18/11/2024 | 06:00
Segons dades del Departament de Recerca i Universitats, el percentatge de dones matriculades als graus i màsters de la branca d’enginyeria i d’arquitectura ha canviat poc durant la darrera dècada. Si bé en el curs 2012-2013 les dones representaven el 25,1% de les matrícules, en el curs 2021-2022 la xifra només havia pujat al 27,3%. Tal com destaca l’Observatori Quotidiana, aquest desequilibri de gènere ja es manifesta en la tria d’estudis durant el primer curs de batxillerat, on només el 38% de les dones opten pel batxillerat de ciències i tecnologia, que inclou també la branca de ciències de la salut, tradicionalment feminitzada.
Com a causa i resultat alhora, segons apunta el mateix Observatori, només el 23,3% del personal docent i investigador en aquests mateixos ensenyaments durant el curs 2020-2021 eren dones. En general, d’acord amb les dades del setembre de 2024 proporcionades per les afiliacions a la Seguretat Social, les dones representen tot just el 34% de les proveïdores de serveis tècnics d’arquitectura i d’enginyeria. A més a més, si desagreguem aquestes dades segons la secció d’activitat econòmica per centrar-nos en aquelles relacionades amb l’energia, trobem que la seva participació és encara menor: el 24% en el transport i l’emmagatzematge, el 12% en la construcció, el 29% en el subministrament d’energia i el 12% en les indústries extractives.
El sector energètic ha estat històricament masculinitzat (un 22% de dones), però ho és una mica menys en l’àmbit de les renovables (un 32%)
Precisament, d’acord amb l’Agència Internacional d’Energia, el sector energètic ha estat històricament masculinitzat a escala global, amb un 76% menys de dones que d’homes treballant-hi l’any 2018. Tot i això, tal com destaca l’Agència Internacional d’Energia Renovable, mentre les dones són el 22% de les treballadores del sector fòssil, la xifra s’enfila fins al 32% en el sector de les renovables. Aquesta tendència es reflecteix també en les preferències de les alumnes de grau: segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) del curs 2013-2014, el grau d’enginyeria d’energies renovables havia assolit la paritat de gènere que tant costa a la resta de les enginyeries.
Si bé les nenes i noies ja no pateixen barreres institucionals explícites per accedir als graus universitaris, els estereotips fomenten camins acadèmics i professionals diferenciats. És el que es coneix per segregació horitzontal, la qual acostuma a suposar una remuneració i valoració inferior d’aquelles feines més feminitzades vinculades a tasques reproductives i de cures. Així, aquesta separació suposa una doble pèrdua: la falta de diversitat de gèneres en les diferents branques de coneixement i la desvinculació de l’àmbit tècnic del social.
Polítiques estatals com el PERTE d’energies renovables, hidrogen renovable i emmagatzematge preveuen la transició energètica com una oportunitat per a la incorporació de dones al sector energètic. Tenint en compte que hi hauria més dones amb interès de vincular-se a les energies renovables que no pas a la indústria petroliera i gasística, es preveu orientar més de 26 milions d’euros al desenvolupament de competències i feines verdes fins al 2026 per incentivar-ne la participació. Tanmateix, aquesta premissa haurà d’abordar alguns reptes, com ara la manca de dones matriculades en l’àmbit tècnic.
Pot la paritat de gènere impulsar una transició energètica més justa?
Per una banda, si les professions vinculades a reptes de futur com la digitalització, l’eficiència energètica o la descarbonització van associades a estudis amb una bretxa de gènere significativa, correm el risc que la transició energètica que imaginem no respongui a les necessitats específiques de la meitat de la població. Cal tenir en compte que la tecnologia no és neutral: les decisions que se’n prenen, les acorden grups concrets, en llocs i temps limitats, i amb uns interessos determinats. Aspectes com quins usos energètics prioritzem, quines infraestructures seran necessàries per garantir-los, a qui beneficiaran i quins impactes tindran són preguntes essencials per definir el model energètic.
Una transició energètica justa des d’una perspectiva feminista implica un canvi profund en l’organització de la societat, la producció i l’economia
En aquest context, la innovació tecnològica ha de desenvolupar-se en col·laboració amb les comunitats a les quals pretén servir i s’ha d’orientar cap a realitats econòmiques, polítiques i ecològiques diverses. D’aquesta manera, tot i que un canvi de tecnologia cap a les energies renovables no implica necessàriament una major presència femenina, un model d’energies renovables que fomenti espais de decisió participatius, mecanismes de control democràtic i estructures inclusives afavorirà la sobirania energètica de totes les persones tradicionalment excloses i la inclusió de les seves necessitats.
Per l’altra banda, tot i que la paritat en el sector és necessària per avançar cap a la diversitat de veus i d’experiències, revisar el model energètic des d’una perspectiva feminista ens pot ajudar a destapar-ne les dinàmiques de poder. En aquest sentit, investigadores com Shannon Bell, Cara Daggett i Christine Labuski assenyalen que el feminisme ofereix visions essencials per identificar les jerarquies existents i proposar mecanismes per capgirar-les. Això ens permet reconèixer quines col·lectivitats, per motius de gènere, raça, econòmics, territorials, etc., han estat discriminades pel model existent i garantir que se situïn al capdavant o al centre del procés de transició energètica.
Per tant, una transició energètica justa des d’una perspectiva feminista necessàriament ha de suposar, més enllà de la paritat en el sector, un canvi profund en la nostra organització de la societat, la producció i l’economia per posar en pràctica la consigna feminista de posar la vida al centre. En aquest cas, es tracta de desvincular la idea que el benestar depèn exclusivament del creixement econòmic i del consum intensiu d’energia, i posar el focus en un ús energètic que sostingui la vida i es relacioni amb tasques de cura o reproductives, sovint vinculades a l’àmbit privat, comunitari o serveis públics.
Com podem avançar cap a un model més inclusiu?
Les polítiques de gènere en el sector energètic sovint no aborden les causes estructurals de les desigualtats. Tot i que les noves feines relacionades amb les energies renovables poden suposar una oportunitat per a la incorporació de dones al sector, també cal, en primer lloc, democratitzar el model energètic per garantir la participació de totes les dones i d’altres col·lectius vulnerabilitzats en la presa de decisions. En segon lloc, cal reconèixer els sectors més perjudicats i exclosos pel model energètic per abordar-ne les precarietats, no només la paritat en els espais de lideratge. En tercer lloc, és imprescindible conscienciar sobre els impactes del model energètic amb implicacions de gènere i respectar-ne els límits ecològics i planetaris.
Cal eliminar també la separació entre el que és tècnic i el que és social, fomentant així l’empoderament energètic
Per avançar cap a aquests objectius, és necessari promoure polítiques feministes que eliminin tant la divisió entre el que es considera masculí i femení com la separació entre el que és tècnic i el que és social, fomentant així l’empoderament energètic i generant discussions més sensibles a les desigualtats. En aquesta línia, és clau introduir l’educació energètica des de la infància, en escoles coeducatives que promoguin un entorn inclusiu dins la comunitat educativa, acompanyant els canvis de nens, pares i professors.* A més, la interdisciplinarietat en els currículums d’estudis energètics pot ajudar a situar l’energia en un context social i ambiental ampli, reconeixent-la com un bé comú essencial per a la vida.
En conjunt, només un canvi de perspectiva integralment feminista permetrà construir un sector energètic realment just, inclusiu i sostenible.
* No utilitzem aquí el masculí genèric.
