Crític Cerca
Opinió

10-N: la fi de la innocència

10/11/2014 | 07:00

Catalunya no és un tema menor en el tauler d’escacs de la geopolítica mundial. L’independentisme català més naïf sovint afirma que només calia anar a votar el 9-N i, immediatament, negociar una sortida d’Espanya apel·lant a l’esperit democràtic de la Unió Europea i als Estats Units. Ara diran el mateix sobre votar en unes eleccions plebiscitàries i, immediatament, negociar la independència. Lamentablement, en la realpolitik internacional i sota un sistema capitalista de mercat com l’actual, tot depèn dels interessos del poder polític, dels mercats financers i de les grans corporacions. La voluntat d’un poble forçarà la màquina. La consulta, la d’ahir amb 2’2 milions de vots i la que s’haurà de fer en el futur, tindran una força potentíssima. Però si la voluntat de decidir –no el dret- va de debò els partits polítics catalans haurien de deixar de fer el teatre polític dels últims dos anys i posar-se les piles en geopolítica. Només amb bons eslògans, votacions il·legalitzades i posant llaços grocs per tot el país no es guanyarà. Això no és un joc de nens. És una revolució en tota regla.

L’Estat espanyol, després de dècades d’obediència als amos del món, s’hi nega en rotund. El Madrid del poder, dels ministeris i de les ambaixades no donarà suport mai a la consulta. El govern del PP, però tampoc un del PSOE, té la capacitat de permetre una escissió. Una independència de Catalunya trencaria un estat amb 300 anys d’història comuna, destrossaria l’economia espanyola i provocaria un daltabaix en un dels països claus de la crisi financera i del deute del Sud d’Europa. A més, si Catalunya s’independitza, Euskadi accelerarà. Espanya és un Estat fort econòmicament, políticament i militarment. No és, tot i que algú s’ho cregui, un Estat marginat, cutre i poc respectat.

L’Estat espanyol té molts més amics que la nostra pobra, bruta, trista i dissortada Catalunya. Els cinc països amb dret de vet a l’ONU, els Estats Units, la Xina, Rússia, França i el Regne Unit, són ferms aliats seus. Ha tingut un director de l’FMI (Rodrigo Rato), té un seient al Consell de Seguretat de l’ONU i veta la presència catalana a la UNESCO. Ha estat convidada al G-20, és un país bàsic dins la UE i l’euro i, pel seu pes demogràfic, sempre té poder a la Comissió Europea. Les empreses transnacionals espanyoles (Inditex, Repsol, Telefónica, Banc Santander, BBVA) són la punta de llança del neoimperalisme espanyol a l’Amèrica Llatina. L’Exèrcit té una força militar moderna i integrada en una OTAN creada, en teoria, per defensar-se mútuament de qualsevol agressió.

Estats Units i la UE?

L’Informe Lugano de Susan George ens diria segurament avui que la independència catalana no interessa gaire als més poderosos. Ni als de l’Ibex 35 ni tampoc als de Wall Street.  Les últimes independències (Montenegro, Kosovo, Sudan del Sud o Osètia del Sud) han comptat amb el suport entusiasta d’Estats Units o de Rússia. Ara els Estats Units i la UE no volen sentir a parlar de més independències a Europa. Recordeu què va dir Obama sobre el cas d’Escòcia? Washington ha donat suport a Espanya, fins i tot sota la dictadura de Franco, a canvi de bases militars i d’un mercat obert per a les seves empreses. Fins i tot el 2011 el govern de Zapatero va cedir als Estats Units la base militar de Rota com a seu naval de l’escut antimíssils. França mira el cas català pensant en els melons per obrir a Còrsega, a la Bretanya, al País Basc o a la Catalunya Nord; Itàlia no s’hi fica perquè té el mateix risc a Sardenya i el repte de la Lliga Nord; el Regne Unit lluita per mantenir Irlanda del Nord i no acceptarà un desmembrament; i a Bèlgica, tres quarts del mateix. La resta responen NS/NC excepte els països bàltics. Què diu, però, la totpoderosa i reunificada Alemanya? Merkel dóna ple suport a Rajoy i només sembla interessada que els països del Sud redueixin el dèficit i paguin el deute. La secessió catalana seria un sotrac per a la malmesa economia espanyola: perdria de cop el 19% del PIB, bona part de la capacitat industrial i d’exportació, s’hauria d’endeutar encara més… i podria acabar sent rescatada per la UE.

I… Rússia i la Xina?

El nou sistema-món, segons explica el periodista i analista internacional Ignacio Ramonet, ha donat peu a un món multipolar amb més actors en joc (i en xoc) fora de la UE i dels EUA. S’han fet contactes seriosos amb països emergents com el Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina o Sud-àfrica? Rússia, després dels fets de Crimea i d’Ucraïna, no semblaria un aliat democràtic. I la Xina? El PP ja va eliminar la competència per aplicar justícia universal de l’Audiència Nacional per satisfer les queixes de Pequín. L’Aràbia Saudita o Qatar, amb excel·lents relacions amb la monarquia espanyola, reconeixeran una Catalunya independent? Israel tampoc no seria el millor aliat mentre mantingui territoris ocupats a Palestina. I Turquia? Lluita contra el Kurdistan.

Els únics governs internacionals que s’han mostrat mínimament favorables a la consulta i que serien proclius a donar suport a la independència respecte Espanya serien els governs progressistes d’Amèrica del Sud. El Foro Sao Paulo, en una trobada celebrada a La Paz l’agost passat entre partits d’esquerres de la regió, va donar suport a la consulta. ERC, ICV-EUiA i la CUP hi tenen vincles. Tot i això, no sembla que CiU tingui ganes d’arribar a acords amb revolucionaris ni bolivarians.

Què pot fer Catalunya?

Catalunya no té influència econòmica (quina gran empresa catalana és partidària de la independència, a banda de Grífols?), ni política (no té presència en cap organisme internacional), ni militar (no té ni servei d’intel·ligència) ni demogràfica (un país petit, de 7 milions d’habitants). La crisi ha enfonsat encara més a Catalunya, l’antiga locomotora de la Península; la Generalitat no té qui li presti diners per tenir crèdit. Té el 80% dels seus deutes, uns 40.000 milions d’euros, en mans de l’Estat espanyol i de 20 bancs espanyols i internacionals. La indústria, des del textil que va fer néixer la burgesia fins a l’automobilística Seat (en mans alemanyes), es deslocalitza. El sistema de caixes d’estalvis català es va enfonsar, la connexió ferroviària amb Europa està encara per fer, el port de Barcelona no rep les inversions necessàries per competir amb els grans ports europeus i l’aeroport del Prat no pot convertir-se en un hub internacional perquè Barajas ho impedeix.

L’exeurodiputat i coneixedor de la realitat comunitària Raül Romeva es preguntava en una entrevista fa uns mesos a El Punt Avui si “algú pensa que França, Regne Unit o Alemanya poden donar un cop de mà als independentistes? Si s’han d’aliar amb algú, s’aliaran amb Madrid, perquè és el seu igual. Però això no vol dir necessàriament que hi estiguin en contra”. Segons ell, que és expert en conflictes internacionals com el de Bòsnia, “el gran error històric de l’independentisme és pensar que, com que a Madrid no ens fan cas, a Europa sí que ens entendran”. Molts d’aquests països miren el cas català pensant com els pot afectar a ells. “El que he après en deu anys movent-me per la UE és que al final prima un sentit pragmàtic”, conclou Romeva.

Al final, algú hauria de recordar als independentistes més naif, que no cal fer més mossaics gegants ni fotografies unitaristes. “És la geopolítica, estúpid!”, parafresejant la frase que va encunyar James Carville com a estrateg de la campanya presidencial de Bill Clinton l’any 1992.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebràs el llibre 'La revolta de Santa Jordina'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació