21/02/2023 | 12:26
“Per aquells de nosaltres a qui es va imprimir la por
com una línia tènue al centre dels nostres fronts
aprenent a tenir por amb la llet de la nostra mare
amb aquesta arma, aquesta il·lusió d’una certa seguretat
els maldestres esperaven silenciar-nos.
Per a tots nosaltres
aquest instant i aquest triomf.
No estàvem destinats a sobreviure.”
Audre Lorde
“Letanía de supervivencia“
Fa uns dies va estrenar-se a TV3 Negrers. La Catalunya esclavista, un programa al Sense ficció elaborat a partir d’una investigació de la revista Sàpiens. El documental repassa el passat esclavista català durant gairebé una hora, aportant dades, testimonis i recreacions d’aquest episodi silenciat de la història de Catalunya.
Com tantes de nosaltres, incloent-hi les persones afrodescendents que participen en el documental, jo soc filla d’aquest procés colonial. Filla de Guinea Equatorial. Afrocatalana. Conseqüència del passat esclavista i colonial. Però també formo part de la Comunitat Negra Africana i Afrodescendent a Catalunya (CNAACAT), on les afrodescendents lluitem organitzades per la memòria, justícia i reparació de la dignitat de les nostres ancestres des de l’antiracisme polític.
I és des d’aquesta mirada crítica i afrocentrada des d’on us vull transmetre la nostra visió del documental sobre els negrers, que tanta polseguera ha aixecat aquesta última setmana, però que no és quelcom del passat.
Perquè la història que explica es reïfica diàriament per a les persones negroafricanes i afrodescendents quan la deshumanització de les persones negres fa que la policia ens persegueixi, que les nostres germanes morin a les fronteres per milers o que encara existeixin els centres d’internament d’estrangers (CIE). La història es reïfica en la ferida colonial de saber que no tenim una terra on tornar, perquè el colonialisme l’ha deixat destrossada per a no sabrem mai quantes generacions futures.
La Catalunya moderna està erigida sobre la sang, la suor i els cossos de milers de persones esclavitzades
La peça no ha deixat indiferent ningú, per bé o per mal, i això és positiu en tant que mitiga la invisibilització —gens casual— d’aquesta part de la història del nostre país.
Ens presenten aquest treball com una aportació a la reparació; però, amb una mirada crítica, el que hi veiem no és exactament això: el documental dona dades i fa recreacions històriques, algunes d’innecessàries, com les de les persones esclavitzades dins els vaixells, que no tenen cap altra funció que la de buscar l’empatia de l’espectador per l’atrocitat comesa. I aquí és on veiem clarament a qui està dirigit aquest treball: no és una aportació a la reparació de la dignitat de les nostres ancestres, sinó una aportació per mitigar la culpa, la culpa blanca.
Que les dades es donin de forma asèptica, en un intent d’objectivitat només alterat per algunes apreciacions dels entrevistats i del presentador, acaba transmetent fredor i distància.
Aquesta distància ubica la qüestió esclavista prou lluny perquè no esquitxi ni interpel·li el present i prou a prop per reconèixer la memòria que cal recuperar per fer justícia.
Aquesta distància proporciona a l’espectador blanc un espai per donar cabuda a la comoditat. Embolcalla la fragilitat blanca en cotó fluix per amortir el xoc d’enfrontar-se a la crua realitat: la Catalunya moderna està erigida sobre la sang, la suor i els cossos de centenars de milers de persones esclavitzades… i colonitzades.
Perquè aquesta distància també invisibilitza el gens menor període colonial català a Guinea Equatorial, per on el documental passa de puntetes i ni es menciona a la investigació de Sàpiens. És justament el capítol de Guinea el nexe temporal que ens permet comprendre com s’ha desenvolupat fins al present la identitat afrocatalana que el sociòleg Edmundo Sepa detalla a la seva obra de 1993, Els negres catalans.
Per tenir futur, s’ha de tenir memòria. Però aquest documental tanca la porta a aquesta continuïtat quan sentencia el final del període esclavista català amb l’alliberament de l’última persona esclavitzada a Cuba el 1881 i parla d’indrets del Sud global on actualment hi ha persones que viuen en condicions d’esclavatge.
Així, la línia temporal de la peça fa un triple mortal per sobre de Guinea Equatorial.
Obvia sospitosament l’estreta i lucrativa relació entre Catalunya i l’antiga Guinea espanyola, on, durant el segle XX, la presència catalana era la majoritària a la població colona i especialment majoritària en la propietat dels negocis, tal com podem veure en el programa de 30 minuts Els catalans de Guinea ja publicat fa uns quants anys.
Durant el període colonial de Guinea al segle XX (recordem que la independència de Guinea no es va assolir fins al 1968), si bé no existia oficialment ni legal l’esclavitud, les plantacions i factories de cacau i de fusta seguien funcionant en condicions d’esclavatge i les persones esclavitzades continuaven sent traslladades forçosament des d’altres indrets cap a la Guinea espanyola, com va ser el cas del meu avi Juan Changue, segrestat violentament des de la nostra terra de Chang, al Camerun, per fer de bracer (treballs forçats) al territori colonial de l’illa de Fernando Poo (actual Bioko) a la dècada dels anys trenta del segle XX.
Aquest nexe temporal hi és ignorat intencionadament; però, alhora, les úniques quatre persones negroafricanes o afrodescendents que hi apareixen amb veu provenen de Guinea Equatorial, un fet gens casual, donat que la població guineana a Catalunya és molt nombrosa precisament per la relació estreta hereva del període colonial a Guinea.
De fet, dues de les persones que són entrevistades, Donato Ndongo i Remei Sipi, són acadèmiques brillants, però al documental les seves veus més que autoritzades es presenten subalternes al rigor de l’acadèmia blanca: el documental presenta l’experiència situada com a element que embruteix i no que enriqueix. Però, tot i aquest menysteniment, les seves són les intervencions més potents de tot el documental.
Fins i tot Remei Sipi, en un exercici gens casual de contundència, marca subtilment però ferma la trajectòria d’incidència política de la comunitat afro com a agent determinant en la transformació de la societat catalana. Incidència de la qual la seva trajectòria acadèmica i militant no només forma part, sinó que és un element essencial per comprendre la lluita de resistència de la comunitat negra a Catalunya (som perquè vau ser i sou, tieta estimada).
I des de l’última persona esclavitzada alliberada a Cuba el 1881 arriba al present amb veus en off sobre imatges de fons de la massacre de Melilla i dels manters al Moll de la Fusta de Barcelona. Així, insinua lleugerament la relació entre les factories negreres, els camps de concentració i els CIE. Però res més.
No és un detall menor tampoc el fet que aquí no són acadèmics, sinó activistes qui narren breument aquestes connexions amb les lluites actuals. Inclús amb imatges de les mobilitzacions que des de la CNAACAT hem organitzat els darrers anys en les quals expressem les nostres reivindicacions de forma molt clara. Per aquesta raó s’ha usat la nostra imatge reivindicativa, però s’ha obviat la nostra veu, en una nova mostra del lloc subaltern que ocupen les comunitats afrocatalanes en aquesta narrativa.
La diferència en la presentació d’interlocutors marca la jerarquia entre acadèmics i activistes. Entre el que presenten com a rigor i la lluita al carrer. Marca la jerarquia entre coneixement i saber. Entre estudi acadèmic i experiència situada. És un exercici subtil, però clar de supremacisme epistèmic, en què les persones afrodescendents som complements de la narrativa blanca d’expiació a través d’un pretès rigor històric, però en cap cas polític.
En definitiva, aquest documental ens presenta una narrativa en què les persones descendents dels processos que narra continuem sense ser subjectes polítics de ple dret, veus autoritzades sense tutela, protagonistes i narradors de les nostres pròpies històries.
Mentrestant, en xarxes i mitjans, una allau de reaccions
D’una banda, els que necessitaven més cotó fluix justifiquen l’esclavatge perquè “tothom ho feia”, “altres ho feien més”, “ho feien els que eren espanyols” i que generalment són els mateixos que ens diuen antisemites pel fet de donar suport a la lluita del poble palestí contra el genocidi i apartheid al qual estan sotmesos per l’Estat d’Israel. Si això no és abonar l’explotació i el colonialisme… diria que s’hi assembla bastant.
D’altra banda, els que han pres contacte amb aquesta realitat per primer cop o ara de forma més profunda i lamenten i condemnen el passat de la vergonya, tot i que intenten aconseguir un extra de confort en la digestió de la realitat, agafant-se a l’herència republicana i antiesclavista catalanista com a protector moral. Però es mantenen com a espectadors, allunyats de l’acció política necessària per a la reparació.
I, de l’altra, els que, tot i les dificultats de la narrativa i els intents de dilució, han entès el missatge i estan decidits a fer la part que els toca com a ciutadans catalans i es pregunten com poden aportar a aquest procés de reparació. Som-hi, companyes!
Reparació. Què entenem per reparació?
Ha sigut molt curiós de veure com la fragilitat blanca ha aparegut pertot arreu entorn d’aquest tema i com ràpidament s’associava la reparació al capital: amb indemnitzacions monetàries. Tot i que alguns moviments d’afrodescendents arreu del món sí que reclamen indemnitzacions econòmiques per als descendents de les persones africanes raptades i esclavitzades, a casa nostra les comunitats afrodescendents entenem la reparació com a transformació col·lectiva de la societat on vivim.
Reparació vol dir recuperar i fer present la memòria, a l’espai públic, als museus, als currículums escolars, a la cultura, evidentment decidir què fer amb els monuments i símbols a l’espai públic…
Però, des d’una perspectiva antiracista política, reparació vol dir sobretot que, arribats a aquest punt, cap simbolisme en forma de reconeixement institucional serà adient si no va precedit d’accions materials concretes com: prohibir l’enaltiment dels colons indians per l’explotació i la violència que practicaven intencionadament sobre les comunitats africanes que esclavitzaren, deixar de pagar amb diners públics festes populars d’enaltiment del colonialisme com la Fira d’Indians de Begur o estructures nostàlgiques com la Xarxa de Municipis Indians, formada pels municipis d’Arenys de Mar, Begur, Blanes, Calonge – Sant Antoni, el districte de Sant Andreu de Barcelona, Lloret de Mar, Palafrugell, Sant Pere de Ribes, Sitges, Torredembarra, Tossa de Mar, Canet de Mar, Caldes d’Estrac, el Masnou, Mataró, Sant Pol de Mar, Tordera i Vilassar de Mar i que actualment està finançada pels ajuntaments municipals i per la Generalitat, les diputacions de Girona, Barcelona i Tarragona, retirar de les celebracions populars els elements que banalitzen el colonialisme i l’esclavatge com els gegants, i dedicar finançament públic a l’arxiu històric per poder catalogar i significar la petjada de l’esclavisme i del colonialisme arreu del Principat.
En definitiva, el temps és ara; la reparació no pot esperar més. Algunes de nosaltres no estàvem destinades a sobreviure, però ho fem lluitant. I entre totes retornarem la dignitat a les persones esclavitzades pels catalans: és de mínims però sobretot de justícia.
El procés de reparació seriós és imprescindible per seguir construint els fonaments de la república que volem, on totes puguem viure amb dignitat. Però ja no esperem més: no hi pot haver més excuses, perquè, com ja ens va dir en James Baldwin:
“Em dieu que el progrés porta temps.
Vau prendre el temps del meu pare, de la meva mare,
dels meus germans i germanes, del meu tiet,
dels meus nebots i nebodes.
Tinc 60 anys i no viuré 60 anys més:
quant de temps més necessiteu per al vostre progrés?”
** Basha Changue és afrocatalana filla de Joaquín, neta de Juan i de Puri. Militant antiracista i afrofeminista a la CNAACAT i a AfroFem Koop. Actual diputada al Parlament de Catalunya per la CUP.