09/01/2020 | 18:33
Fa poc més de 5 anys, a l’estiu de 2014, va sortir a la llum un manifest titulat ‘Última Llamada‘, que volia ser un toc d’alerta i al mateix temps un compromís davant de la crisi ecosocial. Entre el llistat, en ordre alfabètic, de les seves 258 primeres signatures podem trobar algunes figures polítiques actualment molt rellevants dins l’univers d’Unides Podem i les seves confluències:
1. Ada Colau, activista social pro drets humans a la PAH
7. Alberto Garzón, economista, diputat per IU
136. Joan Subirats, professor universitari i director de l’IGOP (UAB)
161. Juan Carlos Monedero, politòleg i activista social (Podem)
189. Marga Ferré, coordinadora general d’àrees d’IU
198. Marina Albiol, eurodiputada (IU)
217. Pablo Iglesias Turrión, politòleg i eurodiputat (Podem)
Què ens deien aleshores aquelles persones, referents en diferents àmbits, que signaven el manifest? Veiem alguns dels seus fragments (les negretes són nostres):
“Avui s’acumulen les notícies que indiquen que la via del creixement és ja un genocidi a càmera lenta. El declivi en la disponibilitat d’energia barata, els escenaris catastròfics del canvi climàtic i les tensions geopolítiques pels recursos mostren que les tendències de progrés del passat estan fent fallida.
Davant d’aquest repte no basten els mantres cosmètics del desenvolupament sostenible, ni l’aposta per tecnologies ecoeficients, ni una suposada “economia verda” que encobreix la mercantilització generalitzada de béns naturals i serveis ecosistèmics. Les solucions tecnològiques, tant a la crisi ambiental com al declivi energètic, són insuficients. A més, la crisi ecològica no és un tema parcial sinó que determina tots els aspectes de la societat: alimentació, transport, indústria, urbanització, conflictes bèl·lics… Es tracta, en definitiva, de la base de la nostra economia i de les nostres vides (…)
Per evitar el caos i la barbàrie cap a on ens estem abocant, necessitem una ruptura política profunda amb l’hegemonia vigent, i una economia que tingui com a finalitat la satisfacció de necessitats socials dins dels límits que imposa la biosfera, i no l’increment del ‘benefici privat’ (…)
Atenció: la finestra d’oportunitat s’està tancant (…) com a molt tenim un lustre per assentar un debat ampli i transversal sobre els límits del creixement, i per construir democràticament alternatives ecològiques i energètiques que siguin alhora rigoroses i viables. Hauríem de ser capaços de guanyar grans majories per a un canvi de model econòmic, energètic, social i cultural. A més de combatre les injustícies originades per l’exercici de la dominació i l’acumulació de riquesa, parlem d’un model que assumeixi la realitat, feu les paus amb la natura i possibiliti la vida bona dins dels límits ecològics de la Terra.”
Un acord de govern 5 anys després…
Doncs resulta que, justament quan acaben de passar els 5 anys que estimava el text que teníem per “assentar un debat ampli i transversal sobre els límits del creixement”, s’ha acaba de constituir un nou govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem. Analitzarem breument, a continuació, alguns punts rellevants de l’acord en què es basa aquesta coalició.
Quin és el primer punt d’aquest acord?: “1. Consolidar el creixement i la creació d’ocupació de qualitat. Es desenvoluparà una política econòmica orientada a potenciar el creixement sostenible i la creació d’ocupació …”
Si aquest és el primer punt, s’entén que és el més important. En ell no es qüestiona en cap moment el paradigma del creixement econòmic com a prioritat fonamental, sinó més aviat el contrari. I més endavant es torna a incidir en aquest paradigma, en el punt 4.1. “La revolució digital per a impulsar el creixement econòmic“.
Arribats a aquest punt s’amunteguen les preguntes: Aquelles persones que van signar el manifest que hem assenyalat al principi, han deixat de pensar el que pensaven en el 2014? No han estat capaces d’acordar un document més valent, que introdueixi almenys el debat que demanava el manifest que van signar el 2014? És que potser en aquest temps ha millorat la situació respecte a les possibilitats d’evitar el col·lapse ecosocial o ha passat tot el contrari i les previsions són cada vegada pitjors? És que ara sí que creuen en el que Greta Thunberg va anomenar molt encertadament els “contes de fades d’etern creixement econòmic”? La primera demanda del moviment Extinction Rebellion (Rebel·lió o Extinció) exigeix que es digui la veritat. Us sembla que aquest document contribueix a això? Us sembla que a una societat adulta se li poden seguir explicant contes de fades? Ho deixem a la vostra consideració.
Seguint amb l’acord de coalició, l’apartat número 3 correspon a la lluita contra el canvi climàtic. S’hi desenvolupen els conceptes de “la transició ecològica justa, la protecció de la nostra biodiversitat i la garantia d’un tracte digne als animals“.
Alguns apartats rellevants són els dos primers, el 3.1 i el 3.2:
3.1. Aprovació de la Llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica. L’objectiu serà arribar al 2050 amb una generació d’electricitat amb origen 100% renovable, i entre el 85% i el 95% el 2040.
3.2. Aprovació del Pla nacional integrat d’energia i clima, reforma del mercat elèctric i baixada de la factura com a principals instruments per complementar i desenvolupar la llei, establint les sendes a seguir, definint el mix energètic per al període 2021-2030, fent el sistema més just socialment i donant certesa als inversors antics i futurs (…)
Aquí podem veure que, en situació d’emergència climàtica (declarada fa pocs mesos pel mateix Parlament espanyol a proposta d’Unides Podem precisament), els compromisos remeten al 2040 i a 2050 (!), molt més enllà del període de govern sobre el qual realment es poden comprometre. I es deriva l’acció a “curt termini” a un ‘Pla nacional integrat d’energia i clima‘ on es definirà el mix energètic per al període 2021-2030. I aquí no s’esmenta cap compromís. Per tant, seguim en la mateixa tònica política general de tots els governs les últimes dècades: poques concrecions i pilota cap endavant. Exactament la política que ens està portant al desastre.
Això ens obliga a tots els agents socials i polítics que creiem que estem realment davant una emergència civilitzatòria a pressionar de forma molt intensa perquè la Llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica i el Pla d’Energia i Clima estiguin realment a l’altura del moment històric, i assumeixin la petició de la comunitat científica (IPCC) de “canvis ràpids, amplis i sense precedents en tots els aspectes de la societat”.
Finalment, sobre el text de l’acord, és rellevant també el següent fragment: 3.8. “(…) Posarem en marxa un esquema d’ajudes econòmiques per al vehicle elèctric, impulsant el vehicle amb energies alternatives i mesures encaminades a promoure la instal·lació de punts de recàrrega en zones urbanes”.
En un article de gener de 2019 Antonio Turiel, precisament un dels promotors de la ‘Última Llamada’, planteja si amb esquemes així “en realitat no s’està promovent que es subvencioni, a càrrec de l’erari públic, un mitjà de transport reservat a les classes més benestants (subvencions directes al cotxe elèctric i indirectes per la via de les estacions de càrrega o els privilegis d’ús de l’espai públic).”
Canviem el sistema, no el clima
Aquestes contradiccions ens fan més palès encara que el problema que ens trobem per a l’abordatge polític de les decisions necessàries per afrontar qüestions com l’emergència climàtica i ecològica va més enllà de la major o menor capacitat, honradesa o intel·ligència de les persones i els partits. Tot això no fa més que evidenciar que desafiaments com aquests li vénen grans al sistema polític en el seu conjunt, tal com està concebut actualment.
Les enormes pressions dels oligopolis i els grups econòmics d’interès que es beneficien dels negocis fòssils, així com les dinàmiques polítiques, orientades a l’enfrontament pel poder en els curts terminis de les legislatures, l’inhabiliten per poder afrontar reptes (i oportunitats al mateix temps) de l’abast i profunditat que se’ns plantegen, amb la fermesa, la celeritat i la justícia que requereixen. Per això, i per regenerar aquesta democràcia, que avui té poc de real, es fa imprescindible posar en marxa la tercera demanda de l”Extinction Rebellion’ a escala internacional: l’establiment d’assemblees ciutadanes escollides per sorteig (als diferents nivells de govern). Assemblees amb assessorament expert i sense ingerències de parts interessades, que proposin, impulsin i supervisin les mesures necessàries en els diferents àmbits i en els terminis corresponents, perquè es duguin a terme amb justícia social, climàtica i ecològica.
Mecanismes com aquesta antiquíssima i alhora renovada fórmula de democràcia social directa, que ja s’ha començat a practicar en diversos països per abordar problemàtiques estratègiques, ens poden aportar l’altura de mires necessària i permetre sortir de la gàbia política que ens impedeix atendre la necessitat de supervivència digna d’aquesta i de les properes generacions.
* Àlex Guillamón i Jaume Osete són membres de Rebel·lió o Extinció – XR Barcelona
