Crític Cerca
Notícies

Una escola de futbol enmig del setge militar a Sarajevo

Bubamara és la iniciativa que va impulsar el futbolista Predrag Pašić a la capital de Bòsnia per allunyar els infants de la guerra

17/06/2019 | 18:41

Un dels cementiris del centre de Sarajevo, Bosnia / PAOLABART

Quan el 1992 va esclatar la guerra de Bòsnia, Predrag Pašić (Sarajevo, 1958) feia quatre anys que s’havia retirat del futbol. Havia jugat la major part de la seva carrera al seu club de tota la vida, el FK Sarajevo, des del 1975 fins al 1985, però va penjar les botes a la Bundesliga alemanya. Quan es va retirar, va tornar a la seva estimada ciutat natal, actual capital de Bòsnia i Hercegovina. En el moment en què va començar la guerra hauria pogut marxat, però alguna cosa el lligava al lloc on havia nascut i crescut, com a persona i com a futbolista. Allà, als terrenys de joc i als carrers de la multiètnica Sarajevo, va aprendre la importància del respecte, la solidaritat, la cooperació i el treball en equip.

Poc després i ja en ple setge a la ciutat, Pašić va crear una escola de futbol per allunyar els nens de la zona de la barbàrie que es vivia al seu voltant. Almenys durant una hora al dia jugarien, somriurien, s’ajudarien, conviurien i es respectarien. Farien allò que fins feia ben poc era la seva quotidianitat, robada la primavera del 1992.

L’escola de futbol que va fundar Pašić volia allunyar els nens de la zona de la barbàrie que es vivia al seu voltant

Ciutat oberta abans de la guerra, acostumada a rebre gent de tot arreu i coneguda també com la ‘Jerusalem d’Europa’, en aquest enclavament de l’aleshores unificada Iugoslàvia hi convivien bosnians, serbis i croats. Amb una notable activitat nocturna —prou diferent a la d’altres ciutats com Zagreb o Belgrad—, a l’actual capital bosniana hi havia devots del judaisme, l’islam, el catolicisme i l’Església ortodoxa. La convivència entre religions no era un problema. Segons el cens de l’any 1981, pocs mesos després de la mort del mariscal Tito, hi havia a Iugoslàvia 640.000 matrimonis mixtos serbocroats (Adiós a Yugoslavia, Semana, 1992). A Sarajevo es calcula que aquests matrimonis suposaven el 35% del total.

“Ens en sentíem orgullosos”, afirma Pašić en el documental dedicat a ell de la sèrie Rebels del futbol, presentada per l’exjugador francès Éric Cantona. “Aquest caràcter de la ciutat es transmetia els seus valors a la cultura, la creativitat, inclús a l’esport”, apuntava el ja desaparegut diplomàtic, periodista i activista bosnià Srdjan Dizdarevic.

Sarajevo, 43 mesos de ‘neteja ètnica’

Tot es va començar a ensorrar l’abril d’aquell 1992. Les tropes de l’Exèrcit Popular Iugoslau i de l’autoproclamada República Sèrbia de Bòsnia van ocupar els turons que delimiten geogràficament Sarajevo i la van aïllar. A més, la van sotmetre al setge més llarg contra una gran ciutat en la història militar moderna. Com a conseqüència, es calcula que la ciutat va perdre el 64% de la seva població entre assassinats i migracions forçoses.

Un dels màxims responsables de les bombes que van caure sobre la ciutat, actor principal durant la guerra dels Balcans, va ser Radovan Karadzic, primer president de la República Sèrbia, acusat de crims de guerra i genocidi pel Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia de La Haia el març del 2016. El seu objectiu: ciutadans bosnians d’origen musulmà i d’origen croat.

Karadzic, autor de la massacre de Srebrenica, era un gran aficionat al futbol a principis dels 80

Uns anys abans, Karadzic duia una vida molt diferent. Gran aficionat al futbol, al principi dels 80 es dedicava a la psicologia i estava especialitzat en gestió de grups. El FK Sarajevo, on jugava Predrag Pašić, el va fitxar. “Ens ensenyava a jugar com un equip per tal de ser solidaris sobre la gespa. Era un paio positiu”, recorda Pašić en una entrevista a Panenka. “Quan el vam conèixer era molt diferent. Ningú no s’hauria pogut imaginar que acabaria ordenant assassinats. Als 80, de fet, gairebé ningú a Sarajevo no podia imaginar que acabaríem així”.

Karadzic va ser responsable d’organitzar la Massacre de Srebrenica, on van morir més de 8.000 bosnians musulmans, des de joves fins a gent gran, i coneguda com la matança més gran a Europa després de la Segona Guerra Mundial.

Futbol com a font de resistència

En aquell context, Pašić va crear Bubamara, una escola de futbol oberta a tots als nens de la ciutat. “Era crucial per a nosaltres que hi hagués barreja de nens de comunitats diferents, com abans de la guerra”, afirma. Per arribar-hi s’havia de creuar un dels molts ponts de la ciutat controlats pels franctiradors, que disparaven indiscriminadament a civils i militars.

“Quan penso que vam crear una escola de futbol enmig de la guerra em tremolen les cames, però per sort no va passar res. Crec que Déu ens va ajudar”, diu Pašić, que afegeix: “Un cop em vaig acostumar a viure en un lloc en runes, vaig pensar la manera d’ajudar la meva ciutat i els nens que hi vivien, que eren els que més perill corrien“.

A l’escola de Bubamara hi havia una barreja de nens de comunitats diferents, com abans de la guerra

Dizdarevic —que va presidir el Comitè de Hèlsinki, òrgan no governamental que treballa per protegir els drets humans a Europa— afirmava que “quan vius una guerra només penses a escalfar casa teva i aconseguir menjar per a la teva família, però has de tenir algun al·licient més que el fet de sobreviure”.

Predrag Pašić es va inventar i va fer realitat l’escola de futbol Bubamara per donar sostre i somnis a uns nens que vivien la tragèdia en el seu dia a dia. A fora queien bombes, les famílies dels nens podien odiar-se i fins i tot matar-se entre elles, però dins l’escola estaven junts. “Era un lloc meravellós, durant la guerra”, recorda Pašić.

Escola de vida

Els adults a Bubamara tenien una gran responsabilitat. “Les vides d’aquells nens estaven a les nostres mans”, diu Pašić. La idea fonamental de Bubamara era ajudar-los, amb futbol i amb solidaritat entre companys, a superar les cicatrius que la guerra els estava deixant. “La psicologia d’un esport col·lectiu es basa en l’amistat, en el grup, a compartir. Tots i cadascun dels membres de l’equip aporten alguna cosa valuosa. Això era el que volíem transmetre als nens”, continua. El futbol com a arma de resistència contra les bombes. Així era Bubamara, per on va passar, entre d’altres, la gran estrella del futbol bosni i jugador de l’AS Roma Edin Džeko.

Per l’escola de Pašić hi van passar, entre d’altres, la gran estrella del futbol bosni i jugador de l’AS Roma Edin Džeko

Pašić explica que, quan ja feia uns mesos que l’escola funcionava, un equip de televisió hi va anar a fer-ne un reportatge. Un dels periodistes va preguntar a un nen què creia que recordaria amb més intensitat de la guerra amb el pas del temps. El nen va respondre: “Els dos gols que he marcat aquest passat cap de setmana”. El periodista va somriure i va insistir amb la mateixa pregunta, i va intentar fer-lo conscient de la situació que es vivia fora de Bubamara recordant-li que no tenia escola, ni aigua corrent a casa, ni llum. El nen va afegir: “Ah, sí, tampoc no oblidaré que un cop vam guanyar un partit a l’últim minut”.

Encara ara, Bubamara continua la seva tasca. Els nois que hi juguen són tots nascuts després de la guerra. Eren 200 nens el dia després que Pašić, enmig del conflicte, fes una crida a la ràdio local. Al cap d’un temps ja n’eren 5.000. “Aquí aprenen amistat, disciplina, a superar les seves expectatives. Els nens poden aprendre totes les coses bones de la vida en un equip de futbol. Gràcies a clubs com l’Inter de Milà podem fer tornejos a l’estranger”, explica Pašić. I especifica: “Intentem jugar-los a Croàcia o Sèrbia, per deixar clar que ens hi podem relacionar bé”.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Manual de desobediència civil'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació