Crític Cerca
Opinió

Algèria, la propera Primavera Àrab?

La revolta popular a Algèria podria agafar el relleu de les lluites per la llibertat de les Primaveres Àrabs que van començar a Tunísia i Egipte

21/08/2019 | 19:00

FOTO: Said Salhi – Ligue Algérienne pour la Défense des Droits de l’Homme

L’abril passat, el ‘New York Times’ publicava una vinyeta satírica sobre Algèria; un dels pocs règims que va sobreviure a les Primaveres Àrabs. Portant per títol: “El poder popular és contagiós”, en ella es veien imatges de les manifestacions contra Bouteflika, president d’Algèria des de 1999, amb manifestants cridant: “Spring is Coming”. De la mateixa manera, diversos analistes consideren que, després de vuit anys marcats per la guerra i la restauració autoritària, el món àrab torna a estar en ebullició i que Algèria (juntament amb el Sudan) ha agafat el relleu de la lluita per la llibertat que abans van liderar Tunísia o Egipte.

Els fets semblen confirmar-ho. Des del passat 16 de febrer, Algèria ha viscut una revolta popular, hirak en àrab, estrictament noviolenta. Sis mesos després, les protestes i les manifestacions multitudinàries que se celebren cada divendres i que ja han forçat la dimissió del president del país, es mantenen malgrat la calor a Alger i aspiren a convertir-se en una autèntica revolució democràtica.

Motius per a la revolució

Tot va començar deu dies després que Bouteflika anunciés la seva intenció de presentar-se a un cinquè mandat en les eleccions presidencials previstes per a l’abril. La primera gran manifestació va tenir lloc el 16 de febrer de 2019 a Kherrata, a l’extrem nord del país. Tres dies després, a Khenchela, els manifestants mostraven els seus objectius: van aconseguir enderrocar un enorme cartell de Bouteflika, que penjava de l’ajuntament, i van estar trepitjant-lo durant hores. Dos dies després, un altre cartell va patir un destí similar a Annaba. Els manifestants cridaven que el seu president ja era tot just “un cartell” i que aquesta situació havia d’acabar.

És un estrany destí el de Bouteflika. Amb tan sols 19 anys, es va integrar en el braç armat del Front d’Alliberament Nacional (FLN), que va liderar la “sagrada” lluita per la independència. Va ser ministre en el primer govern d’Algèria. Va caure en l’ostracisme i va veure a la llunyania com s’iniciava una guerra civil en els noranta, període conegut com la dècada negra, que va provocar més de 150.000 morts. El 1999, en plena guerra, va prendre el poder liderant un programa de reconciliació nacional que va saber tornar a teixir el país i acabar amb les matances. Després van venir 20 anys de govern, les victòries electorals a la búlgara, la persecució de la dissidència, la construcció d’un sistema clientelista i corrupte i, finalment, un atac cerebral el 2013.

Aquí va començar tot. Davant la malaltia del cap d’estat, hospitalitzat a França, el govern algerià va forçar un tancament de notícies. Els diaris algerians que es van atrevir a informar que Bouteflika estava en coma van ser confiscats a la impremta. Va caldre esperar 80 dies perquè tornés a Algèria i ho va fer en cadira de rodes, amb el seu costat esquerre paralitzat i disposat a instal·lar-se en una residència mèdica estatal en la qual ha residit des de llavors. Malgrat aquesta situació, va guanyar les eleccions de 2014, sense realitzar ni un sol acte electoral. I des de llavors, una desaparició gairebé total. Una foto de 2016, difosa a Twitter pel llavors primer ministre francès, Manuel Valls, mostrava un Bouteflika ullerós, greument disminuït i amb la mirada perduda. El 2017, un periodista el va descriure com “incapaç de governar más d’unes poques hores al día, gairebé postrat al llit i ximple.”​

I amb aquests precedents, el 2019 va anunciar que es presentava al seu cinquè mandat. Costa d’entendre, és cert, però és clau comprendre, que, malgrat el seu delicat estat de salut, Bouteflika, seguia sent un titella que generava equilibri dins una enorme xarxa clientelar i corrupta que governava realment el país.

“La riquesa petroliera d’Algèria es divideix entre militars, buròcrates del sector públic,empresaris i els principals polítics”

A diferència de la majoria de les economies basades en l’explotació dels hidrocarburs, en les què un petit cercle s’enriqueix amb recursos naturals, la riquesa petroliera d’Algèria es divideix entre militars, buròcrates del sector públic,empresaris i els principals polítics. Un dels majors beneficiats del repartiment és l’Exèrcit. Els militars reben més del 10% del pressupost del país. És un percentatge enorme. L’exèrcit algerià és tres vegades més car que l’egipci, ja famós per la seva enorme poder, cost i influència.

L’autèntica dinàmica del poder a Algèria i la seva aposta per Bouteflika s’explica per una xarxa d’interessos creuats de buròcrates i “amics” gestors dels 400 monopolis estatals, l’exèrcit, el FLN i la classe empresarial. Bouteflika era necessari per crear equilibri entre aquests poders i assegurar que el xou seguís endavant.

“El govern algerià es nega a permetre el registre d’ONGs pel drets de les dones, minories culturals o drets humans”

Una dinàmica corrupta, per persistir, necessita protegir-se. La persecució de la dissidència interna és una de les polítiques claus del règim algerià. El govern es nega a permetre el registre d’ONGs treballant en matèria de drets de les dones, minories culturals o drets humans. La Lliga Algeriana per als Drets Humans (LADDH), probablement l’associació de drets humans més influent d’Algèria, va sol·licitar ser registrada arran d’un canvi en la llei en 2012 i encara no ha rebut un justificant que certifiqui la seva existència legal. Igualment, no es permet l’actuació d’ONGs internacionals de drets humans al seu territori.

En la mateixa línia, el codi penal, prohibeix organitzar o participar en manifestacions no autoritzades i les condemna amb un any de presó. Des de 2001 està prohibit manifestar-se a la capital. Fins a les recents manifestacions que es van iniciar al febrer, tots els actes de protesta a Algèria van acabar amb càrregues policials i persones arrestades i jutjades.

Aquesta és la situació a què havien de fer front els que es dirigien a les primeres manifestacions de febrer de 2019.

La revolució: primer acte

En aquest context, ningú va saber preveure que les concentracions iniciades espontàniament per uns estudiants a inicis d’aquest any es transformarien ràpidament en una immensa revolta noviolenta, capaç d’unir a totes les capes socials d’Algèria. En sis mesos d’accions estrictament pacífiques, aquest moviment de protesta ha aconseguit dos enormes èxits: la renúncia de Bouteflika i mantenir la mobilització després de la caiguda del poder presidencial, insistint que volen la caiguda del règim, no només del president.

Durant aquest període, l’actuació dels grups dirigents algerians ha seguit un patró previsible: atiar la por i contemporitzar a l’espera que els manifestants cometessin un error. El sorprenent ha estat la resistència del moviment de protesta popular.

“Per evitar caure en errors del passat o en guerres com a Síria, el moviment de protesta ha volgut ser pacífic”

Algèria ja va viure un aixecament popular similar a l’octubre de 1988 que va ser alguna cosa així com un precursor del que està succeint ara. Aquest aixecament va aconseguir alguns canvis temporals (una nova constitució, la fi del sistema d’un sol partit, una premsa relativament lliure) però després de la intervenció de l’exèrcit va derivar en un període de terrible violència. La ciutadania d’Algèria és avui conscient que un moviment violent contra un règim no condueix a èxits, condueix a una guerra civil. Els exemples de Síria i la veïna Líbia són molt recents i propers. Per aquest motiu els organitzadors del moviment no van tenir dubtes: el moviment havia de ser pacífic. Bona mostra és l’èxit del decàleg “Els 18 manaments del manifestant pacífic i civilitzat” redactats pel poeta Lazhari Labter. Aïllar als que cometin violència, no respondre a provocacions, caminar de manera pacífica … són algunes de les seves recomanacions. Aquest ambient, aquesta ètica i disciplina noviolenta, han generat la confiança social suficient per generar un moviment co-liderat per dones, obert a la presència de nens, obert a multitud de sensibilitats. Aquestes consignes han estat una de les claus del seu èxit.

La segona clau de l’èxit del moviment és la seva joventut, que explica l’absència de por. A Algèria, els menors de 30 anys representen gairebé el 70% de la població i no estan traumatitzats pels estralls de la guerra civil dels noranta. Hi ha un enorme salt generacional entre els grups dirigents, que van assumir el poder polític i econòmic després de la independència de 1962 i l’edat dels manifestants al carrer. La política de la por amb ells no funciona.

FOTO: Said Salhi – Ligue Algérienne pour la Défense des Droits de l’Homme

Horitzons: segon acte

Impactats per l’enorme capacitat de convocatòria de la contestació popular, els grups dirigents, durant el primer acte de la revolta, van actuar amb certa tolerància. Els serveis de repressió no van buscar paralitzar la rebel·lia, més aviat van aprofitar per passar comptes entre si i canviar els equilibris de poder intern del règim. Van pensar que la caiguda del president podria calmar les aigües i així mantenir el poder, ara amb més pes en l’exèrcit i el seu cap de l’Estat Major, Gaid Salah. Ara bé, els manifestants no han caigut en l’ham d’acontentar-se amb la caiguda de Bouteflika i han optat per mantenir la seva pressió per aconseguir la desaparició del règim i una democràcia basada en el pluralisme.

Aquest és el pols que determina el primer acte de la revolució i ens porta fins a la situació actual. A un costat el grup amb les armes, el comandament de l’exèrcit, que aposta per no disparar contra els manifestants i així confia a poder mantenir-se al poder. En l’altre, el grup sense les armes, els manifestants, que aposten per mantenir-se mobilitzats i surten tossuts al carrer dues vegades per setmana sota el sol abrasador d’Alger exigint el final del “pouvoir”.

“O la revolta es transforma en revolució democràtica a la manera de Tunísia, o s’imposa un bouteflikisme sense Bouteflika”

La clau d’aquesta situació es donarà en el segon acte. Cap a on camina Algèria? La major part dels analistes coincideixen en dues possibilitats: o la revolució contra el règim es transforma en revolució democràtica, a la manera de Tunísia, o s’imposa un Bouteflikisme sense Bouteflika liderat per l’exèrcit, a la manera d’Egipte.

A favor de l’opció egípcia, hi ha la important asimetria de poder. Amb la sola caiguda del clan Bouteflika, el “pouvoir” segueix armat i controla tots els mecanismes socials, econòmics i mediàtics del país. Té a més al seu favor a la geopolítica. Després dels fets de 2011, la Xina, els EUA o la Unió Europea han demostrat estar disposats a sacrificar els moviments democràtics a favor d’assegurar l’estabilitat, frenar la immigració i lluitar contra el terrorisme, com a únic objectiu. Això és exactament el que ofereix el règim algerià: imposar-se a la forma gatpardiana, amb mínimes concessions reals i assegurant l’estabilitat.

A favor de l’opció tunisiana hi ha poc. Potser poc més que la disciplina noviolenta que han mantingut les protestes fins al moment. El moviment sembla ser conscient que l’exèrcit està desesperat per trobar (o construir) una excusa que els permeti intervenir. Aliens a la voluntat de l’exèrcit, el moviment treballa a pactar un full de ruta cap a la transició que generi consensos socials. Volen imposar-la mantenint la pressió.

Un text elaborat per Luca Gervasoni i  Laia Vila, el codirector i la coordinadora de l’àrea Maghreb de l’entitat Novact.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu a finals d'any el pròxim Dossier CRÍTIC.

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació