19/12/2019 | 19:00
El 26 d’agost passat vaig quedar al ‘Forat de la Vergonya’ amb Abbud Duhayb, educador social, català d’origen magribí, independentista i veí del Raval, segons es descrivia ell mateix. Durant l’estiu, Duhayb havia fet uns quants fils de Twitter que havien tingut bastant d’èxit parlant sobre la inseguretat a Barcelona en els quals, de manera més o menys clara, culpava els joves migrants. Li vaig proposar una entrevista i, després d’un estira-i-arronsa, finalment em va citar en un lloc una mica estrany a una hora encara més estranya: les 10 h de la nit.
Evidentment, jo ja m’ensumava que el tal Duhayb no existia i que només era un més dels comptes ‘fake’ que es dedicaven a difondre idees racistes a les xarxes, impulsades per l’alarmisme polític i mediàtic al voltant de la seguretat. I, efectivament, ningú no es va presentar a la cita. L’últim missatge que va posar a Twitter va ser el 4 de setembre. L’educador social, català d’origen magribí, independentista i veí del Raval va morir tan de pressa com la suposada crisi de seguretat va deixar d’aparèixer als diaris.
Però la idea que pregonava Duhayb ja havia quedat ben instal·lada. De fet, el mateix dia de la meva cita frustrada amb ell es van filtrar a la premsa dades personals dels “10 delinqüents que posen Barcelona contra les cordes”, segons es va publicar el 26 d’agost. Aquell rànquing el liderava un home d’origen algerià que havia passat pels serveis socials de la Generalitat pel fet de ser menor i sense acompanyament, allò que es coneix per ‘mena’. El seguia un altre home procedent del Marroc, “també ‘exmena’”, segons se’l descrivia. Després un altre algerià i després un altre, i un marroquí un altre cop, després un bosnià… Val a dir que el delicte més greu que tenia el pitjor de tots ells era el robatori amb violència, i el gruix dels casos eren per furts, per la qual cosa, malgrat haver-hi passat unes quantes vegades, cap jutge no havia considerat necessari posar a la presó cap dels 10 pitjors delinqüents de Barcelona.
Però això últim no pot sorprendre si ens traslladem al clima generat a l’agost passat a Barcelona, on tots els problemes delinqüencials van quedar eclipsats per les imatges de furts i de robatoris amb violència (atracaments) que, de sobte, totes les televisions aconseguien miraculosament de veïns com Abbud Duhayb. De fet, més enllà d’un seguit d’apunyalaments que van ser l’espurna de tot el ciri polític i mediàtic posterior, segons les dades oficials dels Mossos, el que es va disparar durant els últims dos anys a Barcelona va ser el carterisme i, en menor mesura, els atracaments. Amb tot, aquests últims tornaven a xifres de principis de la dècada, sense batre el rècord de les 1.500 denúncies per robatori amb violència de l’octubre del 2012.
Però les dades no van ser prou per aplacar un reguitzell de declaracions polítiques que van començar al juliol, quan el regidor de Seguretat de Barcelona, Albert Batlle, va fer unes declaracions racistes –em refereixo a racistes de debò, en el sentit de defensar deportar menors migrants pel fet de no haver nascut aquí, no en el sentit de queixar-se perquè no l’haguessin atès en català. També va ser Batlle qui, ja entrat l’agost, va parlar oficialment per primer cop de “crisi de seguretat”, una opinió que aviat va ser desacreditada tant pels Mossos com pel Col·legi de Criminòlegs.
La idea ja havia entrat al cap de la gent: calia fer alguna cosa amb els immigrants carteristes que posaven Barcelona contra les cordes
No va servir per a gaire perquè la idea ja havia entrat al cap de la gent. Bé, no solament hi havia entrat, sinó que s’havia posat en roba d’estar per casa, s’havia assegut al sofà i, per quan ens en vam adonar, ja estava servint-se whisky del bo. Barcelona tenia un terrible problema de seguretat, el més gros en anys. La imatge de la ciutat perillava; el turisme perillava; el benestar de tothom estava en joc. I la culpa, no dic que fos dels ‘mena’, però tothom sap que era dels ‘mena’. S’havia de fer alguna cosa amb els immigrants carteristes que posaven contra les cordes la nostra ciutat. Ho deia fins i tot l’Ajuntament, que proposava endurir el Codi penal perquè els furts fossin castigats amb presó, i ho reconeixia la Generalitat, que difonia la idea que els lladres reincidents eren el gran problema de seguretat de Barcelona.
Un dia després que es filtrés a la premsa la relació dels lladres més buscats, els Mossos d’Esquadra i la Policia Nacional van llançar la primera batuda de l’operatiu Draga al metro de Barcelona. Aquell dispositiu sublimava una innovació en la forma de concebre la lluita contra els robatoris als carrers, basada a augmentar el càstig contra els furts fent servir la Llei d’estrangeria. Es tractava de fer macrobatudes en llocs concorreguts i detenir-hi persones suposadament identificades abans com a lladres; però, en comptes de portar-los davant dels jutges per furt, portar-los-hi pel fet de no tenir papers. El balanç del primer dia van ser 70 identificats, dels quals 23 detinguts i 22 d’ells posats a disposició judicial per infracció de la Llei d’estrangeria. És a dir, un èxit.
Aquella pràctica policial, vista amb perspectiva, no hauria estat fàcil d’empassar si no s’hagués fet en un clima d’alarmisme inèdit. Ni en els seus somnis més humits l’extrema dreta hauria pogut generar una campanya d’aquella envergadura, on, als comptes ‘fake’ a les xarxes socials i als passerells que s’empassaven els seus missatges i els difonien, s’hi van unir alegrement periodistes, responsables polítics de diverses tendències i institucions, policies de diversos cossos, ambaixades, opinadors, filtracions, hores de ‘prime time’ i suplements d’estiu.
La gran crisi de seguretat de Barcelona, pel que es veu, ja es va superar. No és clar per quina raó, perquè les dades actualitzades sobre les denúncies als Mossos no mostren cap remissió significativa de la delinqüència. Algú podria pensar que simplement és perquè l’atenció mediàtica va trobar alguna altra cosa sobre la qual posar-s’hi. Una altra interpretació és que l’objectiu que perseguia ja estava fet. Perquè, des d’aleshores, l’anomenat dispositiu Draga ha continuat desplegant-se, sempre en els mateixos termes.
La Llei d’estrangeria no castiga el furt ni la reincidència: els busquen per suposats lladres, però els detenen per migrants
Després del primer, el 27 d’agost, el 6 de setembre els Mossos, la Policia Nacional i aquest cop també la Guàrdia Urbana van tornar a emprar la mateixa tècnica. L’operatiu, segons la nota de premsa, es va saldar amb un balanç de “2 investigats per apropiació indeguda d’un telèfon mòbil, un denunciat per tinença d’haixix, i 17 detinguts –que acumulen més de 150 detencions majoritàriament per delictes de patrimoni – en el marc de l’aplicació de la Llei d’estrangeria”. No busqueu en la Llei d’estrangeria cap article on es castigui el furt ni la reincidència: el que volen dir és que els busquen per suposats lladres, però els detenen per migrants.
No se sap quantes vegades els cossos policials han fet servir aquesta tècnica. Un cop institucionalitzat en dispositius concrets, amb nom i tot, qualsevol policia pot fer-lo servir pel seu compte. De fet, contra els veïns sense papers, poden emprar-la tantes vegades com vulguin, perquè no cal donar al jutge cap explicació sobre quins suposats robatoris s’imputen a un detingut mentre aquest infringeixi la Llei d’estrangeria. Val a dir que els jutges a vegades només dicten ordres d’expulsió si hi ha una acumulació de delictes menors. Però, com que hi ha un secretisme total respecte als ingressos als centres d’internament d’estrangers (CIE), tampoc no és fàcil fiscalitzar el destí de la gent detinguda sense papers.
Sí que sabem, per exemple, que el 28 de novembre passat hi va haver 18 detinguts més al metro pel fet de no tenir permisos de residència. I de nou, el dia 29 del mateix mes, una batuda a la discoteca Moog va portar a la comissaria 17 veïns de Barcelona a causa del mateix motiu. De passada, per cert, s’han normalitzat els dispositius dels Mossos o de la Guàrdia Urbana acompanyats per la Policia Nacional, un cos que, pel que fa a aquests casos, només acut perquè és qui té la competència en estrangeria. El Departament d’Interior tampoc no ha donat explicacions per la filtració de dades de caràcter personal, cosa que sí que pot ser un delicte –em refereixo a un delicte de debò, no com al fer de ser en una discoteca sense papers. Deu ser perquè les crisis de seguretat passen, però sempre són els mateixos els que paguen quan el racisme està institucionalitzat.
