Crític Cerca
Opinió
Andreu Pujol Mas

Andreu Pujol Mas

Historiador i historiador de l'Art. Col·laborador de diversos mitjans de comunicació

Retallades i ideologia: cap a un nou consens?

La situació crítica actual ha generalitzat la consciència sobre la importància d’una sanitat pública forta. Haurem de veure fins quan dura aquest consens

20/04/2020 | 06:00

Protesta de personal sanitari a l'Hospital Vall d'Hebron contra les retallades en l'època del Govern de CiU / METGES DE CATALUNYA

Com ja ens han explicat reiteradament, el motiu pel qual ens trobem ara mateix tots tancats a casa és el d’espaiar al màxim possible els contagis per aquest virus que ha esdevingut pandèmia. No es tracta tant de no agafar-lo com d’evitar que tothom l’agafi de cop. És això que s’ha anomenat “aplanar la corba”. És a dir, prenent un gràfic en el qual s’ha fixat una línia de tall que és la capacitat de resposta del sistema sanitari, l’objectiu és el de no desbordar-la repartint el nombre de casos en el temps, en comptes de concentrar-los en un pic descontrolat. Com hem anat veient, és evident que no hi ha cap sistema assistencial amb prou múscul per estar exempt de prendre mesures de contenció, però també és cert que, com més dèbil sigui aquest, més baixa serà la línia de tall que abans comentàvem. D’aquí venen la por i la incertesa sobre els estralls que poden patir els països en via de desenvolupament, on es disposa de mecanismes esquifits, pràcticament nuls, per garantir la salut pública. La lectura, però, val més que la mantinguem a la inversa, per evitar caure en dramatismes: el vigor de qualsevol sistema sanitari el dota de més recursos per afrontar una situació com l’actual.

Aquesta certesa és la que ha reobert inevitablement, a Catalunya, durant aquestes setmanes, el debat sobre les retallades en la sanitat catalana, unes disposicions que es van prendre en el context de la crisi econòmica posterior al daltabaix financer del 2008. A posteriori, les mesures adoptades en l’àmbit pressupostari s’han justificat en relació amb aquella hecatombe econòmica, argumentant que la combinació entre el deute i la reducció d’ingressos no permetia fer cap altra cosa. És a dir, tals mesures eren inevitables, no es podien eludir, no hi havia alternativa. Ara bé, en aquests moments crítics sembla que ningú no recordi —o tothom procura desentendre-se’n— que hi ha uns determinats postulats ideològics que defensen la reducció sistemàtica de la despesa pública per concentrar els recursos en mans privades. Oblidant-ne el caràcter ideològic i, per tant, tan parcial i subjectiu com qualsevol altre postulat polític, es dona a les accions en aquesta línia una aura de fenomen meteorològic: un fet que passa per si sol, sense que ningú el provoqui, sense que ningú el pugui defugir.

Era només cosa de les circumstàncies?

L’actualitat, el dia a dia de la nostra esfera pública, sovint ens provoca una mena d’amnèsia. Una memòria de peix causada pels titulars d’avui que tapen els d’ahir. Així és com gairebé hem oblidat que molts dels gestors d’aleshores, que ara s’escuden en les circumstàncies per haver pres determinades decisions, ja eren entusiastes de la reducció del sector públic en les èpoques prèvies de bonança i n’han seguit essent un cop passats els períodes més crítics. Per tant, si no és res més que un pretext per aplicar-hi el dogma preestablert, el context pren un caire d’excusa.

Una polèmica recent, d’aquestes que passen per les xarxes socials com una foguerada, va ser la de l’acord per als pressupostos entre el Govern de la Generalitat i els Comuns. Després vam veure que, per a alguns, el pacte vinculava només una part de la coalició governamental: el mateix dia que s’anunciava l’entesa pressupostària en matèria d’ingressos, el portaveu de Junts per Catalunya, Eduard Pujol, agafava un faristol del Parlament i deplorava que s’incrementés la pressió fiscal a aquelles rendes superiors als 90.000 euros. En aquest mateix sentit, Pilar Rahola apareixia en el seu espai televisiu sense dret a rèplica, lamentant que “l’acord per als pressupostos és un escàndol” i definia com a “classe mitjana apurada” els que tenen uns ingressos superiors a la xifra que abans detallàvem. És clar que en aquests planys s’obviava deliberadament que, al mateix temps, suposava rebaixar els impostos a més de 200.000 contribuents per la part baixa.

Esmento el cas de Pilar Rahola, que, ara, havent deixat enrere els moments més crus de la crisi, segueix defensant, encara que sigui amb subterfugis, que és millor no tocar els impostos als rics encara que sigui per rebaixar-los als pobres, per recuperar un dels seus llibres. La màscara del rei Artur va ser publicat a l’abril del 2010, en ple període de precampanya. Recordem que a finals d’aquell any tocaven eleccions i, per tant, aquest n’era el Sant Jordi previ. En un relat panegíric, gairebé hagiogràfic, Mas hi apareixia com el líder ben preparat que necessitava el país, el que havia anat a les millors escoles, el que coneixia l’empresa privada. En definitiva, s’hi aplanava el terreny per al relat del “govern dels millors”. És interessant fer l’esforç de tornar-lo a fullejar per veure com s’hi esplaiaven amb to triomfal —de vegades despectiu i arrogant— líders convergents que han acabat trepitjant la presó o que són en el punt de mira de la justícia per casos gravíssims de corrupció, però aleshores tot els anava sobre rodes. Amb això, la periodista segueix el candidat en una trobada amb comerciants i industrials i li pregunten si “es compromet a reduir el nombre de funcionaris que hi ha a l’Administració. Són competidors de l’empresa petita”. Rahola explica que el polític està “encantat que li facin la pregunta” i exposa la seva resposta: “El 2003, quan vàrem deixar el Govern, teníem 140.000 funcionaris, comptant-ho tot, mestres, mossos, infermeres, bombers… En proporció, érem per sota de la mitjana europea. Sis anys després, 220.000 funcionaris. Un increment del 50%: més de 80.000! I la població del país ha augmentat un 15%. Això és un desastre per a Catalunya, perquè Catalunya l’ha feta la gent. […] Haurem de reduir per la via de no reemplaçar, si no és inevitable”. La contraposició entre “mestres, mossos, infermeres, bombers” i “la gent” i l’orgull de ser “per sota de la mitjana europea” ja és prou eloqüent per fer entendre que el “desastre” no s’intentava esmenar a contracor, sinó amb entusiasme.

Amb Artur Mas a la presidència de la Generalitat, els discursos sobre la necessitat d'”aprimar l’Administració” es van prodigar

Un cop Artur Mas va aconseguir la presidència de la Generalitat, obtenint l’estabilitat parlamentària amb el Partit Popular d’Alícia Sánchez-Camacho, els discursos sobre la necessitat d’“aprimar l’Administració” es van prodigar. El conseller de Salut, Boi Ruiz, va emprendre la supressió del servei d’urgències en molts centres d’atenció primària i la retirada de llits d’hospital mentre aconsellava des de TV3, en directe, que els ciutadans es fessin una assegurança privada. Van ser diversos els col·lectius que van mostrar la seva preocupació per aquestes mesures. Per exemple, des de Metges de Catalunya, el seu secretari general, Antoni Gallego, va declarar que “és inadmissible la retallada del 10% que s’aplica de manera lineal i sense cap criteri mèdic”, augurant que això suposaria posar “la sanitat catalana en situació de risc”. En aquest mateix sentit, Miquel Vilardell, que presidia alhora el Col·legi de Metges de Barcelona i el consell que assessorava el Govern en matèria de sanitat, va demanar públicament “un moment de reflexió” abans d’aplicar unes retallades que “podrien acabar afectant la qualitat assistencial”.

Podríem pensar, de nou, que aquestes mesures es prenien perquè no hi havia cap altra opció, però els titulars de l’època ens desmenteixen: l’esporgada es compaginava amb les crides a evitar l’augment d’impostos, unes vegades de manera descarada, d’altres de manera més subtil. Per exemple, al setembre del 2011 Artur Mas es mostrava “favorable a un impost a les grans fortunes” que li reclamava l’oposició, però que “el problema és determinar què considerem grans fortunes i com evitem que siguin les classes mitjanes les que acabin pagant aquest impost”. La retòrica de la “classe mitjana apurada” es combinava, quan convenia, amb una terminologia molt més clara: “Som contraris a qualsevol increment d’impostos”.

Aquest fenomen, el de lligar les retallades amb la contenció o, fins i tot, la disminució contributiva, no va ser exclusiu del Govern català. Es reproduïa fil per randa en els governs autonòmics del Partit Popular. Així, mentre Alberto Fabra al País Valencià creava una comissió per fer una Administració “molt més sostenible”, anunciava paral·lelament una rebaixa fiscal de 830 milions d’euros. A les illes Balears, José Ramón Bauzá avisava d’un “pla de sanejament”, mentre defensava “una rebaixa d’impostos generalitzada”.

Canvi de socis al Parlament

L’avançament d’eleccions al Parlament de Catalunya el 2012, conseqüència d’un càlcul erroni que pressuposava la majoria absoluta de CiU, va comportar a la coalició, en canvi, un descens de 12 diputats, mentre que ERC, amb el lideratge renovat amb l’aparició de la figura d’Oriol Junqueras, en guanyava 11. Això va suposar un canvi de socis en un moment en què el carrer començava a posar-se en estat d’ebullició reclamant poder exercir l’autodeterminació de Catalunya. Aquella Diada hi havia hagut la manifestació multitudinària “Catalunya, nou Estat d’Europa” que confirmava una dinàmica que ja feia alguns anys que s’havia iniciat. De fet, de la mateixa manera que ara repassàvem que la reducció del sector públic responia a un posicionament ideològic, també ho eren els posicionaments centralistes dels governs de Madrid, que deixaven sense més recorregut la via autonòmica, centrifugaven el deute i retenien, com és la tònica habitual, recursos generats a Catalunya. Tot plegat contribuïa a aguditzar la sensació d’asfíxia d’una bona part de la societat catalana.

Al desembre del 2012, CiU i ERC signen un “Acord per a la transició nacional i l’estabilitat”, que comportava la convocatòria d’una consulta de caràcter referendari, però també la reversió de les polítiques de retallades del bienni previ amb “un contracte programa que vinculi la futura recuperació dels ingressos globals de la Generalitat a la recuperació de la despesa i la inversió pública destinades a impulsar el creixement econòmic i unes polítiques socials més justes”. També s’hi feia esment de la necessitat de “garantir que tota la ciutadania tingui dret i accés a l’assistència sanitària pública”. En el moment de la signatura de l’acord d’estabilitat pressupostària, la inversió en la sanitat pública catalana havia tocat fons en la xifra de 8.839 milions d’euros. A partir d’aquell acord va anar pujant progressivament, passant pels 8.925 milions d’euros del 2014 i arribant als 10.420 del 2018, una xifra absoluta superior a la de l’inici d’això que se n’ha dit “polítiques d’austeritat”.

Mentre el Govern de CiU se sostenia en el PP, les xifres en inversió sanitària van arribar al seu mínim

És a dir, que, mentre el Govern de Convergència i Unió se sostenia en l’acord amb el Partit Popular, les xifres en inversió sanitària van arribar al seu mínim, mentre que han recuperat la puixança quan els acords pressupostaris es van començar a fer amb formacions d’esquerres, primer amb ERC i, després, incloent-hi la CUP. S’hauria de creure molt en les casualitats per pensar que això és fruit de l’atzar.

Les eleccions del setembre del 2015, amb la conformació de la coalició Junts pel Sí, van suposar l’entrada d’ERC al Govern i el suport extern de la CUP, uns equilibris que no van estar exempts de les tensions que ara repassàvem. Mentre el conseller d’Economia, Oriol Junqueras, negociava els pressupostos amb la CUP, anunciava que s’exploraria la possibilitat d’incrementar l’IRPF de les rendes més altes per reduir-lo a les més baixes, en la línia del que finalment s’ha acabat acordant durant aquesta legislatura. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va mostrar-s’hi contrari —“No estem en aquest escenari, no és la nostra hipòtesi de treball”—, mentre altres veus del PDECat ho acabaven de reblar: “A Junqueras li dic que ara no hem d’apujar impostos”, deia Francesc Homs. Tot plegat, acompanyat de la croada del Govern espanyol, utilitzant els aparells de l’Estat, per deixar sense efecte qualsevol mesura que s’intentava prendre per disposar de més ingressos sense afectar els contribuents menys acabalats: en són una mostra l’impost sobre els dipòsits bancaris o l’impost sobre el risc mediambiental de les nuclears.

Mentrestant, com més ardent era el debat sobre l’autodeterminació de Catalunya, més l’espanyolisme emprava com a munició la memòria viva de les retallades del Govern previ. Inés Arrimadas hi feia referències constants: “Els governs independentistes només s’han recordat de la sanitat per retallar-li el finançament i les prestacions”. Els que li han succeït al Parlament de Catalunya, com és el cas del diputat Jorge Soler, hi han continuat insistint: “Les llistes d’espera són una gran preocupació de tots els catalans, però per al Govern allò important és crear xiringuitos i donar una mica més als vividors del procés”. És una idea que ha quallat, perquè hi ha una part de veritat, i s’hi aferren, encara que sigui demagògicament, per fer arribar la idea que els independentistes —tots ells— no es preocupen pels veritables problemes de la ciutadania.

Cap a un nou consens?

La situació crítica actual ha generalitzat la consciència sobre la importància d’una sanitat pública forta. Els aplaudiments diaris, puntuals, a les vuit del vespre, dedicats als professionals sanitaris en són l’evidència principal, i els representants polítics no hi són impermeables. La representant al Congrés de Junts per Catalunya, Laura Borràs, ho ha exterioritzat en una entrevista a El Periódico de Catalunya, tot i que amb matisos que busquen exculpar-ne l’espai convergent: “Qualsevol retallada en el sistema de salut pública l’acaba patint tota la ciutadania. No entraré en la demagògia de qui va fer les retallades i per què. Quan hi ha un procés de racionalització de despesa, és perquè prèviament s’ha fet una despesa desmesurada. A ningú li agrada. La inversió en sanitat sempre hauria de ser fonamental”. També Boi Ruiz, l’executor de les retallades a partir del 2010, s’hi referia fa un parell de setmanes en una entrevista a Nació Digital: “Des del punt de vista de la capacitat, el nostre sistema sanitari no pot patir més reduccions pressupostàries ni més lliçons econòmiques”. Haurem de veure fins quan dura aquest consens.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC (aparició a finals de 2020).

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies