Crític Cerca
Opinió

Barcelona: les polítiques públiques d’un projecte i la disputa d’una esperança

L'agenda impulsada per BComú mostra que erigir un projecte de canvi és possible. Una proposta que situa la vida, les persones i les comunitats en el centre

08/06/2022 | 06:00

Carles Martín – ACN

El 2015 es posava en marxa l’experiència de govern de Barcelona en Comú (BComú). Es produïa també la irrupció de les ciutats del canvi com a escenari on l’onada ciutadana del 15-M traçava camins de majoria social i electoral. Fa només set anys, però tot ha canviat molt ràpidament. La precària recuperació postcrisi va ser interrompuda per la Covid-19. I, a la sortida de la pandèmia, irrompen la invasió i la guerra. La crisi climàtica ha entrat en fase d’emergència. Vivim temps d’incerteses radicals. El canvi d’època i les seves transicions, d’altra banda, forcen les costures del vell contracte de benestar.

Es fa evident que només en clau col·lectiva és possible explorar respostes als nous riscos ecosocials. I s’activen energies ciutadanes que van teixint un nou cicle de solidaritats. En aquest nou mosaic contextual, el municipalisme ha mantingut oberta la finestra democràtica. Ho ha fet en moltes ciutats: amb nous drets i espais d’acollida, amb feminisme i amb polítiques urbanes de transició ecològica. S’ha escrit força sobre la significació política del nou municipalisme. Però no tant, en canvi, sobre la seva aportació en termes de polítiques públiques. I és aquí on es disputen valors, projectes i esperances.

Tornem a Barcelona. A un any de les municipals. El 2016 i el 2017, vam publicar dos articles a CRÍTIC on intentàvem dibuixar els avenços i els reptes pendents de l’agenda municipal del canvi. És potser ara un moment oportú per posar al dia alguns elements d’anàlisi i de valoració. Considerar a fons l’acció de govern de BComú desborda l’abast d’aquest article. Ho farem, doncs, a partir de tres eixos que connecten amb conflictes i reptes clau, i tenen alhora capacitat d’expressar model. Tres dimensions que es van concretant amb força i que caracteritzen el projecte col·lectiu, amb les seves fortaleses, les seves dificultats i els seus reptes pendents.

Protegint la vida: transformació urbana i transició ecològica

La crisi climàtica i la pandèmia acceleren i intensifiquen el procés de canvi de paradigma urbà. Guanyar la batalla pel clima esdevé condició de possibilitat per a qualsevol altre projecte col·lectiu. I la transformació urbana opera com a clau de volta per fer-ho factible. Ens hi va la vida. Només una revolució urbana que situï la salut al centre de totes les polítiques pot permetre avançar per camins de transició ecològica. Moltes ciutats han posat fil a l’agulla: Amsterdam, París, Londres, Berlín, Copenhaguen…

Es tracta de protegir la vida: crear un hàbitat quotidià amb espais segurs per conviure i aire net per respirar

A Barcelona, el canvi de model ha guanyat també intensitat i ritme al llarg dels últims anys, malgrat les resistències econòmiques i culturals d’una coalició de vells poders urbans. Es tracta, en síntesi, de protegir la vida: crear un hàbitat quotidià amb espais segurs per conviure i aire net per respirar. La transformació es plasma en un ampli ventall de polítiques públiques. En primer lloc, l’acció climàtica amb el canvi de model energètic. Barcelona coprodueix i aprova la Declaració i el Pla d’acció d’emergència climàtica (2021). Els objectius són ben nítids: assolir el 2030 reduccions del 25% en consum d’energia i del 33% en emissions de CO2, respecte al 2019. I arribar a una ciutat neutra en carboni el 2050. Per aprofundir la transició, Barcelona es dota d’una eina clau: l’operadora pública municipal Barcelona Energia, que permet treballar conjuntament en renovables, producció de proximitat i drets energètics.

En segon lloc, el canvi en el model de mobilitat. Si l’energia opera com a palanca principal de compromís pel clima, la mobilitat ho fa com a determinant clau en la lluita contra la contaminació. Els objectius marcats són també aquí molt clars: assolir el 2024 una reducció del 25,6% dels desplaçaments amb cotxe, amb increments del 15% en transport públic i del 10% en mobilitat activa (a peu i amb bicicleta). Per tal d’aconseguir-ho, s’articulen un conjunt de polítiques on destaquen, pel seu valor referencial, la zona de baixes emissions com a eina de restricció de la circulació dels vehicles més contaminants; l’ampliació sostinguda de la xarxa de carrils bici, i la connexió del tramvia per la Diagonal, com a aposta de vertebració de la mobilitat metropolitana, i plasmació de la revolució de l’espai públic.    

I, a l’últim, la transformació de l’espai públic, que és precisament la clau de volta del nou model urbà. Té un nom: Superilla Barcelona. I una gramàtica: recuperar els valors humanistes del pla Cerdà (finals del segle XIX) amb pràctiques i eines del segle XXI, tot superant les agressions especulatives i contaminants a les quals ha estat sotmès durant més d’un segle. Superilla Barcelona és un canvi de paradigma urbà que s’expressa principalment a l’Eixample i a l’entorn de les Glòries. La intervenció sobre la trama Cerdà ha de generar, els propers anys, 21 eixos de vianants (1 de cada 3 carrers) i 21 places de barri (cada resident tindrà un eix o plaça a menys de 200 metres de casa). Es multiplica per 10, alhora, la superfície de verd urbà. En termes absoluts implica guanyar 33,4 hectàrees d’espai públic (com tot el parc de la Ciutadella) i 6,6 hectàrees de verd. A les Glòries, la transformació suposa recuperar 30.000 metres quadrats d’espai d’ús ciutadà: on hi havia 8 carrils de cotxe, hi haurà un passeig verd de 20 metres d’amplada amb espais de joc i d’estada.

Són les xifres d’un canvi de model que posa fi a l’apropiació de l’espai pels cotxes i retorna la ciutat als vianants, que posa fi a les agressions a la salut i recupera la qualitat de l’aire. Són les coordenades d’una revolució per democratitzar la quotidianitat, per fer efectiu el dret a la ciutat com a lloc de convivència i de vincles. Es tracta d’una política urbana feminista i per a totes les edats, que protegeix la vida. I es tracta també d’una aposta pel dinamisme i pel comerç de proximitat, per les economies creadores de sociabilitat. Els primers impactes, a la superilla de Sant Antoni, ens parlen ja de l’encert transformador: un ús més intensiu dels espais comuns, una reducció significativa de la contaminació, un procés sostingut d’obertura de nous comerços.        

Protegint les persones: transformació social i dret a l’habitatge

Al llarg de l’última dècada les desigualtats s’han incrementat. En el punt àlgid de la Gran Recessió, l’índex de Gini a la metròpoli de Barcelona havia retrocedit dues dècades, al nivell de principis dels anys noranta. Just abans de la pandèmia, la situació havia millorat, però la pobresa estava cronificada per sobre del 20% i la pobresa laboral (ingressos per sota del llindar) havia escalat al 15,4%, més alta que mai.

Els impactes de la Covid-19 polaritzen i fragmenten encara més l’estructura social. Les situacions de pobresa esdevenen més severes i els col·lectius més vulnerables (infants, població immigrant) resulten intensament afectats. L’habitatge segueix instal·lat en el nucli dels riscos d’exclusió. A diferència de la gran recessió –gestionada en clau austeritària–, l’actual desplegament de l’escut social (els ERTO, el salari mínim, l’IMV / l’RGC) contribueix de forma substancial a reduir els nivells de pobresa relativa. Els factors explicatius d’aquest escenari són, tots ells, supramunicipals. Tampoc l’Ajuntament disposa d’eines per combatre’ls a fons. Però hi ha marges d’actuació. I el govern de BComú no només els ha treballat: n’ha fet també una prioritat. Una prioritat orientada a forjar una ciutat més inclusiva, amb els drets socials més localitzats i més garantits. Vegem-ho.    

D’entre els municipis per sobre dels 50.000 habitants, Barcelona és el primer en inversió social a Espanya

D’entre els municipis per sobre dels 50.000 habitants, Barcelona ocupa avui el primer lloc en inversió social a Espanya. Al llarg dels últims cinc anys, el volum ha crescut de 273 a 383 milions d’euros, arribant als 230 euros d’inversió social per habitant, xifra que dobla amb escreix la mitjana del conjunt d’ajuntaments de l’Estat (109 euros per habitant). No es tracta tan sols, ni principalment, de la quantitat de recursos que s’hi destinen. En clau qualitativa, Barcelona ha forjat el millor model de serveis socials.

Segons l’última avaluació (Associació Estatal de Directius de Serveis Socials), l’Ajuntament obté la màxima puntuació en el 70% dels indicadors analitzats (36 sobre 51) situant aquí estratègies tan rellevants com la inclusió de persones sense llar, l’atenció domiciliària i les prestacions d’emergència social. Si s’amplia el focus de les polítiques, Barcelona ha estat recentment pionera en serveis municipals de dentista i de salut mental; en el desplegament de l’agenda feminista i LGTBI; en la tarifació social de les escoles bressol (que ha incrementat d’un 19% el nombre de famílies en situació de pobresa que hi accedeixen); en la vinculació entre renda bàsica i acció comunitària per mitjà del programa B-Mincome, o en l’ampliació de l’Acord ciutadà, a través del Fòrum Social Metropolità, amb l’objectiu d’abordar la governança social participativa de la ciutat real. Són potser els exemples més significatius d’un fet ben tangible: l’ampli reconeixement de Barcelona com a referent de municipalisme socialment innovador; com a ciutat capdavantera en la construcció d’espais de ciutadania de proximitat

Hi ha una altra dimensió fonamental: les polítiques públiques pel dret a l’habitatge. L’habitatge no ha format part del nostre règim de benestar. Encara més: les mesures adoptades per l’Estat han impulsat la financerització de la propietat, han alimentat bombolles i cicles especulatius. Tots els indicadors situen avui l’habitatge en el nucli de la nova estructura de riscos socials.

Els ajuntaments no disposen de les eines bàsiques. Tot i així, Barcelona ha impulsat –des del 2015 i respecte a qualsevol altra escala de govern– les polítiques públiques d’habitatge més potents i avançades en múltiples eixos. La construcció de nou habitatge municipal de lloguer social ha tingut un rol vertebrador: hi ha actualment 2.115 unitats en construcció en 31 promocions, fet que situarà el parc públic el 2023 a la ratlla dels 13.000 habitatges (7.538 el 2015). El govern municipal ha impulsat també un programa de compra que implica la incorporació de més de 1.500 habitatges distribuïts pel teixit urbà.

Més enllà de la construcció i la compra, s’han desplegat innovacions remarcables, com l’impuls a l’habitatge cooperatiu en règim de cessió d’ús (1.045 unitats a tota la ciutat), l’estratègia de rehabilitació –amb prioritat per les finques d’alta complexitat en barris vulnerables– i pla intervenció en clau de transició energètica (40 milions anuals d’inversió i 15.000 habitatges/any rehabilitats), i l’obligació de destinar un mínim del 30% a habitatge assequible en tota nova promoció i rehabilitació integral de més de 600 metres quadrats. Un canvi normatiu amb un fort impuls dels moviments urbans, i inscrit en la triple aposta d’avançar en el dret a l’habitatge, superar la segregació socioresidencial i frenar lògiques de gentrificació.

Protegint els barris: transformació comunitària i cures compartides  

La lluita contra les desigualtats i els riscos d’exclusió ha implicat l’activació de polítiques socials i d’habitatge potents i innovadores a Barcelona. Però hi ha més: quan les desigualtats es cartografien a la pell de la ciutat, apareixen dinàmiques de segregació urbana i fragilitats comunitàries. Per tal de fer-hi front, emergeix el tercer eix de transformació: el que suposa traçar una agenda de barris i de cures. Un ventall de polítiques orientades a millorar els hàbitats més vulnerables, a enfortir capacitats de resposta col·lectiva, i a situar en el centre de la quotidianitat una organització comunitària i compartida de les cures. En aquest sentit, el Pla de barris, els equipaments de proximitat i Vila Veïna esdevenen apostes referencials. 

El Pla de barris és una política pública per als barris de més alta vulnerabilitat. Articula, d’una banda, programes innovadors en àmbits d’educació, salut comunitària, drets culturals i socials, habitatge, espai públic, transició energètica, ocupació i economia cooperativa, amb fortes transversalitats de gènere. És també, d’altra banda, un espai de suport a pràctiques d’innovació ciutadana i coproducció de polítiques, d’apoderament veïnal i millora del capital associatiu dels barris. Incorpora, per tant, la doble dimensió d’abordar segregacions urbanes i fragilitats comunitàries.

En una primera fase, entre el 2017 i el 2020, es van invertir 150 milions d’euros assignats al Pla, i es van desplegar més de 600 accions, amb 13 nous equipaments de proximitat i alta concentració en polítiques d’innovació social i educativa (com les Escoles Enriquides o el projecte Baobab). El programa 2021-2024 disposa d’una nova dotació de 150 milions i planteja dos tipus de plans segons el seu nivell d’intensitat, fixat a cada territori d’acord amb el grau de vulnerabilitat urbana. Són, d’una banda, 10 plans nous de caràcter integral que engloben 15 barris, i s’hi manté, d’altra banda, la intervenció intensiva en 8 barris del programa anterior, enquadrats en 5 plans: un total, per tant, de 15 plans i 23 barris. Continua també el desplegament d’accions de manteniment en 8 plans del període 2017-2020. El conjunt del Pla de barris arribarà el 2024 a 377.000 persones, més d’un 22% de la població de Barcelona.

Cal destacar finalment, en un marc de projectes múltiples, el que representa, d’una banda, la posada en marxa del Centre de Vida Comunitària a Trinitat Vella, i, de l’altra, l’inici del programa Vila Veïna en cinc barris de la ciutat.

El Centre de Vida Comunitària opera com a estendard d’una nova generació d’infraestructures socials als barris. Sintetitza la proposta d’articular, en un espai innovador, polítiques socials de proximitat, projectes comunitaris, i processos de construcció de vincles. El nou equipament agrupa una desena de serveis municipals amb voluntat d’enfortir el seu arrelament al territori, i ofereix espais de trobada orientats a generar noves pràctiques socials. És, per tant, una aposta per generar interseccions i aliances publicocomunitàries.

El desplegament de Vila Veïna suposa la transformació del vell model d’atenció sociosanitària cap a una xarxa de cures que es despleguen en clau de proximitat, i s’organitzen de manera compartida i comunitària. Vila Veïna vol superar tant la vivència individual i privada de la vulnerabilitat com la seva mercantilització excloent. L’estratègia s’articula en àmbits d’entre 10.000 i 30.000 habitants sobre la base de quatre components: els serveis públics de cures, les eines per a la millora de les condicions laborals i del benestar de les persones cuidadores, els dispositius comunitaris i una proposta de transformació de l’espai públic amb visió feminista i de cures. Fins al 2023 s’implementaran 16 unitats territorials (almenys una Vila Veïna per districte). El projecte ha arrencat en 4 barris: Vilapicina, Provençals, la Marina del Port, i el Congrés els Indians. Al llarg del 2022, s’hi incorporen 12 unitats més, arribant a unes 300.000 persones. El desplegament complet preveu la implantació de 115 Viles Veïnes en total.

La política democràtica del segle XXI haurà d’atendre la necessitat d’apoderar estructuralment les ciutats

Els tres eixos anteriors dibuixen un projecte municipalista que aposta per polítiques públiques orientades a transformar la ciutat, no només a gestionar-la. Polítiques que, per tant, obren un camp de joc amb valors i interessos en conflicte. És ben cert que el projecte resta limitat per la manca d’eines bàsiques. En algun moment, la política democràtica del segle XXI haurà d’atendre la necessitat d’apoderar estructuralment les ciutats, de bascular la governança multinivell cap a la proximitat.

En tot cas, però, l’agenda i les polítiques impulsades per BComú mostren que erigir un projecte de canvi és possible. Una proposta que situa la vida, les persones i les comunitats en el centre. Que s’obre camí en el terreny dels resultats tangibles. I sí, genera disputes i resistències. Desencadena impugnacions per part dels agents centrals del vell règim urbà. Són actors avui reactius, instal·lats en l’intent de frenar les formes col·lectives i saludables de viure la ciutat, ancorats en pràctiques de negacionisme climàtic, atrinxerats en certs privilegis derivats de mercadejar amb les necessitats i el benestar de la majoria. El gran repte del projecte que ha anat prenent forma a Barcelona no és resistir a les resistències: és generar un horitzó d’esperança col·lectiva a l’entorn d’una ciutat que estima i protegeix la vida i el planeta; que cuida i protegeix les persones i els barris. I ho fa com a ciutat vibrant, oberta, creativa, referent global de prosperitat. Són les polítiques públiques d’un projecte, sí; però és sobretot la disputa d’una esperança.

Ricard Gomà és director de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB), professor de Ciència Política a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i exregidor d’ICV-EUiA a Barcelona.
David Cid és portaveu d’En Comú Podem al Parlament de Catalunya.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies