Construir la pau en lloc d’armar-la

Dimecres passat es va votar al Senat l’aprovació per part de la cambra de l’entrada de Suècia i de Finlàndia a l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, l’OTAN. Entre tots els vots emesos, només s’hi va comptar un vot en contra de l’ampliació, el nostre. Aquest fet i que des de Comunistes de Catalunya hàgim defensat públicament la nostra aposta per la pau i la resolució dialogada de la guerra d’Ucraïna i la nostra ferma oposició al paper de l’OTAN ha generat una polèmica en el marc de les xarxes socials. Estem convençudes que, per assolir la pau, cal construir-la des de tots els àmbits, en lloc de potenciar el conflicte, enviar armament o donar ales a l’OTAN.

Catalunya és una societat on el pacifisme sempre ha estat molt arrelat, i l’esquerra política i social catalana en general, i els comunistes en particular, formem part d’aquesta tradició. Les guerres les pateixen els pobles i gairebé sempre obeeixen a interessos de les oligarquies de diferents països, on té un paper cabdal l’imperialisme. La classe treballadora catalana i els sectors populars n’han sigut plenament conscients; de fet, les històriques manifestacions contra la guerra de l’Iraq de l’any 2003 o l’oposició a la pertinença a l’OTAN en el referèndum del 1986 en són els exemples més clars.

Seria molt interessant analitzar com l’agenda mediàtica ha sigut capaç d’influir i situar un marc conceptual en el qual l’avanç de l’OTAN i aprofundir en el conflicte bèl·lic són quelcom de desitjable. Abans, però, hem de dir, de forma clara, que rebutgem la guerra a Ucraïna i la lògica imperialista del nacionalisme gran rus i condemnem sense pal·liatius la intervenció militar de Rússia contra Ucraïna; així mateix, rebutgem completament la guerra com a mecanisme de resolució dels conflictes internacionals i considerem que la responsabilitat d’aquesta guerra és del Govern rus. Tanmateix, no podem obviar el context en què es produeix.

Cal assenyalar de manera molt clara com l’OTAN, amb els Estats Units al capdavant, ha contribuït de manera decisiva a generar les condicions que han provocat aquest atac. Això no es pot entendre en cap cas com una justificació de les accions del Govern rus; però, de la mateixa manera que condemnem les pretensions imperialistes del nacionalisme gran rus, condemnem l’imperialisme atlantista que ha dominat el món en les darreres dècades. L’OTAN, aliança militar creada en el marc de la guerra freda, ha estat sempre una estructura per a la guerra, al servei de l’imperialisme. Després de la fi de la guerra freda i la dissolució del Pacte de Varsòvia, l’OTAN no només no es va dissoldre, sinó que va continuar expandint-se. Sota el pretext de ser una aliança defensiva (i autoadjudicant-se el paper de portar la “democràcia” liberal arreu del planeta) ha actuat de manera sistemàtica al marge del dret internacional imposant els seus interessos arreu del món a través de la guerra i dels cops d’estat, disfressant-ho d’intervencions humanitàries.

Les promeses de no expandir l’OTAN cap a l’est no s’han complert en absolut, sinó que els Estats Units han mantingut una lògica de confrontació i han portat Rússia de nou a una lògica d’àrees d’influència de les grans potències (ja no ho és en termes econòmics, però sí militars), que ho ha considerat una amenaça inassumible a la seva seguretat i hi ha respost amb una guerra. El paper expansiu dels Estats Units i de l’OTAN no és quelcom d’eteri, sinó que podem trobar molts exemples concrets, com el cop d’estat del 2014 contra el Govern ucraïnès de Víktor Ianukóvitx, que havia aturat l’acord econòmic entre Ucraïna i la Unió Europea, i la repressió posterior contra l’esquerra ucraïnesa i l’acostament a l’OTAN, als Estats Units i, en conseqüència, a la Unió Europea. Una UE que, en el conflicte actual, és incapaç  d’assumir un paper de mediació o d’apostar per la diplomàcia, perd el nord i se situa en el marc d’un discurs bel·licista.

Totes les esquerres som responsables de la reculada de les posicions contra l’OTAN, però hi ha qui mira cap a una altra banda

L’esquerra social i política, sovint, hem abandonat l’anàlisi amb profunditat portats per la voràgine del dia a dia, i això et porta a recular en la batalla cultural, i el cas de la polèmica sobre la nostra votació sobre l’ampliació de l’OTAN ho demostra. Tots plegats som responsables de la reculada de les posicions pacifistes i contra l’OTAN, malgrat que qui mira cap a una altra banda per interessos electorals o directament perquè es troba immers en un procés de revolució passiva hauria de fer una autocrítica profunda. Les posicions de l’esquerra de caràcter estatal s’estan veient terriblement redefinides per l’entrada d’Unides Podem al Govern; malgrat tot, resulta sorprenent veure com des de determinats espais polítics, més heterodoxos o suposadament més amplis, com és el cas de Més País o fins i tot de Podem, es mantenen posicions més crítiques amb el conflicte i amb l’OTAN, que no pas les que s’exterioritzen des de l’espai d’Izquierda Unida en el marc del Gobierno.

Les i els comunistes ens situem en un projecte clarament antimilitarista i fem una aposta estratègica per la pau; en conseqüència, considerem que finançar el conflicte i impulsar l’expansió del bloc de l’OTAN o prendre-hi part és situar-se lluny del camí de la pau. Comprenem a qui per respecte a la sobirania de Suècia i de Finlàndia no s’oposa frontalment a l’ampliació de l’OTAN, però no a qui ho pretén defensar des de postulats suposadament pacifistes o que, directament, ho fa per interessos electorals o per equilibris en el marc d’un govern que ha perdut la capacitat de transformació. La pau s’ha de construir, no armar-la.

* Adelina Escandell Grases, membre del Comitè Executiu de Comunistes de Catalunya i senadora d’ERC-Sobiranistes