Crític Cerca
Opinió

A la recerca del Poble perdut: la França del Front National

12/03/2016 | 00:10

Marine Le Pen
Marine Le Pen, líder actual del Front National francès / Global Panorama – Rémi Noyon

A cada cita electoral, la cançó és, si fa no fa, sempre la mateixa. Les enquestes sobre el vot lepenista envaeixen platós i tertúlies. Es recorda el secular malestar francès, la crisi, les crisis, la immigració, les banlieues, el passat colonial que no acaba de passar, els ous de la serp, la vella França de Maurras i de Pétain, un poble poruc, mesquí, encofurnat, replié, i la “bête brune” de “les hores més fosques de la nostra història”… Els polítics, mentre s’acusen d’afavorir “le jeu du Front National“, negocien murs de contenció sanitària del mal, tot fent crides solemnes, i un xic paternalistes, a la cohesió nacional, al seny, a no caure en la temptació d’un vot infamant entès com a símptoma, com a passatgera alienació o com a “inconsciència de classe”.

Al votant del FN se li reserva, una vegada més, l’èpica de les grans ocasions: les arnades banderes d’un republicanisme somort, el menyspreu, la perplexitat i la condemna. També la seducció. Tothom sap prou bé, però, que el fill pròdig no es decidirà a tornar a casa, a la taula parada dels partits respectables. L’endemà dels resultats, dreta i esquerra s’espolsaran la pols del combat, afirmaran haver entès el missatge del vot-símptoma, es felicitaran de les virtuts profilàctiques del bipartidisme i de la manca de proporcionalitat, lloaran la República i n’admetran la crisi secular. Els gabinets de comunicació dels dos grans partits refaran discursos al servei de dues grans estratègies. La de la dreta, parar més bé la taula a fi de furtar-li els convidats a l’inoportú competidor. La de la socialdemocràcia, estratègia tant vella com Mitterrand, desparar-li la taula a la dreta, tot reprovant els debats que li semblen afavorir “el joc” del FN, el “discours sécuritaire“, la “lepenització” de les consciències. Al cap d’un meset, les enquestes sobre el vot lepenista envaeixen altra volta platós i tertúlies, i França torna a fer-se por amb el dia de la bèstia, que les més recents profecies anuncien pels volts de les properes eleccions presidencials, el 2017.

Pare i filla

A les darreres eleccions regionals, malgrat no guanyar la direcció de cap regió francesa, la bèstia obté 6,6 milions de vots, més que a les presidencials de 2012, i 358 consellers regionals. Els millors resultats de la història del partit. I amb un programa que molts analistes han comparat a un cartell del Partit Comunista francès dels anys 70: crítica a l’Europa liberal i afirmació de la sobirania nacional, defensa dels serveis públics, augment del salari mínim, fiscalitat més redistributiva, jubilació als seixanta anys, laïcisme, i sortida de l’OTAN. Fins i tot les proposicions frontistes sobre el control de la immigració, la reforma de l’ensenyament obligatori, les polítiques familiars i una certa “preferència nacional” haurien pogut fer el pes a l’històric secretari general del PCF, Georges Marchais, home i comunista d’ordre, per a qui la immigració no era res més que un dumping social a gran escala orquestrat pel patronat, i el llegat hedonista del 68 poca cosa més que un foc d’encenalls petitburgès i decadent pervertint el jovent revolucionari.

Miting d'Ordre nouveau, finals dels 60. A la tribuna, François Brigneau, la pluma de Jean-Marie Le Pen durant vint anys.
Miting d’Ordre Nouveau, a finals dels 60. A la tribuna, François Brigneau, la pluma de Jean-Marie Le Pen durant vint anys.

En vida de Marchais, però, el Front National encara era la plataforma electoral del moviment patriòtic Ordre Nouveau; caterva d’ultres del moviment Occident, amb les files ben plenes de pétainistes, de negacionistes, de joves pied-noirs escaldats i de scouts anticonciliars de casa bona, que s’havien distingit tant per les seves sonades batalles de carrer amb els autònoms, com per la voluntat de rellevar generacionalment la “vieille maison” reialista de l’Action Française. Al 1972, Jean-Marie Le Pen, fill d’un modest pescador bretó, animal polític forjat a les files del poujadisme botiguer i ornat pel seu passat de combatent voluntari per l’Algèria francesa, rep l’encàrrec de les primeres eleccions del FN. Geniüt, i naturalment seductor, Le Pen sabrà reunir les diferents famílies de l’extrema dreta, dotar-les d’una visibilitat i estratègia electorals i guanyar-ne, fins ben entrats els anys 90, una estricta obediència, tot fent del nou partit un afer exclusivament personal i, com es veurà, dinàstic.

A Marchais, però, no li calia combatre. La classe obrera de les acaballes de les Trente Glorieuses no hauria pogut aprovar aquell Front National: una barreja bussines friendly de poujadisme, d’antisemitisme, de catolicisme ultra i de nacionalisme identitari, abeurant-se a totes les font de l’antirepublicanisme francès, de la Grande Peur al ‘putsch’ dels generals a Alger, passant per l’afer Dreyfus, la repressió versallesa de la Comuna, i Vichy.

Durant tres dècades, Jean-Marie Le Pen es féu un personatge a mida, bocamoll, provocador i sovint violent. Els seus biògrafs creuen que les posicions revisionistes sobre els camps d’extermini, que Le Pen es cuidava prou bé d’eructar en platós de màxima audiència o en mítings coberts per la televisió, no eren res més que una voluntat de torpedinar les possibilitats electorals del propi partit, a la més gran desesperació de molts dels seus quadres i, en particular, de la seva filla Marine. Per a ser l’amo, per a obrir i tancar botiga, i que la clientela, minsa però fidel, li rigués les gràcies, el pare sabia que li calia fer pudor de sofre.

La nit del primer torn de les presidencials de 2002, a tocar del somni de tota una vida, mentre la filla plorava de joia, el pare seia en un racó, amoïnat i perdut. Res no temia més que la responsabilitat del poder. I això, François Mitterrand, un altre príncep florentí, ho havia entès de seguida vint anys enrera. El Front National no governaria mai. El FN seria el Papu, l’épouvantail que la França republicana adoraria detestar. Es dividiria, així, el vot de dretes, s’imposaria la tirania del vot útil o del vote de barrage, i es nodriria un profitós “antifeixisme de comèdia”, en paraules de Lionel Jospin, per a ensenyorir-se del peuple de gauche, malgrat la mutació liberal del socialisme francès.

Marine Le Pen, però, no ha volgut jugar al joc mitterrandià del seu pare. I si bé n’ha conservat algunes cartes, com la denúncia permanent de les elits i de la caste UMPS (versió francesa del PPSOE), la victimització mediàtica, la inseguretat o l’obssessió migratòria, la filla voldria fer del FN la matriu d’una dreta patriòtica d’unitat nacional. La filla vol governar, i sap prou bé que el mur de reprovació general heretat del pare, el famos plafond de verre, exclou el partit de tota aliança electoral, condemnant-lo a vagar pels marges d’un sistema electoral a dos torns i sense proporcionalitat.

Cal, doncs, fer net, dignificar el partit, expulsar-ne els caps raptats i traure’n els altars del patriarca. Cal envoltar-se de nous assessors i maîtres à penser. Cal saber parlar a tothom, no només a l’elector identitari i pied-noir de Provença, sinó també a l’aturat del Nord, a l’obrer de l’Est, al pagès endeutat i al precari periurbà. Cal amagar el liberalisme i robar-li, sense manies, mig programa a l’esquerra alternativa. Cal també una atenció generosa dels mitjans (atenció que sempre se li ha negat a l’esquerra alternativa, malgrat haver obtingut més de 7’4 milions de vots a les presidencials del 2012). I així, per primer cop des de fa 30 anys, un partit pot adreçar-se als valors i exigències, al “sentit comú” d’una certa França popular que se sent òrfena de proteccionisme econòmic, social i cultural.

860_ide-france-regionales-fnLa “desdemonització” del FN de Marine Le Pen i del vicepresident Florian Philippot sembla, en part, haver funcionat. Amb un electorat extremadament mobilitzat i fidel (un 90% dels qui votaren pel FN fa tres mesos ja ho havien fet a les eleccions presidencials del 2012) i una desmobilització coent de l’electorat d’esquerra (47% d’abstencionistes), el FN obté el 28% dels vots emesos a les darreres eleccions regionals. Un creixement considerable respecte a les departamentals de l’any passat (25’3%); increment encara més notable si ens fixem en els resultats a les eleccions regionals del 2010 (11’4%). El Front National creix a totes les regions, llevat de Còrsega i de la regió parisenca, s’arrela a les classes populars (46% dels obrers, 41’5% dels empleats, 41’4% dels aturats), progressa menys a les categories socioprofessionals elevades (16% dels quadres superiors) i fa l’agost a l’electorat més jove (34% dels menys de 30 anys, contra menys del 20% dels més de 65 anys). Pel que fa al món sindical, 27% dels electors simpatitzants de la CGT van votar FN, 26% dels simpatitzants de la CFDT i 34% dels de Force Ouvrière.

A en Georges Marchais li costaria d’entendre-ho, tant com li costaria de capir el pobre resultat de la “seva” esquerra (4% dels vots pel Front de Gauche), però li caldria admetre l’evidència. El FN ha acabat reprenent avui l’aliança sociològica històricament encarnada pel PCF; obrers i empleats, classes baixes i mitjanes baixes, contra les classes superiors. “Als barris on, fa vint anys, el Partit Comunista obtenia del 30% al 40% dels vots, ara els hi obtenim nosaltres”, recordava durant la darrera campanya electoral Steeve Briois, batlle FN d’Hénin-Beaumont, antic bastió de la mineria roja del Nord. “El Front National ha esdevingut el partit de les classes populars franceses”.

Inseguretats i fractures

Més d’un quart de França, doncs, es deixa seduir pel populisme més odiós, pel xovinisme més excloent? Per què un obrer del Pas-de-Calais prefereix votar Marine Le Pen, quan Jean-Luc Mélenchon li proposa un salari mínim a 1.600 euros? Per què el fill vota pel FN, quan el pare havia votat sempre l’esquerra, i l’avi fou resistent? Qui portarà el poble a l’escola? Qui li dirà com s’ha de votar? Les darreres tendències electorals del FN semblen cloure el debat bizantí sobre la “vera natura” del vot FN, i en fan més difícil la condescendent reducció a una mena de protesta pueril o menfotista, associada al nivell de maduresa o de formació del votant. L’intel·lectualisme moral ja no explica gran cosa, i cal reconèixer que no es volia portar a escola l’actual votant frontista, ni se li havia retret mai el seu nivell d’estudis, quan aquest encara votava pel partit comunista no fa pas gaire. Com s’ha d’entendre, doncs, aquest vot frontista, no només popular, sinó també majoritàriament programàtic?

Després de més de 30 anys de “reformes”, de racionalitzacions pressupostàries, de lluita contra el deute i de desindustrialització, “el tema de la inseguretat té avui una funció central en la construcció de la relació de les classes populars amb el món”, afirmen Alain Mergier i Jérôme Fourquet, autors d’un complet estudi sobre el vot frontista a les classes populars, per la fundació de l’esquerra del Partit Socialista francès (Le point de rupture, Fondation Jean-Jaurès, 2011). “L’omnipresència d’aquest tema no es deguda als discursos populistes de l’oferta política de l’extrema dreta o de Nicolas Sarkozy (…). Es pot explotar políticament, però no es pot crear mediàticament un sentiment social sense que la realitat s’hi presti”. La realitat viscuda per les classes populars franceses fóra doncs particularment tossuda i es declinaria en tres inseguretats fonamentals: física, econòmica i cultural. Pel que fa a la primera, l’estudi revela que si bé un 65% dels francesos declarava ja al 2011 viure en un mon d’incivilitats i “no sentir-se en seguretat enlloc”, aquest percentatge s’enfilava fins al 75% en el cas d’obrers i d’empleats.

En termes d’inseguretat econòmica, 56% dels obrers i 53% dels empleats francesos admetien patir greus dificultats econòmiques. L’atur, la precarietat, la transformació dels modes de treball, la reducció de salaris i l’exclusió dels joves impedeixen a les classes populars de creure en un futur, en la promesa republicana de l’ascensor social: “les classes populars consideren que els seus fills viuran una vida prou més difícil que la seva, en una mena de crisi permanent, de deterioració històrica”.

Cartell_electoral_FN_presidencials2007
Cartell electoral del FN a les presidencials de 2007, posant en escena una noia de la “diversitat” per reprovar el llegat dels governs de dreta i d’esquerra.

Les classes populars, doncs, afirmen patir “una societat desequilibrada, amb més i més desigualtats, que devora els seus propis fills”. I també una crisi política fonamental. La indiferenciació creixent de les polítiques de la dreta i del partit socialista només farien que reforçar la percepció popular d’un afebliment del contracte social, d’una pèrdua de sobirania, d’una deslocalització del poder real. Per a les classes populars, l’Estat i Europa no només resultarien incapaces de satisfer la seva primera missió, de vetllar pel seu poble, de protegir-lo de la predació dels mercats financers i de la globalització econòmica, sinó que en serien els cavalls de Troia, tot menyspreant la voluntat popular. Com quan al 2005 feren entrar per Lisboa la Constitució europea que França, i encara més la França popular, havia rebutjat en referèndum amb el 55% dels vots (avui en serien 62%, segons enquestes).

Pel que fa a la inseguretat cultural, determinant per a entendre el vot FN, els autors precisen que les persones entrevistades “no són electors històrics del Front National. Poden tenir un discurs virulent contra els fluxos migratoris, sense emprar necessàriament arguments xenòfobs o racistes. Aquestes classes populars tenen la sensació que els toca pagar a elles el fracàs de la integració econòmica i social dels migrants. Un fracàs al qual estan físicament confrontades. En aquest sentit, la influència del lloc de residència és considerable: “els que viuen al centre de la ciutat ens prenen per racistes, pero els que viuen on visc jo, ja saben de què parlo”. Als barris amb molta població d’origen migrant, les classes populars senten que els codis i els valors dominants ja no són els d’abans, i que els nombrosos nouvinguts han acabat imposant noves normes”.

Florian Philippot, vicepresident del FN i inspirador del seu gir social / Joel Saget

Per Joël Gombin, politòleg especialista en el partit de Marine Le Pen i membre de l’Observatoire des radicalités politiques (Fondation Jean-Jaurès), aquesta inseguretat cultural i la problemàtica migratòria són els aspectes que més mobilitzen i millor unifiquen el vot frontista. Si bé el vicepresident Florian Philippot vol adreçar-se a l’electorat més popular i proteccionista, i la néta Marion Le Pen farà campanya al Sud amb un discurs essencialment identitari, ambdues nocions, sobirania política i identitat són complementàries: “El fenòmen frontista reposa tant en les desigualtats socials com en un discurs culturalment antiliberal. Però, en l’imaginari frontista, la clau de volta és una concepció de la sobirania nacional basada en una certa homogeneïtat identitària del poble, la qual es veuria amenaçada avui tant per la traició de les elits com pel multiculturalisme i els fluxos migratoris (revista del sindicat docent SNES, gener del 2016).

Segons el geògraf Christophe Guilluy, membre del corrent Gauche populaire, ala esquerra del Partit socialista, aquest identitarisme del vot FN només fa que respondre a una tendència general de la societat francesa: “Els dos grans partits, no només el FN, han integrat des de fa molt de temps una lectura identitària i etnocultural, sense dir-ho. Van constatar que les classes populars ja no decidien en funció de qüestions d’ordre econòmic o social, sinó a partir de qüestions identitàries, tant els no musulmans com els musulmans (…) L’electorat d’origen magrebí és també cada vegada més sensible als problemes de seguretat i d’immigració” (Causeur, gener del 2016).

Amb Fractures françaises (2010), assaig que fou llegit amb avidesa per tota la classe política, Guilluy mostra el desplaçament de les línies de fractura de la societat francesa. Trencant amb el mite d’una França majoritàriament de classes mitjanes, generalment blanques i pròsperes, confrontada al sol problema de les mediatitzades i etnicitzades banlieues, Guilluy demostra la fractura entre dues Frances socialment, culturalment i territorialment oposades.

D’una banda, el 40% dels francesos, vivint i treballant a les concentracions urbanes més dinàmiques on es produeix la major part de la riquesa nacional, i on les classes urbanes mitjanes i superiors, beneficiàries de les dinàmiques de la globalització liberal, conviuen amb una nombrosa poblacio d’origen migrant al seu servei. Fóra aquesta la França que lloa la diversitat ètnica, el cosmopolitisme, el multiculturalisme i el mestissatge.

De l’altra banda, la “majoria invisible”, el 60% dels francesos, viuria a la “França perifèrica” feta de rodalies, dels darrers extraradis, d’urbanitzacions modestes, de pobles i de ciutats petites. És la França dels perdedors de la globalització, dels petits blancs expulsats de la seva ciutat pel preu del metre quadrat, dels pagesos modestos, i de la major part d’obrers, d’empleats i de joves precaris. Es la França de l’atur, de la desindustrialització, del 85% de la pobresa nacional i de les tensions interètniques. Fóra, doncs, la França del mal d’identitat, de la radicalització identitària que es tradueix per l’augment en paral·lel del vot frontista del jovent popular i de la reislamització del jovent de banlieue.

La França perifèrica (2)
La ‘França perifèrica’?

Entre aquestes dues Frances, la incomprensió seria gairebé total. Una vantaria les virtuts del multiculturalisme, del constructivisme filosòfic, de l’economia globalitzada, i aspiraria a un món postnacional, teixit amb metròpolis cosmopolites, interconnectades i emancipades del llast de l’hinterland. L’altra exigeix protecció i proteccionisme, un Estat fort capaç d’arbitrar l’economia, una relocalització del poder que aturi la desrealització de la sobirania nacional, un control dels fluxos migratoris, la fi del dumping social i, en matèria identitària, el retorn al ‘roman national‘ i al secular model assimilacionista francès. Una somiaria amb Silicons Valleys i incubadores de start-up a cada cantonada, ha girat el full de la Nation i de la “vella economia”, predica que és inútil insistir-hi, que tot plegat no tornarà mai més, i no deixa de menysprear aquest poble obtús, ignorant i racista que té el mal gust de votar per Marine Le Pen. L’altra es desespera quan s’adona que cap govern, ni tan sols el ministeri socialista del Redressement Productif d’Arnaud Montebourg, pot plantar cara a les multinacionals de l’acer, ni evitar que els fons d’inversió tanquin empreses a cops de LBO, condemnant departaments sencers.

En aquesta França dividida per la globalitzacio entre les classes superiors que en viuen, o els que encara poden protegir-se’n (pensionistes i una part del funcionariat), i els que hi són totalment exposats, “la lluita antifeixista només és un pur teatre que serveix per a blindar les orientacions econòmiques i socials adoptades fa trenta anys”. Dècades després del gran gir mitterrandià, a la França hereva d’aquella històrica renúncia, la dreta es mantindria amb el vot dels jubilats, l’esquerra camparia gràcies a les classes mitjanes urbanes i als funcionaris, i el vot frontista fóra el vot irreductiblement popular: “El vot Front National tradueix un autèntic conflicte de classe. I fins que les elits polítiques, culturals, mediàtiques i administratives no admetin aquest fet sociopolític, res no canviarà”.

Segons Guilluy, si l’esquerra perd l’electorat popular fóra també perquè no voldria reconèixer la importància de les qüestions identitàries per a les classes populars: No volem entendre el xoc que suposà l’emergència del multiculturalisme pels habitants dels barris populars, impregnats d’igualitarisme republicà i, molt sovint, de valors comunistes. Les classes dominants hi imposaren un diferencialisme que ha acabat racialitzant les relacions socials i ha afavorit un ‘separatisme entre pobres'”. El multiculturalisme viscut per les classes populars, doncs, no fóra el de les classes urbanes superiors, fet de joiós melting pot i d’intercanvis culturals en cercles socioeconòmics restringits. A la França perifèrica, la França que acabarà allunyant-se de l’esquerra per a votar el FN, la trobada entre cultures hauria provocat sovint fortes tensions on els grups ètnics més estructurats acabarien imposant-se. “Després de fer pagar el preu de la globalització liberal als més fràgils, les classes dominants imposen ara a les populars la realitat concreta del multiculturalisme. Els resultats electorals semblen mostrar unes classes superiors obertes a la societat multicultural i unes classes populars cada vegada més seduides pel tancament. Pero la veritat és que tothom pensa el mateix. La diferència és que les categories superiors tenens els mitjans per a bastir una ‘frontera invisible’ entre elles i l’Altre, fins i tot al bell mig de barris multiètnics. Practiquen la segregació escolar i un separatisme ‘cool i invisible’ que els permet de continuar defensant un discurs d’obertura i de creure’s resistents antifeixistes. Inversament, l’ansietat de les categories modestes i populars s’explica perquè no controlen ni el lloc on viuran, ni l’entorn, ni l’escola on aniran els seus fills. Exigeixen protecció a l’Estat i els tracten de fatxes”.

Terra nova

Es diu que les anàlisis de Guilluy inspiraren el famós discurs de Hollande al Bourget, durant les darreres presidencials, on el candidat socialista declarà solemnement “El meu enemic són els mercats financers”. Ai. S’acusa també l’autor de Fractures françaises de maniqueu, i d’haver contribuït, malgré lui, a afinar l’estratègia comunicativa del FN. Guilluy es defensa tot recomanant la lectura d’un revelador informe del think tank de la dreta del Partit socialista francès, Terra Nova.

Terra_Nova_logoAl maig del 2011, Terra Nova publicà a l’atencio del candidat Hollande l’estudi “Gauche: quelle majorité électorale pour 2012?”, elaborat conjuntament amb la Fundación Ideas (PSOE) i el Center for American Progress, a partir de dades recollides a nou països (França, Suècia, Gran Bretanya, Països Baixos, Alemanya, Hongria, Austràlia, Canadà i Estats Units). L’estudi atribueix la crisi dels partits socialistes europeus a la decadència, tant demogràfica com sociocultural, de la classe obrera, amb la que havien forjat una aliança centenària, basada en reivindicacions socials: nacionalitzacions, seguretat social, salari mínim, vacances pagades, regulació dels preus… La ruptura d’aquesta aliança històrica hauria començat a partir dels anys 70, quan l’esquerra, empesa pel liberalisme cultural del 68, esdevenia cada vegada més una esquerra de valors, “de tolerància, d’obertura a les diferències, favorable als migrants, a l’islam, a l’homosexualitat”. Al mateix temps, la classe obrera prenia un camí ben diferent: “L’atur, la precarització, la pèrdua de la identitat col·lectiva i de l’orgull de classe, les tensions a certs barris, provocaren reaccions d’hostilitat contra els migrants, contra els beneficiaris d’ajudes socials, contra la pèrdua de valors morals i els desordres de la societat contemporània”. Com Guilluy, els autors de l’estudi reconeixen que fou el gir liberal del socialisme francès, la rigueur de Mitterrand i la impotència de Jospin el que acabarà allunyant bona part de les classes populars d’una esquerra incapaç de respondre als seus interessos. Després de la ruptura, “els determinants econòmics seran menys importants pel vot popular, i les consideracions culturals, esdevingudes preeminents per la crisi econòmica i les campanyes de l’extrema dreta, acabaran decantant el vot obrer cap al Front National i la dreta”.

Com es podria alliberar de les grapes de la familia Le Pen aquest vot popular, històricament d’esquerra? Què propugnava aquest estudi que nodreix avui, no s’ha d’oblidar, la línia oficial del PS? D’entrada, sacralitzar el liberalisme, car “el model de societat de la socialdemocracia és incompatible amb la nova economia globalitzada“. En conseqüència, donar per perdut el “peuple de gauche”, condemnat a una inexorable lepenització. I, tot seguit, bastir artificialment un poble de recanvi, una nova aliança sociològica, un nou testament que asseguri al partit les coalicions electorals victorioses d’avui i demà. Aquest “peuple de substitution” fóra fet de joves, d’universitaris, de dones i de minories ètniques, i s’anomena “la France de demain”: Al contrari de l’electorat històric de l’esquerra, unit per les reivindicacions socioeconòmiques, aquesta França de demà s’uneix sobretot al voltant dels seus valors culturals: vol el canvi, és tolerant, oberta, solidària, optimista i a l’ofensiva”.

ChristopheGhuilluy_slate.fr
El geograf Christophe Guilluy, membre de l’ala esquerra del Partit socialista

Hi ha un problema, però. La França de demà, jove, educada, feminina i ètnica encara no és prou majoritària. Terra Nova i el partit es preocupen. N’hi haurà prou afegint-hi les classes mitjanes urbanes, “valors culturals d’esquerra, i socioeconòmics de dreta”? I les classes populars de la França perifèrica, socioeconòmicament d’esquerres i culturalment conservadores? Si bé l’estudi té la delicadesa de demanar-se si encara hi queden alguns elements recuperables, acaba concloent que “és impossible avui de restaurar la coalició històrica de classe de l’esquerra. Les classes populars ja no són el nucli de l’esquerra, no representen els valors de l’esquerra. Adoptar una estratègia de classe amb les classes populars suposaria renunciar als valors culturals de la socialdemocràcia (…) Fóra una estratègia a contra corrent. Les tendències continentals assenyalen una dretització de les classes populars. Seria també una estratègia difícilment compatible amb l’electorat «la França de demà», ja que no s’hauria de fer campanya sobre les qüestions culturals (immigracio, islam), les quals són el motor principal d’aquest nou electorat”.

Poble i poble(s)

Les conclusions de l’estudi de Terra Nova suscitaren la indignació de bona part de l’esquerra francesa i l’aparició, aquell mateix 2011, d’un nou corrent dins del partit socialista, format per politics i intel·lectuals ben decidits a “tornar l’esquerra al poble”, la Gauche populaire. S’hi trobaven, entre d’altres, el politòleg Laurent Bouvet (Le sens du peuple, 2012), els esmentats Alain Mergier i Christophe Guilluy, i el sociòleg Gaël Brustier (Recherche le peuple désespérément, 2009), proper a l’ex ministre Arnaud Montebourg. Els iniciadors de la Gauche populaire desafiaren el terranovisme de la socialdemocràcia francesa, afirmaren la necessitat “electoral i moral” de no menystenir les classes populars, i pretenien restaurar la vocació històrica de l’esquerra en defensa dels interessos d’unes classes populars abandonades al FN o condemnades a l’abstenció. “Per a reconstruir una esquerra popular digna d’aquest nom cal adoptar una línia política clara: allò comú per damunt de les identitats particulars, allò social per damunt dels temes de societat, l’emancipacio col·lectiva per damunt de l’extensió infinita dels drets individuals”. L’aparell hollandista, pero, acabarà manllevant al nou corrent tota influència sobre els quadres del partit, i el que havia de ser el darrer combat del socialisme francès per les classes populars lepenitzades només durà un parell d’anys. Fins ara. La mobilització popular contra l’actual reforma hollandista del codi laboral acabarà envalentint altra volta l’esquerra del partit?

Laurent Bouvet atribueix la primera desfeta de la Gauche populaire al fet que “dins l’esquerra francesa s’hi desplega un corrent hegemònic que rebutja l’existència mateixa del poble com a subjecte polític”. Es l’anomenada “deuxième gauche”, la nova esquerra nascuda als anys 60-70 amb els nous moviments socials d’emancipació i de reconeixement identitari, girant-se d’esquena als grans relats i combats ideològics del passat, acompanyant les noves aspiracions individualistes i postindustrials de les societats occidentals. Per a aquesta segona esquerra, el poble no només no existeix, sinó que no ha d’existir. “Tenen present el poble com a font de legitimitat democràtica, pero també el consideren un perill mortal per a la democràcia”. En legítima reacció als totalitarismes de la raça, o de la classe, a les instrumentalitzacions de la democràcia de masses, aquesta esquerra hauria acabat identificant el poble amb el populisme, tot imposant un multiculturalisme normatiu que hauria afavorit la influència paral·lela del Front National i dels extremismes religiosos.

Cartell
Cartell electoral de les joventuts del FN a les presidencials de 2012

“Marcada per la gran transformació liberal de les darreres dècades, incapaç de continuar proposant un moviment d’emancipació col·lectiva, l’esquerra francesa ha abandonat el seu paper històric i tota perspectiva popular, consacrant-se exclusivament a les minories identitàries i culturals”Triant el seus “pobles” en funció dels seus estatus particulars, l’extensió dels drets individuals fóra avui l’unic front obert de l’esquerra. “Com si l’adéu a la classe obrera l’hagués forçat a l’abandó de tota concepció unitària del poble, per a salvar-ne només algunes parts molt específiques, contribuint finalment a la individualització generalitzada de les nostres societats, afeblint el sentit d’allò comú”. I deixant la via lliure a Marine Le Pen. En aquest sentit, cal reconèixer que el discurs a voltes histèric del políticament correcte d’aquesta esquerra, farcit de dogmes, de tabús i tergiversacions, si bé li hauria servit per a tapar-se les renúncies i claudicacions socioeconòmiques, hauria aconseguit uns resultats inesperats: la estigmatitizació social creixent de les minories que l’esquerra de les identitats pretenia defensar, i el reforçament dels moviments neopopulistes com el Front National. La renúncia al poble per por del populisme només ha afavorit el joc i el llenguatge de l’status quo. I els nombrosos anatemes pronunciats per populisme no només han permès reprovar les proposicions de l’esquerra anticapitalista. També han servit per a assegurar l’èxit de l’estratègia comunicativa frontista, justificant-ne les posicions victimistes, reforçant-ne la seva pretesa rebel·lia.

Sense una concepció unitària del poble, d’allo comú, l’esquerra ja no és l’esquerra, sembla dir-nos Bouvet. Sense el poble, doncs, l’esquerra cediria l’hegemonia als mercats, contribuiria a l’atomitzada societat de l’espectacle i esdevindria una força auxiliar de les causes de les desigualtats. Bona part de l’esquerra francesa es torna a demanar com retrobar-lo. “Escoltar el poble no és només mobilitzar les oblidades categories populars a fi de guanyar unes eleccions. Es donar a tot el poble, el dels ciutadans, el de l’igualtat social, el del reconeixement comú, una concepció oberta i moderna de la nació, sense renunciar-hi, més enllà de les exigències, necessitats i identitats particulars. Aquesta és, i encara més pels temps difícils que ens toca viure, la tasca històrica de l’esquerra, a França i arreu”.

La socialdemocràcia francesa, però, prepara avui reformes regressives del dret laboral, amb el suport explícit de la patronal del Medef, mentre abandona el treballador, tenint-lo per massa blanc, massa masculí, econòmicament inadaptat i fatalment reaccionari. Marine Le Pen només fa que recollir-lo. I no és que la França popular sigui intrínsecament d’extrema dreta. Pretendre-ho és tan abusiu com injuriós. La veritat és que tant les elits com l’esquerra majoritària s’han desentès de les demandes populars, jutjades incompatibles amb el nou curs de la Història. I si per a una demanda només s’acaba presentant una oferta, la del Front National, la demanda acabarà adoptant-ne la forma i el llenguatge. Qui vulgui disputar, empès per càlculs electorals, el mateix mercat popular tan menyspreat, qui vulgui endinsar-se ara per la geografia d’un continent redescobert, ha d’emprar els mapes dreçats pels primers colons. Es la «lepenització» del país; el circ interessat de Sarkozy sobre la “identitat nacional”, i allò tan seu de “O t’estimes França, o te’n vas”. Es l’oportunista iniciativa del president Hollande sobre la retirada de la nacionalitat francesa, o la retòrica malvinista del tacherista Valls. Es també “l’antifeixisme de comèdia de Lionel Jospin.

Al 1975, el Pasolini més corsari ens recomanava desconfiar de tot “antifeixisme fàcil, que combat un feixisme que ja no existeix, arcaic, i que no existirà mai més”. Serge Halimi ens recorda avui que “l’utilització cínica i constant del ‘combat contra l’extrema dreta’” fou molt útil per a Mitterrand (Le Monde diplomatique, gener del 2016). Tant com ho va ser el seu pare, Marine Le Pen continuarà essent utilíssima a l’ortodòxia liberal europea: “Aquest sistema i els seus homes necessiten el FN. Saben que no els caldra témer ni canviar res, ni cedir mai en res, mentre el FN sigui el seu principal adversari”.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'El director' de David Jiménez (en català)

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació