Crític Cerca
Opinió

Barcelona i l’espurna de tot plegat

26/06/2014 | 09:57

L’abdicació del rei Joan Carles I (i, tres mesos abans, la mort d’Adolfo Suárez) ha donat oficialment carta blanca al que mediàticament es vol presentar com una segona transició (que ja José María Aznar havia reclamat a mitjan anys noranta). Sembla, però, un intent lampedusià de perpetuar, en clau involutiva, l’statu quo sorgit de la primera transició espanyola davant de reptes tan complicats com els del procés sobiranista català, les conseqüències de la crisi econòmica i la desafecció política.

Multitudinàries mobilitzacions en carrers i places (15-M, 11-S, vagues generals, marees ciutadanes, l’acció de la PAH…) i els darrers resultats electorals (en comicis catalans i europeus) certifiquen l’estat d’ebullició de les societats catalana i espanyola, que mantenen especialment en incandescència l’esquerra dels seus espectres polítics. A escala més local, també bull Barcelona: ja fa molts anys que es va trencar el consens sobre el model de ciutat forjat als anys setanta i vuitanta i l’efecte Can Vies o, 10 anys abans, el fracàs del Fòrum 2004 han posat en evidència que l’alcalde, igual que el rei, va nu.

Sovintegen les referències a una segona transició. Tant des de les lloes autocomplaents i acrítiques de la primera transició com des de la denúncia acarnissada i més ideològica que amb rigor històric, del procés de canvi polític viscut als anys setanta. Arran de les protestes pel desallotjament de Can Vies, a Sants, han proliferat també les referències a la tradició barcelonina de la Rosa de Foc. En tots els casos no han estat els historiadors els qui més s’han pronunciat sobre matèries que, encara que no en exclusiva, són de la seva competència. És cert que a la cita monàrquica no hi ha faltat una cort d’historiadors que han acabat fent de trista figura en les pàgines d’alguns diaris competint en les funcions d’anàlisi per opinadors de tota mena, generalment exponents del que Guillem Martínez ha batejat com Cultura de la Transició (CT). Tot plegat només ho ha compensat la visió dels qui –com Borja de Riquer i Xavier Domènech en el camp dels historiadors– han volgut posar el mirall no en la democràcia de 1978 o en la utopia revolucionària de la Rosa de Foc, sinó en el canvi de règim produït el 1931 amb la proclamació de la República.

Potser encara no és del tot evident, però hi ha indicis que la por comença a canviar de bàndol. És cert que no amb les dimensions globals anhelades per Josep Fontana a El futuro es un país extraño, on alhora recorda que els grans moviments revolucionaris de la història s’han donat quan ningú no els esperava i on ningú no els esperava; i sovint a partir de petites guspires. En tot cas, a Espanya són simptomàtiques les presses lampedusianes per deixar ben lligada una segona transició. I és rellevant que algú com Miquel Roca, escrivint sobre estratègies polítiques a La Vanguardia (10/6/2014), contraposi l’acció revolucionària liderada pel moviment anarquista a la Catalunya de 1936 amb el control institucional d’una transició democràtica espanyola consagrada entre el 1978, el 1981 i el 1986 que, no obstant això, va ser impulsada abans, des del carrer, pels moviments socials i, significativament, per l’antifranquisme i l’esquerra catalana.

És justament aquí on rau la clau de volta de tot plegat. Per simplificar: el desllorigador és Barcelona i cal tenir ben present la seva memòria de 1976. Ni una mitificada Rosa de Foc ni una criticada transició espanyola entesa segons els paràmetres de la CT i a la qual ara se li vol donar pàtina 2.0. Perquè, així com cal no oblidar que el 14 d’abril de 1931 la República va arribar després d’unes eleccions municipals, potser cal explicar bé que van ser les grans manifestacions per l’amnistia, les llibertats i l’Estatut de febrer de 1976 i la força metropolitana combinada del moviment obrer i veïnal els qui van posar el rei i el postfranquisme contra les cordes, fins al punt de condicionar la transició. Després de la victòria de les esquerres catalanes, el juny de 1977, a Catalunya hi va haver ruptura institucional amb el restabliment de la Generalitat i el seu president, Josep Tarradellas, de legitimitat republicana i d’un anticomunisme ben aprofitat en clau lampedusiana per la naixent CT. Però abans, entre el 1973 i el 1976, a Barcelona ja hi havia hagut una ruptura factual amb el franquisme exemplificada en les destitucions dels alcaldes José María Porcioles i Joaquim Viola, acorralats pel moviment ciutadà.

Joan Carles I va confessar al president dels Estats Units –així ho recull la transcripció d’una entrevista desclassificada per la Casa Blanca– que la transició va estar a punt de descontrolar-se-li el febrer de 1976 a Barcelona. Amb el record de l’abdicació del seu avi molt present, el rei (i el seu ministre clau Rodolfo Martín Villa) va decidir posposar al màxim les eleccions municipals (fins al 1979) per tal d’evitar un nou 14 d’abril. Marx ja va escriure a El 18 de Brumari de Louis Bonaparte que la història només es repeteix com a farsa grotesca. Però, a banda de la Catalunya que vol exercir el seu dret a decidir el 9-N, podria donar-se que la Barcelona cridada a les urnes amb altres municipis el maig del 2015 acabés sent l’espurna de tot plegat. Del que sigui.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Insubmissió!', de Joan Canela

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació