04/09/2019 | 18:24
Quan parlem de ‘seguretat urbana’, de què parlem?
D’una percepció, d’una sensació que moltes vegades està condicionada pel debat públic. Si, a cop de titular, insistim que Barcelona és una ciutat insegura, el sentiment de seguretat disminuirà. La manera com s’expliquen aquests fenòmens és important.
El debat polític i mediàtic parla de “crisi de seguretat” a Barcelona.
El debat sobre la suposada crisi de seguretat no va començar aquest estiu: cuejava des de feia temps i es va aguditzar amb la campanya electoral de les municipals. La qüestió s’ha encès tant que, per posar un exemple, la gent de Nou Barris considerava que els ‘manters’ eren el principal problema de la ciutat quan, a la perifèria on es troba el barri, no se’n troben: estan concentrats al centre. Les qüestions de seguretat sempre han estat una eina de la dreta contra els governs d’esquerres.
L’important quan parlem de seguretat és on posem el focus?
Exacte. Els ‘manters’ no tenen una afectació directa sobre la vida de persones, no són un problema de seguretat, i ho saben tots els operadors jurídics. En canvi, hi ha altres problemes que sí que tenen incidència directa sobre la seguretat de la ciutadania i no els hem catalogat com a tals. La corrupció, per exemple, té una afectació directa sobre la vida de les persones. En canvi, no genera sensació d’inseguretat a pesar que sigui d’actualitat. El mòbing immobiliari és un problema de primer ordre a Barcelona i està tipificat pel Codi penal. Però tampoc es percep com un problema de seguretat. Per què? Perquè els operadors jurídics no ho persegueixen com a tal i els mitjans de comunicació no ho tracten així. Segurament la gent de Nou Barris pateix més delictes de tipus immobiliari que no pas la petita delinqüència patrimonial de baix impacte, però no s’analitza des d’aquest punt de vista. La mirada sobre què és inseguretat és ideològica.
“Les qüestions de seguretat sempre han estat una eina de la dreta contra els governs d’esquerres”
Però el cert és que Barcelona ha patit un augment del 9% d’actes delictius durant el primer semestre del 2019 (115.014) i un increment del 17,4% en detencions (11.322).
Cal dir que només sabem que se’n denuncien més casos. És el que en criminologia s’anomena la ‘xifra negra’ del delicte: sabem quants casos es denuncien, però no quants se’n produeixen. Que augmentin les denúncies d’un delicte no vol dir que es produeixin més; depèn també d’altres circumstàncies. Com a exemple, les denúncies de corrupció ara respecte a fa 10 anys, o de violència de gènere els últims 15 anys. En ambdós casos han augmentat. Se’n produeixen més ara o es denuncia més també per altres factors? No podem afirmar amb rotunditat que ha crescut el delicte. Dit això, sembla que hi ha hagut un augment d’aquesta petita delinqüència. Ara bé, convé que anem més enllà.
Què els provoca?
Sabem que són delictes que estan molt lligats a la situació socioeconòmica de la gent que els comet. Que hi ha bosses de població que es mouen en la pobresa. Que el preu de l’habitatge no para de pujar i no està a l’abast de tothom. Que hi ha hagut una retallada dels serveis socials que ha deixat desatesa gent que en depenia. I tot això pot fer que moltes persones es vegin abocades a la delinqüència. Si hi ha aquest augment dels petits delictes, no té tant a veure amb una suposada deixadesa policial com amb un context social i econòmic desfavorable per a molta gent.
“Calen més mesures per erradicar les desigualtats i no més policia al carrer”
L’alcaldessa Ada Colau ha demanat més efectius policials a la ciutat. La setmana passada, els Mossos d’Esquadra i la Policia Nacional van impulsar una macrooperació al metro contra els carteristes. Pot acabar-se la sensació d’inseguretat amb més policia als carrers?
No podem amagar que hi ha un augment substancial d’aquest tipus de delinqüència que potser requereix més policies o més investigació de com i per què s’està produint. Ara bé, això no serà una solució duradora. Els Estats Units són un dels països on hi ha una taxa més alta de policies per habitant i unes penes de presó més altes per aquests delictes. I, així i tot, les estadístiques sobre delinqüència no baixen perquè resulta que també són un dels països on hi ha més desigualtat social. El que calen són més mesures per erradicar aquestes desigualtats i no més policia al carrer.
…
En poso un exemple: a principis dels 2000 hi havia una percepció d’inseguretat a les grans ciutats (especialment a Madrid i a Barcelona) a causa de les bandes llatines. Les mesures que es van aplicar a una ciutat i a l’altra van ser diferents, i els resultats també. A la capital espanyola es va apostar per la via policial i penal i a la catalana es van aplicar mesures d’intervenció social per integrar els components d’aquestes bandes. Cinc i deu anys després, a Madrid continuaven tenint el problema, mentre que a Barcelona la qüestió s’havia dissolt molt.
“Batlle i Buch actuen a cop de titular i no dissenyen mesures per pal·liar la situació a llarg termini”
Albert Batlle va parlar d’un “retorn assistit” dels menors no acompanyats als seus països malgrat que és una competència que no correspon a l’Ajuntament de Barcelona. El mateix regidor també va dir que era “inadmissible” que “el primer que vegin els turistes siguin els ‘manters'”. Relacionar inseguretat i ‘manters’ o menors no acompanyats és racisme?
Per descomptat. Posar el focus en determinats col·lectius i estigmatitzar-los és una irresponsabilitat i ens pot portar a situacions greus de racisme com les que es van viure ja fa uns quants anys a El Ejido, per exemple.
L’alarmisme (policíac, polític i mediàtic) ha propiciat fenòmens com les patrulles ciutadanes. Quina opinió en tens?
S’haurien d’eliminar. La gent no es pot prendre la justícia per la seva mà perquè això ens pot portar a un problema d’ordre públic, de racisme i de violència. Els cossos policials i les administracions públiques són els que s’han format i els que tenen les competències per abordar aquestes problemàtiques de manera àmplia.
“La manca d’expertesa dels consellers d’Interior els fa submisos als interessos policials”
Com veus la gestió que n’ha fet Albert Batlle, regidor de Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona, aquests mesos?
Les seves polítiques no són gens transformadores. Per comparació, he de dir que la direcció de l’antic comissionat de Seguretat de Barcelona, l’Amadeu Recasens, sí que tenia aquesta vocació de transformació. És cert que la seva feina no es va veure reflectida per la delinqüència de petits furts, però havia dissenyat mesures que requerien més temps per implementar-se. És una llàstima que no les pugui desenvolupar. L’Albert Batlle, tot i formar part d’aquest govern bipartit, té una visió més conservadora d’aquestes qüestions.
La Generalitat té competències directes en matèria de seguretat a Barcelona. Com valores la feina d’Interior?
Tant Albert Batlle com Miquel Buch estan implementant mesures a cop de titular i no estan dissenyant plans que puguin pal·liar la situació a llarg termini. Buch és algú que no tenia experiència ni coneixement en aquest àmbit. La seva política ha tingut moltes contradiccions. Primer deia que el que passava a Barcelona no era un problema de policia i després va voler que ho fos i va impulsar la macrooperació policial dels Mossos i de la Policia Nacional de la setmana passada. La manca d’expertesa dels consellers d’Interior els fa submisos als interessos policials. És una pena que haguem perdut l’oportunitat de veure els efectes d’un model de policia transformador a Barcelona i de demostrar que l’esquerra és capaç de gestionar la seguretat millor que la dreta.
“No podem parlar de ‘crisi de seguretat’ perquè, amb dades a la mà, no és cert que hi sigui”
Hem parlat de la responsabilitat policial, de la política… Quina responsabilitat tenen els mitjans a l’hora de parlar de seguretat?
Haurien de vigilar molt més amb els missatges que llancen. Posen el focus en el fet que els carteristes són els causants dels problemes de seguretat, però en realitat la incidència social de la seva activitat és molt poca. Hi ha altres problemàtiques que tenen moltes més afectacions i no les estan categoritzant com a tals. També haurien de buscar la notícia més enllà del titular. La macrooperació policial que dèiem va ser un fracàs: 70 identificats, 22 detinguts per no tenir papers però… 0 detinguts per robatori. En molts mitjans només va sortir la notícia de l’operació però no el balanç final. I, finalment, haurien de ser responsables amb el llenguatge que usen. No podem parlar de “crisi de seguretat” perquè, amb dades a la mà, no és cert que hi sigui. Potser d’aquí a alguns mesos deixarem de parlar-ne, però l’estigma que han creat quedarà. El discurs de la inseguretat és un bon caldo de cultiu per a l’extrema dreta perquè els ajuda a escampar els seus missatges racistes. De fet, ja són darrere d’alguna de les manifestacions contra la inseguretat que s’han convocat per a les setmanes vinents.
