25/03/2021 | 06:00
Un dels informes recents del Centre Delàs ho diu clar: el 2020, l’Estat espanyol s’haurà gastat prop de 20.000 milions d’euros en despesa militar, uns euros que, evidentment, destinats a l’economia productiva o a certs ajuts generarien un benestar diferent a la població. Tot i la crisi sanitària, doncs, el cicle armamentístic continua creixent. 20.000 milions d’euros o el que és el mateix: 56 milions d’euros diaris en despesa militar.
I aquí és on precisament la tasca de llocs com el Centre Delàs (que seria l’equivalent català del SIPRI, l’Institut Internacional d’Estudis per la Pau d’Estocolm fundat als anys seixanta) és del tot necessària per treure a la llum aquesta despesa, que el Govern normalment rebaixa a la meitat.
Per què? Doncs perquè fa una trampa habitual per no reflectir les quantitats reals i compta només la despesa directa al Ministeri de Defensa (que en aquest cas suma uns 10.000 milions d’euros), sense afegir-hi mai el que sempre han denunciat des del Centre Delàs: les partides que s’amaguen en altres ministeris, com ara el d’Indústria o el d’Afers Exteriors (afegint els increments de crèdit a Defensa), però que en realitat tenen a veure amb aquesta despesa (des de classes per a militars fins a serveis de mútua, crèdits per a investigació, aportacions en indústria o organismes com l’OTAN). Sort en tenim que existeixin aquests centres d’estudis per la pau com el Centre Delàs o el SIPRI, que cada any fa un informe —un totxo impressionant, ple de xifres— que recull totes les despeses militars, les guerres en curs, etc. No crec que sigui la lectura de capçalera de gaire gent, però és necessari que se’n conegui l’existència. I més encara: que existeixi, per denunciar aquesta malaltia que no para de créixer i que es diu guerra.
Molta gent es creu que un exèrcit o la militarització de la societat ens ha de protegir de quelcom de perillós
En la majoria dels casos, les guerres es provoquen per tenir un control de territoris estratègics i de matèries primeres. I per això sempre es fa necessari veure els interessos de qui ha venut l’armament. És claríssim amb la guerra de l’Iraq de l’any 2003, per exemple, i ja és cosa sabuda: la teoria ens deia que Saddam Hussein era un dictador amb ínfules, i ho era (amb la invasió a Kuwait volia demostrar el seu poder, imperi i expansió), i només van faltar els atemptats, mai aclarits, de l’11 de setembre de 2001 per justificar, malgrat les grans manifestacions que hi va haver arreu del món amb el clam de “No a la guerra“, l’entrada de les tropes nord-americanes en el territori iraquià. Què hi ha a l’Iraq? Petroli, molt petroli. Qui en controla ara les reserves? Els Estats Units. D’on provenien la majoria de les armes que tenien els iraquians? Dels Estats Units. Un circuit perfecte, amb un guanyador clar, i un territori devastat.
El més inquietant d’això és que encara massa sovint molta gent es creu que l’existència d’un exèrcit o la militarització de la societat ens ha de protegir de quelcom i que les guerres no es preparen. En el debat de pressupostos que fan cada any els governs, el capítol dedicat a Defensa passa sempre sense pena ni glòria, ni per a les dretes ni per a les esquerres. Com l’Església, no es toca. I la inèrcia d’anys i anys de fer-ho així provoca una nul·la reflexió a tothom. Es deixa que passi, es deixa que l’Estat espanyol es gasti 20.000 milions d’euros el 2020 en aquesta partida…, i sobre la base de què es fa un pressupost de Defensa?
Massa sovint, sobre la base del pressupost anterior, més l’increment de l’índex de preus de consum (IPC). I aquí és on cal denunciar del tot la inèrcia d’uns pressupostos que justifiquen una despesa intolerable, al meu parer, i que, a sobre, no respon a les suposades amenaces: es gasten més esforços preparant les guerres que no en la guerra en ella mateixa; la meitat de l’armament que es fa no es gasta: per què els governs i una bona part de la població civil accepten preparar la guerra i gastar-hi tants diners? Segur que, si sortíssim al carrer i ho preguntéssim, moltes persones farien aquell discurs que diu que tenim amenaces i que ens hem de protegir, i que per això necessitem un exèrcit; d’altres segurament s’escandalitzarien d’unes xifres que s’intenta prou que no es coneguin gaire.
Les raons (absurdes) per a la despesa militar
I és que, si mirem darrere les raons que justifiquen la despesa militar i, per tant, la preparació de la guerra, trobarem unes explicacions sorprenents. Jo crec que una primera raó és la inèrcia que esmento: els diferents països, quan preparen el seu pressupost militar, ho fan no en funció de les amenaces, sinó del pressupost que tenien l’any anterior. Quan el ministre de Defensa ha de presentar la xifra de pressupost al ministre d’Hisenda, jo no crec que miri mai quantes amenaces hi ha, sinó que mira quant va demanar l’any passat més el percentatge d’inflació corresponent. La segona raó, crec jo, és l’obsessió de governs i d’exèrcits pel que en diuen la modernització: com passa en altres sectors, sempre és millor estar a l’última moda, encara que no els faci falta: si saben que el veí té un armament que és més potent o un aparell que té més autonomia de vol…, tothom vol estar al mateix nivell. I fins i tot hi ha una sèrie de fires d’armament cada any per lluir aquestes innovacions i incitar militars i caps d’Estat a comprar-les.
A l’Estat espanyol no passa tant, però una vegada un senyor de Reus va tenir la gosadia de voler tirar endavant una fira després de convèncer els responsables de l’aeroport d’aquesta població per fer-hi una exhibició de material. A Justícia i Pau ens en vam assabentar i vam dir que no ho permetríem de cap de les maneres. I vam organitzar una manifestació. Aleshores aquest senyor ens va venir a veure per intentar parar el cop. Però nosaltres vam seguir amb la nostra. Vam anar a judici perquè se’ns va denunciar per la marxa que vam fer, però vam quedar absoltes les dues parts, que era la manera senzilla d’evitar altres problemes. Almenys vam aconseguir que la fira es prohibís, encara que ell va fer petites maniobres l’any següent per fer-ne la segona edició.
Els senadors de la Comissió de Defensa del Govern dels Estats Units estan finançats per la indústria de les armes
Però de fires així n’hi ha d’importants, com documenta cada any un periodista de La Vanguardia, en Plàcid Garcia- Planas, que va ser corresponsal de guerra i que ha anat diverses vegades a París a un dels esdeveniments que s’hi fan. A París hi ha tres aeroports: Charles de Gaulle, Orly i Le Bourget; aquest últim ja no funciona com a aeroport comercial, però sí com a aeroport militar. Abans que es construís el Charles de Gaulle era també comercial. I és en aquest espai de Le Bourget on se celebra cada any una fira d’armament, que es diu EuroSatory. I aquest periodista cada any s’autoobligava a anar a aquesta fira a veure els nous armaments i n’explicava de tot: la inutilitat de molts dels aparells, el preu que tenien i com es feien tota classe de tripijocs comercials perquè es comprés més i més…
Per tant, una primera raó per a la despesa militar, la inèrcia. Una segona raó, l’obsessió per la modernització. I el tercer dels elements que es troben darrere de la despesa militar és el més escandalós. Fa alguns anys vaig ser a París en un simposi que feia una organització francesa similar al Centre Delàs. Hi anava com a president de Justícia i Pau. En aquell simposi estava convidat un professor que havia analitzat en profunditat la despesa militar nord-americana. Això era en època del president Clinton. En la seva xerrada ens va demostrar amb dades una cosa ben curiosa. Aquest professor s’havia dedicat a analitzar tots els personatges que estaven adscrits a la Comissió de Defensa del Parlament dels Estats Units, aproximadament unes 30 persones, entre senadors i congressistes. El seu estudi analitzava qui eren o què feien aquestes 30 persones perquè aprovessin sempre sense problema el pressupost militar. I ens va aportar una dada esfereïdora de la vida i miracles d’aquests 30 congressistes: tots i cadascun d’ells estaven vinculats a alguna empresa de caràcter militar. I ens va demostrar amb papers i noms i cognoms quant cobrava cada any cadascun d’ells d’aquestes empreses i de quina empresa militar es tractava. I no n’hi havia cap d’innocent.
Per tant, què feien al Parlament i al Congrés? Doncs argumentar que la despesa era més que necessària. D’una banda, cobraven el sou que els tocava com a senadors o congressistes i, de l’altra, tots rebien un segon sou de part de les empreses o indústries d’armament, amb la qual cosa aquests senadors o congressistes votaven, sempre, a favor de la despesa. Cap d’ells no tenia les mans netes.
Com lluitar contra el pressupost militar? Doncs, amb educació, educació i educació
Per mi, aquests són elements intolerables que acaben justificant el creixement del pressupost militar de manera incommensurable. I la meva conclusió sempre és la mateixa: educació, educació, educació i donar eines a tothom per ajudar a la reflexió. Evidentment, educació en uns valors pacifistes i no en uns valors competitius o de màxim rendiment en detriment de l’altre com s’ensenya en tantes facultats d’Economia. Si no, la desproporció sempre serà enorme i tot continuarà igual: l’ONU per fer tasques de pacificació té, en tot un any, un pressupost que és una sisena part del pressupost anual que té l’Exèrcit espanyol. I, quan ho expliques, fins i tot a persones suposadament adultes i informades, la gent se’n fa creus. I jo sempre dic el mateix: llegiu, informeu-vos! Tot això no són secrets.
* Aquest text forma part del llibre ‘Paraules d’Arcadi’ (Angle Editorial, 2021). Podeu comprar-lo aquí.
