Crític Cerca
Opinió
Alberto López Bargados

Alberto López Bargados

Antropòleg i membre de GRECS i de 'Barcelona, metròpoli colonial'.

Colom, o la pesada càrrega de l’home blanc

Hi ha un corrent d'indignació a Barcelona contra una memòria oficial massa complaent amb el racisme i el colonialisme. La demolició del monument és una forma simbòlica de reparació.

24/07/2020 | 06:00

Monument a Colom, a Barcelona / ACN

El fotogènic ‘skyline’ de Barcelona pateix el que podríem anomenar una crisi de representació. L’estàtua de Cristòfor Colom, veritable tòtem del ‘merchandising’ de la ciutat, trontolla damunt del seu escambell. I, ara que per fi es manifesten els partidaris d’un enderrocament controlat, no crec que tingui gaire sentit mirar cap a una altra banda i fer veure que no passa res. El corrent d’indignació ciutadana envers una memòria oficial massa complaent amb el racisme i la tragèdia colonial és legítima, i la sensació és que aquesta presa de consciència ha vingut per quedar-se. 

Potser la primera reacció que experimentem davant aquesta eventualitat és l’estupefacció. Barcelona, sense l’estàtua amb qui tothom ensopegava, com deia la cançó, al final de la Rambla? Costa d’imaginar una absència més colpidora, un buit més difícil d’omplir. Doncs bé, a continuació voldria proposar tres consideracions per tal d’incorporar-les a un debat que tot fa pensar que augmentarà les properes setmanes i mesos. Sense oferir cap solució miraculosa, el que m’agradaria és, d’una banda, mirar d’explicar per què crec que la creixent iconofòbia que desperta l’estàtua de Colom és un símptoma rellevant i no un episodi fugisser de ràbia irracional, una mena de senyal que capta part del ‘zeitgeist’, l’esperit de la nostra època. I, de l’altra, voldria situar les administracions públiques davant l’evidència que les úniques alternatives que ara per ara tenim a l’abast són o bé deixar podrir el debat de la manera habitual, amb els riscos que això comporta, o bé afrontar amb decisió la necessitat d’intervenir-hi abans que sigui massa tard.

El monument a Colom ens ha ajudat a fer-nos nostre el personatge, a sentir-lo com un membre de la tribu

La primera consideració no comença, contra el que hom podria pensar, enumerant la llista dels pecats comesos per Cristòfor Colom, els dimonis que va desfermar amb les seves gestes exploratòries, sinó més aviat centrant-me en l’interès gairebé obsessiu que una part de la nostra societat —gran o petita, fa de mal dir— té per demostrar la indiscutible catalanitat d’aquesta figura ara controvertida. M’atreviria a dir que si Colom desperta aquestes passions és en bona mesura per la centralitat adquirida per la seva estàtua en l”educació sentimental’ de les barcelonines, i per extensió de les catalanes, des que va ser erigida, amb motiu de l’Exposició Universal de 1888. El monument a Colom ens ha ajudat a fer-nos nostre el personatge, a sentir-lo com un membre de la tribu, fins al punt de plantejar que la discussió sobre la catalanitat de Colom és un efecte, i no causa, de la seva monumentalització. Abans de res, això posa en relleu la importància d’aquest tipus d’intervencions sobre el territori imaginat que és l’espai públic, la rellevància d’aquests llocs de memòria per a la conformació d’un sentit compartit de pertinença, així com la fàcil manipulació de què poden ser objecte.

La segona consideració és una que deriva de l’anterior. És justament perquè les imatges importen, perquè contribueixen a configurar l’espai públic, perquè participen decisivament en la construcció d’una memòria col·lectiva associada al fet de viure i conviure plegades a la ciutat, que cal aprofitar les protestes i crítiques que actualment suscita aquest règim commemoratiu per repensar els principis sobre els quals es fonamenta aquesta educació sentimental, la grollera consagració de l’experiència imperial europea que traspua d’aquestes figures i les seves apel·lacions triomfals a una raça superior. Només cal aturar-se a contemplar uns instants els conjunts escultòrics que hi ha a la base del monument, amb fra Bernat Boïl beneint indígenes esgarriats o el capità Margarit mostrant-se magnànim amb els infeliços súbdits de les corones de Castella i Aragó, per adonar-se de la supèrbia que gastaven els prohoms barcelonins de les acaballes del segle XIX. Com va expressar amb cínica elegància l’escriptor britànic Rudyard Kipling pocs anys després, l’home blanc havia de suportar una pesada càrrega, el deure de portar les llums de la raó al món sencer.

S’ha escrit aquests dies que, malgrat les crítiques que el moviment antiracista desplega contra les vel·leïtats universals de la Il·lustració europea, contra els ideals inspirats per la Revolució Francesa encarnats, sense anar més lluny, a la Declaració dels Drets de l’Home, hem d’entestar-nos a defensar aquest llegat com la principal aportació del geni europeu a la humanitat. És clar que podríem discutir molt sobre el sentit últim d’aquesta aportació, però d’entrada en tindríem prou si reconeixem que aquest llegat no ha pretès mai ser veritablement universal, que entre totes no hem fet prou per tal que ho sigui, i que en conseqüència l’única oportunitat que tenim per fer prevaldre aquests principis és estendre’ls a totes aquelles que fins ara s’han sentit excloses, en particular aquelles contra les quals sovint s’han exercit aquests mateixos principis, aquelles que han quedat sempre a la zona d’ombra que enfosquien les llums de la raó. Debatre qui commemorem als nostres carrers, com i per què no pot ser de cap manera una concessió a les hordes enfurismades, sinó un acte coherent de suport a aquests principis d’igualtat i fraternitat dels quals tant ens vantem. 

Una darrera consideració. Davant una eventual retirada de l’espai públic d’aquestes icones, hom ha assenyalat els riscos que correm promovent una mena d’oblit del passat, el mal que faria una destrucció forassenyada que justament ens impediria conservar el record dels crims comesos al llarg de la història colonial. Des de posicions més conservadores, han sovintejat les al·lusions a la temuda barbàrie revolucionària i fins i tot s’ha fet esment a la “temptació del gulag” que patirien les turbes iconoclastes. Doncs bé, com fa pocs dies va recordar Enzo Traverso, aquests punts de vista prenen com a referència el principi romà de la ‘damnatio memoriae’, la condemna de la memòria, l’oblit que el senat o un nou emperador podia promoure del seu predecessor en el càrrec; així castigat, l’emperador sortint veia suprimit el seu nom de totes les inscripcions oficials i destruïdes les estàtues amb la seva efígie. S’esborrava per decret el rastre que havia deixat a la memòria col·lectiva.

Grups subalterns enderroquen estàtues justament perquè no obliden el passat i com a forma simbòlica de reparació

Tenim exemples ben propers d’aquesta mena de ‘reset memorial’ i, tot i que potser hom diria que semblen mancar de la voluntat deliberada d’eliminar un passat incòmode que percebem a la condemna romana a l’oblit, no n’estic tan segur. De fet, totes tenim present —i fins i tot algunes potser l’hem experimentat— la humiliació que aquesta mena de ‘reset memorial’ va imposar sobre lluites que hem pogut fet nostres: les execucions del Camp de la Bota, cobertes pels projectes del Fòrum 2004; el barraquisme de les faldes de Montjuïc, amagat sota els monuments de la Barcelona olímpica o, per què no, l’avenida del Generalísimo, nom imposat pels vencedors de la Guerra Civil sobre les plaques de la Diagonal.

És ben cert que el règims totalitaris —però no són pas els únics— tendeixen a imposar un control estricte sobre el passat amb l’objectiu de fixar el present i modelar el futur al seu gust. Ara bé, aquest oblit prescrit pels poderosos, aquesta mena d”el·lipsi totalitària’, és exactament al pol antagònic de les lluites dels grups subalterns per sortir de la invisibilitat on els hem abocat al llarg dels segles. Si en el primer cas es destrueix amb la voluntat de (fer) oblidar, en el segon enderroquen les estàtues justament perquè no han oblidat encara, i perquè no ho volen fer. Entenent la demolició eventual d’un monument com una forma simbòlica de reparació —entre d’altres— del greuge comès, totes hem de ser conscients que caldrà cloure el procés de resignificació de l’espai, que els forats de la memòria estan fets, d’una manera o altra, per ser omplerts o restituïts. Hi haurà feina a fer. És clar que podem discutir l’eficàcia simbòlica d’aquestes mesures de reconeixement quan són promogudes des de l’Administració pública, i demanar-nos si serveixen per a quelcom més que per atorgar una pàtina de respectabilitat a un règim. Tenim el dret a desconfiar-ne quan aquestes mesures de reparació són promogudes des d’instàncies de Govern. El que no crec que puguem fer és rebutjar-les tot acusant-les de promoure l’oblit. L’oblit, ho acabem de veure, no es promou: es decreta. I cal tenir poder per tal de fer-ho.

En fi, per a aquells esperits pràctics que considerin l’enderrocament una solució innecessàriament conflictiva —els grups hegemònics només toleren el conflicte si perjudica les classes subalternes o les minories  racialitzades—, queda l’alternativa de la intervenció. Dubto del sentit que tindria una intervenció burocràtica, amb unes fredes plaques explicatives que ningú no llegirà i una cerimònia institucional de reparació a la qual ningú no assistirà. Caldrà transformar els missatges, representar alguna forma de mort simbòlica, albirar un món nou sobre les runes del que s’ensorra. Una intervenció quirúrgica, un concurs creatiu que ens permeti a totes participar en el sacrifici del vell Almirante de la Mar Océana, un gest dramàtic per a l’expiació col·lectiva. No se sorprenguin: quan les accions col·lectives són trascendents, acaben per adoptar sempre un aire religiós.  

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu a casa dues revistes: 'Justícia Global' i 'Crisi o vida'

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies