15/12/2017 | 22:08
Ja gairebé no queden agències de viatges, com a mínim físicament. Hi va haver un moment, fa un parell de dècades, que hi havia un munt de sucursals i que la gent, quan feia un viatge a l’estranger, anava a una agència de viatges. Aquests negocis tenien dos grans paquets: els que prometien viatges d’aventures i els que prometien seguretat. És temptador resumir els públics de cada paquet de vacances dient que uns eren joves i altres, grans. Però, tot i que hi havia un indubtable component d’edat en l’elecció, això no és del tot cert. Perquè el paquet d’aventures també era el preferit per viatgers d’entrada edat, de vegades parelles jubilades però en bon estat físic i amb estalvis. També en el turisme que primava la seguretat hi havia una gran part de turisme familiar, fins i tot de xavals joves que feien un viatge amb els seus amics per primera vegada.
Es tractava, en realitat, de dues formes de concebre unes vacances, dues prioritats contraposades, dos tipus de preferències antagòniques. Uns volien que en el seu viatge pogués passar alguna cosa inesperada, encara que després gairebé mai passés res. Els altres, en canvi, buscaven que res se sortís del previst. Esmorzar entre 9 i 10, tenir l’autobús puntual a la porta i veure allò que s’ha de veure. Tornar a les 6 de la tarda, temps d’un bany a la piscina. Horaris, regles, seguretat.
Penso en aquests paquets de viatges just el dia que Miquel Iceta obre la campanya electoral del 21 de desembre al teatre La Joventut de l’Hospitalet. El seu equip, tenint en compte que és dilluns, ha programat l’acte a les 7 de la tarda, molt abans de les 12 de la nit, quan formalment ja es comença a demanar el vot. És d’agrair que hagin tingut la deferència de programar l’acte en aquesta franja, perquè el públic, raonablement, espera ser a casa seva un dilluns a una hora normal.
Des de l’escenari del teatre, Miquel Iceta ven un viatge cap a una legislatura plena de certeses. “Vull canviar el rumb de la política catalana per l’estabilitat i el progrés”, afirma. El candidat del PSC es mostra convençut que aquesta nit emprèn un canvi que el portarà a la presidència de la Generalitat, i des del primer acte de campanya, comença a dibuixar el seu Govern. Serà un executiu fiable, de pacte. “La gran sorpresa serà el PSC”, llança, i tanca així la llista de sorpreses que pensa desplegar, perquè ell acabarà “amb el ‘lio’“.
La previsibilitat és tota una qualitat en política. En l’àmbit internacional, on les relacions són sempre multilaterals i es cuinen a foc lent, que el teu següent pas pugui ser endevinat per la resta d’actors és un valor positiu en si mateix, perquè és una font de confiança. Igual que el turista que busca horaris, regles i certeses, l’estabilitat, la confiança o la previsibilitat són característiques d’un producte polític seductor, però només per a un tipus de votant. Són, en resum, valors conservadors, que tracten de seduir votants conservadors, no necessàriament conservadors en les polítiques sinó en l’aproximació personal sobre maneres de fer política.
La candidatura d’Iceta respon a les mateixes pors a les quals responen els populistes
Miquel Iceta va prendre el juliol de 2014 el control d’un PSC exhaust. Qualsevol en la seva posició hauria optat per l’enderrocament i plantar una nova edificació en el solar, com faria Convergència dos anys després. Però Iceta, pragmàtic com és, va optar per la reforma. El gir icetià del PSC va ser en tots els eixos, nacional, social, de relació amb els altres partits i amb els moviments socials … Però sobretot va ser una recol·locació en l’eix entre l’aventurisme i la previsibilitat.
Ser el partit de les certeses ha estat històricament una carta a jugar en diferents països i diferents èpoques. En els últims, temps tothom tendeix a explicar l’auge dels populismes com la recerca de certes capes de la població d’un refugi en certs valors tradicionals, com són la violència, la supremacia nacional o el militarisme. Iceta és poc d’això, tot i que ha tingut pronunciaments d’evident tall nacionalista espanyol, com quan diumenge passat va circumscriure el patrimoni cultural d’un país que cap a les fronteres estatals.
Però la candidatura d’Iceta respon a les mateixes pors a les quals responen els populistes -ell no és l’únic. Passa que, on el populista clàssic posa la força, el PSC posa les certeses. És la mateixa resposta que fa anys que donen els partits moderats a tot Europa, i la raó per la qual les fórmules diverses de gran coalició, d’Espanya a Alemanya passant per Holanda i Itàlia, estan en auge. En la majoria d’aquestes opcions, la raó esgrimida per pactar entre pols suposadament oposats és fer front al populisme. Iceta tracta exactament així a l’independentisme, a qui veta de qualsevol pacte per molt que repeteix que ell és contrari al “frontisme”.
Gràcies a aquesta recerca constant de la fiabilitat, en només dos anys Iceta ha aconseguit que el seu electorat potencial el cregui quan diu que no farà president un independentista i, fins i tot, quan ha deixat caure amb la boca petita que li costaria investir Arrimadas. Avui el primer secretari del PSC pot assegurar a tot arreu que aspira a ser president de la Generalitat, tot i aparèixer com a quart a les enquestes, sense sonar absolutament ridícul.
A això hi ha contribuït un evident cansament d’una part de l’electorat amb l’excepcionalitat constant en la política catalana. Una part important de la població prefereix un viatge amb horaris a un viatge ple de girs, imprevistos i canvis d’última hora. Alguns, de fet, es van descobrir el 2015 votant a Inés Arrimadas, més guiats per les vísceres que per una anàlisi freda sobre qui desitjaven que governés. També hi va haver qui va votar independència per ser un projecte que mou les seves passions però fent la darrera concessió a una excepcionalitat a la qual són reticents.
CiU va tornar al poder quan va poder ser l’encarnació del valor català suprem: ordre contra el desordre
Això no és nou. A Catalunya, ser el partit de les certeses normalment ha funcionat bé i ser el de les aventures, normalment malament. No és exagerat dir que Jordi Pujol va arribar a la presidència gràcies a ser la certesa contra l’esquerra, que es va mantenir gràcies a ser el previsible en la defensa dels interessos catalans i que, un cop Convergència va perdre la Generalitat a mans de l’aventurer Maragall i els seus successors, només va tornar al poder quan va poder ser l’encarnació del valor català suprem: ordre contra el desordre.
Iceta està llançant uns missatges de sorprenent similitud als d’Artur Mas el 2010. En les seves compareixences projecta molt menys un futur probable i, en canvi, parla d’un futur que s’assembla a un passat idealitzat. El que la candidatura del PSC s’entesta a vendre és un escenari polític en què ningú hagi de votar ni independentista ni Ciutadans, entre el caos i el desconegut, sinó el que ha votat sempre. Que això no estigui passant no és problema per buscar el vot dels qui sí que voldrien que passés.
No obstant això, per arribar a aquesta posició, el PSC també ha pagat peatges que només es veuran si es dóna la carambola que Iceta arribi a la Generalitat. Perquè el candidat, a més de fiabilitat, ven progrés. Una etiqueta que, per cert, sovint va lligada a la idea d’ordre. “Ordem i Progresso“, diu la bandera brasilera, estendard del liberalisme racionalista del segle XIX. L’ordre de CiU sempre necessita el progrés econòmic i social per sostenir-se. No va ser quan Convergència no va poder proveir aquest progrés quan, precisament, es va veure empesa a desempallegar-se també de l’ordre?
Malgrat que va amb l’exlíder d’Unió, Ramon Espadaler, com a número tres, el candidat socialista assegura: “En la nostra llista trobareu un denominador comú que no només és el catalanisme, és la justícia social”. Res com un demòcrata-cristià amb experiència de gestió al Govern, autor de les retallades més salvatges de la història de Catalunya, per a saber de què va, i de què no, la justícia social. Va, probablement, del que va la bandera del Brasil. Però, per si de cas, Iceta rebla: “Ens comprometem a canviar de rumb, precisament, perquè el primer que volem aconseguir és que hi hagi el clima necessari per a afavorir l’activitat econòmica i el progrés del país”. Sense imprevistos.
La presència d’Espadaler a les llistes socialistes és un tret cridaner però, certament, un dels menys importants per avaluar fins a quin punt Iceta pot ser tan fiable en l’esfera social com en la nacional. Siguem francs: en aquesta campanya no li ha fet massa falta reforçar el segon flanc, perquè simplement ningú no li ha preguntat. I no obstant això, al llarg de les seves 148 pàgines de programa electoral és indubtable que el PSC es dibuixa com un partit en el centreesquerra socialdemòcrata. El mateix partit ha destacat que la paraula “pobresa” apareix 49 vegades. També és cert que “gestió pública” hi apareix 4 i “municipalització”, cap.
Iceta compta amb la principal arma de la qual pot disposar contra els taronges: el suport de Moncloa
El gran repte del PSC és precisament ser capaç de compatibilitzar el vot de les certeses amb altres dues coses més. A curt termini, amb un escenari endimoniat al Parlament que podria obligar-lo a desdir-se sobre el seu vot a la investidura si no vol repetir les eleccions. A llarg termini, la capacitat de fer polítiques d’esquerres, socialdemòcrates o, com es diu per aquí, “de progrés”. No parlaré aquí de l’enfonsament de la socialdemocràcia europea, ni tan sols en la setmana en què l’exprimer ministre francès, Manuel Valls, farà campanya al costat de Ciutadans. No ho faré perquè ni tan sols és tan important: el cas que ocupa a Iceta té un component molt més conjuntural a l’escenari català amb el qual es menjarà els torrons.
Un cop has renunciat al pacte amb ERC, és a dir, l’única força socialdemòcrata a la qual les enquestes deixen per sobre dels 30 diputats i, evidentment descartada la CUP, la proposta presidencial d’Iceta seria sostinguda sobre una més que probable majoria amb més presència de la dreta. I això, per als votants d’Iceta, també és una certesa. Acceptant que el pla d’Iceta de governar en solitari sigui factible fins i tot quedant per darrere de Ciutadans, quin tipus de reforma fiscal serà capaç d’impulsar el president socialista? Al seu programa du una valenciana, però les majories s’assemblen més a les basques, de manera que obrir el meló pot deixar-los una fiscalitat a l’andalusa.
Iceta té una mica més fàcil la segona qüestió, la que fa referència a la política de pactes. És cert que en el seu full de certeses no està aclarida la qüestió de què passaria si Ciutadans es negués a investir un candidat amb molts menys escons que la seva. Però també és veritat que el socialista compta amb la principal arma de la qual pot disposar contra els taronges: el suport de Moncloa. En els prolífics ‘corrillos‘ del dia de la Constitució, Rajoy va reconèixer a un grup de periodistes que, si Arrimadas no és capaç d’aconseguir prou diputats, donarien suport a qui sigui capaç d’aconseguir-los. És a dir, a Iceta.
El socialista té la kriptonita de Ciutadans, els seus principals rivals. Perquè si bé l’electorat català està dividit entre els paquets de vacances d’aventura o de seguretat, a Moncloa hi ha un comprador segur per a un viatge amb horaris, regles, seguretat i, si pot ser, piscina.
