‘Bidenomics’: reformar el capitalisme per preservar-lo

Les propostes econòmiques de Joe Biden han causat sorpresa, i també una barreja d’enveja i d’entusiasme en el que queda de la socialdemocràcia (poc) i en el social-liberalisme (en termes polítics, el centre i el centreesquerra) de la resta del món, i particularment a Europa. I han estat rebudes efusivament pels mitjans de comunicació tradicionals: així, el Financial Times les ha qualificat de “quasi tan històriques com la pandèmia que intenta mitigar”; per a The New York Times signifiquen “l’esforç contra la pobresa més gran en una generació”; The Washington Post les descriu com “un moviment sísmic en la política dels Estats Units”, i a Bloomberg parlaven d'”el començament d’una nova era econòmica, un trencament estructural amb el consens neoliberal”.

Recordem quines són les grans propostes de Biden: primer, un pla de rescat per les conseqüències més urgents de la pandèmia, d’1,9 trilions de dòlars (l'”American Rescue Plan”), que ja va ser aprovat pel Congrés i pel Senat; segon, un pla d’inversions en infraestructures i en creació de llocs de treball i, teòricament, en el canvi climàtic, de 2,3 trilions de dòlars (l'”American Jobs Plan”); tercer, un pla destinat a les famílies, als estudiants i als treballadors, d’1,8 trilions de dòlars (l'”America Families Plan”). Aquests dos darrers plans, que encara han de ser aprovats per les cambres legislatives, cosa que no sembla fàcil sense que hi hagi canvis que podrien ser importants, es poden trobar resumits en una magnífica infografia de The New York Times. Dean Baker ho posa en context a CounterPunch (“Financial Transactions Taxes: The Perfect Way to Pay for Biden’s Infrastructure Package”, 5 de maig de 2021): els 4 trilions de dòlars que Biden preveu gastar és en 8 anys, o sigui, 500 bilions anuals. El paquet de mesures representarà al voltant de l’1,9% del PIB en aquest període, és a dir, el 60% de la despesa militar projectada en el mateix període, que arribarà al 3,3% del PIB.

A més, Biden vol donar 80 bilions de dòlars més a l'”Internal Revenue Service” (IRS), l’agència tributària americana, així com més autoritat per lluitar contra l’evasió fiscal de les grans corporacions i les elits. Al mateix temps, es proposaria augmentar el tipus marginal de l’impost sobre la renda dels qui més guanyen, del 37% al 39,6%, i augmentar els tipus de l’impost dels guanys del capital als qui guanyen més d’1 milió de dòlars l’any. Tot plegat, diuen, suposaria ingressar més de 700 bilions de dòlars en els pròxims 10 anys. I la secretària del Tresor, Janet Yellen, ha començat a parlar d’un tipus mínim d’imposició mundial a les empreses, cosa que afectaria els paradisos fiscals existents. (Recordem que la Unió Europea, a part d’un pla de rescat urgent que puja a uns 150/175 bilions d’euros, en el seu pla de recuperació [Next Generation] només preveu 750 bilions d’euros, una part en forma de crèdits i no de subvencions, molt condicionats al fet que els països compleixin certes normes fiscals i facin reformes —”estructurals”— en el mercat de treball, les pensions públiques, etcètera, i que els països començaran a rebre els recursos al mes de juliol com a molt aviat.)

Davant d’unes xifres tan importants, hi ha economistes (i gent normal) que es pregunta: i totes aquestes despeses, com es finançaran? Segons James K. Galbraith (fill del mític John K. Galbraith), economista postkeynesià i proper a les tesis de la Modern Monetary Theory (MMT), que va assessorar Syriza i després Jeremy Corbyn entre d’altres, aquesta és la típica pregunta que es fa quan s’intenta tirar endavant polítiques econòmiques i socials que considera “progressistes” i necessàries. La seva resposta és que, si es tenen els recursos reals (no monetaris) i les habilitats organitzatives, i es volen usar, es pot donar feina a més gent, que és l’objectiu a aconseguir, i es poden produir més béns i serveis. El finançament no és un problema si es té una moneda pròpia, i encara menys si aquesta és el dòlar, que continua essent la moneda més usada en l’àmbit internacional, tant en el comerç com en les finances.

És realment interessant i aclaridor escoltar (o llegir la transcripció), a The New York Times, “The Best Explanation of Biden’s Thinking I’ve Heard”, 9 d’abril de 2021), de l’entrevista feta a Brian Deese, director del National Economic Council (el centre neuràlgic que coordina la política econòmica de tot l’executiu dels EUA, i que és al darrere de les propostes de Biden) en l’Ezra Klein Show Podcast. Brian Deese, economista, que, després de passar per diferents organismes/think tanks, el 2008 va participar en les campanyes electorals, primer de Hillary Clinton i després de Barack Obama, el qual el va incorporar, amb diversos càrrecs relacionats amb la política econòmica, en el seu staff. Un cop acabada l’etapa d’Obama, va passar a treballar com a cap global d’Inversió Sostenible de BlackRock, el fons de gestió d’inversions més gran del món, fins ara que ha tornat amb Biden. És, doncs, un exemple perfecte del sistema de portes giratòries característic de les elits dels EUA. Deese destaca els dos elements que diferencien l’època actual de la d’Obama, i que són els dos principis que sembla que són darrere de les propostes de Biden: la consciència de la desigualtat econòmica creixent i el canvi climàtic. Però hi ha un tercer element, segurament el més actual i important, que explica la urgència de les actuacions proposades per Biden: l’emergència de la Xina com a potència econòmica i competidor comercial i tecnològic dels EUA.

Els Estats Units volen guanyar força industrial per competir amb la Xina i mantenir el lideratge

La prioritat és reconquistar, per part dels EUA, una capacitat productiva i una força industrial internes que els permetin competir amb la Xina i mantenir el lideratge mundial (econòmic, geopolític, tecnològic, militar). I, per aconseguir-ho, no és possible basar-se només en el sector privat, sinó que l’Estat ha de tornar a assumir una funció estratègica en matèria econòmica, perquè és l’única possibilitat de fer front a una economia planificada en què els sectors estratègics estan en mans públiques, com és el cas de la Xina. Com han fet històricament (el 1929 amb l’URSS, ara amb la Xina), els EUA s’han d’apropiar d’alguns elements del model de desenvolupament que ha demostrat que està més avançat i millor preparat per fer front a una crisi sistèmica global, incorporant-los en el mateix sistema, sense posar, en cap cas, en discussió les relacions de producció capitalistes, i al mateix temps fer una governança més prudent de les seves contradiccions internes que massa vegades es mostren explosives. Finalment, també molt important, els EUA han de construir un relat eficaç, presentant-se com els campions del “progressisme”, que amagui, tant com sigui possible, les seves finalitats hegemòniques. I el pitjor és que algunes forces pretesament progressistes d’altres països, particularment a Europa, compren aquest relat.

De fet, sembla que des de Washington s’està plantejant una espècie de “nova guerra freda” en les relacions internacionals, amb un “multilateralisme selectiu” en el qual els països de l’OTAN tindrien un paper fonamental de suport a l’hegemonia dels EUA. “La vulnerabilitat de la nostra economia està en les nostres cadenes d’aprovisionament”, diu Deese, una cosa que amb la pandèmia s’ha fet palesa empíricament, i, per tant, es tracta de tornar a internalitzar les cadenes de producció que s’havien externalitzat. I Deese hi insisteix: “…els consumidors americans no només podran comprar vehicles elèctrics, sinó que aquests es produiran als EUA, i tindrem la major part possible de l’ecosistema de la innovació als EUA…, [però] per fer això cal una inversió inicial estratègica. Es necessita posar els fonaments per desbloquejar el capital privat”. Com ha assenyalat Contropiano.org, “Esdevenir un hub en aquest i en altres sectors estratègics amb una actuació econòmica estatal (no amb simples estímuls fiscals) que serveixi de base per al desenvolupament del sector privat és la fórmula de la falsa “transició ecològica” dels EUA”.

El pla Biden i la crisi ecològica

Els aspectes ambientals han estat dels més criticats de les propostes de Biden. Evidentment, Bernie Sanders i Alexandria Ocasio-Cortez (AOC), promotors del New Green Deal (on es parla de 16 trilions de dòlars), i alguns congressistes demòcrates, consideren que les propostes ambientals del programa són totalment insuficients. I en això hi coincideixen molts economistes, ambientalistes i experts, per exemple, el mateix James K. Galbraith, partidari en termes generals del paquet de mesures de Biden. Però algunes de les crítiques més dures les podem trobar a CounterPunch, en un article de Howie Hawkins (“Biden’s Climate Plan: It’s Too Late For Gradualism”, 28 d’abril de 2021) i en un altre d’Adam Tooze a New Statesman (“America’s race to net zero. Does Joe Biden’s climate plan go far enough?”, 21 d’abril de 2021), que consideren que el pla de Biden és molt insuficient (per exemple, el que es preveu dedicar a l’R+D en energia neta —35 bilions de dòlars en vuit anys— és menys del que els ciutadans dels EUA gasten anualment en menjar per a mascotes) i a massa llarg termini (8 anys) pel que es necessita per descarbonitzar l’economia amb la rapidesa i la radicalitat que fan falta per transformar tots els sectors productius i fer front a les demandes de l’emergència climàtica actual. Brian Deese i l’equip de Biden pensen que la inversió inicial del sector públic actuarà de multiplicador per a la inversió privada perquè creuen que “el canvi basat en el mercat cap a les energies netes presenta oportunitats enormes pel desenvolupament de nous mercats i de noves indústries”. Però Adam Tooze pensa que “si es tracta del Green New Deal refundat a la imatge de BlackRock (on treballava fins ara Deese), queda molt lluny de l’atrevida visió de l’original”, per acabar dient que “la lluita política als EUA per a una empenta consensuada i àmplia per a la descarbonització encara s’ha de guanyar”.

De nou a CounterPunch, Steve Cox (“Biden’s Climate Proposals: Tiptoeing Across the Starting Line”, 2 de maig de 2021) fa una crítica radical dels plans ambientals de Biden: “Hi ha almenys tres coses equivocades en la visió climàtica de Biden: una reducció del 50% de les emissions el 2030 és massa poc; l’objectiu d'”emissions netes zero” el 2050 no és més que un eufemisme per continuar cremant combustibles fòssils, i no s’ha articulat cap estratègia o mecanisme per aconseguir almenys aquests objectius excessivament modestos. En altres paraules, no hi ha cap pla en el pla de Biden”. I acaba dient: “L’emergència ecològica mundial exigeix que Washington abandoni, també, la ingènua creença que els mercats poden eliminar la plaga dels combustibles fòssils. Aquest forat de les nostres polítiques climàtiques s’ha de tapar immediatament”.

Necessitat d’un nou “pacte social”

A l’entrevista amb Deese hi ha dos aspectes importants més: d’una banda, la plena consciència del fracàs del model de welfare sanitari i assistencial/de cures que ha estat una veritable hecatombe tant per als treballadors com per a la gent a qui s’havia d’assistir, sobretot en el cas de les persones més grans; de l’altra, de la necessitat de canviar les relacions industrials per donar una base sòlida a un nou “pacte social” amb la classe treballadora i les classes populars, especialment les que darrerament han escoltat les propostes dels republicans.

Si es consideren globalment les propostes econòmiques de Biden, evidentment representen un canvi respecte a l’època de Trump i, fins i tot, respecte al que van suposar les actuacions de Bill Clinton o de Barack Obama. Però la qüestió és si aquest moviment pot ser el començament d’una superació del neoliberalisme i del naixement d’una nova via keynesiana i socialdemòcrata o si és una simple “correcció dels excessos de la liberalització neoliberal i un intent de tornar a un capitalisme una mica menys depredador” com apuntava Bruno Amable, professor a la Universitat de Ginebra, al diari Libération. Hi ha defensors de les dues posicions, però una de les claus, com ha assenyalat el marxista francès Michel Husson és si “Biden vol o pot enfrontar-se realment al poder de les grans empreses multinacionals i del sistema financer”. El punt clau és el de les relacions socials de l’economia, de les relacions de força relativa entre les classes socials. O, com deia Susan Watkins (“Paradigm Shifts”) al darrer número de la New Left Review: “La Bidenomics es podria veure com un pas cap a la remodelació del règim capitalista monetitzat centralment, impulsat pel deute, a una forma més compensatòria, una nova tercera via, impulsada tant pel xoc populista com, sobretot, per la fricció competitiva amb una Xina en ascens. Aleshores, el projecte s’acostaria a l’escenari que Biden va explicar als donants de Wall Street el 2019, quan es va presentar com l’antídot de la revolució política de Sanders, fent canvis marginals que millorarien la vida dels nord-americans de la classe treballadora, però sense imposar més impostos sobre els rics”. El problema és que, mentre que la tercera via dels anys 1990 era plenament compatible amb les polítiques radicals neoliberals, ara el capitalisme ha d’operar en un entorn més difícil i més competitiu, que ha de fer front a grans quantitats de deute (privat i públic), i amb el risc d’una inestabilitat financera sempre present.

Les economies capitalistes, i sobretot els EUA, estan patint la pitjor recessió econòmica des dels anys trenta

Com ha assenyalat repetidament Michael Roberts, economista marxista anglès, al seu blog, les economies capitalistes avançades, i en particular els EUA, estan patint la pitjor recessió econòmica des dels anys 1930: la disminució del PIB en un 4/5% el 2020, la pèrdua de 25 milions de llocs de treball i el fet que milions de treballadors reben ajudes d’emergència, prestacions d’atur o han perdut qualsevol esperança. El 2020, al mateix temps, s’ha produït la injecció més gran de crèdit al sistema monetari de la història a partir de la compra de deute públic i de corporacions privades, així com préstecs a bancs i empreses per part de la Reserva Federal (banc central dels EUA), que és molt semblant al que ha fet a la UE el Banc Central Europeu amb el seu programa PEPP (programa de compres d’emergència per fer front a la pandèmia).

El problema és, com s’ha demostrat empíricament, que tots aquests diners injectats no han servit per incrementar el consum i les inversions productives, sinó per finançar el creixement del preu dels actius financers a la borsa, perquè bancs i grans empreses han utilitzat aquest gran augment del crèdit per especular en els mercats de valors i de deute en lloc d’augmentar la inversió productiva i crear nous llocs de treball. En resum, aquesta política monetària tan expansiva ha fet més rics els qui ja ho eren molt, i al mateix temps ha aconseguit mantenir algunes empreses amb vida, moltes de les quals convertides en “zombis” (quan es tanqui l’aixeta del crèdit o augmentin els tipus d’interès seran incapaces de tornar el que deuen). I, tenint en compte que es calcula que als EUA les “zombis” són un 20% del total de les empreses i a Europa un 40%, hi ha un gran risc que això pugui suposar una crisi creditícia i un col·lapse financer en el futur. La inversió capitalista no es dedica al capital productiu i es concentra en el “capital fictici”.

És a dir, creixement baix, inversió empresarial productiva baixa, molt atur i salaris baixos, i, a la base de tot, una rendibilitat en actius productius molt baixa. Com s’ha vist, la base del pla de Biden és fer una inversió pública inicial important que esperoni la inversió privada (el multiplicador keynesià). El problema és que en les economies capitalistes avançades la inversió pública representa un 3% del PIB, mentre que la inversió privada empresarial representa entre un 15% i un 20% del PIB. I aquesta darrera depèn de la rendibilitat esperada de la inversió privada, la qual es troba, als EUA i a la majoria dels països capitalistes avançats, en els nivells més baixos des del 1945.

Segons Roberts, la inversió pública que seria necessària perquè l’economia dels EUA creixés a un nivell que permetés augmentar els salaris reals, aconseguir la plena ocupació i dedicar recursos i innovació suficients per lluitar realment contra el canvi climàtic requeriria uns nivells d’inversió pública d'”economia de guerra”, com quan a la II Guerra Mundial la inversió del Govern federal va augmentar fins al 23% del PIB, el Govern va nacionalitzar els sectors estratègics i va controlar i dirigir la inversió del sector capitalista privat (i això és el que va posar fi a la crisi dels anys 1930 més que no pas el New Deal). Però sembla clar que això no és el que vol Biden, que s’acostaria més al que deia un editorial del Financial Times, titulat significativament “La Bidenomics pot preservar el suport al capitalisme”, quan indicava: “Des de Keynes, el millor argument per a la intervenció estatal no ha estat abolir el mercat, sinó preservar el suport públic al mercat”, i continuava així: “Si s’implementa la Bidenomics, farà la vida més complicada a les empreses i a les persones amb ingressos elevats, però també podria evitar un ajust més ampli en el futur”. És a dir, reformar el capitalisme per preservar-lo. La gran pregunta és fins a quin punt això és possible.