Crític Cerca
Opinió
Ana Polo

Ana Polo

Periodista i humorista

Desequilibrades, exagerades, histèriques

Davant dels mateixos símptomes, a les dones se’ns prescriuen més tractaments ansiolítics i antidepressius

28/12/2022 | 06:00

Infografia dona salut mental

El nostre gènere no només condiciona la nostra salut física, sinó que també compromet la nostra salut mental. Ho diuen els números: les dones som més propenses a ser diagnosticades amb angoixa i depressió (dues vegades més, en concret). També ens han venut més paperetes a la rifa dels trastorns mentals i tenim el doble de possibilitats de patir un trastorn d’estrès posttraumàtic. El motiu? Les dones som les principals víctimes de violència sexual o en el marc de les nostres relacions sexoafectives, i resulta que estar exposada a violències traumatitza. 

D’una banda, només pel fet de ser dones estem més exposades a la violència masclista i les desigualtats socioeconòmiques. Tenim feines més precàries, pitjors pagades, i molta sobrecàrrega de tasques de cures, de manera que, en general, les nostres vides són més angoixants i més depriments. 

De l’altra, però, sembla que hi ha certs biaixos a l’hora de diagnosticar les dones. Hi ha nombrosos estudis que apunten que, davant dels mateixos símptomes físics, a les dones se’ns prescriuen més tractaments ansiolítics i antidepressius, mentre que als homes se’ls fan proves físiques. És a dir: es tendeix a pensar que l’origen del malestar dels homes sempre és físic, mentre que en el cas de les dones s’assumeix que segurament és psicològic perquè en general estem “com una cabra”.

A les dones se’ns prescriuen més tractaments ansiolítics i antidepressius, mentre que als homes se’ls fan proves físiques

Aquest va ser el cas, per exemple, d’Andreas Fernández, una jove que va morir l’any 2017 després d’una negligència mèdica a la Unitat de Psiquiatria de l’Hospital Universitari Central d’Astúries. L’Andreas va morir a causa d’una meningitis que no va ser diagnosticada en cap moment. Es va passar 75 hores lligada a un llit durant el seu ingrés fins a acabar morint perquè no se li va fer ni una sola prova per tractar la infecció orgànica que tenia. Com que tenia historial psiquiàtric, es va considerar directament que el que tenia era una patologia psiquiàtrica provocada per l’angoixa. 

Evidentment, que les dones siguem més propenses a tenir problemes de salut mental no impossibilita que els homes també els pateixin. De fet, és la masculinitat hegemònica d’aquesta societat heteropatriarcal la culpable que molts homes no demanin ajuda quan la necessiten. Arreu del món, la taxa de suïcidi en homes és més alta que la de les dones; però no exactament pel que podria semblar: els homes acostumen a triar mètodes més dràstics i violents, de manera que aconsegueixen complir el seu objectiu més fàcilment.

Sigui pel motiu que sigui, les dones rebem més diagnòstics de salut mental, i això fa que tinguem un 48% més de probabilitats de rebre medicació psiquiàtrica, segons xifres de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Com a conseqüència, en moltes ocasions, les dones estem sobremedicalitzades, i no sempre en mans dels millors professionals. Un 81% dels psicofàrmacs de l’Estat espanyol són receptats pels metges de capçalera, col·legiats que no estan especialitzats en salut mental i que en moltes ocasions no fan un seguiment efectiu dels casos ni ofereixen l’acompanyament psicològic que aquest tipus de medicació requereix. 

Estem realment xalades o és que ser dona en un món dissenyat a mida per als homes és cansat i frustrant?

Parlem ara de l’estigmatització de la salut mental de les dones. Si hi ha hagut un argument —i dient-ne argument estic sent molt generosa— per desacreditar les dones al llarg de la història, aquest ha estat dir-nos que som boges. Se’ns ha acusat d’estar desequilibrades, de ser exagerades i histèriques; però fins a quin punt és responsabilitat nostra, aquest desequilibri? Quin tant per cent d’aquesta angoixa i d’aquesta depressió ens està intentant encolomar en realitat aquesta societat? Una societat que ens obliga a cuidar dels altres a casa mentre no deixem de ser productives a la feina i avancem en les nostres carreres; tot això, sense deixar d’estar perfectes, guapíssimes, somrients, sent empàtiques i sensibles mentre el sistema no deixa d’oprimir-nos i de violentar-nos contínuament? Potser sí que estem totes una mica al borde de un ataque de nervios, però no en tenim motius? Estem realment xalades o és senzillament que ser dona en un món dissenyat a mida per als homes és cansat i frustrant? 

Ho sap prou bé qualsevol membre del col·lectiu LGTBIQ+, que ha esmorzat, berenat i sopat patologització durant segles i segles (amén). Si el teu desig va en contra de l’heteronorma, direm que estàs malament del cap i intentarem curar-te fregint-te’l al puro estilo Kentucky. I si ets una persona trans i ens vam equivocar assignant-te gènere en néixer, el mateix, però durant unes dècades més. Es diu de pressa, però no va ser fins al 2018 que l’OMS va eliminar les persones trans de la llista de “malalts mentals”. Literalment, la despatologització de les persones trans fa P3 a la classe dels dofins. 

Comença a ser urgent un canvi de paradigma sobre el que és la bogeria i el que és el patiment psíquic

I no és l’únic canvi amb el qual anem tard. La medicina actual —i de retruc tota la societat— patologitza tot allò que surt de la norma, i per això comença a ser urgent un canvi de paradigma sobre el que és la bogeria i el que és el patiment psíquic. Fa segles i segles que ho posem tot al mateix sac amb conseqüències terribles per a totes les persones que pateixen, perquè no poden adaptar-se a aquest món capitalista ultraproductiu.

Al nostre imaginari col·lectiu, els bojos són els perillosos i els violents. Però, al món real, els bojos i les boges són un dels col·lectius que més violència reben. Sobretot dins dels centres de psiquiatria, on es vulneren sistemàticament els drets humans amb contencions violentes que no queden registrades enlloc, restringint la teva llibertat i farcint-te de medicació que encara no s’ha demostrat que sigui veritablement efectiva contra els trastorns mentals i que, sovint, es limita a atacar els símptomes anul·lant totalment l’autonomia personal de les pacients. Lligar i deixar una persona sobre la seva orina durant hores, tancar-la en una habitació, obligar-la a avortar o tenir càmeres de seguretat a tot arreu són algunes de les pràctiques habituals. No són hospitals, són pitjors que presons: són la deshumanització feta edifici.

Potser estaria bé escoltar les persones psiquiatritzades i crear recursos i centres on se les tracti com a persones. Estaria bé deixar d’estigmatitzar-les i d’utilitzar la paraula boja i tots els seus sinònims com a insult o com a broma. Estaria bé, en general, deixar de mirar cap a una altra banda i fer veure que no formen part de nosaltres i de la nostra societat. Només és una idea.

* Aquest article és una adaptació del capítol “La salut mental i les dones“, de l’espai ‘Feministic’, produït per FibracatTV, i ha aparegut publicat al nou Dossier Crític ‘No puc més’, de CRÍTIC. Si sou subscriptors/ores de CRÍTIC, us l’enviem gratuïtament a casa.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les dues últimes revistes publicades i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies