Crític Cerca
Opinió

(Auto)crítiques sobre el referèndum a Grècia

05/07/2015 | 13:38

syntagma
Plaça Syntagma / Makis Mantas

He començat aquesta entrada al blog tres cops aquesta setmana. I crec que entre que l’acabo i la difonem per les xarxes socials, tantes coses poden canviar que no estic segur si l’hauríem de publicar.

Comencem pel principi. La situació del govern grec ha estat molt complicada des del primer dia. Ja ho vaig dir, i no s’ha millorat gaire. Es poden fer algunes crítiques de la seva gestió de la crisi.

Està clar que per a Syriza, una coalició que existeix des de fa poc i que té un soci de govern bastant especial, no havia de ser fàcil renegociar els acords firmats pel PASOK i la Nova Democràcia. Tot i això, Syriza ha estat massa concentrada en la comunicació externa i no ha proposat una política de mobilització interna de la seva base social ni del seu electorat. Aquesta crítica ha estat molt present entre les files del partit: fins i tot més que la qüestió de l’euro o de la sortida de la UE, que han estat motiu de debat sobretot a la direcció. Sense una mobilització de masses, amb un govern del poble no es pot governar amb el poble.

També està clar que, durant les negociacions, els representants del govern grec han capitulat en molts temes, cosa que durant la campanya electoral havien dit que no farien. Ara bé, aquesta ‘capitulació’ ha estat no ja una lluita contra el elements, sinó una lluita contra “tots els elements”. La situació econòmica és un pes mort a l’esquena del govern. No hi ha diners per pagar tothom i cal escollir: o pagar els creditors o pagar les pensions i els salaris (així ho exposava un representant recentment).

S’ha parlat molt de la reforma fiscal, però cal tenir en compte que una reforma d’aquest tipus trigaria un temps a fer-se efectiva i omplir els calaixos buits i endeutats dels grecs, un temps que el govern no té i un element amb el qual els creditors juguen.

Arribats al punt on hem arribat, tenim una proposta de Tsipras que cedeix en molts temes, com ara les privatitzacions, i que també toca les pensions. Poc, comparat amb el que han fet altres governs grecs, però les toca. I com a element d’esperança, es deixa la porta oberta a esglaonar el pagament del deute. Aquesta proposta, que era molt difícil de defensar davant les bases de Syriza i que podia causar una possible escissió, va ser rebutjada tan ràpidament que molts pensaven que era un rumor.

‘Give democracy a chance!’

La cançó de John Lennon sobre la guerra de Vietnam deu haver inspirat els responsables grecs, que han decidit després d’haver trepitjat les seves pròpies línies vermelles, demanar l’opinió de la gent.

Dins de l’imaginari polític grec no hi ha massa referèndums, però n’hi ha un de molt important: l’expulsió del rei, amb l’arribada de la democràcia. Els mes vells d’aquí se’n recordaran, o potser no, perquè com a l’Estat espanyol ho van deixar tot ben lligat i el Rei va ser imposat per la vida directa, no es va fer gaire propaganda del referèndum grec de 1974. També està viva a la memòria col·lectiva l’amenaça de Papandreu de fer un referèndum, la quals cosa va forçar el primer govern de gran coalició grec, amb Venizelos del PASOK com cap de govern.

En aquest sentit, el referèndum, el debat i la mobilització que ha generat, són un exemple concret que deixa en evidència com la gestió de tots el partits i governs europeus fins ara ha seguit el model de l’elit europea i dels interessos dels grans capitalistes. I, és clar, això és un “mal exemple”. Aquest pas és històric: comença a ser cosa habitual que fer referèndums sigui històric.

També amb aquest referèndum es trenquen alguns mites, com per exemple la capacitat de lluita i de defensa dels interessos dels treballadors precaris, aturats i alguns grups molt afectats per les conseqüències de la crisi. La confederació sindical grega GSEE (dels sindicats industrials i dels sectors serveis privats) ha acusat al govern d’arriscar el futur de la Unió Europea, i fa una crida a votar sí. Aquest pas mostra com la crisi econòmica ens obliga a jutjar totes les organitzacions socials pel que fan i diuen i no pas pel que van fer o dir ara fa 50 anys.

L’altra família política que continua la seva deriva és sense dubte, la dels socialistes europeus. Alguns com els holandesos s’han posicionat a la dreta de Merkel i Schäuble (els negociadors alemanys). A Grècia, el PASOK (en la forma de l’Olivera) i el moviment socialista de Papandreu també juguen el joc de la troica. No hauria de ser una sorpresa que tota la dreta conservadora i liberal acusi Syiriza de posar en perill la unitat europea, però és de riure que Convergència digui que fer un referèndum és gairebé inconstitucional. Com a mínim, el grecs tenen tribunals que els deixen fer referèndums.

La cirereta del pastís ha estat Martin Schulz, president del Parlament Europeu, dient que si voten “no” Grècia sortirà de l’euro. A casa meva, a això li diuen coacció.

I què passarà demà?

Està clar que avui, diumenge 5 de juliol, serà un dia que recordarem, sigui quin sigui el resultat, però si el ‘no’ guanya podrem parlar d’un 11 de setembre econòmic i sobretot això serà l’eco ampliat del “Sí se puede” que vam escoltar a la plaça de Sant Jaume ara fa unes setmanes durant la investidura d’Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona. Res mai no serà la mateixa cosa, ni a Brussel·les ni a Atenes ni enlloc.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Justícia Global'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació