Crític Cerca
Opinió

Un audiovisual en català per a tothom

Per capgirar l’actual situació de l'ús de la llengua entre adolescents i joves, cal reenfocar els objectius de la CCMA i fer possible que tots els continguts fets o doblats en català arribin a totes les plataformes

10/11/2020 | 06:00

Aplicació mòbil de TV3 / Foto: CCMA

Un dels pilars de l’ascensor social al nostre país ha estat sens dubte el coneixement del català, sent peça bàsica per mantenir una societat cohesionada malgrat els diferents orígens. Les polítiques de normalització lingüística iniciades a la dècada de 1980 van assegurar un ascens de l’ús del català entre col·lectius que no tenien contacte amb aquesta llengua i apropar-la a les noves generacions com un element útil. Desgraciadament però, els últims deu anys s’ha funcionat amb el pilot automàtic a pesar de tenir una societat més canviant que mai i una tecnologia revolucionant conceptes cada vint minuts. L’històric de l’enquesta d’usos lingüístics de la Generalitat ens explica moltes coses interessants; si ens fixem en la ‘Població estudiant segons usos lingüístics amb els companys d’estudi‘, que recull la llengua d’ús a partir dels quinze anys, des del 2008, l’ús del català a les escoles entre iguals pateix un retrocés en gairebé totes les combinacions.

Les causes d’aquesta alarmant tendència són moltes i interposades unes amb les altres: demogràfiques, tecnològiques, idiosincràtiques, polítiques (triomf del marc lingüicida de Ciudadanos que inexplicablement ha convençut a bona part de PSC i Comuns), etc.; però sense voler simplificar tals causes, un dels grans problemes clarament identificable és que el català és un idioma sense massa referents infantils i juvenils. El fet que l’escola blindi la llengua mitjançant la irregular i voluntariosa immersió lingüística actual, no és garantia que els nostres joves percebin el català com un idioma atractiu per emprar-lo al carrer o entre companys. Catalunya no va fer reflotar el català com a idioma públic de país mitjançant només la immersió iniciada pels admirats pares de Santa Coloma de Gramenet, sinó també amb una gran estratègia audiovisual pública que va enganxar als catalans que avui vertebrem la Catalunya adulta.

La poca oferta de canals televisius i l’excel·lent tria i producció de continguts propis van fer que el català fos percebut per les generacions de les dècades de 1980 i 1990 com un idioma d’imaginari compartit i útil, de carrer, d’aventura i de vida, i no només d’estudi, cultura i institució. Però als primers anys del segle XXI, l’audiovisual és el convidat de pedra d’un arraconament lingüístic protagonitzat sobretot pels joves, incapaços de trobar prou productes —ni professionals, ni amateurs— per tal de prendre’ls com a referència d’ús lingüístic i inspiració creativa. Sense la doble pota escola-consum de mitjans de fa unes dècades, segurament avui Catalunya seria un país amb dues comunitats lingüístiques molt diferenciades: una de bilingüe-trilingüe i una altra de monolingüe-bilingüe, havent-se complert el gran somni d’aquells qui somien en ulsteritzar Catalunya i desconnectar l’àrea metropolitana de la resta del país.

Les nostres institucions han de treure el pilot automàtic i pensar com arribar a infants i joves

La fórmula d’èxit dels 1990 i 2000 fa temps que ha quedat diluïda; primer per la fragmentació de canals que propicià la TDT —tot i que durant uns anys des de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals es va saber reinventar amb èxit gràcies al canal K3 i 3XL, tancats per les retallades i substituïts per Esport3 en una decisió incomprensible. I, més tard, per l’eclosió definitiva de les plataformes de streaming i la seva simbiosi total amb les xarxes socials, avui capitanejades per Youtube, Instagram (amb Reels inclós) i TikTok, que empenyen als seus consumidors cap a una gegantina piscina de continguts on només les llengües majoritàries interessen als algoritmes de mercat. Per tant, és responsabilitat de l’administració corregir-ho i invertir recursos públics a totes les franges ja que els drets dels catalans no haurien de fluctuar en funció de l’edat. Les nostres institucions han de treure el pilot automàtic i pensar com arribar a infants i joves: Per principi d’igualtat, per anivellar les oportunitats laborals i socials, i per fer que la indústria cultural catalana del futur —audiovisual i no audiovisual— tingui clients.

Propostes tangibles: la CCMA, la ròtula del canvi

Per capgirar l’actual situació és necessari reenfocar els objectius de la CCMA, reflectint-ho en el nou contracte programa: el paper de la Corporació no hauria de basar-se en retenir contingut per centralitzar el focus de consum de tot allò que es fa en català en un sol lloc. Al contrari, la seva responsabilitat ha de ser repartir joc per tal que el contingut en llengua catalana es difongui a totes les plataformes de consum, fins i tot si això fa baixar el share perquè Plats Bruts deixa de mirar-se només per 3alaCarta, ja que passa a consumir-se més per Amazon Prime. Caldria fer que la CCMA fos obertament responsable, juntament amb la Direcció General de Política Lingüística, de fer possible que tots els continguts fets o doblats en català, arribessin a tot arreu on es poden veure —Youtube, Disney+…—, revifant per noves empreses el Servei Català de Doblatge.

Una altra mesura propositiva seria desempallegar-se de la mentalitat de graella. L’estratègia audiovisual de país no pot estar pensada per produir només per a la televisió clàssica, sinó que hi ha d’haver a lloc un mecanisme per fer créixer a qualsevol actor audiovisual que susciti interès: sigui a la plataforma que sigui. Hem de tenir una acceleradora audiovisual activa que fins i tot quan es desvinculi d’un determinat creador pel motiu que sigui, deixi un node viu generant contingut i referents en català. Això implicaria tenir repartits arreu del territori a joves —i no tan joves— rebent suport econòmic per poder sustentar els seus projectes creatius en qualsevol de les moltes plataformes disponibles. Es tractaria de tenir actius a gamers, comunicadors, monologuistes, petites companyies de teatre, excursionistes, gurús de l’esport, maquilladores, analistes, músics, storytellers… que es retroalimentarien les visites, mencionant-se o fent encreuaments creatius.

La lògica del mercat impulsa a una oferta de continguts amb molts productes petits, ultratargetizats, és a dir, destinats a acontentar diferents públics i fer-ho amb molta adaptabilitat i poblant les diferents plataformes. I, per cert, això no vol dir deixar d’emprar els canals tradicionals o deixar de produir sèries com Les de l’Hoquei —al contrari, en fan falta més—, sinó complementar els canals clàssics amb els nous formats funcionant de manera independent i fent sinergia quan fos necessari: fent-los sortir a l’APM, fent-los sortir a Zona Zapping, creant una secció al Planta Baixa per anar visibilitzant els creadors i fer-los pujar de seguidors… Tenir aquesta divisió de petits creadors sota el paraigua de la CCMA, abocant el seu contingut al TikTok de torn, no només multiplicaria exponencialment el consum en català del jovent sinó que també permetria detectar, foguejar i caçar nou talent per ser importat cap a la creació professional. I a més, visibilitzaria els diferents dialectes i fases d’aprenentatge de la nostra llengua.

El talent jove també cal activar-lo en el pensament estratègic del producte, no només en l’execució

Així doncs, aquests arguments ens condueixen cap a defensar la creació d’un observatori intergeneracional integrat dins de l’estructura fixa de la CCMA: els boomers i els X han de treballar amb els millenials i els zetes (per entendre’ns, els boomers —del ‘baby boom‘— són les persones nascudes entre 1944 i 1964; els de la Generació X, entre 1965 i 1979; els millenials, ente 1980 i 1994; i els zetes, entre el 1995 i el 2015). Ni els que tenim ara 30 anys som capaços de desxifrar del tot els codis de les xarxes socials com TikTok o Reels, poblades majorment per zetes. El talent jove també cal activar-lo en el pensament estratègic del producte, no només en l’execució. Seria molt útil disposar d’un equip intergeneracional dissenyat per caçar tendències mitjançant recerques, panells, big data…. Un equip format també per guionistes, dissenyadors gràfics i editors de vídeo que mentoritzessin a creadors de tota mena de productes audiovisuals.

Fragment del videoclip de 'Fucking Money Man' de Rosalia, cançó que ha dut el català arreu del món / YOUTUBE

Cal fer especial menció a l’àmbit musical i als videoclips: la cultura musical dels joves ha evolucionat cap a un consum elevadíssim de videoclips i és un fenomen molt interessant de seguir a llocs com el Baix Llobregat, on s’està creant una subcultura musical que beu del trap americà, àrab i francès, i que a més funciona com a mètode per demostrar una pretesa ascensió social. L’estètica i l’imaginari de la Rosalía (1993) o del Morad (1999) no són casuals. Seria interessantíssim valorar la capacitat creativa dels barris populars de les àrees urbanes, i oferir-hi assessorament i videoclips amb acabats potents: que els joves sentin les institucions a prop de la seva voluntat creativa seria tot un triomf. A més, connectar els creadors audiovisuals amb el mercat musical català també és un moviment que caldria planificar perquè com dèiem, és un sector ja consolidat i que ha estat capaç d’acumular molta visibilitat i seguidors. Per fer-ho gràfic: Si Miki Núñez (1996) o Oques Grasses es presten a interactuar amb els nous creadors audiovisuals, s’accelera el seu impacte entre el jovent per la lògica dels seguidors de les xarxes socials.

Cal refundar el 3XL

Per fer això possible, cal que la institució pública assumeixi com a missió central crear, o més aviat despertar, un mercat d’incentius econòmics per a continguts a la xarxa, que faci sostenible un ecosistema de creadors no només pagats per l’ens públic. Per entendre’ns, sense Catalunya Ràdio demostrant que hi havia mercat, RAC1 —que va trigar set anys a ser rendible— no hauria existit mai. La responsabilitat normalitzadora d’obrir portes i demostrar que existeix un mercat audiovisual a xarxes deslligat de la graella és una missió nítidament pública. De la mateixa manera que el teatre o la música en català són mercats que funcionen, els continguts a internet també tenen milions de consumidors potencials que no estan sent aprofitats.

Cal “netflixitzar” l’accés al contingut de la CCMA i dotar-lo de tecnologia de recomanació intel·ligent

Seria ideal que tots aquests continguts, tant les grans produccions com els diversos creadors youtubers, instagrammers o tiktokers, se centralitzessin en un refundat 3XL, convertit en catalitzador del hub dels petits creadors, casant les noves tendències a Twitch, Instagram i altres plataformes, amb ficció pròpia d’èxit i l’animació japonesa que tanta tradició té a Catalunya i es manté avui dia com a producte per excel·lència d’adolescents d’arreu del món. És a dir, materialitzar de debò un nou projecte juvenil que abastés també un canal de TDT clàssic, revertint una de les pitjors retallades culturals.

Finalment, una altra vulnerabilitat a solucionar és la disposició visual del catàleg sota demanda. En altres paraules, la manera en com s’accedeix al contingut audiovisual fet per la CCMA. Ens trobem que els públics consumeixen sèries de Netflix produïdes fa anys perquè l’algoritme recomanador les visibilitza als usuaris en funció d’allò que han mirat prèviament; en canvi, TV3 té sèries al calaix que o bé saps de la seva existència i en coneixes el nom, o mai podràs trobar. Netflix et recomana Friends si has vist How I Met Your Mother, però TV3 no et recomana Jet Lag o El Crack si has vist Plat Bruts. Cal “netflixitzar” l’accés al contingut de la CCMA i dotar-lo de tecnologia de recomanació intel·ligent.

Anem deu anys tard, l’audiovisual és un dels sectors estratègics per cohesionar Catalunya i convidar a tothom al català, i no l’hem cuidat ni reinventat prou. Posem-nos-hi.

La versió completa d’aquest article ha sortit publicada en el dossier central de la revista ‘Eines’, de la Fundació Josep Irla, d’aquesta tardor (número 38)

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària anual, rebreu el llibre 'No diguis res' i el dossier 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies