11/11/2019 | 19:00
Des de fa setmanes en les tertúlies i debats sobre la situació política a Catalunya, apareix de tant en tant el binomi Desobediència Civil (DC, en endavant). En la majoria dels casos aquesta expressió ve lligada a les hipotètiques o possibles respostes que pugui articular l’independentisme (des de les seves diverses sensibilitats internes) a la sentència del Tribunal Suprem promulgada el darrer dilluns 14 d’octubre. Però què sabem de la desobediència civil? De les accions que hem vist al carrer les últimes setmanes, quines ho són i quines no? Anem a pams.
No tot és desobediència civil
La noció de desobediència, en un sentit genèric, ens remet a un escenari en el qual un dels actors implicats simplement decideix no fer cas. És més que probable que al llarg de la nostra vida decidim, en algun moment, desobeir. Tanmateix, resulta necessari fer una primera puntualització: la dimensió social de la DC. No tant pel que fa al seu origen, pot ser una persona sola la que desobeeixi una norma concreta com va fer Rosa Parks, sinó amb relació al seu impacte. En altres paraules, tota campanya de DC aspira a la transformació de quelcom social, en l’esfera pública.
La concentració a l’aeroport no es pot considerar desobediència civil perquè no es va subvertir la llei
La DC fa referència a dues qüestions recíprocament relacionades. D’una banda, el concepte de DC ens remet a una idea, la construcció teòrica en el marc de la teoria política de la no-violència. I, d’altra banda, en remet també a una estratègia pràctica que cal emmarcar en el context de les estratègies de lluita noviolenta (així, escrit volgudament junt, com si fos una sola paraula). Però si bé tota DC és noviolenta (per definició) no tota la noviolència és desobediència civil. Per exemple, les diverses concentracions i manifestacions que han tingut lloc arreu de l’Estat espanyol i, amb una major intensitat a Catalunya, no poden ser considerades com exemples de DC.
La manifestació pública, les concentracions multitudinàries o d’altres exemples similars, en el context d’un estat que es defineix, i que aspira, a ser democràtic i de dret, són expressions polítiques (en molts casos reivindicatives) que s’organitzen a partir de paràmetres teòrics i pràctics relatius a la no-violència però no tenen el component necessari de la desobediència civil que és el de subvertir la llei. Així doncs, si bé la concentració a l’aeroport o el tall a la Jonquera promogudes per Tsunami Democràtic, no es poden considerar DC, la mobilització de la ciutadania el diumenge 1 d’octubre de 2017 sí que s’ha d’entendre com un exemple (de manual, si em permeteu) en clau de DC. Això s’explica fàcilment perquè la ciutadania que va decidir mobilitzar-se al voltant de la votació estava desobeint de forma conscient i explícita el mandat judicial que en prohibia la seva celebració.
Posar en dubte el consentiment
La darrera puntualització que m’agradaria remarcar és que la DC pretén posar en dubte la conseqüència més immediata del pacte social: el consentiment. Allò que espera de nosaltres (ciutadans) el que popularment coneixem com “el sistema”, és a dir, l’acceptació de les decisions col·lectives vinculants. Un consentiment o acatament de normes, reglaments i lleis que, en alguns casos, poden suposar prohibicions o limitacions a la suposada llibertat sense límits que gaudíem en aquell estat de naturalesa del que ens parlaven Thomas Hobbes i John Locke.
La DC ens convida a reivindicar-la en tant que mecanisme per mostrar el desacord vers una decisió política concreta (exemple micro com podria ser el cas dels insubmisos a l’Estat espanyol), o cap a tot l’statu quo en el seu conjunt (exemple macro com podria ser l’enderrocament de Milosevic per part de l’organització política OTPOR). Dos exemples, i els hipotètics escenaris que puguem imaginar entremig, que caldrà interpretar com mobilitzacions davant de situacions manifestament injustes per tal de motivar una resposta en clau de DC.
La desobediència civil és un acte públic, no violent, conscient i polític comès per ocasionar un canvi en la llei
De manera sintètica, les principals característiques de la DC les fa John Rawls en un paràgraf de la seva obra magna, Teoria de la Justícia: “la desobediència civil és un acte públic, no violent, conscient i polític, contrari a la llei, comés amb el propòsit d’ocasionar un canvi en la llei o en els programes de govern”. Una definició a la qual caldria afegir una petita ampliació dels objectius, de l’abast de la reivindicació. Aquest matís és important perquè, a vegades com en el cas d’OTPOR a Sèrbia, la DC es va posar en pràctica amb l’objectiu d’enderrocar un règim de dubtosa naturalesa democràtica. És a dir, el que s’anomena un canvi sistèmic, en contraposició a una modificació o adaptació del sistema. Rawls no ho contemplava a la seva definició perquè emmarca la seva reflexió en el context d’un Estat democràtic i de dret. I, per tant, seria un aspecte descartat des d’un bon començament.
La desobediència no és mai institucional
En conclusió, la desobediència civil és un concepte teòric del qual es desprèn una estratègia d’acció política en el context (també teòric i pràctic) de la no-violència. És una eina que està a disposició de la societat en un sentit ampli però mai de les institucions. Això és perquè les institucions no poden, per definició, desobeir. No estan programades per això. De la mateixa manera que un forn està pensat per escalfar i fer pastissos i no pas per refredar i conservar aliments, les institucions tenen una funció assignada; sense perjudici que (si es creu convenient) es pugui canviar el forn per un de més modern que no només escalfi, sinó que també refredi. Assumint, aleshores, que estaríem canviant de sistema institucional.
La desobediència és una eina a disposició de la societat però mai de les institucions, perquè aquestes, per definició, no poden desobeir
Com a síntesi del que s’ha dit fins ara, si l’Estat (i les seves institucions) es fonamenten en la violència i la gent participa a través del pacte i del consentiment, davant d’una conjuntura o estructura manifestament injusta, potser es pot retirar aquesta obediència. Així, s’engegaria una sèrie d’estratègies noviolentes entre les quals caldria encabir la DC. Amb una clara vocació de substituir els tambors de guerra per simfonies de reivindicació social sobre la base de l’acció noviolenta, sense renunciar necessàriament a objectius que tradicionalment s’hagin assolit a través de la violència.
*Aitor Díaz és professor de Ciència Política a la Universitat de Barcelona
