Crític Cerca
Opinió

Barcelona, de reacció en reacció

Trias va ser la reacció a la decadència i la falta d’impuls dels darrers governs socialistes; Colau va ser la reacció a la sensació que el govern de Trias s’estava venent la ciutat

07/02/2023 | 06:00

Un grup de joves mirant Barcelona des dels búnquers del turó de la Rovira / MISLAV MAROHNIC

Hi ha dos elements que caracteritzen la vida política barcelonina dels darrers anys. Són dos elements que van lligats i, de ben segur, marcaran les eleccions municipals d’aquí a uns mesos. El primer és un estat d’ànim. I com a tal és difícil de descriure de manera precisa. Però ho podríem simplificar dient que els barcelonins i les barcelonines fa anys que no s’acaben de sentir del tot a gust amb la ciutat. Barcelona continua funcionant perquè som una ciutat dinàmica, creativa, amb un gran teixit social i empresarial. Som una ciutat atractiva a la qual la gent vol venir per visitar-la o per invertir-hi. Però els barcelonins no acaben de trobar-s’hi a gust perquè no els agrada com va la ciutat. Tenen la sensació que la ciutat no els entén, que no respon al que ells volen.

De fet, el baròmetre dels darrers anys, que és l’enquesta de l’Ajuntament de Barcelona per copsar l’opinió de la ciutadania, ha mostrat la preocupació dels barcelonins pel seu futur i pel de la ciutat. Un futur que vinculen amb la feina, la reactivació econòmica, però també amb aquells elements relacionats amb la defensa d’una manera de fer i de viure, com la seguretat i la neteja. Segons l’enquesta feta per l’Ajuntament de Barcelona, la inseguretat acumula un 24,8% de les respostes (fa sis mesos n’eren un 22%), i la neteja, un 15,8 % (a l’últim baròmetre n’eren un 11,5%).

I el segon element que caracteritza la vida política barcelonina és el que comparteixen cadascun dels governs d’aquests darrers anys. I, precisament, és la causa de l’estat d’ànim amb què ens trobem avui. O, com a mínim, aquesta és la hipòtesi que plantegem tot seguit: tots els governs dels darrers anys de la ciutat de Barcelona han sigut “reacció” de l’anterior. Ho desenvolupem.

Durant molts anys, Barcelona va créixer a partir de grans esdeveniments. En l’etapa de l’alcalde Pasqual Maragall, la ciutat va saber aprofitar els Jocs Olímpics per obrir-se al mar, per acabar-se de fer i per situar-se al món i esdevenir una ciutat d’èxit. En l’etapa posterior, amb Joan Clos, el model de grans esdeveniments es col·lapsa. I amb Jordi Hereu, com a reacció, es produeix un replegament i la ciutat deixa de mirar cap enfora i es limita a mirar-se a si mateixa, es desconnecta i es tanca.

El 2011, de nou, com a reacció, l’alcaldia de Xavier Trias té com a propòsit principal tornar a obrir Barcelona. Però no es fa bé. S’intenta obrir la ciutat, però sense entendre-la del tot, sense conèixer tot el que és Barcelona, sense trobar-hi un equilibri ni gestionar la seva complexitat. En definitiva, es projecta la ciutat d’esquena a la seva ciutadania. Es va obrir Barcelona als negocis, al turisme, als projectes externs, i, per tant, també va obrir les portes al descontrol i a la barra lliure. I, sobretot, tot això es va fer sense protegir allò que més valorem de la nostra ciutat fins al punt d’arriscar-nos a acabar perdent la nostra personalitat.

Resultat d’això, el 2015 es produeix una nova reacció, en el sentit oposat. S’inicia una etapa que donava resposta a la sensació de pèrdua de control de la ciutat. L’etapa de Colau és la reacció a l’alcaldia de Trias. A la necessitat de recuperar la ciutat i protegir els barcelonins i les barcelonines i la seva manera de viure. Però, com tota reacció, de nou, aquesta no es fa entenent la complexitat de la ciutat. I cauen en els errors habituals amb una actitud de tancament i excessius prejudicis d’un govern que hauria de parlar i gestionar tot Barcelona.

El resultat de l’una i l’altra cosa són governs que es repleguen, que només governen pels seus, sense entendre ni adreçar-se a tot Barcelona. I es neguen a gestionar la seva complexitat i diversitat, que, de fet, és la  fortalesa de la nostra ciutat. Amb distanciament, a vegades ingenuïtat, però sobretot desconnexió respecte a les preocupacions dels barcelonins. Els darrers anys han estat marcats per improvisació, poques solucions i moltes rectificacions (la frustrada immobiliària pública, els escassos resultats de Barcelona Energia o de la funerària pública, un urbanisme tàctic improvisat arran de la pandèmia…), la qual cosa ha provocat que la ciutat no hagi trobat un rumb clar. Una prova d’això és que avui el 60% dels barcelonins creuen que la ciutat ha empitjorat el darrer any. Bones intencions, segurament, però incomprensió de la globalitat i la complexitat de la ciutat.

Ni Colau ni Trias van guanyar les eleccions després de ser alcaldes: no van ser capaços d’entendre tot Barcelona

Barcelona fa anys que va de reacció en reacció, amb governs que són la “reacció a l’anterior”. Trias va ser la reacció a la decadència i la falta d’impuls dels darrers governs socialistes; Colau va ser la reacció a la sensació que el govern de Trias s’estava venent la ciutat, que Barcelona estava en risc, es desdibuixava i la perdíem. Dues reaccions que comparteixen que, després de quatre anys de govern, ni els uns ni els altres no van guanyar les següents eleccions: perquè no van ser capaços d’entendre tot Barcelona. Perquè aquesta incapacitat per entendre Barcelona i trobar un equilibri entre obertura i tancament, per gestionar la complexitat de la ciutat, els allunya de la major part de la ciutat.

Malauradament, en aquesta darrera etapa política de la nostra ciutat, els governs no han aconseguit trobar l’equilibri entre, d’una banda, obrir la ciutat i explotar-ne la potència i, de l’altra, defensar i protegir els barcelonins i les barcelonines. El resultat d’aquesta dinàmica de pèndol és aquesta mena d’estat d’ànim difícil de descriure. Els barcelonins i les barcelonines fa anys que no se senten a gust. Estan incòmodes i neguitosos. Perquè els barcelonins tenim clar que no volem una ciutat tancada en si mateixa, però tampoc volem tornar a ser una ciutat que es ven al millor postor, una ciutat de la qual perdem el control. De cap manera no volem deixar de ser Barcelona.

Amb tot, els darrers anys, la política barcelonina ha vingut marcada per aquest encadenament de reaccions. Per haver d’escollir entre l’èxit de la ciutat o protegir la gent. I d’aquí a uns quants mesos, certament, està en joc una Barcelona tancada, que no llueix com podria ni explota tot el seu potencial. Però també està en joc una Barcelona que s’obre venent-se, posant en perill la nostra manera de ser i de viure. Hi ha alternativa a aquesta dinàmica de reaccions?

Barcelona, segurament, no sortirà de l’atzucac actual, no tornarà a agradar-se de nou si no surt d’aquesta dinàmica de reacció de pèndol, d’un extrem a un altre. Barcelona vol obrir-se, vol deixar aquest replegament dels darrers anys, però no pot fer-ho de qualsevol manera. Cal que Barcelona s’obri al món sense deixar de banda els barcelonins i les barcelonines, sense renunciar a la seva personalitat, mantenint, cuidant i protegint els veïns, els barris, el comerç, que és tot allò que la fa única. Si la nostra ciutat pot competir avui amb qualsevol ciutat global, és perquè encara no ha perdut la seva personalitat, perquè no ha cedit encara a ser una ciutat franquícia, perquè no aspira a ser una còpia de tantes altres ciutats. Si avui la gent vol gaudir de la ciutat, és perquè continua sent singular. De fet, la Barcelona envejada és la més barcelonina, no la que es tanca en si mateixa, ni la que es deixa desdibuixar per l’excés de turisme o per la barra lliure als inversors.

Potser el futur de Barcelona passa per no haver d’escollir. Potser el futur de Barcelona no passa per continuar atrapats en les inèrcies i els efectes dels errors del passat, de reacció en reacció. La nova Barcelona que està venint només es podrà construir des de les bases sòlides d’un rumb i de la comprensió de la complexitat de tot Barcelona. No encadenant reaccions. Una ciutat global, atractiva, que vol competir i liderar, però a la seva manera, sense deixar de ser com és. Una Barcelona que torni a agradar-se, sense posar en risc la nostra vida i el nostre futur, sense expulsar els nostres veïns dels barris, sense posar en perill la nostra manera de viure, que és allò que ens fa únics. Un èxit que no doni l’esquena als barcelonins i a les barcelonines.

Podem continuar de reacció en reacció, sense trobar l’equilibri per gestionar la complexitat de tot Barcelona. O fer el pas cap a una Barcelona que vol ser oberta, sense deixar de ser el que és. Una Barcelona que protegeixi la gent i el seu futur sense renunciar a ser una ciutat d’èxit. Sense haver d’escollir entre l’una cosa o l’altra. En definitiva, obrir Barcelona per continuar sent Barcelona.

* Elisenda Alamany és regidora d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, i Marc Grau és politòleg.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'No puc més' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies