Crític Cerca
Opinió

Aquestes són les recomanacions culturals de CRÍTIC per a les vacances

Raffaella Carrà, La Calòrica, Bob Pop, Britney Spears, Guillem Roma, 'Baron Noir', Jenny Odell i Francesc Tosquelles, els noms propis que proposen els membres de la nostra redacció

30/07/2021 | 06:00

Ja tenim les vacances a tocar; de fet, les comencem avui mateix. És un moment ideal, doncs, per presentar-vos les darreres recomanacions culturals i periodístiques de la redacció de CRÍTIC. Tant de bo us acompanyin durant les properes setmanes de descans merescut. Ens retrobem al setembre!

Laia Soldevila recomana conèixer el pensament de Raffaella Carrà

Per molts, aquest mes de juliol passarà a la història per la mort de l’actriu i cantant italiana Raffaella Carrà. “La Carrà” ha estat un monstre dels escenaris, ha sabut mantenir-s’hi durant dècades i ser imatge i himne d’algunes de les lluites polítiques i socials d’aquests temps. Però “la diva de la televisió”, com l’han descrit aquestes setmanes els mitjans italians, no solament ho era quan els focus estaven encesos. Darrere de les bambolines, la Carrà es preocupava per les condicions laborals dels treballadors amb qui col·laborava i de les ballarines que l’acompanyaven. L’any 1977 Interviú li publicava una entrevista que titulava “Jo sempre voto comunista”, una sentència que, segons explicava, era més que una frase: “Implica una manera de vida i una responsabilitat molt gran”, deia. Si us ha picat el cuquet, us recomano que llegiu aquest article sobre ella de La Marea que li dedica Ignacio Pato (on, per cert, recupera un article d’elDiario.es ple d’anècdotes). Si us atreviu amb l’italià, aquí teniu com la recorda Il Manifesto.

Roger Palà recomana una obra de teatre de La Calòrica

Fins al 7 d’agost es pot veure al Teatre Poliorama de Barcelona l’obra De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda, ideada i produïda per la companyia La Calòrica. “Alguna cosa fa pudor de podrit”. Una obra de teatre entre l’humor, l’absurd i la crítica social, que mira de posar-se dins de la ment d’un negacionista de l’emergència climàtica. “No podem seguir negant l’evidència. Reconèixer el problema és el primer pas per solucionar-lo. Però estem realment disposats a fer el segon pas?”. Aquest el punt de partida d’una obra tan hilarant com compromesa amb el seu temps.

Laura Aznar recomana la sèrie de Bob Pop ‘Maricón perdido’

Maricón perdido és una sèrie original de TNT que narra la vida de l’escriptor, guionista i crític de televisió Bob Pop. Sis episodis relaten els moments més crus i més brillants que ha viscut el personatge: des de la relació amb la seva mare, les agressions d’alguns companys durant l’adolescència, la violació que va patir, el dia que va ser diagnosticat d’esclerosi múltiple, les vivències a les saunes quan va arribar a Madrid o el vincle que ha teixit amb els seus amics. Tot plegat, sense un mínim d’autocompassió: “Jo lluito contra l’autocompassió. Prou paralitzat estic ja de cos per paralitzar el meu cap en qüestions d’autopena. Cal tirar endavant”, explicava en aquesta entrevista a CRÍTIC. Una narrativa estripada i amb molta veritat, la denúncia a la intolerància i un alt component de crítica a la normativitat en totes les seves vessants, però també a algunes de les dinàmiques relacionals dins el col·lectiu LGTBI, resulta una combinació perfecta que fa, de Maricón perdido, una obra mestra.

Helena Martín recomana un documental sobre Britney Spears

Britney Spears ja té advocat propi i podrà lluitar, per la via legal, perquè el seu pare deixi de tenir la seva tutela. Durant 13 anys, l’estrella del pop no ha pogut gestionar els seus diners i no ha pogut entrar ni sortir de casa seva com li ha vingut de gust. Se la va incapacitar legalment i els mitjans de comunicació la van tractar de boja i fins i tot en van fer un circ mediàtic. Ara, arran del moviment #FreeBritney, molts fans i famosos estan reivindicant que pugui tornar a tenir autonomia i que es deixin d’estigmatitzar els trastorns de salut mental com ho van fer amb ella a partir de l’any 2007 en l’episodi en què es va rapar els cabells. El documental Framing Britney Spears és un retrat d’aquesta història, en què es posa especial atenció a la batalla legal per la seva custòdia. Un audiovisual per posar-se al dia d’aquest cas que, durant el mes de juliol, ha obert una finestra per a la llibertat de la cantant.

Joan Vila i Triadú recomana la música de Guillem Roma

Kiribati és el nom d’un arxipèlag del Pacífic, el primer país sencer que els experts pronostiquen que quedarà submergit sota el mar per culpa del canvi climàtic. I també és el títol del quart àlbum del músic i cantant manlleuenc Guillem Roma. Ell mateix explica que l’ha batejat així com a “símbol de com l’espècie humana acabarem amb el món que ens dona vida si no fem un canvi radical i urgent”. Kiribati és un disc amb cançons en català i en castellà, ple de ritmes tropicals i sonors. Inclou algunes col·laboracions especials, com la de Sílvia Pérez Cruz a la cançó “La profecía”, o la de Pavvla a “Sentir-se petit”. Aquí podeu veure el videoclip de la peça que dona nom a l’àlbum.

Manel Riu recomana dues sèries de política

Per a què serveixen les institucions europees? Aquesta és una pregunta que Parliament (Filmin) no resoldrà. Aquesta sitcom belga mostra més aviat el contrari: les disfuncions i els contrasentits del Parlament Europeu. A través de les vivències d’un assessor de diputat, la sèrie estira fins al surrealisme els clixés sobre les diferents nacionalitats i partits polítics europeus. Tot i que l’objectiu de la producció —molt ben aconseguit— és fer riure, és plena de detalls ben documentats sobre com funcionen alguns aspectes de la burocràcia europea, com ara el paper dels lobbistes. Si us agrada la ficció política, però busqueu més profunditat, Baron Noir (HBO) és una bona opció. Aquesta sèrie, més humana que House of Cards, però menys idealista que Borgen, mostra les interioritats de l’esquerra francesa. Algunes escenes us poden recordar la política espanyola: El realisme va enganxar Pedro Sánchez, i Pablo Iglesias la va descriure com “una obra mestra que li encantaria treballar amb estudiants de Polítiques”.

Sergi Picazo recomana un manual anticonsumista

  • Cómo no hacer nada. Resistirse a la economía de la atención, un pamflet de Jenny Odell, s’ha convertit gairebé en un manual anticapitalista i anticonsumista. No es convertirà en cap clàssic com l’article “Elogio de la ociosidad”, de Bertrand Russell, ni és un llibre esquerranós com el recent No tengo tiempo, del sociòleg Jorge Moruno… però és un llibre ideal per a aquests temps de capitalització del nostre temps, hiperconnexió digital, comunicació instantània, realització personal a través de la feina, preocupació per la productivitat i, en definitiva, saturació física i mental per estrès, ansietat i depressió. Una manera de protesta indirecta contra el capitalisme que envaeix totes les arestes de la nostra vida podria ser, segons aquesta artista i professora de la Universitat de Stanford, no-fer-res. Ideal per a aquestes vacances. Cuida’t, compa.

Jordi de Miguel recomana tres llibres amb nom propi

  • Per reivindicar: el nom de Francesc Tosquelles (1912-1994). El republicà que, exiliat a França, va revolucionar el camp de la psiquiatria, ampliant l’horitzó de la teràpia i transformant d’arrel les institucions amb l’obertura dels hospitals als seus entorns, la introducció de l’art i la gestió cooperativa amb els interns. Arcàdia ha fet un documentadíssim repàs de la seva vida i obra de la mà de Joana Masó. Per recuperar: la figura d’Annemarie Schwarzenbach (1908-1942). També m’ha agradat molt la novel·la gràfica Annemarie (Norma Editorial), de Susanna Martín (al dibuix) i María Castrejón (al guió). Periodista, fotògrafa, viatgera infatigable, escriptora, i sempre contra corrent, el llibre és un magnífic recorregut per l’extraordinària vida d’una dona que va trencar tots els motlles. No us el perdeu! Per no oblidar: la lluita de Berta Cáceres (1971-2016). Aquest mes de juliol, els tribunals hondurenys han condemnat l’exgerent de l’empresa hidroelètrica DESA David Castillo com a coautor de l’assassinat de l’activista mediambiental. Recentment, Icària ha publicat l’exhaustiva investigació de la periodista anglesa Nina Lakhani sobre el seu assassinat. Val la pena llegir-la per prendre consciència de l’entramat d’interessos que van participar en el crim.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa un pack de marxandatge i el pròxim Dossier CRÍTIC

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies