball de les Nacions Unides, la bretxa salarial trigarà set dècades a desaparèixer.