26/08/2019 | 07:00
Irmandiños gallecs i comuneros castellans. Més a prop, agermanats mallorquins i valencians. Remences i segadors a Catalunya. La revolta popular primigènia sovint s’associa a l’espai rural. Però la ciutat, l’urbs, com a centre neuràlgic de vida, de poder, de contrapoder, de resistència i de resiliència, ha anat cobrant protagonisme amb el transcórrer dels segles.
És a Rebels primitius, d’Eric Hobsbawm, el Josep Fontana anglès, on l’historiador marxista britànic explica que l’existència de la torba (“the mob”, en anglès) és “un remolí permanent en la vida urbana”. L’antecedent immediat de la classe obrera industrial que eclosionarà amb el final de la modernitat? Potser sí. En tot cas, es tracta d’una amalgama de desheretats de la terra que s’estén per la perifèria de palaus, convents, monestirs i castells. Per Hobsbawn, ciutats amb pes des dels temps altmedievals —i des de l’antiguitat clàssica, en alguns casos— com Roma, Nàpols, Palerm, Barcelona, París, Londres, Viena o Istanbul són una mostra, ininterrompuda, de pulsió social latent. De revolta. El menu peuple o popolino, en les formes francesa o italiana, malda des de sempre, en una mena de bullanga permanent prepolítica, per combatre els rics. Un “el 99% contra l’1%” segles abans del 15-M i dels Occupy. Les aliances interclassistes dins l’entramat urbà se succeeixen. Amb artesans i burgesos. Amb els reis o amb l’Església per anar contra la noblesa, en algunes ocasions. Allò que Engels anomenarà lumpenproletariat i les seves formes de vida i codis propis — amb tavernes i bordells esdevinguts temples— són, segurament, les primeres formes de resistència contracultural urbana a l’ordre establert.
Les ciutats són determinants en l’espurneig del bri de canvi que representa la Revolució Francesa
Les ciutats són determinants en l’espurneig del bri de canvi que representa la Revolució Francesa. París i els seus carrers com a epicentre d’una manera nova d’entendre com organitzar la societat. La guerra civil francesa que segueix el 1789 no deixa de ser una guerra entre allò urbà i allò rural. La Vendée, la reacció monàrquica, catòlica i conservadora, està lligada a la pagesia. La derrota de l’Antic Règim és la derrota de les elits que tenen “el campo en la cabeza” emprant els termes de l’antropòleg Alexandre Miquel per definir les societats de base agrària. La victòria burgesa i jacobina és també una victòria de la ciutat com a concepte. Babeuf i els activistes protocomunistes de la “Conspiració dels Iguals” sorgeixen d’aquell entorn.
El cicle d’alçaments democràtics que recorre bona part del món des dels anys vint del segle XIX a la Comuna de París (1871) farà del 1800 la centúria en què la ciutat esdevé la base del moviment social. De tot moviment social. Es fa evident: des de les societats secretes carbonàries italianes fins a les barricades d’obrers i estudiants a Dresden passant pels “gritos” a les colònies espanyoles d’Amèrica. A Brussel·les. A Budapest. Darrere la insurrecció liberal, nacionalista, romàntica, antiabsolutista, hi ha el pòsit de centenars d’anys de torba urbana en moviment permanent. La “Primavera dels Pobles” del 1848 posa en relleu que la qüestió nacional —amb Polònia, Bohèmia i els pobles sotmesos a austríacs, russos o otomans com a exponent, però també els centenars de milers de treballadors irlandesos engreixant les factories de Manchester o de Leeds— està intrínsecament vinculada a la qüestió social. Les urbs són l’espai on es dirimeix aquest diàleg.
Dones i joves comencen a ser protagonistes de l’acció col·lectiva. I ho són amb la ciutat com a marc. Classe, nació. I raça. Als barris de les ciutats industrials del nord dels Estats Units s’hi congrien, aquells anys, les primeres organitzacions mixtes d’exesclaus afroamericans i blancs abolicionistes. L’esclavatge és un mal al sud profund de les grans plantacions. Lincoln —que es cartejarà amb Marx— encara és lluny. Aquells abolicionistes connecten amb altres lluites per l’emancipació ciutadanes. Per exemple, els socialistes utòpics o els cartistes al Vell Continent — amb un model de nou urbanisme sovint molt clar— o feministes incipients com l’escriptora George Sand. Però l’urbs sempre bull. Per sota. Entre el 1864 i el 1865 un advocat de Hannover, Karl Heinrich Ulrichs, organitzador d’un pioner moviment LGTBI, edita les primeres publicacions en defensa dels drets de la seva comunitat. Circularan de mà en mà, traduïdes, en moltes ciutats europees i americanes. Les subcultures gai i lèsbica afloren a la urbanitat de finals del XIX. No ho podrien fer en altres contextos. Desenvolupen llenguatges i conductes autoreferencials, sempre amb l’escalf de l’anonimat de ravals i barriades. El polari, idioma basat en paraules del sabir —pidgin emprat pels mariners a la Mediterrània des del 1400— i en mots de l’anglès, de l’alemany o del francès, esdevé la seva llengua clandestina en music halls i bars londinencs. A la ciutat de Nova Orleans hi ha comunitats trans documentades.
La conquesta del poder pel proletariat, pensada per a estats amb grans aglomeracions urbanes industrials va succeir a l’agrícola i tecnològicament endarrerit imperi tsarista
El segle XX és el de la revolució obrera per antonomàsia. La conquesta del poder pel proletariat, pensada per Karl Marx per a estats amb grans aglomeracions urbanes industrials com Alemanya o el Regne Unit, va acabar succeint a l’agrícola i tecnològicament endarrerit imperi tsarista. Lenin i Trotski foren éssers urbans. A Odessa i a Sant Petersburg. L’opció bolxevic, guanyadora, s’imposarà a les alternatives menxevics, socialdemòcrates, esseristes i àcrates, més vinculades al camp. El primer Estat socialista de la història neix amb vocació urbana. Al mateix temps comença a tremolar el colonialisme occidental a les metròpolis de l’Índia, del Pròxim Orient o de l’Àfrica. Les sufragistes s’organitzen. Emma Goldman és, en paraules de J. Edgar Hoover, “la dona més perillosa d’Amèrica”. Buenos Aires i Chicago cremen. Mentre les trinxeres i el gas mostassa maten milions d’homes durant la Gran Guerra, en tots els municipis d’Europa el moviment obrer agafa múscul. Les ciutats de l’Europa Oriental, extraordinàriament jueves en percentatge, són sòl fèrtil per a l’explosió del Bund —la Unió General de Treballadors Jueus de Lituània, Polònia i Rússia—, el gran partit socialista i oposat al sionisme dels jueus centreeuropeus. Llur xarxa municipalista, amb escoles, hospitals i centres culturals, s’extingirà amb l’Holocaust. La maçoneria o l’espiritisme, en tant que fenòmens estretament relacionats amb les classes populars de les ciutats, marquen aquelles dècades d’inicis del XX. La internacional urbana contracultural que configuren el Berlín dels anys de la República de Weimar, Tànger, Beirut i Xanghai mostren un retrat —aproximat i eurocèntric, però precís— de les tensions polítiques, culturals i sexuals d’una època.
La lluita contra el feixisme i el nazisme és una proesa transversal, certament. Però té en els habitants de les ciutats el gruix dels seus màrtirs. Joanna Bourke, historiadora feminista del Birkbeck College de Londres, ho ha estudiat amb escreix. La resistència soviètica a Stalingrad, la violència sexual contra dones i infants comesa per l’exèrcit imperial japonès a la ciutat xinesa de Nanquín i la destrucció de Varsòvia són la millor tríada per narrar tot el que la trama urbana universal pateix fins al 1945. El món que ve després cada cop pot explicar-se més amb ciutats. La descolonització: Alger, l’Havana i Saigon. El canvi generacional dels seixanta: París, Praga i Mèxic DF. El final de l’estalinisme: Berlín i Sarajevo. L’alterglobalització: Seattle, Porto Alegre i Gènova. El món descontrolat actual: Bàssora, Alep, Jerusalem, Caracas i Ginebra. El capitalisme del crac de l’any 8: faveles i iogurteries. Sense les ciutats no s’explica un Frantz Fanon, una Marielle Franco, una Petra Kelly, una Chimamanda Ngozi o una Bernadette Devlin. Fora de la ciutat no hi podria haver hagut un Stonewall, una plaça Tahrir o un 8 de març de 2018.
L’enllaç entre la ciutat i el combat per l’emancipació humana és una constant. Allà i aquí
Sigui com vulgui, l’enllaç entre la ciutat i el combat per l’emancipació humana és una constant. Allà i aquí. En el nostre àmbit més proper, Barcelona, Palma i València són un triangle a considerar. La llavor de 150 anys d’anarquisme, de maçoneria, de cooperativisme i de republicanisme federal ha quallat amb les alcaldies d’esquerres i amb un teixit social més que interessant. No és poc.
