12/11/2018 | 18:23
‘Idrissa, crònica d’una mort qualsevol‘ és l’últim exercici de reparació i de memòria portat a terme per Xapo Ortega i Xavier Artigas (Metromuster), coneguts pel seu primer llargmetratge, ‘Ciutat Morta‘, un treball de recerca que va destapar un escàndol institucional i que es va emportar més de 12 premis en festivals de cinema internacionals. El nou documental s’ha presentat en estrena mundial avui, dilluns, al Festival de Sevilla i es projectarà a Barcelona aquest dijous, 15 de novembre, als cinemes Aribau.
El projecte és una denúncia en tota regla del racisme institucional que va patir Idrissa Diallo, un noi guineà de 21 anys que va morir el 2012 mentre estava intern al Centre d’Internament per a Estrangers (CIE) de la Zona Franca. Des de bon principi, es va desestimar la investigació de la seva mort i es va bloquejar l’accés al seu expedient policial; no es va informar la família del que li havia passat a l’Idrissa i el cos va ser enterrat en un nínxol anònim.
Amb aquestes dades, Metromuster va engegar una investigació que en un principi tenia com a objectiu saber què havia passat aquell 5 de gener al CIE de la Zona Franca. Després de topar amb desenes de traves administratives i un mur burocràtic que mai van poder saltar, la prioritat va canviar: calia repatriar el cos de l’Idrissa a la seva terra, amb la seva família i la seva gent. Després de quatre anys de feina no amb pocs entrebancs, Xapo Ortega i Xavier Artigas van aconseguir fer aquest exercici de reparació necessari i imprescindible: tornar l’Idrissa a Guinea.
Artigas: “Volem saber què va passar amb l’Idrissa, qui és el veritable responsable de la seva mort”
Veníeu de tot el ‘boom’ de ‘Ciutat Morta’. En quin moment decidiu començar a investigar la mort de l’Idrissa Diallo?
Xavi Artigas: Portàvem embranzida de ‘Ciutat Morta’, sí, on vam aconseguir desmuntar un cas tan flagrant com el del 4-F. L’energia d’aquell moment ens va portar a posar-nos amb el cas de l’Idrissa, que era un cas que era molt present. El Xapo i jo ens havíem conegut en el context del 15-M, i sis mesos després va morir l’Idrissa sota custòdia de l’Estat, al CIE de la Zona Franca. Ens havia quedat com a tema pendent, perquè és el gran cas de vulneració dels drets fonamentals. Vam procedir amb la mateixa idea de ‘Ciutat Morta’ i ens vam trobar amb un mur burocràtic brutal. No podíem destapar res. A ‘Ciutat Morta’ vam aconseguir fer un desmuntatge, però amb el ‘cas Idrissa’ no vam poder accedir a la documentació: l’opacitat que hi havia darrere aquest cas era increïble. Tots els papers estaven en mans de la Policia Nacional, no vam tenir accés a les cintes de les càmeres de videovigilància ni tan sols amb una petició al jutge, no vam poder trobar els testimonis de la mort de l’Idrissa, etcètera.
Això ha fet que la investigació s’allargués quatre anys.
Artigas: En un moment donat hi va haver un gir i vam haver de descartar la investigació per centrar-nos en la reparació: anar a avisar la família i intentar portar el cos de l’Idrissa amb la seva gent; i això és precisament el que vol mostrar la pel·lícula. Vam haver de donar la volta a la investigació frustrada i vam acabar fent una cosa absolutament diferent del que havíem pensat. El documental consta de dues parts molt marcades, però la voluntat de saber la veritat es manté en tot moment.
Us sentiu satisfets, un cop acabat el documental? Quina és la sensació?
Xapo Ortega: La pel·lícula és una petita part de tota la campanya que hem portat a terme: és una excusa que ens permet parlar del tema, fer la denúncia i pagar la repatriació, però tot s’ha de llegir com un procés. Ara, amb l’estrena de la pel·lícula, això no s’atura aquí i el procés continua.
Com?
Xapo: Un dels murs amb els quals ens vam trobar va ser no poder localitzar els companys de cel·la de l’Idrissa, i esperem que ara, amb la projecció de la pel·lícula, ho puguem fer. No hem llançat la tovallola. Volem que la pel·lícula sigui una eina per continuar investigant i denunciar el cas.
Artigas: No ens sentim satisfets perquè no vam poder trobar la veritat. Hem fet el que hem pogut en termes de reparació i estem satisfets amb aquesta feina, però encara volem saber què va passar amb l’Idrissa, qui és el veritable responsable de la seva mort.
Xapo: “Els CIE només són la punta de l’iceberg: són la part visible del racisme institucional”
El títol és revelador: ‘Idrissa, crònica d’una mort qualsevol’.
Xapo: El protagonista de la pel·lícula és l’Idrissa, però podria ser qualsevol persona. Vam voler agafar un cas paradigmàtic de violència institucional per denunciar la situació, el patró.
De fet, hi ha 9 casos documentats de gent morta als CIE, com el cas de la Samba Martine, que va morir al CIE d’Aluche el 2011 sense ser atesa pels serveis mèdics.
Xapo: Sí, per exemple, el cas de la Samba, en algun moment, també va formar part del projecte, però la precarietat va fer que no poguéssim portar a terme les dues investigacions. La Samba i l’Idrissa van marcar un punt d’inflexió contra els CIE, tot i que ja hi havia gent treballant pel tancament d’aquests centres, com Tanquem els CIE o CIES No.
Artigas: Som de la tesi que aquestes morts no són fets aïllats: responen a un patró de comportament per part de les autoritats i l’Administració. Dóna a conèixer la deixadesa, la vulneració de drets fonamentals, el no respecte per la vida de l’altre. L’opacitat dels CIE no deixa de ser un patró que respon a la idea que hi ha persones que no són considerades persones. D’ençà que van començar a constituir-se els CIE, a principis dels anys 2000, portem 9 morts documentades i altres casos en els quals no sabem què ha passat. Hi ha molta opacitat i la denúncia no pot quedar al marge. L’Idrissa és només un exemple paradigmàtic que ens toca de prop, i d’aquí ve la importància del títol: la mort de l’Idrissa és la mort d’una persona qualsevol.
Xapo: Cal no oblidar que els CIE només són la punta de l’iceberg: són la part visible del racisme institucional. Les persones que són als CIE són visibles; però, quan no hi són, no les veu ningú i continuen patint la falta de respecte als seus drets fonamentals.
És molt important l’aspecte sonor de la pel·lícula. Hi ha força silencis, molts dels quals són incòmodes per a l’espectador.
Artigas: El cinema ens permet viure una realitat de manera immersiva. Hi ha coses que no es poden expressar des de la racionalitat d’un article de premsa, una crònica, un llibre o una novel·la. El cinema juga amb la imatge i el so i fa que l’espectador tingui una experiència real. En Tarkovski ho anomena “esculpir en el temps”. La presència o absència de so et fa viure experiències que no es poden descriure amb paraules. En una història d’aquestes característiques, quan ja s’han acabat les paraules, quan no queda vocabulari per denunciar, l’únic que ens queda és poder fer viure a l’espectador alguna sensació remotament semblant al que viuen moltes d’aquestes persones quan es topen amb la violència estatal i amb la violència amb la qual ens vam topar nosaltres quan vam intentar quelcom de tan senzill i bàsic com repatriar un cos i tornar-lo a la seva família, una tasca que corresponia a l’Estat. Volíem expressar aquesta frustració, aquesta indignació, i el cinema ens dóna totes les eines per fer-ho. Les imatges acaben dient més coses que la denúncia escrita en un manifest o un comunicat.
Xapo: Els silencis permeten a l’espectador fer reposar la informació i reflexionar, donar forma al que s’ha estat veient anteriorment. Aquesta és una pel·lícula plena de ‘flashbacks’ i no ho posem fàcil a l’espectador. Aquí no hi ha una veu en off ni ningú que t’explica el que està passant: el silenci constitueix el fil narratiu i alhora dóna l’espai necessari als espectadors per endreçar el que passa al documental.
Artigas: “Hi ha una violència burocràtica de la qual no es parla i amb la qual es topen les persones migrants”
Quina va ser la sensació que vau tenir un cop vau repatriar el cos de l’Idrissa?
Xapo: Vam fer dos viatges a Guinea, i les sensacions van ser molt diferents. En el primer viatge va haver-hi un element de sorpresa: la família no sabia que l’Idrissa havia mort i els ho vam comunicar. N’havien sentit rumors, però ningú els ho havia comunicat oficialment, no ho havia fet ni l’Estat guineà ni l’espanyol. Vam sentir molta ràbia i vergonya. Anàvem a parlar amb la família i de sobte ens vam convertir en els missatgers de la notícia. Això va suposar un punt d’inflexió en el projecte: ens vam adonar que havíem d’intervenir en la història, no només portant a terme la investigació, sinó també fent la tasca de reparació. La família ens va expressar la seva voluntat de saber on era el cos de l’Idrissa i va haver-hi un canvi en el projecte. Quan vam tornar, trobar el cos es va convertir en la nostra prioritat. En el segon viatge, que vam ajornar un parell de cops, vam anar a Guinea sense saber del cert si el cos hi arribaria o no, perquè tot ens anava en contra. El que teníem clar era que volíem donar la cara, tant si aconseguíem repatriar el cos com si no ho aconseguíem: era un deute que teníem amb la família i els amics de l’Idrissa. Per sort, a la tercera setmana de ser a Guinea, es va desencallar la gestió i es va poder portar a terme la repatriació. Després de tants anys de seguir el cas, el segon viatge va ser alliberador.
Artigas: Tot aquest procés ha estat devastador des de molts àmbits. Hi ha tota una violència burocràtica de la qual no es parla habitualment amb la qual es topen totes les persones migrants que intenten arreglar els seus papers aquí, quan intenten sobreviure. És una violència que vam tastar nosaltres, però la que pateixen ells és molt pitjor. Nosaltres ens vam trobar amb aquesta violència en tot moment durant aquests quatre anys. Vam acabar devastats i ho vam voler mostrar: la pel·lícula està muntada perquè l’espectador pugui arribar emocionalment a aquest últim moment de cerimònia d’enterrament de l’Idrissa i que pugui arribar a sentir, ni que sigui remotament, el que vam sentir nosaltres.
No vau sentir pudor per gravar l’enterrament?
Xapo: La cultura islàmica no permet la representació iconogràfica d’aquest tipus d’esdeveniments, però la comunitat Wassolon de Tindila ens van convidar a gravar-ho perquè van entendre la magnitud del projecte. Per a nosaltres va ser un regal.
Al documental es mostren moments molt delicats. No suposa una barrera, la càmera?
Xapo: Això depèn de com et relacionis amb el que estàs gravant. En aquest cas, la càmera sempre va funcionar com una invitació que la gent parlés i ens continués explicant coses.
Artigas: Quan es treballa en un projecte d’aquestes característiques, des del primer moment ha de quedar clar que s’està fent una pel·lícula per una sèrie de motius que tenen a veure amb la memòria de la persona, amb la justícia social i amb la reparació. Si ets honest i sincer, la gent se n’adona, i la distància que provoca la càmera desapareix.
Xapo: “L’opacitat i la falta d’informació també és una oportunitat per explicar coses”
No vau pensar mai a llançar la tovallola?
Xapo: Si a alguna cosa estem acostumats la gent que venim dels moviments socials, és a topar-nos de cara amb la repressió i els murs. L’opacitat i la falta d’informació també és una oportunitat per explicar coses.
Artigas: No, però mira: el Yacouba, el germà de l’Idrissa, que ens va fer de productor a Guinea, havia estat convidat a venir a l’estrena del documental aquest dilluns a Sevilla per presentar la pel·lícula amb nosaltres; però, malgrat haver-li fet tots els papers que es demanaven, garantir econòmicament la seva estada i la seva tornada, haver-lo convidat des de dos festivals de cinema i una universitat, li han denegat el permís per venir. Tot això genera molta frustració, però diu molt del que volem denunciar: el racisme i la violència institucional. Nosaltres no arreglem res amb aquesta pel·lícula, perquè la violència continuarà, però és el nostre deure treure-la a la llum perquè se sàpiga.
Vosaltres entreu i sortiu de càmera a la pel·lícula. Per què?
Xapo: Ens va costar començar el documental: com anàvem a parlar d’una persona que no coneixíem, de la qual no en teníem cap foto? Vam decidir girar la càmera i mirar-nos a nosaltres per denunciar qui som i què fem amb aquestes persones. Ens semblava frívol parlar “dels pobres negres que vénen a Europa” i no volíem caure en el paternalisme, o l’assistencialisme. Al principi volíem posar-hi una veu en off, però ens va agafar pudor de donar-li veu a l’Idrissa, així que al final vam decidir no fer-ho. Posant-nos davant la càmera, també volíem denunciar el nostre privilegi, que ens permet moure’ns per tot el món sense restriccions.
Artigas: El mínim que podem fer és utilitzar el privilegi que tenim per retratar el mateix privilegi.
Ja teniu al cap el proper projecte?
Xapo: La revolució del segle XXI és el feminisme; pot ser que vagi per aquí la cosa…
