23/11/2021 | 06:00
[‘Maria’ és un nom fals. La dona que ha escrit l’article vol preservar el seu anonimat.]
Com la por acaba recorrent totes les esferes de la teva vida. Com t’impedeix relacionar-te o pensar fluidament, impedeix mirar-te des de qualsevol lloc, t’afecta tan intensament que et paralitza fins a punts que mai no hauria pensat. Vaig patir abusos sexuals per part del meu pare als 11 anys, des d’on recordo, però el maltractament psicològic no té data d’inici. Menyspreant-me, insultant-me i buidant tota gota d’autoestima des de ben petita.
Arriba un punt que tot esclata, que tot surt com una bomba de destrucció massiva i arrasa tot el que tinc al davant i al voltant. Les meves relacions canvien, també la relació amb mi mateixa. Es fan fosques, poc transparents i feridores.
Amb 11 anys em van arrencar una part de mi, una part que encara em costa de trobar. No ho acceptes, no vols sentir-te bruta, no vols sentir-te diferent. La gent no sap sostenir el malestar que porto a dins i ni jo mateixa ho sé fer; em sento sola, molt sola, amb espurnes de llum en forma de personetes tendres que sempre estan al costat i de costat.
Això va en augment; totes aquelles paraules de menyspreu tornen al present i es reafirmen en la meva quotidianitat més profunda, cada gest i cada paraula té un significat negatiu: que tot ho faig malament o que hauria de ser millor. Qualsevol paraula o acció és mal interpretada i traspassa els meus sentits en forma de ganivet.
La vida fora del teu interior continua, però tu t’estanques en el mateix punt, sensació, emoció, moment… El temps passa i te n’adones que ja no ets la mateixa, que ets diferent. Ja no rius, ja no fas bromes, només parles del teu malestar, des de la consciència que soc molt insistent, però necessito parlar-ne per poder-ho integrar. És quan ho expresses que es fa real, que ho pots anar ordenant i situant-ho en la teva vida. Mires la vida com una pel·lícula, com si fossis espectadora i només et poguessis encarregar de controlar-te.
El control passa a ser un element principal. Controlar el que t’envolta per sentir-te segura, per gestionar les emocions i que no et desbordin. Tens por de sentir per si se t’escapa de les mans tot allò que portes dins.
Els altres, els vincles, les persones que t’envolten, es fan imprescindibles; les persones properes, que t’estimes, necessites que et reafirmin i et tornin a la realitat. Necessito que m’entenguin, però costa molt explicar les sensacions i les emocions que tinc. Necessites el seu caliu per no estimular la dissociació o sentir que encara et queda caliu a dins. Sent conscient que es tracta d’un tema tabú, d’un tema difícil i incòmode de poder abordar. Sent conscient també que és la primera vegada que totes –no només jo, sinó també les persones que m’estimen i m’envolten– abordem un tema d’aquestes característiques i d’aquesta perversitat. Tot això genera incomunicació. La dificultat de poder posar paraules, preguntes o anomenar qüestions que jo necessito que siguin anomenades, però que també necessito que anomeni la gent que m’envolta per poder-ne parlar des de la transparència, per generar horitzontalitats i relats comuns.
La violència passada esdevé un element principal en la teva vida: com la situes, com la paeixes, com la gestiones
La violència passada esdevé un element principal en la teva vida: com la situes, com la paeixes, com la gestiones. Tota persona que et trobes o amb qui t’encreues pel carrer relacionada amb algun cas d’agressió o d’abús en els nostres espais et desperta una alerta esfereïdora que et deixa petrificada durant hores o dies. El significat de qualsevol agressor agafa un simbolisme que va molt més enllà; inevitablement, representa tot allò que et fereix o t’aterra. I acabes necessitant espais segurs que siguin reals, on aquesta alerta no s’hagi de disparar contínuament, on la representació no s’esdevingui.
Comences a entendre la lluita feminista des d’un altre lloc. Crítiques i jutges discursos (no tots, òbviament) que per tu són prepotents i sense contingut, perquè només es basen en això, en el discurs buit, amb manca d’acompanyament. Dins les contradiccions d’entitats i d’espais de les ciutats que habitem, sovint la pràctica no es correspon amb el discurs que diem, amb els nostres ideals, sinó que reproduïm unes paraules per després, quan tenim la vulnerabilitat al costat, situar-nos-hi d’esquena i no haver-la de mirar o abordar.
Perquè, si allò personal és polític, per què em sento tan sola per poder pair, gestionar i parlar d’això? Aquest fet es converteix en un aïllament que poques persones saben, poden i volen sostenir. Ni jo mateixa, òbviament.
Però parlar-ne trenca tabús. Fins i tot genera incomoditats que poden ser molestes en un inici, preguntar des del respecte, exposar-nos. Perquè, si fem això, si ens arrisquem a l’error i a allò que ens genera incertesa i ens treu de la nostra zona de confort, sortiran persones més empàtiques i cuidadores, amb la cura al centre des de l’horitzontalitat.
La vivència en soledat és dura (encara que hi hagi acompanyament terapèutic), però és més fàcil de gestionar, ja que no has d’exposar-te, no hi ha males interpretacions, i la teva fragilitat no es veu malmesa per res d’exterior, només per la teva pròpia exigència de voler estar bé. Ara bé, no he estat sola: sempre he tingut persones imprescindibles que em miren plenament, que em miren a mi tal com soc, no el que m’ha passat.
I sí, és necessari un acompanyament terapèutic, però també l’amor de la gent que estimes, que t’entengui, que empatitzi fins on pugui, que et tregui de pensaments tòxics i també que et tregui del forat temporalment explicant la seva quotidianitat. Però sobretot que no et miri des de la tristor o la pena, sinó des de l’horitzontalitat de compartir camins i vivències, dures, però compartides.
No vols ser una supervivent: vols viure. No vols ser forta: vols donar peu a la teva fragilitat sense pors
No vols ser una supervivent: vols viure. No vols ser forta: vols poder donar peu a la teva fragilitat sense pors. T’agradaria tornar a ser la mateixa d’abans, però ara tens una ferida que cicatritzarà i que et deixarà cicatriu. Sempre la tindràs present, perquè el record que ha tornat ja no s’esborra, però el pots col·locar en un lloc que no fa tant de mal.
L’abús sexual infantil no només és cosa nostra, de les que l’hem patit, sinó de totes, sobretot per protegir les petites personetes. A més a més, si una de cada cinc persones l’han patit (en siguin conscients o no), és que socialment hi ha un problema d’abordatge, de detecció i sobretot d’acompanyament. Jo era la primera que pensava que això només els passava als altres, fins que te n’adones que és quelcom de molt comú, però també molt anònim, molt secret. I secret seria la paraula: haver de mantenir en secret quelcom de tan greu per por.
Por de la soledat, del rebuig, del dolor, de l’estigmatització, de la revictimització entesa des de la condescendència, des de la mirada de superioritat, des de la infantilització, des de no mirar-te des de qui ets. I passa, passa molt més sovint del que ens pensem.
I cal parlar-ne, parlar-ne molt. Cal poder donar veu des del lloc on cadascuna se senti còmoda, des del lloc on et sentis segura. En el meu cas, des de l’anonimat, perquè no vull una exposició que no pugui sostenir, tant pel que fa als vincles com a la família. Exposar-me m’és molt difícil: encara hi ha molta inseguretat i dolor; però, encara que sigui des de l’anonimat, aquesta és la meva aportació. Perquè el silenci perpetua el tabú, necessitem que se’n parli per evidenciar que nosaltres existim, i, tot i el dolor, podem sobreviure.
Necessitem estratègies comunes, formar-nos, mirar-nos des de l’horitzontalitat. I no em refereixo només a la família o a la societat, sinó a cadascuna de nosaltres, perquè totes les que hem patit aquesta barbaritat ens podem mirar a nosaltres i als altres des d’un lloc bonic i tendre. El feminisme i el suport mutu per mi també és això. Des d’on es pugui, com es pugui, però sobretot des de l’amor i el respecte. I agrair a totes aquelles persones que, sense saber-ne i posant l’amor al centre, et fan florir.
M’agradaria poder tornar al passat, poder dir no. Poder interpel·lar els adults del moment i demanar ajuda. Hi penso en cada moment, però no ho vaig poder fer, i ara encara em costa. I m’enfado amb els adults d’abans i amb mi mateixa: és la ira que es guarda en un calaix, però que de tant en tant es dispara. Una ira en forma de monstre que em retorna la culpa, la vergonya i la infantesa en un mateix moment.
I vull fer valdre, a la jo petita, un homenatge a tota ella. A la seva valentia i coratge perquè, des del silenci, va saber sobreviure i viure. A tota la seva alegria desbordada que no va minvar, a tot el record que es va amagar en un calaix i 20 anys després es va obrir, arrasant-ho tot. I a la petita jo t’abraço amb tendresa perquè marxi la por, i ara des de l’adultesa t’agafo el relleu per fer-nos la vida més fàcil.
