05/10/2017 | 19:00
“Ha sido hermoso y terrible.
Lo hermoso lo habéis puesto vosotros y lo terrible nosotros.
Ójala podáis perdonarnos algún día. Ójala nos merezcamos ser perdonados.
Dale un abrazo muy fuerte a tu gente tocada de mi parte
y transmíteles mi vergüenza y mi dolor.”
M’escrivia aquestes paraules, molt sentides, un bon amic d’Extremadura, activista als moviments socials i a Podemos, la matinada de l’1 al 2 d’octubre. La seva, com la de tantes ciutadanes i ciutadans de les Espanyes, és una actitud lloable, noble, bella. Les setmanes abans del referèndum va multiplicar-se la solidaritat arribada de molts racons de l’Estat espanyol. Més enllà dels “sospitosos habituals”, però, l’ajut va ser minso. La realitat és que, a banda de bascos, gallecs, l’Ateneo Republicano de Vallecas, el SAT andalús de Sánchez Gordillo i algú més, el silenci va ser la nota imperant. L’esquerra fraterna, tants cops invocada, es va trobar a faltar, diumenge. No hi era. No hi era quan uns cossos policials extremament agressius apallissaven ciutadans que volien votar. Com a mallorquí d’origen, per tant com a espanyol tècnic, ho sé perfectament. Més que un escriptor de Sant Adrià. Més que un presentador televisiu de Cornellà. Podem o Esquerra Unida han tingut actituds tèbies. Algunes més valentes que d’altres, val a dir-ho. No és el mateix un Monedero que un Errejón, certament. Però el balanç és decebedor. Les esquerres dels pobles, de motxilla aparentment federalista i autodeterminista, han caigut majoritàriament molt baix. Una Mònica Oltra, nerviosíssima dies abans de la consulta —i desautoritzada pels sectors més sobiranistes de Compromís— o la CHA aragonesa —amb dirigents destacats fent acudits a Twitter l’1-O mentre hi havia persones hospitalitzades— en són una mostra nítida.
Des de Catalunya algú dirà que no ho hem posat fàcil. Tot són opinions. Les xarxes de la nostra societat civil fa mesos, si no anys, que miren d’explicar-se a fora. Per a mi, un dels quids de tot plegat és com s’explica a dins i a cap a fora un dels actors que és i serà clau en la resolució del conflicte entre l’Estat espanyol i la majoria del poble català —atenció a qui anomeno com a contendents, perquè el nom fa la cosa! La galàxia de Comuns, tan diversa però que, quan vol, sap cohesionar-se, no ha acabat de comunicar, a Espanya, què estava passant a casa nostra amb la correcció que seria desitjable. Durant massa temps ha estat connivent amb un discurs interessat, bastit des de les torres d’ivori de Madrid, que parlava d’elits confrontades; que identificava l’independentisme com un moviment social de classe mitjana escassament transformador.
Els Comuns no acaben de prendre el partit que una gran part de la ciutadania que els va votar els demana
Ara es comença a virar. En una direcció correcta. L’actitud de l’alcaldessa Colau ha estat d’una honestedat —habitual en ella, d’altra banda— que cal agrair. No cal parlar d’un Pisarello o un Asens. Però, més enllà d’una contundència adequada però que es pressuposa en matèria de drets civils, els Comuns no acaben de prendre el partit que crec, fermament, que una gran part de la ciutadania que els va votar els demana. Els perquès d’això, crec que cal buscar-los en un rovell d’ou molt clar del seu projecte: Iniciativa per Catalunya.
Ve de lluny. De complexos molt interioritzats. És una qüestió incòmoda de parlar. Però crec que paga la pena. Parlem del dolor, per exemple, que és quelcom que autoidentifica molt els col·lectius. ICV i el catalanisme d’esquerres que representa em fa la impressió que considera, des dels anys durs de la dictadura, que té el patrimoni de tot el que als progressistes catalans els ha costat aconseguir. De totes les gestes que hem fet, de tots els greuges que hem viscut. El patiment de les classes populars catalanes durant 40 anys és seu. El classisme només els ha afectat a ells —que treien excel·lents resultats en barris i ciutats amb rendes altes i que acostumen a menysprear la ruralitat. L’esperit de resistència és només seu. El PSUC és només seu. L’únic dolor és el del preciós Miguel Núñez, a qui, per cert, no sempre defensaren amb intensitat. Allò que patia el PSAN o la CNT o el Front Nacional de Catalunya o el grup maoista, autònom, d’en Pallach o del que fos de torn, no era dolor. Eren nimietats, suposo. Això explica que hi ha qui no va plorar amb la mateixa intensitat diumenge davant 900 ferits que per altres catàstrofes provocades per aquest sistema polític i socioeconòmic injust. Hi ha qui no es va estremir, qui no va trencar-se, quan veia les àvies rajant sang pel cap, les noies vexades, els ‘nanos’ amb el cos marcat per les pilotes de goma. Preferia parlar del ‘mantra’ de la irresponsabilitat de Puigdemont o de la necessitat que Rajoy marxi.
La dicotomia és entre consolidar una segona Transició o construir un ens nou amb la justícia social com a eix
Com a persona que estima les diferents tradicions de les esquerres catalanistes, em costa entendre qui no enllaça el fet nacional i el social. Qui no agafa el millor Andreu Nin, el millor Joan Comorera, la millor Nati Yarza —primera alcaldessa d’Espanya, d’ERC i nascuda a Castella— o allò millor d’una barcelonina quasi anònima com Micaela Chalmeta, socialista i feminista sempre reivindicada per un tipus íntegre com Ivan Miró, de qui l’any 1943 els historiadors perden el rastre quan, en la misèria total, necessita que la Unió de Cooperatives de la ciutat li pagui unes ulleres. Totes aquestes biografies i el seu esforç per l’emancipació dels catalans en fan una de sola. Entendre això és essencial.
L’oportunitat de ruptura, ara i avui, el 2017, amb el règim del 78 —un sistema de poder construït a sobre d’una dictadura i que ens ha fet creure que estudiar una carrera o tenir vacances era un privilegi que havíem d’agrair— és fer una República que on té les millors condicions per ser edificada és a Catalunya. Per això cal que els Comuns es moguin més. Que superin l’esperit conservador i immobilista que una certa ICV —no tota— els fa projectar. I que entenguin que són indispensables per explicar als demòcrates i progressistes de la ‘Pell de Brau’ que un procés constituent català és l’única via no retòrica per trencar els cadenats del 78 i emancipar els pobles d’Espanya. Necessitam els Comuns, les dones i els homes d’esquerres d’aquest país, tant si anem a un escenari de DUI com si anem a un escenari de referèndum pactat —desitjable, des del meu punt de vista, però sembla que improbable. Que hi pensin. La dicotomia no és 155 o DUI; és entre consolidar una segona Transició on Ada Colau pot esdevenir com a màxim un Maragall 3.0, o construir entre tots un ens nou on la justícia social i la sobirania econòmica siguin centrals.
