14/09/2017 | 19:00
Estiu del 2000 a Bargota, un poble minúscul de Navarra. El meu. Fa uns quants anys que el raïm de la zona té pujades exponencials de preus i els agricultors s’estan fent d’or. Al poble van tenir capítol propi de la bombolla immobiliària, que va consistir que tots els nou-rics es van fer xalets apartats del nucli urbà. Va ser llavors quan als nens del poble ens va entrar la nostra particular febre del totxo.
Aquí em tenen, una criatura de 12 anys, construint casetes amb l’ambició del Rubén Bertomeu de Chirbes. Agafàvem palets de fusta, robàvem plàstics i material de construcció de les cases en obres, traficàvem amb ciment i segrestàvem mescladores de formigó. Rivalitzàvem entre quadrilles per veure qui feia la caseta més alta, més gran, més resistent, i sabotejàvem les dels contraris durant les nits. Si ens enxampaven, la cosa acabava a pals.
Els meus amics i jo érem realment bons en l’ofici. Els ‘Paco el Pocero’ de les quadrilles de Bargota. Però un estiu vaig cometre un error. Un dia vam aconseguir un martell gran i jo, desbordat de testosterona prepuberal, vaig començar a donar cops de martell als voltants de la nostra millor caseta construïda fins en aquell moment. Amb tan mala sort que vaig tocar un cable d’alta tensió que passava per la paret d’una casa. El corrent pel cap metàl·lic del mall va fer que l’impacte em tornés multiplicat a través de la fusta del mànec; la força em va tirar d’esquena contra la caseta. Vaig trigar setmanes a recuperar-me’n. Així es va acabar el nostre imperi immobiliari i, que jo recordi, no he tornat a acostar-me als menesters de la construcció.
Els independentistes tendeixen a pensar que la independència resoldrà la major part dels seus problemes
Segur que coneixen aquesta sensació de tenir un objecte contundent a la mà i no poder parar de colpejar coses. D’aquí ve precisament una expressió que en llengua anglesa és comuna i que diu que, quan només tens un martell, tot et sembla un clau. Diversos autors han parlat d’aquest parany psicològic, molt relacionat amb el biaix de la confirmació. Però qui finalment ho va popularitzar va ser Abraham Maslow, de qui va prendre el nom de la teoria del martell de Maslow (o del martell d’or).
La idea d’aquesta teoria és que els partidaris d’una cosa, la que sigui, sempre veuen aquesta cosa com a útil per a tots els problemes. Això passa, per exemple, amb la independència. Els independentistes tendeixen a pensar que aquesta resoldrà la major part dels seus problemes. Ho hem vist moltes vegades. Les independentistes feministes tendeixen a creure que les seves dues lluites es veuran afavorides per la secessió. Els independentistes d’esquerres consideren que ajudarà a trencar les bases capitalistes de l’Estat espanyol, donant una oportunitat de canvi a les classes treballadores. Però el mateix veuen els independentistes de dretes, que observen que seria probable que la independència obrís la porta a una economia més desregulada.
En el debat sobre la independència de Catalunya el martell d’or sembla capaç de reblar-ho tot. Però, si hi ha un discurs amb el qual Maslow podria arribar a ressuscitar de l’emoció, aquest és sens dubte el de Pablo Iglesias i Podem respecte a la qüestió catalana. I, per extensió d’aquest, el de bona part de l’esquerra espanyola. També, a Catalunya, pels comuns, com a mínim allò que expressen públicament.
Podem culpa absolutament de tot el que passa més Rajoy i el seu partit que el Govern i les estructures de l’Estat
“El que ha de fer qui defensi la sobirania de Catalunya és donar un cop de mà per treure el PP del Govern d’Espanya”, va assegurar dilluns passat Pablo Iglesias, durant un acte amb Ada Colau, Xavier Domènech i Elisenda Alamany amb motiu de la Diada. Aquesta és la línia que s’ha imposat a Podem per resoldre les demandes de sobirania dels catalans: que deixi de governar el PP. La formació morada porta prop d’un any culpant d’absolutament tot el que passa el partit de Rajoy, centrant les seves crítiques més contra el partit que contra el Govern o les estructures de l’Estat.
Aquesta idea va començar –oh, feliç coincidència– quan Podem va acceptar que, després de dues eleccions generals en les quals no va aconseguir el ‘sorpasso’ al PSOE, el seu únic horitzó possible era formar un Govern amb els socialistes als quals fins aleshores criticava. Si el discurs que pretenia donar la volta a l’Estat com un mitjó mitjançant un procés constituent no havia funcionat, era l’hora de reenfocar l’objectiu de la crítica i no fer-la contra les estructures d’un Estat arnat, sinó acotar-la contra el Govern del PP.
Així, la corrupció es va convertir en culpa del PP. L’anomenada ‘operació Catalunya’? El PP. L’estat de la televisió estatal era, òbviament, culpa del PP. La degradació democràtica, les retallades, l’amnistia fiscal, el conflicte del Prat, que un jutge prohibeixi un acte… No passa res que no sigui responsabilitat del PP, del seu Govern per extensió, però sempre recalcant que el partit és al darrere. “Hi ha un partit a Espanya que ho fa tot”, versionaria Iglesias, agafant l’himne del grup de ‘pop’ Astrud.
I, per descomptat, el PP és el responsable del gran problema constitucional dels darrers anys, l’únic amb entitat suficient per posar en escac l’Estat: l’anomenat “procés” català. Asseguren els d’Iglesias que va ser el gran partit de la dreta espanyola qui va regar de gasolina el debat nacional amb la recollida de signatures contra l’Estatut, qui després hauria “pressionat” –Iglesias ho va dir així diumenge passat– el Constitucional per dictar la sentència retalladora quatre anys després i qui, en els últims anys, dibuixaria un cercle al voltant de la interpretació de la Constitució cada vegada més estreta, de manera que hauria deixat Catalunya sense espai en el qual desenvolupar el seu autogovern.
Sembla que Iglesias defensi que els catalans són sobirans sempre que Espanya ho accepti
Fins aquí, amb tots els matisos que es vulgui, qualsevol podria signar-ho. El problema ve a l’hora de fer la proposta: fer fora el PP del Govern. I, adéu, passi-ho bé. Però aprofundim un moment en aquesta idea. Perquè, essent Podem un partit que es diu a favor del referèndum i que considera que el referèndum és l’eina per solucionar el problema català, no s’entén quina relació causa-efecte estableix la formació entre les dues coses, és a dir, fer fora el PP i fer un referèndum.
Sobre la factibilitat d’un referèndum, Podem ha tingut dues grans postures al llarg de la seva història, abans i després de la formació d’En Comú Podem. La primera, defensada per Iglesias durant la campanya de Catalunya Sí que es Pot, assegurava que per fer el referèndum primer s’havia de canviar la Constitució. Així ho va donar a entendre Iglesias al maig del 2015, quan va assegurar: “El dret a decidir depèn dels catalans, però en el marc de la legalitat actual no és possible que només depengui d’ells”. Per tant, primer calia un canvi en la Constitució, i això es podia garantir votant Podem.
El més difícil encara arriba quan es comença a sospitar que el que defensa Iglesias és que els catalans són sobirans sempre que no governi el PP o sempre que Espanya ho accepti. Alguns dels membres de l’executiva de Catalunya En Comú, com Gerardo Pisarello en aquestes mateixes pàgines de CRÍTIC, han defensat alhora que l’1-O no és un referèndum i que votaran ‘sí’. ‘Sí’ a què? Com es pot voler la independència de Catalunya i alhora considerar que el Parlament no pot convocar un referèndum? És una pena que Sergi Picazo no em permeti introduir aquí un ‘gif’ per resumir la cara que se’m queda.
Permetin-me que torni a estirar l’argument sobre com d’adequat és això per a Podem. Si el partit morat i la seva formació germana a Catalunya estan realment pensant en un projecte plurinacional per a Espanya, la fórmula més adequada entre les disponibles implica reconèixer el referèndum, ja que es reconeix la sobirania de Catalunya, i posteriorment reclamar el ‘no’. Si la seva proposta depèn de formar un tot –Estat federal o confederal, es deia abans– des de la sobirania de les parts –Estat federat… bla bla bla–, a Catalunya tens l’oportunitat més propera per començar-lo, amb un referèndum convocat i amb la possibilitat d’obrir una bretxa en l”statu quo’ territorial. De fet, l’única a l’abast, diria jo.
Sí, ja ho sé. El ‘no’ perdrà l’1-O, amb tota seguretat. Tenia la partida perduda d’entrada perquè la major part dels contraris a la independència són conscients que maximitzen les seves opcions no anant a votar. Ara també perdrà perquè no hi ha ningú amb un projecte d’òptica espanyola que estigui reconeixent la sobirania catalana i demanant el ‘no’. I, no obstant això, pot Podem deixar orfe aquest percentatge del seu electorat davant l’1-O? En condicions normals, semblaria clar que no.
Defensar ‘fer fora el PP’ com a solució és reforçar la idea de la sobirania espanyola en detriment de la catalana
Però les condicions no són normals; no ens enganyem. El que està fent la Generalitat de Catalunya amb el referèndum és un salt endavant sense cap seguretat que caurà dempeus. És l’operació política més arriscada que s’ha fet des d’una institució en els últims 40 anys, i les possibilitats d’èxit són, certament, minúscules. Tot dependrà de si el dia 1 d’octubre el carrer respon com mai abans ho ha fet. Tota la resta és perdre, per al sobiranisme. Una derrota que, un cop has arribat fins aquest punt de la desobediència, tindrà conseqüències polítiques i personals difícils de calcular.
Aquesta situació “fora de la llei” fa que el context polític no tingui res a veure amb el de les eleccions del 27-S o amb el 9-N, però tampoc amb les generals. Durant aquestes setmanes es viu un xoc de legitimitats entre la sobirania catalana, reconeguda per una exigua majoria parlamentària catalana i pel seu Govern, contra la sobirania espanyola, defensada per una majoria qualificada del Congrés i totes les institucions de l’Estat, a més de la meitat dels ciutadans de Catalunya. En aquesta situació, defensar “fer fora el PP” com a solució per a Catalunya és reforçar la idea de la sobirania espanyola en detriment de la catalana.
Res de contradictori si és el que efectivament es defensa, és clar. Quan tens un martell a la mà, tot et sembla colpejable i, de fet, la majoria de les coses que tens al teu voltant ho són. Però sé, per experiència, que, tot i que les possibilitats són minúscules, sempre hi ha risc de tocar un cable d’alta tensió. Vigila, Iglesias, aquest martell d’or.
