Dret a decidir és parlar de vida

Volem parlar del dret a la vida. Parlar de decidir si volem avortar o no, de ser conscients de si tenim la capacitat, el context i els recursos per fer-hi front i de tenir lliure accés a la informació i a una sanitat pública, universal i de qualitat que garanteixi els nostres drets. Parlar de vida vol dir parlar de l’actual legislació espanyola, francesa i andorrana respecte a l’accés a l’avortament lliure, segur i gratuït als Països Catalans.

Si fem una cerca ràpida al Google, llegirem que a l’Estat espanyol el dret a l’avortament es garanteix, tot i que un dia les feministes es van enfadar per la contrareforma de Ruiz-Gallardón. Al francès es va despenalitzar, però els parlamentaris conservadors, en el seu moment, van negar-se que aquest fos garantit per la sanitat pública. Mentrestant, a l’andorrà, l’avortament és una pràctica punible sota qualsevol supòsit. La realitat de la classe treballadora, per contra, dista molt d’un simple titular i així és com en el nostre dia a dia aquest dret queda subjecte a moltíssimes problemàtiques que intentarem exposar a continuació.

Què vol dir vida? Què vol dir decidir?

El dret a decidir implica tenir la informació i la formació necessàries per poder prendre una decisió conscient sense que aquesta sigui qüestionada o criminalitzada; poder tenir un sistema públic de salut que garanteixi en tots els sentits les nostres necessitats i que ofereixi recursos de manera lliure, gratuïta i segura; ser tractades dignament als centres de salut; obtenir els mètodes d’anticoncepció oral d’emergència (els anticonceptius) a qualsevol edat, amb tota la informació i l’explicació dels efectes secundaris i de manera totalment gratuïta, i rebre una educació sexual integral als centres d’educació infantil, primària i secundària, entre d’altres.

La lluita per l’assoliment d’aquest dret, històrica i internacional, ha estat subjecta a múltiples crítiques i arguments fal·laços. Aquests estan lligats a la moral burgesa, patriarcal i cristiana des de la qual, amb tots els aparells dels estats capitalistes, es restringeix i es manipula el dret a decidir. Es recolza sobre les idees que la vida comença en el moment de fecundació i, per tant, que l’avortament constitueix un crim gravíssim contra l’ésser humà, que el fetus sent un dolor intens quan és avortat, que és la violència exercida per les feministes contra el dret de la dona a ser mare, que comporta un impacte econòmic negatiu que pot fer perillar l’actual sistema de pensions conduint-nos a la pobresa, que en cas de violació suposa condemnar a mort éssers indefensos i innocents, que és una despesa que el sistema sanitari no pot assumir, que és el genocidi més gran de la història…

No tenir accés a l’avortament implica llançar-nos a la clandestinitat, a la criminalització i a la mort

Per contra, i en resposta als arguments que s’oposen a aquest dret, no tenir-hi accés implica llançar-nos a la clandestinitat, a la criminalització i, fins i tot, a la mort. Però prohibir o limitar l’accés a l’avortament no fa, en molts casos, que els avortaments s’aturin. Qui té diners, travessant una frontera estatal o anant a la sanitat privada, avorta igualment. Qui no en té ho fa en unes condicions d’inseguretat i insalubres, a més de fer-ho amb por de ser descobertes per l’Estat i, com a conseqüència, penalitzades. També, veure’ns obligades a criar de manera no desitjada o sense la capacitat d’assumir-ho (sigui pel motiu que sigui) pot portar a conseqüències com ara la dependència econòmica de la família o bé d’una relació amb una altra persona, l’acomiadament o bé dobles/triples jornades, entre d’altres.

És per això que reclamem l’accés a la interrupció voluntària de l’embaràs (IVE) sigui quina sigui l’edat, la nacionalitat i l’origen, la situació legal o el nivell econòmic. Ho fem perquè volem garantir que la persona gestant pugui escollir lliurement si vol avortar o no i, en cas que ho vulgui, pugui fer-ho en unes condicions dignes i que garanteixin la seva salut abans, durant i després de la interrupció, físicament i psicològica. Lluitar per aquest dret significa que puguem decidir sobre la nostra capacitat reproductiva i, per tant, garantir-nos l’autonomia reproductiva. Lluitar per aquest dret també vol dir fer-ho contra el control dels nostres cossos com a eina de definició de subjectes passius, obedients i lligats al sistema capitalista i patriarcal per tal de mantenir l’ordre social establert, la reproducció i la producció.

Ponent i els Pirineus

Ponent i Pirineus són dues de les comarques dels Països Catalans que avui dia presenten més dificultats en aquest sentit. Lleida disposa d’un sistema sanitari històricament desfasat i incapaç de proporcionar a la població les eines suficients en aquest camp a causa de la manca d’inversió en el sistema públic, tal com han assenyalat diverses vegades partits, organitzacions i col·lectius. El problema principal el trobem amb aquells professionals sanitaris que s’acullen a l’objecció de consciència als hospitals públics. El professional té dret que es respecti la seva objecció d’acord amb les seves creences i conviccions morals, però és curiós com en molts casos les pacients són derivades a les clíniques privades. En aquestes, ni hi falten recursos ni importa la moral de “no podem matar un fetus perquè és una vida”; el primer és omplir-se les butxaques.

Pel que fa a la Seu d’Urgell, ara mateix no hi ha cap hospital públic: Doctus és privat, i la Fundació Sant Hospital, concertada. La privatització de la sanitat en matèria d’accés a l’IVE, no solament a Ponent i als Pirineus, suposa el desplaçament de les dones cap a altres ciutats on estigui cobert per la sanitat pública o bé no poder decidir sobre el seu propi cos. Aquest fet té un fort component de classe segons la capacitat d’assumir les despeses materials que suposa, ja sigui per pagar una clínica privada, desplaçar-se a altres parts del territori nacional o internacional, o bé els mateixos costos de la criança.

Així mateix, quan parlem dels Pirineus, és necessari i imprescindible parlar del Patronat de la Seu i de l’entramat eclesiàstic. El Bisbat d’Urgell representa la demarcació eclesiàstica de Catalunya i Andorra i l’arquebisbe catòlic Joan Enric Vives és copríncep episcopal d’Andorra (a part de bisbe d’Urgell i bisbe auxiliar de l’Arquebisbat de Barcelona). A Andorra, com hem mencionat anteriorment, avortar és il·legal sota qualsevol supòsit segons l’article 8 de la Constitució del 1993 i l’article 108 del Codi penal. Avortar preveu penes de fins a tres anys de presó i multes estratosfèriques, entre d’altres.

Les joves

Davant d’aquest escenari, les joves patim un conjunt de violències que s’accentuen a l’hora de poder escollir lliurement. Per començar, partim d’una clara infantilització com a “nenes”, som subjectes passius i inconscients, incapaces de decidir i de raonar. Se’ns demana l’autorització dels responsables legals, així com en moltes ocasions ens donen informació falsa quan anem a comprar la pastilla de l’endemà, com ara que necessitem ser majors d’edat. També, rebem una educació sexual escassa, masclista i que no posa al centre el dret al nostre cos ni situa l’elecció del sosteniment d’una nova vida com a decisió que hem de prendre nosaltres mateixes.

Les joves patim violències que s’accentuen a l’hora de poder escollir lliurement

Estar a favor del dret a decidir significa qüestionar l’estructura social; significa fer evidents les múltiples limitacions que té la salut pública actual; significa assenyalar els responsables i fer-los front, i significa posar sobre la taula l’indispensable de manera immediata i a llarg termini. Això és, entre d’altres, garantir un acompanyament professional previ i posterior, controls periòdics i proves de seguiment, la gratuïtat i la universalitat de la intervenció, avortar al nostre poble o ciutat i formacions en matèria d’educació sexual integral als centres educatius.