Crític Cerca
Opinió
Arnau Montserrat

Arnau Montserrat

Activista social i agroecològic

Per un horitzó no-fossilista: ens sobren les idees!

El problema no està en els mitjans que l’enginy humà posa sobre la taula, sinó en els fins. Si les innovacions es posen al servei del creixement infinit, continuarem tenint el mateix problema

14/02/2022 | 06:00

Vies ràpides per al transport privat i gratacels en una gran ciutat, dos símbols de l'economia capitalista que tenim / UPF

Programa electoral:
comprendrem els límits,
abolirem el malbaratament,
imitarem el que fa la vida,
minimitzarem el dany
i, molt important,
no ens passarem de llestos.
@lacaiguda

La possibilitat d’una «nova normalitat» s’ha esvaït tan ràpidament que queda clar que, a partir d’ara, les situacions excepcionals —encadenades, encavalcades, retroalimentades— seran el pa de cada dia. Esgotador i dolorós, sens dubte. I perillós. Però també una oportunitat pel salt d’escala d’alternatives que s’han estat cuinant durant dècades a les perifèries i a les trinxeres. Encara que el confinament per la Covid-19 no va donar pas al despertar col·lectiu resolutiu que necessitem —més aviat ha intensificat el procés de descomposició—, sí que ha accelerat una transformació cultural de múltiples cares, sovint contradictòries, la traducció política de les quals és objecte d’una disputa ferotge.

No cal dir que aquesta enèsima crisi del capitalisme no implica necessàriament una evolució automàtica cap a un altre metabolisme econòmic. De fet, el Capital s’alimenta i es reinventa amb cada shock. Des del segle XVI, quan els terratinents anglesos van començar a acaparar terres comunals mitjançant enclosures i desamortitzacions, l’economia ha crescut de mitjana un 1,6% anual… però el Capital ho ha fet prop d’un 5%.

Què significa això a la pràctica? Doncs que s’ha col·locat en posició de comprar-ho tot. D’aquí ve que els que avui ocupen la cúspide siguin els bancs i els fons d’inversió. El resultat ja el sabem: una desigualtat faraònica i una especulació disparada. Tan disparada que només s’està sembrant el 15% del diner a l’anomenada economia real (de criptos i ETF millor ni en parlem). Quin benefici futur estarà a l’altura de la muntanya de deutes del present si cap injecció descomunal de deute-a-pagar-qui-sap-quan no pot dissimular, durant gaire més temps, l’esgotament del pastís i la saturació de la biosfera? No es poden imprimir barrils de petroli o vetes de coure com s’imprimeixen bitllets. El creixement té els peus de fang, i ho saben.

La il·lusió renovable té en comú amb el ‘campi qui pugui’ ayusista la reticència a posar límits

I nosaltres també ho sabem. El consens científic sobre la urgència del canvi és unànime. Així que, si volem transmutar la por, la pena i la impotència, necessitem, com en tot procés de sanació, assumir responsabilitat, honrar la pèrdua i fer el dol; passos ineludibles per canviar de rumb. Assumir amb el cos, la ment i el cor que l’emergència és real. Aleshores resultarà obvi que no podem perdre una energia i un temps preciosos agafant direccions equivocades. La il·lusió renovable —tot seguirà igual però ara en versió elèctrica— té en comú amb el campi qui pugui ayusista l’ànsia de normalitat i la reticència a posar límits.

I és que, des de les nostres vides tan poc autònomes, és totalment comprensible que vulguem més resolució tecnocràtica i menys males notícies encadenades. Però el cert és que és especialment perillós invertir tota aquesta esperança en solucions basades a monetitzar encara més la natura, a deixar la justícia social en segon pla o a confiar la nostra supervivència a tecnologies que encara no són viables o que se sostenen sobre una lògica extractivista que ens acabarà petant a la cara.

Les «reformes no reformistes» que necessitem són, més aviat, les que apunten a socialitzar allò que sosté la vida. I per això necessitem disputar al capitalisme verd —i ja no diguem al fòssil— el contingut de les transicions, es diguin New Green Deal, Pla verd europeu o de qualsevol altra manera. De moment, l’aposta europea és una nova ronda de creixement revitalitzada per l’economia circular, les renovables, l’eficiència i els «serveis a les persones». I, efectivament, es tracta d’àmbits menys intensius en carboni.

Si les innovacions es posen al servei del creixement infinit, continuarem tenint el mateix problema

El problema, no obstant això, no està en cap dels mitjans que l’enginy humà posa sobre la taula, sinó en els fins. Si les innovacions, ja siguin aplicacions que ens estalvien desplaçaments motoritzats o drons solars que prevenen incendis, es posen al servei del creixement infinit i dels beneficis permanents, continuarem tenint el mateix problema. En les paraules de Debbie Bookchin: «La filosofia del “creix o mor” és absolutament contrària a l’estabilitat ecològica del planeta». O, com deia algú amb sorna, el creixement infinit és la ideologia de les economies convencionals… i de les cèl·lules cancerígenes.

I, malgrat que això ho entén tothom, el dogma del creixement ha estat tan intocable que, entre els 222 escenaris utilitzats durant dues dècades pel Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), no n’hi ha hagut ni un de sol que considerés la possibilitat del decreixement. Fins i tot els objectius de les Nacions Unides per al 2030 inclouen el creixement econòmic com a fita irrenunciable. I, per això, el discurs europeu insisteix a fiar-ho tot a dissociar el creixement de l’economia del seu impacte sobre el medi. Per convèncer-se, argumenta que, des de començament del segle XXI, hem disminuït les emissions (una mica) i, alhora, hem continuat creixent (una mica). El que no expliquen és que aquest tímid desacoblament entre el PIB i les emissions és degut més que res a la deslocalització cap a Àsia.

Tampoc no s’accepta que fins i tot els avenços en eficiència més espectaculars es veuen compensats abans o després per l’anomenat efecte rebot. És a dir, com més eficiència, més ús, i, per tant, més demanda i més producció. Portem 200 anys observant-ho: en una economia obligada a créixer, el que s’estalvia per un costat s’inverteix en un altre. No és estrany, doncs, que el 2020 una revisió de 835 estudis arribés a la conclusió que el desacoblament per si mateix «no és adequat per reduir l’ús de recursos en termes absoluts».

Les corbes d’emissions, l’energia i el PIB van sempre de bracet. Per tant, el creixement i la descarbonització no rimen

La constatació tossuda que persisteix aleshores darrere de tant wishful thinking és que la descarbonització només avança quan l’economia es contrau. Com ha mostrat la pandèmia i ha corroborat un estudi publicat a Nature, l’únic que fa baixar les emissions a l’escala requerida… és abaixar el ritme. Perquè les corbes d’emissions, l’energia, els materials i el PIB van sempre de bracet. I, per tant, el creixement i la descarbonització no rimen. Tant és així que, segons les filtracions, la III part del Sisè Informe d’Avaluació admetrà finalment que el decreixement, en paraules de Juan Bordera, «és la clau per mitigar el canvi climàtic». Ara falta saber si s’atreviran a publicar-ho o ho eliminaran abans.

L’obstacle per posar-se immediatament a abaixar el ritme de manera cooperativa —i això inclou la cooperació transgeneracional— és que, en una economia de creixement obligat i beneficis desiguals, la recessió no és només un problema per als rics… sinó per a totes. Si creixem, malament; però, si no creixem, també. El creixement avui és la crisi de demà, però el creixement de demà resol la recessió d’avui. És aquest cercle infernal el que explica que sigui «més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme». I d’aquí ve la importància vital de posar fi a aquestes regles abans que elles acabin amb nosaltres.

Les raons per superar la ruleta del creixement s’acumulen. D’una banda, els guanys del creixement tendeixen a concentrar-se en poques mans, de manera que cada cop treballem més per menys. De l’altra, per entendre el present, cal retrocedir a un any clau, el 1978. En aquest any fatídic superem per primera vegada la capacitat de càrrega planetària i, segons les creadores de l’índex de progrés genuí (IPG), el cost del creixement econòmic global comença a superar els beneficis. D’aquí se’n desprèn que, vist en perspectiva, el regnat neoliberal que inaugura Margaret Thatcher pocs mesos després hagi estat possiblement el major error polític de la civilització moderna, ja que, davant dels primers indicis clars d’extralimitació planetària, descrits pel Club de Roma des del 1972, s’opta per xutar la pilota cap endavant i carregar el mort a les següents generacions.

I, avui, aquesta lògica neoliberal implica que, si el creixement no pot continuar sostenint-se sobre un major consum de petroli, ho farà sobre les esquenes dels més desafavorits. La inflació i l’estancament salarial en són els primers símptomes. I, alerta, faran el que calgui per tal de garantir-se el sagrat «marge de benefici». Per això resulta sorprenent l’associació recurrent entre l’ecologia i l’elitisme, ja que, en realitat, un decreixement planificat i igualitari trauria molta pressió sobre els de baix. Qui més necessita l’ecologisme no són els usuaris de l’últim model de Tesla, sinó totes les altres. I és que, si aconseguim forçar triatges civilitzatoris com el que calcula l’estudi Providing decent living with minimum energy, tothom hi sortirà guanyant, incloent-hi les classes treballadores dels països més rics. Els únics que, a curt termini, tenen bastant a perdre, són els que prosperen succionant benefici de l’escassetat organitzada. Però, vaja, la supervivència col·lectiva justifica amb escreix l’«eutanàsia del rendista», oi? Ho explica de manera diàfana Kim Stanley Robinson a El Ministeri del Futur.

L’èxit econòmic ha de deixar d’associar-se a l’expansió material constant. Cuidar la vida i no la taxa de benefici

Si, de totes maneres, el petroli ja ha començat el seu declivi i la majoria dels recursos vitals ja estan sota massa pressió… no ens està convidant l’univers a fer del defecte virtut? Les fonts energètiques i els recursos minerals declinants… no hauríem de veure’ls com a desitjablement declinants, sabent com sabem que aquesta és l’única manera de descarbonitzar a temps? No ens convé compassar la corba de l’inevitable declivi de disponibilitat amb la corba del declivi d’ús per, així, doblegar la corba del col·lapse ecològic? L’èxit econòmic ha de deixar d’associar-se a l’expansió material constant. Cuidar la vida, no la taxa de benefici, resumeix l’ecofeminisme.

El gran repte és dibuixar un horitzó «no-fossilista de l’alliberament humà», seguint l’expressió de Jorge Riechmann. No només perquè el projecte descarbonitzador es basa a aconseguir un descens d’emissions del 7,6% anual, una fita que ja hem vist que només és possible utilitzant menys energia, sinó també perquè no tot el que ens ha donat l’energia barata i abundant són avantatges: la pandèmia del sedentarisme, els microplàstics acumulats en els nostres cossos, la destrucció de la fertilitat dels sòls… Tenim bones raons per desfossilitzar les nostres vides, abraçar la senzillesa i reservar el xut energètic fòssil per al més valuós, ja sigui un avió cisterna, una ambulància o la instal·lació de teulades solars al ritme que només el petroli permet.

Ara que la nostra civilització ja està superant el negacionisme climàtic, toca superar el negacionisme sobre l’arrel del problema. Ens mereixem tornar a percebre el que tenim al davant com un lloc desitjable, no com una amenaça. Però  la «sostenibilitat», per si sola, ja no serà suficient. S’ha exhaurit massa. Necessitem una cultura de la regeneració, entrar amb pas decidit a la Gran Restauració. O, com l’anomena Glenn A. Albrecht, el simbiocè.

No és només una decisió tècnica, ni tan sols únicament política o econòmica. Es tracta d’un canvi cultural profund. Citant Max-Neef: «En lloc de parlar de desitjos, cosa que ens enfonsa en una cadena infinita, hauríem de parlar més aviat de necessitats, que van des de l’alimentació i la protecció contra el clima fins al desenvolupament de la persona, la creativitat, la vida afectiva i social, la justícia i viure en un medi viu». I aquest exercici de redefinició de la riquesa és inseparable d’una reducció radical de la desigualtat, com reconeix inclús Al Gore. Perquè és difícil autolimitar-se si et refreguen tot el dia per la cara els iots i jets privats de quatre desgraciats. L’antropologia fa molt temps que sap que la sobrietat ens resulta molt més assumible que la desigualtat, i que no és el mateix la sobrietat compartida que l’austeritat asimètrica.

La resposta emancipadora al xoc amb els límits biofísics es basa a posar límits a la destrucció o al Capital

Quan ho aterrem en propostes concretes, no és casualitat que la resposta emancipadora al xoc amb els límits biofísics es basi a posar-li límits a la destrucció o al Capital (que són si fa no fa el mateix). És el cas de la reducció de la jornada laboral, l’allargascència programada, la limitació de la lliure circulació dels diners, el salari màxim-mínim o la substitució de la propietat dels objectes per l’ús. També és un exercici de limitació democràtica posar topalls al cost de l’habitatge, establir preus mínims per a la pagesia, imposar taxes a la riquesa o fixar mínims de dignitat i màxims de sostenibilitat per als subministraments bàsics de les llars. I la llista no acaba aquí. Ho és també oposar-se a les megainfraestructures, socialitzar les grans corporacions o evitar la mercantilització de la terra, de l’aigua, dels afectes o dels +cervells. Aquestes propostes i més són les que repasso al llibre Nos sobran las ideas.

Cap llei física no impedeix marcar-se un Bankia al revés. Si es poden socialitzar els costos, també es poden socialitzar els beneficis. I el que és encara més important en una transició: es poden socialitzar els fins. Els forrellats principals de l’arquitectura institucional neoliberal segueixen allà, però potser ara —encreuem els dits pel procés xilè— hi ha més probabilitats de fer-los saltar.

Arnau Montserrat és autor del llibre Nos sobran las ideas. Propuestario para una transición ecosocial (Pol·len, 2021).

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies