Crític Cerca
Opinió
Bernat Lavaquiol

Bernat Lavaquiol

Portaveu de la Plataforma Stop JJOO

10 raons per dir no als Jocs Olímpics d’Hivern

Hi ha com a mínim 10 arguments, basats en evidències, per concloure que Barcelona-Pirineus 2030 és un projecte inviable en un context d'emergència climàtica

21/10/2021 | 06:00

Una de les pistes de l'estació d'esquí de La Molina (Cerdanya), a l'hivern passat, amb neu artificial i els cims pràcticament pelats / MARTA LLUVICH – ACN

El Govern de la Generalitat aposta decididament per uns Jocs Olímpics d’Hivern que són inviables en un context d’emergència climàtica. Els volen celebrar en un entorn rural, envellit i abandonat, que reforçarà el Pirineu com a parc temàtic de l’àrea metropolitana i que tensaran el nostre model socioeconòmic cap a un monocultiu turístic que empeny al nostre jovent a l’èxode rural.

La consulta sobre la candidatura Barcelona-Pirineus 2030, que està anunciada a un any vista, és una oportunitat que les veïnes del Pirineu no podem deixar escapar per posar sobre la taula la idea que un altre Pirineu és possible. Aquí he volgut deixar 10 arguments, basats en evidències, per tal de fomentar el debat.

1) Emergència climàtica: apostar per infraestructures de neu és una proposta de futur inviable

El canvi climàtic ja té expressions tangibles al Pirineu, on ha desaparegut pràcticament la totalitat de la neu permanent. Al Pirineu no hi ha prou neu, i en el futur encara n’hi haurà menys, per fer viable les instal·lacions d’esport de neu i de gel. El Tercer Informe sobre el Canvi Climàtic a Catalunya afirma que la viabilitat de les estacions d’esquí del Pirineu és totalment incerta, amb un alt grau d’afectació que portarà la majoria d’estacions al tancament. I és que les projeccions de la mateixa Generalitat anuncien una pujada de la temperatura d’entre 0,7 i 2,1 °C i un descens de la precipitació del 6,8% a partir de l’any 2031. I encara més: aquests informes de la Generalitat deixen clar que amb una pujada de la temperatura de 2 °C, ja no és que sigui car i poc ètic, sinó que és totalment inviable fer neu artificial. De què viurem al Pirineu d’aquí a 15 o 20 anys si estem centrant totes les inversions en unes infraestructures amb data de caducitat?

2) Manca de transparència: són uns jocs fets d’esquena al Pirineu

Els Jocs d’Hivern no són cap demanda del territori, sinó que són un macroesdeveniment pensat des de despatxos de Barcelona pressionats pel lobby de la construcció i del turisme. N’és una evidència que no s’hagi fet cap presentació pública al Pirineu; encara més: cap alcalde, càrrec públic o veïna del Pirineu no té cap tipus d’informació del projecte. Paradoxalment, en canvi, ja han estat presentats al Círculo Ecuestre davant de personalitats com el director de La Vanguardia, Màrius Carol; el president del Cercle d’Economia, Javier Faus; el president d’FGC, Ricard Font; el president del Barça en aquell moment, Josep Maria Bartomeu, o el president de Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, un dels grans impulsors del projecte.

3) Monocultiu turístic i precarietat laboral: necessitem feines estables i de qualitat

Actualment, la dinamització econòmica del Pirineu es basa en la injecció d’ingressos del turisme de cap de setmana. Així doncs, no és estrany que les places hoteleres per cada 1.000 habitants disponibles al Pirineu multipliquen per 7 la mitjana de Catalunya, i en algunes comarques, com ara al Pallars Sobirà, multipliquen per 21 la mitjana del país. L’Alt Pirineu i l’Aran és la vegueria que té una major dependència del sector turístic (22,5% del PIB), seguida de les comarques gironines (13% del PIB). En algunes comarques arribem a quadruplicar la mitjana del Principat, com és el cas de l’Alta Ribagorça (36% del PIB), la Val d’Aran (34%) o el Pallars Sobirà (33% del PIB). En canvi, quan mirem la renda anual mitjana del Pirineu, ens trobem que és la més baixa del Principat (8.260 €/any les dones i 8.467 €/any els homes), mentre que la mitjana de Catalunya és de 14.723 €/any.

En aquest sentit, Miquel Puig, poc sospitós de situar-se en l’anticapitalisme, fa una comparativa interessant entre les Balears i Lleida, que l’any 1985 presentava un PIB un 10% inferior a les Illes. Els anys següents, les Balears es van consolidar com a destinació turística i les terres de Lleida no van aconseguir atreure turisme i van continuar basant la seva economia en l’agricultura de regadiu. Doncs resulta que, l’any 2016, el PIB de les terres de Lleida (agricultura) era un 20% superior al de les Balears (turisme). A més, les comunitats autònomes més turístiques han experimentat una evolució de la renda per capita pitjor, han tingut les taxes d’atur més altes, paguen salaris més baixos i presenten un major abandonament escolar prematur. Realment això és el que volem per al Pirineu?

4) Urgeix diversificar l’economia: maximitzem els beneficis econòmics i els beneficis ambientals

Les zones rurals actualment som un territori envellit, abandonat i articulat a partir de l’àrea metropolitana, i les nostres economies viuen un procés de terciarització que farà difícil l’adaptació del Pirineu al canvi climàtic. Urgeix una aposta clara per diversificar l’economia, per tal d’aconseguir un sistema resilient i oferir unes feines estables i de qualitat. En aquest context, la pagesia, l’agricultura, la ramaderia i la silvicultura tenen un paper clau en la gestió del territori.

Cal tenir en compte que el Pirineu representa el 19% del territori català i només el 0,93% de la població, és a dir, molt poca població gestiona un territori molt extens. La gestió del territori té una importància cabdal per a l’obtenció de matèries primeres, que posteriorment es poden manufacturar, per mantenir el paisatge i que aquest continuï sent atractiu i perquè és una eina imprescindible per a la gestió forestal i la consegüent prevenció d’incendis. Davant l’aparició dels incendis de sisena generació, que van a l’alça com a conseqüència de l’emergència climàtica, és bàsic tenir un mosaic agrícola que doni discontinuïtat al bosc i una ramaderia extensiva que redueixi el combustible disponible i que, alhora, ofereixi productes que permetin potenciar petita indústria manufacturera. Els Jocs van en el sentit radicalment oposat.

5) Augment del preu de l’habitatge: peça clau per revertir l’èxode juvenil

La manca d’un parc d’habitatge públic al Pirineu, combinada amb el pes del sector turístic, fa que cada vegada les veïnes tinguem més dificultats per accedir a un habitatge. El problema de l’escassedat d’habitatges i l’alt cost dels lloguers es dona a tot el Pirineu, però la situació és especialment dramàtica en comarques com la Vall d’Aran i la Cerdanya, on l’habitatge es destina a segones i terceres residències i a pisos turístics, ja que molts propietaris prefereixen lloguers de temporada i no de llarga durada per tal de poder treure’n més rendiment econòmic. Uns Jocs Olímpics serviran per agreujar encara més el problema de l’accés a l’habitatge, i és que cal tenir en compte que Airbnb és el principal patrocinador del Comitè Olímpic Internacional (COI) i que, en el seu acord de patrocini, anuncien que pretenen crear un nou model d’allotjament a les ciutats d’acollida. És a dir, trauran pisos del mercat de lloguer de llarga durada per passar a llogar els pisos per setmanes, cosa que dificultarà, encara més, l’accés de les veïnes del Pirineu a un habitatge assequible.

6) Èxode rural i envelliment de la població: sense jovent no hi ha futur

Quan la gent jove del Pirineu acabem l’ESO o el batxillerat, si volem continuar estudiant hem de marxar fora de casa, principalment a Barcelona o a Lleida, a estudiar cicles formatius o un grau universitari, ja que l’oferta acadèmica al Pirineu és més que limitada. El problema és que, en acabar els estudis, és difícil tornar al Pirineu a desenvolupar el nostre projecte de vida, ja que la majoria de les feines són temporals i precàries lligades al sector de l’hostaleria. La precarietat laboral del sector turístic, la manca de serveis bàsics i l’augment del preu de la vida, principalment de l’habitatge, generen un còctel perfecte perquè siguin moltes les joves que emprenen un camí sense retorn a la ciutat.

7) Les estacions d’esquí ja són deficitàries: no té sentit abocar més milions públics a un model esgotat

L’any 2017, les cinc estacions adquirides per la Generalitat de Catalunya tenien unes pèrdues assumides amb capital públic que ascendien a més de 60 milions d’euros. Per tal de solucionar aquest problema, la Generalitat apostava perquè les estacions d’esquí fossin de titularitat pública i de gestió privada, és a dir, com passa sovint, col·lectivitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis. De fet, moltes d’aquestes estacions han passat a les mans públiques després de sumar múltiples impagaments i s’ha deixat marxar els deutors sense pagar i sense càrregues legals. Molts cops aquests inversors estan vinculats a partits polítics, sobretot l’antiga CiU, amb qui formen una xarxa clientelar. Pel poc que en sabem, els Jocs haurien de pivotar entre les estacions de La Molina/Masella, Baqueira Beret i l’estació aragonesa de Candanchú. Doncs resulta que aquesta última ja ha anunciat que no obrirà les portes la temporada que ara comença a causa de pèrdues milionàries. A més, cal tenir en compte que, per poder fer esquiable l’estació de La Molina, el cost de fer neu artificial l’any 2017 era superior a un milió i mig d’euros i, amb les projeccions climàtiques actuals, resulta evident que aquest cost s’incrementarà any rere any, cosa que farà encara més crítica la viabilitat de les estacions d’esquí.

8) No acceptem el xantatge: les nostres necessitats s’han de cobrir independentment de si hi ha Jocs o no

El Govern intenta convèncer els veïns del Pirineu prometent portar xarxes de comunicació i infraestructures, que no especifiquen, gràcies als Jocs. Passa que és tan gran la improvisació i el fum que ens vol vendre el Govern que Joan Antoni Samaranch Salisachs, amb unes simples declaracions, ha fet caure la base del seu argumentari. Resulta que, recentment, aquest destacat membre del (COI) ha declarat que els Jocs es faran sense ni una inversió en xarxes de comunicació ni en infraestructures.

Però, si les promeses del Govern fossin certes, també hi hauríem de reflexionar, ja que, d’una banda, suposaria la construcció o l’adequació de pavellons sobredimensionats respecte al que necessitem les veïnes del Pirineu, i que, un cop passats els Jocs, suposarien un alt cost de manteniment que els nostres ajuntaments no podrien assumir. Les poques xarxes de comunicació que es millorarien serien radials, bàsicament l’ampliació de la C-16 per portar més turisme de cap de setmana de Barcelona a la Cerdanya. En cap cas no es preveuria la millora de xarxes de comunicació entre pobles i valls, que és el que permetria tenir un Pirineu cohesionat perquè puguem desenvolupar el nostre potencial. D’altra banda, els pirinencs necessitem hospitals amb carteres d’especialistes residents, oferta educativa, que arribi la fibra òptica als pobles, transport públic, millorar els accessos als pobles…, i això segur que no ens ho portaran uns Jocs Olímpics.

El president actual del Comitè Olímpic Internacional, l'alemany Thomas Bach, en el càrrec des del 2013 / OLAF KOSINSKY – CC

9) Sobrecost dels JJOO: la reforma del COI no és creïble

Davant dels sobrecostos milionaris, els escàndols econòmics i la dificultat per trobar ciutats que vulguin ser seus olímpiques, el COI ha engegat una campanya de màrqueting al voltant d’una suposada reforma que faria que els Jocs fossin menys ruïnosos per a les arques públiques. Els precedents ens fan ser cautelosos a donar credibilitat als cants de sirena que arriben del COI. La suposada austeritat de la candidatura Barcelona-Pirineus 2030 s’amaga rere tres trampes: l’opacitat, perquè no es detallen ni els costos ni els usos futurs de les instal·lacions; la manca d’avaluació econòmica, i la impossibilitat que se’n deriva de comparar-ho amb altres usos alternatius dels recursos, i els sobrecostos, que són endèmics en aquests tipus de projectes, com ho exposa un article acadèmic de la Universitat d’Oxford que xifra en un 142% els sobrecostos dels JJOO dels últims 50 anys i un de la Universitat de Harvard que afirma que els impactes econòmics promesos pel COI sempre estan inflats i que finalment acaben en pèrdues. Segurament per aquests motius els ciutadans del Canadà han tombat recentment en referèndum la candidatura de Calgary 2026, el mateix que van fer els ciutadans de Suïssa i d’Àustria amb les candidatures de Valais 2026 i d’Innsbruck 2026, respectivament.

i 10) Relacions amb l’Estat: els Jocs no poden servir per refredar el conflicte polític

Segons Victòria Alsina, consellera d’Exteriors, els Jocs d’Hivern són el projecte internacional més important per projectar Catalunya al món. D’una banda, cal posar èmfasi en el fet que, en la darrera dècada, els JJOO, tant d’estiu com d’hivern, han perdut importància en la seva capacitat d’atracció internacional, han estat envoltats d’escàndols de corrupció i han acabat generant més costos que beneficis, que han provocat conseqüències negatives als territoris que els han acollit. D’altra banda, negociar i realitzar uns Jocs amb l’Estat espanyol dona una imatge de normalitat i de subordinació política en un context de repressió i no resolució del conflicte.

I, malgrat tot, tenim la sort de disposar d’iniciatives sòlides i coherents, sorgides des de baix, com ara Pirineu2030, que són una escletxa de llum que ens apunta la direcció a seguir. Cal que estiguem engrescats i il·lusionats, ja que les veïnes del Pirineu ens trobem davant d’una cruïlla per decidir quin futur volem per al Pirineu i per al nostre jovent.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies